S’esvaeix la tarda com si el temps fos aquesta pols groga que llepa les fulles de l’alzina al pati. L’aire s’endú els darrers raigs de llum i tot fa pensar que la nit serà serena, potser freda. Mentre mires com passa el temps, et recorre un calfred i penses que demà no hi seurem tots a taula, que mai més no hi tornarem a seure. No pots evitar pensar que ja fa uns anys que falta l’Ernest i que enguany tampoc no hi seran la Teresa ni la Lluïsa; aquest any serem menys a taula. I mentre penses en els teus morts, se’t fan presents el Jordi i els seus pares i també tots aquests cossos anònims ofegats i oblidats entre les dues ribes de la Mediterrània. Sembla que no puguis evitar que la nit de Nadal t’aboqui a una barreja de malenconia i d’indignació a l’hora mentre et preguntes per què tanta dissort?
Tot i així celebraràs l’esperança d’una vida nova. No et vols acovardir i tant el record dels absents com l’empenta dels més joves et conviden a la lluita. I així ho sents mentre de la cuina t’arriba el brogit dels fogons i la festa que s’hi cou, mentre el Martí refà el vell pessebre que fèieu quan era petit i mentre tu observes, des de darrera la finestra, un pit-roig que ha descobert, com qui troba un tresor, l’arboç encara carregat de cireres. Mentre te’l mires com picoteja aquí i allà aprofitant un últim fil de llum, et dius que més enllà de nosaltres el miracle de la vida no és res més que aquest ocell i aquestes cireres de pastor. Per celebrar-lo i compartir-lo, a tots un bon Nadal!