Entrades

Presentem ‘Atrapa la llebre’ a Igualada

El dilluns 5 d’octubre, a dos quarts de 8 del vespre, presentarem a Igualada la novel·la Atrapa la llebre de l’escriptora Lana Bastašić, traduïda per Pau Sanchis Ferrer al català Hi participarem l’Aniol Rafel d’Edicions del Periscopi i jo mateix i hi haurà, també, música en directe a càrrec de Marc Mateu. L’acte l’organitzen Omnium de l’Anoia, Edicions del Periscopi i la llibreria Aqualata i es farà a la sala de socis de l’Ateneu igualadí (C. de Sant Pau, 9). Podeu consultar el cartell amb tots els detalls aquí.

‘La ràbia’ de Lolita Bosch

No m’ho sabia explicar, però una vegada i una altra queia en les seves provocacions. I després, indefectiblement, m’havia d’amagar per plorar en silenci. Però aquella tarda no, aquella tarda en lloc de fugir vaig plantar-li cara i després d’escola vaig presentar-me on m’havia reptat fent-me el valent, que no era altra cosa que ennuegar-me amb els nusos que se’m feien a la gola de tanta por com tenia.

Ens vam barallar fins a l’extenuació. Confesso que mai no havia sentit unes ganes tan fortes de fer-li mal a algú, però mentre els altres començaven a cridar, jo ja era al terra fent tants esforços per no plorar com per defensar-me dels cops de puny, de les puntades de peu i sobretot, no ho puc oblidar, dels seus braços al meu coll. D’aquella sensació d’ofec, me’n va quedar després l’angoixa que sentia només de pensar que me’l trobaria a l’escola o, encara pitjor, pel carrer.

Vaig tornar a casa fet un cristo: suat, ben brut, amb alguns botons arrencats i una butxaca estripada, amb els genolls pelats, ple d’esgarrapades i amb els regalims de les llàgrimes fent camí entre la pols de la cara. Però sobretot, vaig arribar-hi enrabiat, enormement enrabiat d’una ràbia que no m’hi cabia en aquell cos menut i nyiclis que em contenia als 8 o 9 anys.

N’estava tip de l’E. i del senyor mestre, em feien por, però aquesta és una altra història que ja explicaré. N’estava tip dels copets gratuïts de l’E., dels seus crits, dels insults, de les demostracions de força i, sobretot, dels constants comentaris burletes. Aquell nen havia aconseguit fer-me sentir malament només de pensar que me’l trobaria i aquella baralla no havia servit per res. O sí, ben al contrari m’havia servit per constatar que ell era més fort que jo i per arribar-me a creure que no hi podia fer res, que les coses eren així i no les podria canviar. Llavors no ho sabia, només en fer-me gran em vaig adonar que el que em passava amb aquell nen, l’E., era assetjament o –com en diem ara- bullying.

I ara, passats els anys, llegeixo La ràbia de Lolita Bosch i hi penso, en el que explica a la seva novel·la i en aquella profunda ràbia que vaig sentir de nen. I penso, també, en algunes situacions d’assetjament que he viscut de prop i he hagut d’afrontar per la meva feina en un institut. De tot plegat, em criden l’atenció diverses coses, com ara la gratuïtat amb què actua sovint l’assetjador o que aquest jugui a la confusió fent-nos creure que tot plegat és un joc o fins i tot fent-se passar per amic de l’assetjat. Però sobretot, em crida poderosament l’atenció com tanquem els ulls a una realitat que mina la vida d’alguns nens i adolescents a les escoles i els instituts i com, fent un exercici extrem de cinisme, al voltant del bullying hi ha tot un exercit silenciós d’espectadors que miren i callen pensant que mentre rebi un altre a ells no els tocaran.

A La ràbia, que ha rebut el premi Roc Boronat 2016, l’autora fa un exercici difícil i delicat de restabliment de la pròpia dignitat i de la dels nois i noies que l’han ajudat amb els seus relats. Això és molt lloable, però també ho és la denúncia que fa no només d’aquells que practiquen o han practicat el bullying, sinó també la denúncia de tota aquella gent que calla i fa com si res. I és que el bullying, com gairebé qualsevol forma de violència, només es pot vèncer si l’entorn de qui el pateix trenca el silenci que empara els assetjadors.

