Entrades

Presentació de La Ràbia de Lolita Bosch

Targetó La Ràbia Lolita Bosch copia

El proper dijous 2 de febrer, per iniciativa de la llibreria l’Odissea tindré l’oportunitat de presentar LA RÀBIA de Lolita Bosch a Vilafranca del Penedès. Fa un temps vaig escriure’n algunes coses aquí, però aquest dijous tindrem la sort que l’autora serà amb nosaltres i hi podrem parlar. L’acte es farà al Casal Popular de Vilafranca (carrer de Sant Raimon de Penyafort, 7) i començarà a les 6 de la tarda. Hi esteu convidats!

‘La ràbia’ de Lolita Bosch

No m’ho sabia explicar, però una vegada i una altra queia en les seves provocacions. I després, indefectiblement, m’havia d’amagar per plorar en silenci. Però aquella tarda no, aquella tarda en lloc de fugir vaig plantar-li cara i després d’escola vaig presentar-me on m’havia reptat fent-me el valent, que no era altra cosa que ennuegar-me amb els nusos que se’m feien a la gola de tanta por com tenia.

Ens vam barallar fins a l’extenuació. Confesso que mai no havia sentit unes ganes tan fortes de fer-li mal a algú, però mentre els altres començaven a cridar, jo ja era al terra fent tants esforços per no plorar com per defensar-me dels cops de puny, de les puntades de peu i sobretot, no ho puc oblidar, dels seus braços al meu coll. D’aquella sensació d’ofec, me’n va quedar després l’angoixa que sentia només de pensar que me’l trobaria a l’escola o, encara pitjor, pel carrer.

Vaig tornar a casa fet un cristo: suat, ben brut, amb alguns botons arrencats i una butxaca estripada, amb els genolls pelats, ple d’esgarrapades i amb els regalims de les llàgrimes fent camí entre la pols de la cara. Però sobretot, vaig arribar-hi enrabiat, enormement enrabiat d’una ràbia que no m’hi cabia en aquell cos menut i nyiclis que em contenia als 8 o 9 anys.

N’estava tip de l’E. i del senyor mestre, em feien por, però aquesta és una altra història que ja explicaré. N’estava tip dels copets gratuïts de l’E., dels seus crits, dels insults, de les demostracions de força i, sobretot, dels constants comentaris burletes. Aquell nen havia aconseguit fer-me sentir malament només de pensar que me’l trobaria i aquella baralla no havia servit per res. O sí, ben al contrari m’havia servit per constatar que ell era més fort que jo i per arribar-me a creure que no hi podia fer res, que les coses eren així i no les podria canviar. Llavors no ho sabia, només en fer-me gran em vaig adonar que el que em passava amb aquell nen, l’E., era assetjament o –com en diem ara- bullying.

I ara, passats els anys, llegeixo La ràbia de Lolita Bosch i hi penso, en el que explica a la seva novel·la i en aquella profunda ràbia que vaig sentir de nen. I penso, també, en algunes situacions d’assetjament que he viscut de prop i he hagut d’afrontar per la meva feina en un institut. De tot plegat, em criden l’atenció diverses coses, com ara la gratuïtat amb què actua sovint l’assetjador o que aquest jugui a la confusió fent-nos creure que tot plegat és un joc o fins i tot fent-se passar per amic de l’assetjat. Però sobretot, em crida poderosament l’atenció com tanquem els ulls a una realitat que mina la vida d’alguns nens i adolescents a les escoles i els instituts i com, fent un exercici extrem de cinisme, al voltant del bullying hi ha tot un exercit silenciós d’espectadors que miren i callen pensant que mentre rebi un altre a ells no els tocaran.

A La ràbia, que ha rebut el premi Roc Boronat 2016, l’autora fa un exercici difícil i delicat de restabliment de la pròpia dignitat i de la dels nois i noies que l’han ajudat amb els seus relats. Això és molt lloable, però també ho és la denúncia que fa no només d’aquells que practiquen o han practicat el bullying, sinó també la denúncia de tota aquella gent que calla i fa com si res. I és que el bullying, com gairebé qualsevol forma de violència, només es pot vèncer si l’entorn de qui el pateix trenca el silenci que empara els assetjadors.

