Entrades

Serà subnormal…

Serà subnormal… Aquest nen no viurà més de 24 hores, i si ho fa, el seu fill serà subnormal profund… Així, amb aquesta contundència i tota la crueltat possible és com el metge li anuncià el naixement del seu fill. Va quedar noquejat com si li haguessin clavat una puntada de peu al cap, no sabia, no entenia, què, com… Tot estava sent un absolut desastre. La cesària que el metge li havia practicat a la seva dona acabaria sent un record sagnant que amb els anys, sobretot cada vegada que es fes present la cicatriu, es convertiria en una mena de fantasma, com si l’hemorràgia no s’hagués de poder aturar mai ni la ferida s’hagués de tancar.

El nen, arrencat de les entranyes de la mare en mig d’un bany de dolor i sang, també n’hauria de pagar les conseqüències d’aquella desfeta de mal carnisser, perquè allò no fou un acte mèdic, allò va ser un acte de crueltat que marcaria per sempre aquella dona i el seu fill. No hi hagué cordó, fou arrencat amb una violència que després del que va passar féu impossible pensar que mai n’hi hagués hagut. Ni tampoc hi hagué alegria, no podia pas haver-n’hi mentre les emocions s’ennegrien fins al punt que la mare culpava irracionalment el nen que acabava de tenir de tot aquell desgavell. Aquella criatura l’havien arrencat de la mare i allà només hi hagué sang, molta sang, molt de mal i unes corrents de dolor que emergien d’algun lloc molt profund, moltíssima por i aquella fredor barroera i cruel del metge.

En aquells anys, els metges estaven investits d’una mena d’autoritat que no calia explicitar i si el que deien el mossèn o el sergent de la guàrdia civil no es posava en dubte, tampoc res del que pogués dir el ‘senyor metge’, per tant les seves paraules eren inqüestionables: …no viurà més de 24 hores, i si ho fa, el seu fill serà subnormal profund… Com se li podia acudir, doncs, posar en dubte la competència d’aquell home? Com li podia passar pel cap pensar que potser s’equivocava? Com podia desobeir-lo? No podia, però ho va fer. En un rampell i tot i l’amenaça del metge de denunciar-lo, s’endugué la criatura d’aquella clínica de mala mort on havien anat -pagant, esclar- perquè els havien convençut que era millor tenir-hi el fill que no pas a casa, que si res anava malament allà ho podrien resoldre, que estaven preparats pel que fos… Encara ara, quan hi pensa, la sang li inflama els ulls.

Quan aquell home reaccionà del primer impacte, contravenint tot el que li deien, embolicà el seu fill i se l’endugué. Què podia passar, que morís? Si se li moria, al cap i a la fi durant aquelles putes 24 hores aquell nen hauria estat el seu fill i ell, el pare, hauria lluitat perquè visqués. Els prop de 60 km que hi ha des de Vilafranca a Barcelona els feu en taxi, port de l’Ordal, Quatre Camins i avall… No sabia com el pagaria aquell taxista, no tenia diners ni tampoc tenia cotxe, però no volia que se li morís el nen als braços mentre passava tot el temps del món esperant un maleït canvi d’agulles. I fou gràcies a aquest rampell que l’empentà a fer el que li havien prohibit, que el seu fill va néixer, o va tornar a néixer, perquè la primera vegada, només unes hores abans, havia estat més a prop de la mort que de la vida. Ara, però, després que el rehidratessin al servei d’urgències de l’hospital on el taxi l’havia deixat, resultà que era un nadó sa i amb unes ganes de viure de les quals no en quedava cap dubte cada vegada que s’enganxava a la tetina del biberó.

Encara que de tot plegat en faci molts anys, la memòria és ben viva i sembla que els mals records no puguin cicatritzar. Deu ser per això que ara que aquell nen també és pare, hi pensa sovint en el seu naixement i en tot el que va desencadenar. Amb la mare mai no li han estat fàcils les coses, no sap entendre el perquè i potser a aquestes alçades ja sigui millor així. En canvi, sent que van ser els braços del pare que li van fer de claustre matern aquell dimarts que va néixer dues vegades. No és fàcil d’explicar ni d’entendre i per això mai no ho ha confessat a ningú, però viu amb la certesa que a ell el parí son pare.