La novel·la de Lolita Bosch és una novel·la valenta i vivíssima que hauria d’entrar als instituts com un huracà de dignitat. Molt enllà del pur entreteniment descafeïnat a què es vol acostumar els nostres adolescents –i també a nosaltres-, et clava un cop de realitat a la consciència i posa damunt la taula una de les xacres més cruels que viuen, gairebé sempre en silenci i sols, molts nens i adolescents. Qualsevol que conegui bé un pati d’un centre escolar, sap que hi regnen unes relacions de poder i submissió no escrites que són llei pels seus pobladors, però per raons diverses aquestes passen massa desapercebudes pels adults; si no és que fins i tot, com s’explica al llibre de Lolita Bosch, també n’hi ha algun que practica l’assetjament. Ja n’hi ha prou, doncs, de pensar i dir que són coses de la canalla i de mirar-s’ho només de reüll. Potser ja és hora de posar noms i cognoms als assetjadors, a la violència que exerceixen i al dolor gratuït i innecessari que infligeixen. Els nens assetjats no ho poden fer, però sí aquest exercit silenciós que ha de començar a espolsar-se de sobre la indiferència interessada i ha d’actuar amb valentia dient el que passa, posant-hi nom, denunciant la crueltat soterrada que arrela com una mala herba als patis, a les aules i al voltant de les escoles i dels instituts.

Llegiu La ràbia de Lolita Bosch i no només perquè sigui una obra amb una prosa i un ritme àgils, formalment molt ben escrita, sinó perquè és una novel·la escrita alhora amb el cap i les vísceres, carregada de raons i de sentiments, plena d’una veritat que sovint se’ns escapa. Llegiu-la i penseu-hi, segur que la sinceritat del relat us farà mirar el món dels nens i els adolescents assetjats amb una altra mirada. Llegiu-la i desertem de l’exèrcit silenciós que dóna cobertura al bullying i al dolor. Gràcies, Lolita!

Després vénen els anys / 2

Em va fer il·lusió que la Maria Folch em convidés a parlar de Després vénen els anys quan la va presentar a Barcelona. Amb aquesta novel·la hi tinc una relació especial no només perquè amb l’autora ja n’haguéssim parlat mentre l’acabava, també perquè mentre era al forn em va deixar trastejar per la seva cuina convertint-me en el seu marmitó durant unes setmanes que van ser molt intenses i divertides.

Avui us ofereixo la possibilitat d’escoltar i veure la gravació en vídeo que en va fer Vilaweb. La meva intervenció -un pèl llarga, ja ho sé- la trobareu entre els minuts 05:35 i 37:32 i complementa el que vaig escriure en un altre post el desembre passat. Si us ve de gust, aquí ho teniu:


Presentació de ‘Després vénen els anys’ per vilawebtv

‘Després vénen els anys’ de Maria Folch

Amb la Maria Folch ens vam conèixer a través dels respectius blogs i després vam prendre cos primer a Búger i més endavant a Roma, on vaig saber que s’estava gestant la novel·la que ara ha publicat. Doncs bé, fa uns dies vaig tenir ocasió de parlar-ne a l’Espai VilaWeb. Sé que vaig parlar molt i he mirat de reordenar el que vaig dir, però vaja, aquí ho teniu:

Narració trenada

A través de Llibres de la Drassana, la Maria Folch acaba de presentar la seva novel·la titulada Després vénen els anys. I tot i ser la primera que publica, no ho sembla perquè no només se’ns ofereix una prosa àgil que convida a la lectura sinó que l’autora també ha estat capaç de crear una estructura en forma de trena que a més d’equilibrar molt bé les diferents parts de la seva obra, fa que aquestes s’interrelacionin les unes amb les altres fins arribar a conformar una narració on tot encaixa perfectament.

D’una banda ens trobem amb una sèrie de retalls de premsa i apunts històrics que serveixen per reconstruir un temps ple de convulsions bèl·liques en què està ancorada una bona part de la novel·la. D’una altra, hi ha tota una colla d’e-mails que Blanca Lleó, la protagonista de la novel·la, escriu a Tàfol Pallarès que li fa de nexe amb els orígens. A banda, però, els correus electrònics situen entre el febrer i el juny de 2005 la història que se’ns narra. I en tercer lloc, l’autora ens presenta la relació entre Michele Fiorin, un vell combatent de la Guerra Civil espanyola i de la Segona Guerra Mundial, i Blanca Lleó, una jove de Castelló que viu a Roma i és a punt d’encetar una recerca sobre els italians que van quedar aïllats a Ístria sense que Itàlia ni Iugoslàvia ni ningú altre no se’n volgués fer càrrec.

El protagonisme de la novel·la va passant de Blanca a Michele a mida que avança la narració de manera que podem veure com una dóna vida a l’altre. Però això no treu perquè Blanca també creixi a mesura que el vell Michele decideix convertir-la –i als lectors amb ella- en la dipositària dels seus records. Amb molta habilitat, l’autora fa que arribi un moment de la narració en el qual cap d’aquests dos personatges no es pot explicar sense l’altre. És, d’alguna manera, com si Michele i Blanca fossin dos temps d’una mateixa memòria, d’una mateixa història d’Europa. Potser Michele també n’és conscient d’aquesta línia temporal que els uneix i per això decideix explicar-li a ella tot allò que sempre havia callat.