La novel·la de Lolita Bosch és una novel·la valenta i vivíssima que hauria d’entrar als instituts com un huracà de dignitat. Molt enllà del pur entreteniment descafeïnat a què es vol acostumar els nostres adolescents –i també a nosaltres-, et clava un cop de realitat a la consciència i posa damunt la taula una de les xacres més cruels que viuen, gairebé sempre en silenci i sols, molts nens i adolescents. Qualsevol que conegui bé un pati d’un centre escolar, sap que hi regnen unes relacions de poder i submissió no escrites que són llei pels seus pobladors, però per raons diverses aquestes passen massa desapercebudes pels adults; si no és que fins i tot, com s’explica al llibre de Lolita Bosch, també n’hi ha algun que practica l’assetjament. Ja n’hi ha prou, doncs, de pensar i dir que són coses de la canalla i de mirar-s’ho només de reüll. Potser ja és hora de posar noms i cognoms als assetjadors, a la violència que exerceixen i al dolor gratuït i innecessari que infligeixen. Els nens assetjats no ho poden fer, però sí aquest exercit silenciós que ha de començar a espolsar-se de sobre la indiferència interessada i ha d’actuar amb valentia dient el que passa, posant-hi nom, denunciant la crueltat soterrada que arrela com una mala herba als patis, a les aules i al voltant de les escoles i dels instituts.

Llegiu La ràbia de Lolita Bosch i no només perquè sigui una obra amb una prosa i un ritme àgils, formalment molt ben escrita, sinó perquè és una novel·la escrita alhora amb el cap i les vísceres, carregada de raons i de sentiments, plena d’una veritat que sovint se’ns escapa. Llegiu-la i penseu-hi, segur que la sinceritat del relat us farà mirar el món dels nens i els adolescents assetjats amb una altra mirada. Llegiu-la i desertem de l’exèrcit silenciós que dóna cobertura al bullying i al dolor. Gràcies, Lolita!

Després vénen els anys / 2

Em va fer il·lusió que la Maria Folch em convidés a parlar de Després vénen els anys quan la va presentar a Barcelona. Amb aquesta novel·la hi tinc una relació especial no només perquè amb l’autora ja n’haguéssim parlat mentre l’acabava, també perquè mentre era al forn em va deixar trastejar per la seva cuina convertint-me en el seu marmitó durant unes setmanes que van ser molt intenses i divertides.

Avui us ofereixo la possibilitat d’escoltar i veure la gravació en vídeo que en va fer Vilaweb. La meva intervenció -un pèl llarga, ja ho sé- la trobareu entre els minuts 05:35 i 37:32 i complementa el que vaig escriure en un altre post el desembre passat. Si us ve de gust, aquí ho teniu:


Presentació de ‘Després vénen els anys’ per vilawebtv

‘Després vénen els anys’ de Maria Folch

Amb la Maria Folch ens vam conèixer a través dels respectius blogs i després vam prendre cos primer a Búger i més endavant a Roma, on vaig saber que s’estava gestant la novel·la que ara ha publicat. Doncs bé, fa uns dies vaig tenir ocasió de parlar-ne a l’Espai VilaWeb. Sé que vaig parlar molt i he mirat de reordenar el que vaig dir, però vaja, aquí ho teniu:

Narració trenada

A través de Llibres de la Drassana, la Maria Folch acaba de presentar la seva novel·la titulada Després vénen els anys. I tot i ser la primera que publica, no ho sembla perquè no només se’ns ofereix una prosa àgil que convida a la lectura sinó que l’autora també ha estat capaç de crear una estructura en forma de trena que a més d’equilibrar molt bé les diferents parts de la seva obra, fa que aquestes s’interrelacionin les unes amb les altres fins arribar a conformar una narració on tot encaixa perfectament.

