Entrades

Aquestes cireres de pastor

S’esvaeix la tarda com si el temps fos aquesta pols groga que llepa les fulles de l’alzina al pati. L’aire s’endú els darrers raigs de llum i tot fa pensar que la nit serà serena, potser freda. Mentre mires com passa el temps, et recorre un calfred i penses que demà no hi seurem tots a taula, que mai més no hi tornarem a seure. No pots evitar pensar que ja fa uns anys que falta l’Ernest i que enguany tampoc no hi seran la Teresa ni la Lluïsa; aquest any serem menys a taula. I mentre penses en els teus morts, se’t fan presents el Jordi i els seus pares i també tots aquests cossos anònims ofegats i oblidats entre les dues ribes de la Mediterrània. Sembla que no puguis evitar que la nit de Nadal t’aboqui a una barreja de malenconia i d’indignació a l’hora mentre et preguntes per què tanta dissort?

Tot i així celebraràs l’esperança d’una vida nova. No et vols acovardir i tant el record dels absents com l’empenta dels més joves et conviden a la lluita. I així ho sents mentre de la cuina t’arriba el brogit dels fogons i la festa que s’hi cou, mentre el Martí refà el vell pessebre que fèieu quan era petit i mentre tu observes, des de darrera la finestra, un pit-roig que ha descobert, com qui troba un tresor, l’arboç encara carregat de cireres. Mentre te’l mires com picoteja aquí i allà aprofitant un últim fil de llum, et dius que més enllà de nosaltres el miracle de la vida no és res més que aquest ocell i aquestes cireres de pastor. Per celebrar-lo i compartir-lo, a tots un bon Nadal!

 

 

L’última tarda

Es fa fosc i aquesta hora estranya del capvespre que t’evoca el brunzir d’un fluorescent solitari, t’enteranyina l’ànima. El dia es buida i aquesta tarda que veus passar té l’aparença de ser l’última.  Abans no s’acabi, però, la regires tota una vegada més i trobes, encara, unes mans a les mans i la traça viva de les mirades, la força d’uns braços i la mossegada d’una boca als llavis. Es fa fosc. Tot es precipita finalment en la nit, i potser aquesta tarda que miraves sigui l’última, però és dins teu.

Presències

Tot i que dormia profundament, es desvetllà de cop. Després de mirar el rellotge –eren les quatre-, de reüll va comprovar que Ella dormia tranquil·lament. A aquella hora tot hauria de ser fosc i negre, però a l’habitació hi havia una lleu claror grisosa. Mentre notava una sensació estranya que mai abans no havia sentit, s’estava ben quiet a la seva banda del llit intentant descobrir què l’havia arrencat del son d’una manera tan sobtada. Ella dormia sense adonar-se de res, però ell tenia la sensació que no estaven sols, que hi havia alguna cosa més. Sentia molt a prop una presència que li era desconeguda, no tenia fred però tampoc notava l’escalfor pròpia del cos, el silenci era pesant i massís i només podia percebre unes línies d’ombra d’una lluminositat grisa que es dibuixaven al seu costat. Sense moure’s, es limità a esperar que passés alguna cosa. Un o dos minuts després – no pot precisar quants-, les línies que configuraven aquella presència s’alçaren del llit amb la lleugeresa d’un núvol de vapor, i amb l’aparença d’un cos eteri s’esvaïren cap al passadís. L’habitació tornà a quedar ben a les fosques, però tampoc llavors no es va moure ni li digué res a Ella. El seu son era molt lluny del que a ell li estava passant i no la podia pas despertar per dir-li que tenia la certesa d’haver vist com la mort se li ajeia al costat.

Nit de Reis

Els crits esverats de la canalla de banda a banda del carrer ja s’han anat esmorteint, també el neguit que encén la il·lusió dels més grans perquè no puguin deixar de creure-hi. Encara es confonen els records amb les lluentors d’un futur que no ha estat encetat, però a aquesta hora ja han passat els Reis i la ciutat s’adorm sobre els carrers molls, entre restes de caramel. La nit entra en la foscor mentre es fa un silenci nou i desconegut. Camines escoltant només les teves passes i fas una respiració fonda, plaent, perquè saps que demà el seu rostre tornarà a ser ple de llum.

Trens de nit

Com tantes altres vegades deixes passar els minuts escoltant. Del llit estant sents l’incipient moviment d’un tren, el ferro que gruny als eixos, el xerricar de les rodes que freguen les vies, els cops secs entre els vagons com pedres rodolant per una tartera, la quietud freda d’una altra matinada…

I després, l’esbufec escanyat d’una locomotora com si volgués arrencar les arrels del seu trajecte, els vidres que trontollen lleugerament, el sotragueig compassat del primer tren que emmudeix els silencis durant uns segons. Rectangles de vidrada llum recorren el llenç de les parets i el sostre com una corrua de fantasmes. No són encara les cinc que la nit s’esqueixa.