Dels altres personatges no en parlo, ja els descobrireu, però sí que vull dir que actuen com una mena de xarxa de seguretat dels principals: Tàfol i Gianni per a Blanca i Pina i Giulio per a Michele. I hi ha encara un darrer personatge enigmàtic que si bé és anomenat no apareix com a tal en tota la novel·la: és la Maria Alicart que fa de clau de volta de tota la història.

Aquesta és, doncs, una novel·la de personatges que s’escriuen i parlen molt entre ells, és una història d’interrelacions en la qual cadascú es construeix a partir dels nexes que estableix amb els altres. Afortunadament, la Maria Folch no ens ha dit qui és i com cadascú, sinó que ha tingut la traça de fer que els propis personatges amb els seus fets i les seves paraules siguin els que se’ns presentin i en cada moment mostrin o amaguin allò que creguin convenient.

Novel·la de la memòria

S’ha dit força que aquesta és una novel·la que parla d’èxodes, però això la fa també una novel·la de la memòria d’Europa i alhora de la memòria personal: la importància de conservar-la travessa tota l’obra i té molt a veure amb el gir final.

En Michele Fiorin, que és en qui conflueixen tots els elements de la trama estructural (també la guerra d’Espanya, la Segona Guerra Mundial, els lluitadors de les Brigades Internacionals, els partisans, els abandonaments, els èxodes i els exilis…) decideix convertir a Blanca Lleó –per què ella i ningú altre?- en la notària tant de la seva història pública com de la memòria íntima. I aquest és, al meu entendre, un dels nervis importants de Després vénen els anys, el que fa que el que se’ns explica no sigui només una simple història i és converteixi en una novel·la. La manera com entre Blanca i Michele s’entrecreuen els diferents àmbits de la vida, els delicats matisos de la seva forma de relacionar-se fa que se’ns vagi descobrint allò que realment compta.

És ben cert que aquesta novel·la també és la història d’un món en guerra que parla del patiment d’aquells que han de deixar enrere fins i tot els seus morts, però també és la novel·la d’una troballa. Quan el vell Michele, amb fama d’esquerp, li pregunta en alguerès a Blanca: Què tu d’on ets, xiqueta?, es precipita realment la novel·la, es produeix un pseudoenamorament entre Blanca i Michele i et preguntes què hi veuen l’un en l’altre més enllà del personatge que s’havien construït.

El doble nervi que recorre l’obra de la Maria Folch, la història pública d’una banda i el món íntim de l’altre, és el que dóna valor a aquesta novel·la, el que permet llegir-la cercant a sota de les diferents capes que la conformen, i ens permet, també, preguntar-nos transcendint el que ells ens diuen, qui són, què senten i què il·lusiona a Blanca i a Michele?

Geografia

No només el temps és important a Després vénen els anys, també ho són els espais que adquireixen diferents simbologies i valors. Si bé l’Alguer se situa en el centre de tot i és on els personatges principals es troben, aquest lloc enmig d’una mar que tot ho lliga és també un territori mític entre dos mons reals: la Roma de Blanca amb les seves primaveres romanes i la Itàlia i l’Ístria de Michele amb les seves guerres, ambdues situades a l’est. A l’oest, en canvi, hi ha Castelló –el de la Blanca jove i el de la guerra d’Espanya d’en Michele- i també Benicàssim que és una mena d’illa dins la guerra. Benicàssim, com també passa amb la primavera de Roma i el parc dels Aqüeductes o, finalment, amb l’Alguer, són espais per a la supervivència, petits territoris on els personatges es poden permetre sentir la felicitat. L’autora no ha oblidat que la literatura ha de ser, com aquests espais que descriu, un territori mític per a la supervivència, i en aquesta novel·la ho té ben present.

Identitats

Jo he perdut el meu país, no hi puc tornar perquè no existeix, li diu una dona a Blanca, i ho fa així perquè en aquesta novel·la es dóna veu als istrians que no eren d’enlloc i van acabar a l’Alguer o a Fertília, es dóna veu als orfes de país i de terra com els exiliats republicans espanyols, els jueus europeus o els emigrants… Fins i tot Blanca cerca la seva pròpia identitat quan s’esforça a no deslligar-se definitivament de Castelló. Però el més sorprenent és que allò que busca ho troba en Michele. De la mateixa manera que Michele ha trobat en Blanca fragments de vida que li eren molt llunyans, per això ara el podem trobar somrient a les fosques i rememorant aquella felicitat sense ombres que mai abans no havia explicat a ningú. I això fa pensar que la identitat no es deriva només de la història escrita amb majúscules, sinó que ens ve donada sobretot de les experiències viscudes, com per exemple les que va viure Michele a Castelló quan era jove.