D’una banda ens trobem amb una sèrie de retalls de premsa i apunts històrics que serveixen per reconstruir un temps ple de convulsions bèl·liques en què està ancorada una bona part de la novel·la. D’una altra, hi ha tota una colla d’e-mails que Blanca Lleó, la protagonista de la novel·la, escriu a Tàfol Pallarès que li fa de nexe amb els orígens. A banda, però, els correus electrònics situen entre el febrer i el juny de 2005 la història que se’ns narra. I en tercer lloc, l’autora ens presenta la relació entre Michele Fiorin, un vell combatent de la Guerra Civil espanyola i de la Segona Guerra Mundial, i Blanca Lleó, una jove de Castelló que viu a Roma i és a punt d’encetar una recerca sobre els italians que van quedar aïllats a Ístria sense que Itàlia ni Iugoslàvia ni ningú altre no se’n volgués fer càrrec.

El protagonisme de la novel·la va passant de Blanca a Michele a mida que avança la narració de manera que podem veure com una dóna vida a l’altre. Però això no treu perquè Blanca també creixi a mesura que el vell Michele decideix convertir-la –i als lectors amb ella- en la dipositària dels seus records. Amb molta habilitat, l’autora fa que arribi un moment de la narració en el qual cap d’aquests dos personatges no es pot explicar sense l’altre. És, d’alguna manera, com si Michele i Blanca fossin dos temps d’una mateixa memòria, d’una mateixa història d’Europa. Potser Michele també n’és conscient d’aquesta línia temporal que els uneix i per això decideix explicar-li a ella tot allò que sempre havia callat.

Dels altres personatges no en parlo, ja els descobrireu, però sí que vull dir que actuen com una mena de xarxa de seguretat dels principals: Tàfol i Gianni per a Blanca i Pina i Giulio per a Michele. I hi ha encara un darrer personatge enigmàtic que si bé és anomenat no apareix com a tal en tota la novel·la: és la Maria Alicart que fa de clau de volta de tota la història.

Aquesta és, doncs, una novel·la de personatges que s’escriuen i parlen molt entre ells, és una història d’interrelacions en la qual cadascú es construeix a partir dels nexes que estableix amb els altres. Afortunadament, la Maria Folch no ens ha dit qui és i com cadascú, sinó que ha tingut la traça de fer que els propis personatges amb els seus fets i les seves paraules siguin els que se’ns presentin i en cada moment mostrin o amaguin allò que creguin convenient.

Novel·la de la memòria

S’ha dit força que aquesta és una novel·la que parla d’èxodes, però això la fa també una novel·la de la memòria d’Europa i alhora de la memòria personal: la importància de conservar-la travessa tota l’obra i té molt a veure amb el gir final.

En Michele Fiorin, que és en qui conflueixen tots els elements de la trama estructural (també la guerra d’Espanya, la Segona Guerra Mundial, els lluitadors de les Brigades Internacionals, els partisans, els abandonaments, els èxodes i els exilis…) decideix convertir a Blanca Lleó –per què ella i ningú altre?- en la notària tant de la seva història pública com de la memòria íntima. I aquest és, al meu entendre, un dels nervis importants de Després vénen els anys, el que fa que el que se’ns explica no sigui només una simple història i és converteixi en una novel·la. La manera com entre Blanca i Michele s’entrecreuen els diferents àmbits de la vida, els delicats matisos de la seva forma de relacionar-se fa que se’ns vagi descobrint allò que realment compta.

És ben cert que aquesta novel·la també és la història d’un món en guerra que parla del patiment d’aquells que han de deixar enrere fins i tot els seus morts, però també és la novel·la d’una troballa. Quan el vell Michele, amb fama d’esquerp, li pregunta en alguerès a Blanca: Què tu d’on ets, xiqueta?, es precipita realment la novel·la, es produeix un pseudoenamorament entre Blanca i Michele i et preguntes què hi veuen l’un en l’altre més enllà del personatge que s’havien construït.

