Entrades

Un nen que juga

Calles i et mires les cases i aquesta gent que et són tan estranys. Tip que no et deixin ser, no te’n sents part, ja no, i deixes que la pluja t’esborri dels carrers. Des d’ara només vols pertànyer, si de cas, al silenci de la pedra que travessa estoica els dies mentre el sol i el fred i la pluja n’arrenquen, sense dramatisme, petites engrunes.

Ja no enveges res ni ningú. Admires només la mirada que sap llegir els senyals del temps i les mans que desfan els terrossos amb el gest segur i escarben la terra com qui hi enfonsa les arrels. Però tu no en tens d’arrels ni et sents prou d’enlloc. Per això calles i escoltes només, mentre amb els ulls obsedits aprens a mirar sota el pes gris d’un núvol que es tanca per ploure. Avui només ets uns ulls i silenci, i un nen que juga amb la memòria confusa de qui vas ser.

Intrús

La del seu naixement és una ferida que mai no ha cicatritzat. Potser és per això que ara que se li ha mort el nen que va ser, va i ve erràtic. La memòria de la seva infància es redueix a algunes fotografies en blanc i negre que examina amb insistència com qui busca un tresor. Se les mira una vegada i una altra, però només hi veu un nen que posa amb el rostre sever, hieràtic i trist.

Amb el temps se li ha anat esvaint de la memòria el caliu dels braços de l’àvia quan se l’asseia a la falda. Els pares, en canvi, sí que hi són, però d’ells només en té un munt d’advertiments i alguns retrets. Potser no hi havia temps per a res més, vol pensar. Es mira i remira a les fotografies que conserva i se’n recorda de la por que li feia desagradar als pares i del terrible pes que li suposava sentir-se un intrús en les seves vides.
Ara, passats els anys, encara viu preocupat per cada gest que fa i cada paraula que diu, encara l’envaeix la mateixa por de quan era petit i creia que la sinceritat d’allò que sentia podia esquinçar, en esclatar-li als dits i als ulls alhora, els fils tan fràgils que el lligaven al món. Encara ara, de tant en tant, tanca amb força els ulls i tot ell es reclou, i tot i que el sol escalfa i té la certesa que els carrers són plens de gent que sap ser feliç, se sent un intrús en la vida dels altres, també de les persones que estima. I se n’aparta mentre torna a pagar la penitència d’un pecat que ha heretat, a contracor se n’aparta mentre rumia què n’ha de fer de les fotografies de quan era un nen.