La sal de la vida

Dins de la història hi ha vida, i això és el que dóna cos a aquesta novel·la, la sal de la vida que la Maria Folch expressa amb una prosa que no defuig els sentiments. Per exemple, en un paràgraf de la novel·la en el qual es descriu un bombardeig hi apareix una forma de descriure que va més enllà del purament narratiu i s’acosta a la poesia. Diu: Enmig del soroll i dels sotracs de les bombes, se sent el primer plor d’una xiqueta que es dirà Rosa, com la xiqueta que va veure el soldat ferit al carrer d’Enmig, mentre apareixen somriures en moltes cares de la gent amuntegada al refugi, algunes dones ploren baixet i, en un silenci estrany, se sent el degoteig de l’aigua de la sèquia que regalima a les parets del refugi.

Aquesta nena que neix sota les bombes, el degoteig de l’aigua de la sèquia que regalima ens diuen com hem de llegir aquesta novel·la: amb la remor de fons de les guerres dels seus personatges, però també amb la convicció que seguiran naixent criatures, que l’aigua com la vida seguirà el seu curs indeturable. Els personatges de Després vénen els anys en són ben conscients que tot segueix, per això tenen la necessitat de preservar la memòria i de transmetre-la; i perquè saben que quan un document es perd o un record s’esvaeix, morim una mica.

I per això és, també, important la voluntat de la Maria Folch d’escriure aquesta obra sobre les guerres i els èxodes del segle XX, d’escriure sobre allò que som. Perquè vivim i després vénen els anys i som, al cap i a la fi, l’empremta que deixem en aquells a qui estimem. L’autora, la Maria Folch, ens deixa també la seva empremta generosa en aquesta novel·la que ja té un lloc entre els meus efectes personals.

‘Tot el soroll del món’ de Vicenç Llorca

Tot i que ja fa uns dies que vaig acabar de llegir Tot el soroll del món, la novel·la que Vicenç Llorca va publicar fa poc, encara no n’havia parlat. L’havia de pair, i no vull pas dir que sigui una novel·la que enfarfegui ni difícil de llegir. Tot el contrari, una de les virtuts d’aquesta novel·la és que es llegeix amb una facilitat que és molt d’agrair, però no us deixéssiu enganyar, perquè l’autor aprofita aquesta aparent lleugeresa per amagar dins la seva obra diverses càrregues de profunditat que et van esclatant al davant al mateix temps que també sorprenen en Francesc Bertran, el protagonista.

Aquest personatge comença un viatge al qual jo també m’hi vaig apuntar com a lector des de les primeres pàgines, però el que havia de ser un viatge de fugida es convertí en un viatge de retrobament amb sí mateix, amb la veritat i amb la vida. A mida que llegia i llegia, em sorprenia tot el món de contrastos que Vicenç Llorca ha sabut conjugar en la seva novel·la: la pèrdua i l’amor, l’occident més ric i la pobresa d’Haití, el paradisos i l’infern… Però tot i així, res és tan simple com pot semblar per les meves paraules, perquè en cada un d’aquests elements que he citat també s’hi pot trobar el contrari. Per fer-ho, només cal que recuperem la nostra capacitat de percebre l’entorn i que, sobretot, siguem prou valents per deixar que la vida ens impregni.

És així com els protagonistes de Tot el soroll del món, i potser també els lectors agosarats, poden arribar a descobrir que la pèrdua i l’amor no són sempre contraris, que dins l’extrema pobresa d’Haití s’hi amaguen grans tresors que no cotitzen a la borsa i que en mig de l’infern una mirada pot contenir el més bell dels paradisos. Als europeus i americans rics se’ns ha atrofiat la capacitat de mirar els senyals de la terra per viure-hi compassadament, potser és per això que en tota la novel·la es dóna tanta importància als ulls i a la mirada i els personatges descobreixen que no sabien mirar o, més ben dit, no sabien dirigir la seva mirada. Ara no desvetllaré el què, però em va agradar com en Francesc Bertran passa de focalitzar la seva mirada en la bellesa de l’art per tal de no enfrontar-se a la vida real, a adonar-se de l’emoció d’ésser viu que li proporciona aprendre a mirar la Marta.

Més enllà dels seus valors estrictament literaris, el que més m’ha frapat d’aquesta lectura és la descoberta que els personatges -Ulisses moderns- fan d’una manera nova de mesurar els fets de la vida, i és a partir d’això que m’atreviria a dir que, més enllà de modes, Vicenç Llorca té la gosadia de posar damunt la taula una proposta ètica del tot contrària a aquest món de necessitats artificioses i tempestes financeres que ens esclavitzen. De tornada a Barcelona, en Francesc sap que el viatge de debò no l’ha fet al Carib, que ha mudat la pell i que més enllà del que és purament intel·lectual hi ha una vida feta de carn i ossos i que si es vol acostar a aconseguir alguna engruna de felicitat, cal viure-la sense por. Tot un repte.