El doble nervi que recorre l’obra de la Maria Folch, la història pública d’una banda i el món íntim de l’altre, és el que dóna valor a aquesta novel·la, el que permet llegir-la cercant a sota de les diferents capes que la conformen, i ens permet, també, preguntar-nos transcendint el que ells ens diuen, qui són, què senten i què il·lusiona a Blanca i a Michele?

Geografia

No només el temps és important a Després vénen els anys, també ho són els espais que adquireixen diferents simbologies i valors. Si bé l’Alguer se situa en el centre de tot i és on els personatges principals es troben, aquest lloc enmig d’una mar que tot ho lliga és també un territori mític entre dos mons reals: la Roma de Blanca amb les seves primaveres romanes i la Itàlia i l’Ístria de Michele amb les seves guerres, ambdues situades a l’est. A l’oest, en canvi, hi ha Castelló –el de la Blanca jove i el de la guerra d’Espanya d’en Michele- i també Benicàssim que és una mena d’illa dins la guerra. Benicàssim, com també passa amb la primavera de Roma i el parc dels Aqüeductes o, finalment, amb l’Alguer, són espais per a la supervivència, petits territoris on els personatges es poden permetre sentir la felicitat. L’autora no ha oblidat que la literatura ha de ser, com aquests espais que descriu, un territori mític per a la supervivència, i en aquesta novel·la ho té ben present.

Identitats

Jo he perdut el meu país, no hi puc tornar perquè no existeix, li diu una dona a Blanca, i ho fa així perquè en aquesta novel·la es dóna veu als istrians que no eren d’enlloc i van acabar a l’Alguer o a Fertília, es dóna veu als orfes de país i de terra com els exiliats republicans espanyols, els jueus europeus o els emigrants… Fins i tot Blanca cerca la seva pròpia identitat quan s’esforça a no deslligar-se definitivament de Castelló. Però el més sorprenent és que allò que busca ho troba en Michele. De la mateixa manera que Michele ha trobat en Blanca fragments de vida que li eren molt llunyans, per això ara el podem trobar somrient a les fosques i rememorant aquella felicitat sense ombres que mai abans no havia explicat a ningú. I això fa pensar que la identitat no es deriva només de la història escrita amb majúscules, sinó que ens ve donada sobretot de les experiències viscudes, com per exemple les que va viure Michele a Castelló quan era jove.

La sal de la vida

Dins de la història hi ha vida, i això és el que dóna cos a aquesta novel·la, la sal de la vida que la Maria Folch expressa amb una prosa que no defuig els sentiments. Per exemple, en un paràgraf de la novel·la en el qual es descriu un bombardeig hi apareix una forma de descriure que va més enllà del purament narratiu i s’acosta a la poesia. Diu: Enmig del soroll i dels sotracs de les bombes, se sent el primer plor d’una xiqueta que es dirà Rosa, com la xiqueta que va veure el soldat ferit al carrer d’Enmig, mentre apareixen somriures en moltes cares de la gent amuntegada al refugi, algunes dones ploren baixet i, en un silenci estrany, se sent el degoteig de l’aigua de la sèquia que regalima a les parets del refugi.

Aquesta nena que neix sota les bombes, el degoteig de l’aigua de la sèquia que regalima ens diuen com hem de llegir aquesta novel·la: amb la remor de fons de les guerres dels seus personatges, però també amb la convicció que seguiran naixent criatures, que l’aigua com la vida seguirà el seu curs indeturable. Els personatges de Després vénen els anys en són ben conscients que tot segueix, per això tenen la necessitat de preservar la memòria i de transmetre-la; i perquè saben que quan un document es perd o un record s’esvaeix, morim una mica.

I per això és, també, important la voluntat de la Maria Folch d’escriure aquesta obra sobre les guerres i els èxodes del segle XX, d’escriure sobre allò que som. Perquè vivim i després vénen els anys i som, al cap i a la fi, l’empremta que deixem en aquells a qui estimem. L’autora, la Maria Folch, ens deixa també la seva empremta generosa en aquesta novel·la que ja té un lloc entre els meus efectes personals.

Esdeveniments

✖ No hi ha resultats

No hi ha entrades coincidents amb la teva cerca.