 [4 d’agost de 2011]

Proust/Pinto: ‘Combray’ en català

De tot el que vaig viure a la Universitat, una de les coses de les quals en tinc més bons records, és de les lliçons del Dr. Antoni Vilanova. A mitjans dels anys 80 vaig tenir la gran sort de poder assistir a les seves classes d’estètica literària, que aquell curs -devia ser l’any 1984 o 1985- es van centrar en la novel·la europea dels segles XIX i XX. Entre les moltes lectures que vàrem fer, en recordo sobretot tres amb molta claredat: la de Nana de Zola, la de La Regenta de Clarín, i sobretot la de Pel camí de Swann de Proust.

De la lectura que en aquell moment vaig fer de l’obra de Marcel Proust encara en conservo les anotacions que vaig fer i les reflexions que va propiciar. Aquella novel·la em va ensenyar a descobrir camins que fins aquell moment desconeixia del tot. Per això, sempre més he estat agraït al mestratge del professor Vilanova i a la traducció que en va fer el poeta Pedro Salinas, perquè sense la tutela del primer i el bon ofici del segon, jo no hauria pas pogut accedir com ho vaig fer a les entreteles de Pel camí de Swann.

Tot i que hi ha traduccions al català d’aquesta obra de Marcel Proust, no l’he tornat a llegir. Però ara sí que ho faré. Des d’ahir que tinc a les mans Combray, el primer dels llibres de A la recerca del temps perdut, traduït pel Josep Maria Pinto, company blogaire i poeta. Hi ho faré perquè ja em van agradar alguns fragments que va penjar al seu bloc i perquè aprofitant la tarda plujosa i freda d’avui, i amb l’ajut de les meves velles anotacions, he rellegit alguns dels paràgrafs que fa un grapat d’anys em van colpir.

I vint-i-cinc anys més tard, passats pel sedàs del català bell i precís que en Josep Maria Pinto ha fet servir per la traducció, m’han tornat a colpir i he retrobat -ara en la meva llengua- algunes de les sensacions que vaig descobrir llavors. Com quan el temps queda en suspens i els secrets el travessen: “No se sentia cap soroll de passes pels caminals. Dividint l’alçada d’un arbre incert, un ocell invisible s’enginyava a fer que la jornada li semblés més curta, tot explorant amb una nota prolongada la solitud circumdant, però en rebia una rèplica tan unànime, un xoc de retorn tan redoblat de silenci i d’immobilitat que semblava que acabés d’aturar per sempre l’instant que havia mirat de fer passar més de pressa. La llum queia de forma tan implacable d’un cel immòbil que hom s’hauria volgut sostreure de la seva atenció i, fins l’aigua adormida, el son de la qual irritaven perpètuament els insectes, somiant sens dubte algun maëlstrom imaginari, augmentava la torbació en què m’havia llançat la vista del flotador de suro, perquè semblava arrossegar-lo a tota velocitat sobre les extensions silencioses del cel reflectit; quasi vertical, semblava a punt de submergir-se, i jo ja em demanava, sense parar esment al desig i el temor que tenia de conèixer-la, si no hauria de fer avisar la senyoreta Swann que el peix mossegava l’ham,…”

Pel que he pogut llegir, ja puc dir que em sembla que la qualitat de la traducció d’aquest llibre, que es presenta dimarts, és tan important que els noms de Marcel Proust i d’en Josep Maria Pinto seran des d’ara inseparables pels lectors en català. Moltes gràcies, Josep Maria, per la teva feina curosa i delicada; i l’enhorabona!

‘Londres nevat’ de Jordi Llavina

Aquest apunt també s’hauria pogut titular ‘Més que literatura’, perquè si després d’haver llegit Ningú ha escombrat les fulles vaig dir que allà es parlava de la vida oculta o “de la zona fosca del viure”, ara a Londres nevat hi trobem un narrador molt peculiar –sabem que es diu Jordi- que ens parla d’alguna cosa més que de literatura, que no només es limita a explicar-nos els fets que passen en cada un dels sis contes que componen el llibre, sinó que sobretot ajuda el lector a fer un exercici d’immersió en la vida dels personatges i del mateix narrador.

Al capdavall, tot allò que passa en els contes de Londres nevat només és un suport per transportar el lector a l’ànima dels personatges. I en això Llavina és un mestre, perquè és capaç d’enriquir molt i molt la narració gràcies a un ús precís i incisiu del lèxic i a la seva formidable capacitat per descriure els objectes, les olors i els gustos i també, aquesta vegada, els sons i les músiques que sonen i ressonen a la ment dels personatges. Feu la prova de llegir els contes escoltant alguna de les cançons que hi apareixen.

Però Llavina encara utilitza un altre recurs molt interessant a l’hora de dur el lector a la intimitat més fonda dels personatges per explorar-la plegats. Aquest recurs ha consistit en trencar les cotilles pròpies del narrador tradicional i deixar que aquest es confongui amb l’autor, de manera que s’estableix una complicitat molt forta amb qui llegeix, com quan s’atura la narració per reflexionar sobre el fet literari. A mi m’ha agradat i interessat el joc d’anar i venir del narrador i el joc que estableix amb el lector sobre què és realitat i què és ficció, que d’alguna manera es conclou a El branquilló de til·ler quan s’afirma que tot el que s’escriu acaba sent veritat. La recerca sobre l’espai en el qual es dissol la frontera entre veritat i ficció és un dels grans temes d’aquest llibre, i cal no menystenir-lo, perquè és justament en aquest espai indefinit on habiten les emocions que la literatura ens pot proporcionar.

La literatura no m’interessa si no és viscuda, i si no ho és, difícilment emociona, però els contes de Londres nevat traspuen emocions més enllà de les paraules. Ho dic perquè l’àmbit dels silencis i dels oblits és l’altre tema del llibre. En els cinc primers contes és compartit l’interès per tot allò que, tot i que els altres no ho poden veure, és al moll de l’os de les nostres vides i les configura de tal manera que som allò que s’amaga, a vegades a les golfes dels records i a vegades a les de l’oblit. I així ho diu el narrador a Hand&Racquet: “El record va sorgir del no-res amb una força insospitada.[…] irrompia des del que jo mateix, en un dels meus pensaments sofisticats, alguna vegada havia anomenat ‘el sepulcre dels records’. I del cor de la memòria –sepulcre curull-, d’aquesta tomba de la qual tant sovint s’alcen focs follets que ens deixen l’ànim abaltit, va expandir-se centrífugament i va anar seduint la meva consciència extensa amb fragments de dies que jo feia molts anys que havia oblidat.” Als personatges de Londres nevat els espeteguen els records al davant per retreure’ls vivències que sembla que tornin del més enllà com passa a Un tal Amat i a El cosinet andalús o, ben bé al revés, construeixen records –com ho fa la Laura de Nosaltres també esperem– per ocultar l’absència: “La dona havia parlat durant els dos últims anys i mig a un esperit. Havia fet créixer una animeta amb les seves paraules.”

Si bé els cinc primers relats són contes hivernals, en tots l’acció transcorre pels volts de Nadal i tots ells són poblats de fantasmes, el cas del sisè és ben diferent. El branquilló de til·ler és ple de llum i l’autor, que fa ben explícita la seva presència, hi explica una peculiar història d’amor. En contrast amb els personatges ombrívols dels altres relats, les dones i els nens d’aquest són ben vius i tenen una consistència que es projecta amb força cap al futur. Aquest és un relat ple d’optimisme en el qual es parla de la necessitat de fixar la memòria (la besàvia que transmet el saber als besnéts), de construir la realitat amb paraules, de la fortalesa de les dones, del pas del temps que deixa senyals en la natura sense dramatisme i de l’assumpció de la mort com una part del curs de la vida, mitjançant la imatge extraordinària d’una guineu ofegada en un rec que sempre flueix: “El que hi havia dins el rec, de través com una precària passera enfonsada, era el cos d’una guineu que hi devia haver caigut feia unes quantes setmanes, potser mesos i tot.[…] en va palpar el cos descarnat, que havia quedat com enrampat, i que amb prou feines oposava resistència a l’aigua que corria per sobre i que el confonia. El corrent s’havia endut la fetor de la putrescència, havia rentat el cos execrable i malmès.”

A Londres nevat Jordi Llavina ens ensenya a dirigir la mirada no només als fets, sinó també a cada una de les petites coses que sovint ens passen desapercebudes, però que són les que expliquen la condició humana de cada individu, les seves ombres o les seves il·lusions. I ho fa no només trencant barreres entre realitat i ficció, sinó bastint els seus relats amb un llenguatge propi moltes vegades de la poesia. Aquest llenguatge és el que dota aquests contes de diverses capes de lectura, des de la mera acció de la superfície fins als pensaments més ocults de cada personatge. Penso que això és el que fa diferent i atractiva la seva obra narrativa que, amb aquest llibre, ha fet una gran passa endavant. Si fa un any i mig us recomanava la lectura de l’anterior llibre de relats de Jordi Llavina, ara us dic que heu de llegir Londres nevat, i no només perquè gaudireu la bellesa intrínseca del text, sinó perquè aquest és un llibre ple de veritat.

100è joc literari a Can Tibau!

Avui, el bloc Tens un racó dalt del món arriba al Joc Literari número 100. Si hi participeu, podreu obtenir punts per al sorteig mensual que, en aquest cas, és un lot de llibres de Cossetània Edicions. I a més, qui encerti més fragments inicials aconseguirà, sense sortejos, un dels llibres del Jesús M. Tibau dedicat. Les instruccions detallades per participar són aquí.

Per celebrar-ho, una llarga tirallonga de blocs hi col·laborem inserint fragments inicials de llibres que heu d’endevinar. Castells de cartes també hi participa, i ho fa amb aquest magnífic començament de novel·la:

No he querido saber, pero he sabido que una de las niñas, cuando ya no era niña y no hacía mucho que había regresado de su viaje de bodas, entró en el cuarto de baño, se puso frente al espejo, se abrió la blusa, se quitó el sostén y se buscó el corazón con la punta de la pistola de su propio padre, que estaba en el comedor con parte de la familia y tres invitados. Cuando se oyó la detonación, unos cinco minutos después de que la niña hubiera abandonado la mesa, el padre no se levantó en seguida, sino que se quedó durante algunos segundos paralizado con la boca llena, sin atreverse a masticar ni a tragar ni menos aún a devolver el bocado al plato; y cuando por fin se alzó y corrió hacia el cuarto de baño, los que lo siguieron vieron cómo mientras descubría el cuerpo ensangrentado de su hija y se echaba las manos a la cabeza iba pasando el bocado de carne de un lado a otro de la boca, sin saber todavía qué hacer con él. Llevaba la servilleta en la mano, y no la soltó hasta que al cabo de un rato reparó en el sostén tirado sobre el bidet, y entonces lo cubrió con el paño que tenía a mano o tenía en la mano y sus labios habían manchado, como si le diera más vergüenza la visión de la prenda íntima que la del cuerpo derribado y semidesnudo con el que la prenda había estado en contacto hasta hacía muy poco[…]

Si encara no ho heu endevinat, us regalo dues pistes: Primera, mireu-vos atentament el quadre d’Henri Gervex que il·lustra aquest post, era a la portada de la primera edició de la novel·la que heu de descobrir. I segona, si demanéssiu ajuda al gran William Shakespeare, ell us diria: ‘My hands are of your colour; but I shame to wear a heart so white.’ I ja he xerrat massa.

Gaspar Hernàndez escolta

Aquesta setmana he tingut l’ocasió, i això no és usual per a mi, de parlar amb l’autor d’un dels llibres que acabo de llegir. El cas és que, juntament amb la Laura Dalmau, vaig poder parlar una estona amb en Gaspar Hernàndez que, amb la novel·la El silenci, acaba de guanyar el Premi Josep Pla 2009.

I més que no pas parlar de la novel·la –és millor que la llegiu que no pas el que jo us en pugui dir- tinc la temptació de parlar de les impressions que em va causar la trobada amb el seu autor, perquè no és habitual que algú s’exposi als seus lectors com en Gaspar Hernández ho va fer amb nosaltres.

Quan vaig rebre el correu en el qual em demanava de veure’ns i ho vaig comentar a casa, el meu fill em va dir: “aquest tiu és molt atrevit, perquè si no t’agrada…” Doncs bé, d’entrada jo li valoro aquest atreviment, perquè des de que vaig tenir la sort que es publiqués la meva poesia he après que com més es pot aprendre del que un mateix fa, és escoltant el que els lectors te’n poden dir. I jo, que ja fa temps que vaig perdre la vergonya, li vaig explicar què en penso de la seva novel·la, què és el que m’agrada i què és el que no. Mentrestant, ell va aparcar la seva professió de locutor per escoltar atentament les valoracions que tant la Laura com jo li fèiem. I això, la capacitat d’escoltar, diu molt a favor d’una persona que gaudeix de la fama que la seva feina li proporciona.

Gaspar Hernàndez explicava que tot i que la novel·la té una relació estreta amb el seu programa actual a Catalunya Ràdio, aquesta és anterior en el temps i que el programa de ràdio va néixer de la novel·la i no a l’inrevés. Jo penso –i així li ho vaig dir- que aquest fet pot ser un handicap per a la seva obra, perquè als lectors a qui, com a mi mateix, ens costa acostar-nos al món de l’autoajuda o del creixement personal, els judicis previs ens podien aturar a l’hora d’agafar el seu llibre. És important, doncs, entendre que aquest no és un llibre d’autoajuda, sinó que és la narració d’un fet concret que es pot llegir fixant la mirada en un o l’altre personatges principals.

Un d’ells és Umiko, una jove malalta que confia en la curació a partir de mètodes gens convencionals i que apareix de forma gairebé passiva durant tota l’obra, i l’altre és el narrador que participa, no del tot convençut del que fa, en el suposat ritual de curació de la noia. Per a mi, aquest és el personatge en el qual cal fixar-se i que pot donar la dimensió real de la novel·la, perquè en mig d’una colla de personatges secundaris (des de la Pema que creu cegament en qualsevol teràpia si és alternativa, fins a en Porcel que se situa a l’altre extrem i que diu –el de debò- que només creu en Darwin) és en ell que hi ha els dubtes i els conflictes.

Ni aquest és un llibre d’autoajuda –ja ho he dit abans- ni el narrador és –tot i que l’associació sembli fàcil- en Gaspar Hernàndez, sinó que és una novel·la en la qual s’hi pot trobar una reflexió sobre el valor i l’ús de la paraula en aquesta societat tan propensa al páthos i a la hipocondria derivats de mirar-nos obsessivament el jo. Si recuperéssim el diàleg amb l’entorn i obríssim el nostre camp de visió, si aprenguéssim a escoltar com ho fa el seu autor, potser també reduiríem el nostre nivell de patiment.

PS: I si hi ha qui vulgui escoltar-lo a ell, demà en Gaspar Hernàndez parlarà de El silenci, a partir de dos quarts de 8 del vespre, al MerCat de Vilafranca del Penedès.

El professor d’història

El vici de llegir fa que sovint tinguem la sort de topar-nos amb les paraules sàvies i belles d’algú que, tot i que no el coneixem, sembla escriure per nosaltres. Quan això em passa, no me’n puc estar de recomanar allò que he llegit als lectors que tinc més a prop i la sensibilitat dels quals reconec propera a la meva. És per això que d’ençà que vaig acabar la lectura de El professor d’història, no he parat de recomanar la darrera novel·la de Joan Francesc Mira.
En mig del desgavell immens del territori i de la moral d’un bon grapat dels seus pobladors, la novel·la de Mira serveix per recordar-nos algunes veritats senzilles que hem oblidat amb les presses de convertir-nos en gent moderna i mundana. Els seus personatges principals -ell és professor d’història contemporània i ella de grec- han assumit la pèrdua. Primer la del fill, i després la d’un món en el qual tot tenia una raó de ser. Ara viuen la decadència del cos -Irene pateix una malaltia degenerativa- mentre observen una civilització que amaga les seves mentides sota tones i tones de formigó. Saben que tot és perdut, i abans que cap jutge digués res de cap trama de corrupció, ja ens anuncien que en realitat les obres faraòniques no tenen pas més consistència que el cartró pedra, no són res més que un decorat.Vivim encara, la majoria, enlluernats per l’aparença de modernitat. Ara, però, la nostra vanitat de nous rics fa aigües com un vaixell mal governat. A no ser, és clar, que haguem viscut com el Manuel Salom i la Irene, sense deixar-nos enganyar. O que com aquest home de la fotografia -el meu pare- ens haguem refugiat en la creença que no hi ha altra cosa que no sigui adobar la terra i sembrar-la, i després regar amb mesura el que has sembrat i confiar que sigui generosa la Natura.

Cap al final de la novel·la, vaig trobar un passatge que em va dur plegats al pensament l’oda més famosa de Fray Luis i el meu pare -poc s’ho pot pensar ell, això. En aquest passatge el Manuel i la Irene descobreixen, entre la lletjor i el caos immobiliari que ha destruit l’horta de València, un racó de món que encara no ha estat engolit pels voltors de l’especulació. Hi diu:

[…] La va ajudar a alçar-se i quan ja estigué dreta, recolzada contra un pilar del porxe on s’enroscava el tronc prim i sec de la parra, li va espolsar la terra de la roba. Després l’ajudà a seure en la cadira, i es van quedar tots dos mirant la llum del sol ponent i els camps. Amb la brisa lleugera de mar s’escampava una olor de terra fresca acabada de llaurar, barrejada amb l’olor persistent de cebes tendres al sol de la tarda, i davant dels ulls tenien fileres paral·leles perfectes de cebes grosses blanques, camps de cols que cobrien la terra amb fulles amples de verd fosc obertes o de color blau gris, camps de lletugues d’un verd molt tendre, camps de cards esplendorosos de color verd blavós amb les penques obertes com palmes o com fulles d’acant de capitells, cavallons rectilinis perfectes de cebeta acabada de plantar, tiges fràgils i pàl·lides, més enllà un home amb botes de goma regava un camp vigilant l’aigua que entrava per la boquera i s’escampava inundant mansament la terra, l’home es va llevar el barret de palla, es va inclinar, recolzat en el mànec de l’aixada, i podia ser, va pensar ell, la pau de l’hora vespertina de l’àngelus. Hi havia camps de terra mullada molt fosca, de terra eixuta més clara, pentinada, de terra molt fina entaulada aplanada com una superfície de fusta polida i lluent, hi havia vores herboses i rectes separant les parcel·les del límits exactes quadrades o rectangulars, hi havia focs extensos de flama curta que cremaven l’herba ja seca i molla de la planta de xufa com si fora una palla de rostolls, i davant d’una alqueria emblanquinada, entre testos de flors, va distingir una dona i un home que semblaven molt vells, asseguts en cadires baixetes de cara al sol ponent, i els va assenyalar amb el dit.
“Això m’ag…gradaria”, digué Irene…
[…]

A mi també, penso mentre ho llegeixo, a mi també.