Entrades

‘Tot el soroll del món’ de Vicenç Llorca

Tot i que ja fa uns dies que vaig acabar de llegir Tot el soroll del món, la novel·la que Vicenç Llorca va publicar fa poc, encara no n’havia parlat. L’havia de pair, i no vull pas dir que sigui una novel·la que enfarfegui ni difícil de llegir. Tot el contrari, una de les virtuts d’aquesta novel·la és que es llegeix amb una facilitat que és molt d’agrair, però no us deixéssiu enganyar, perquè l’autor aprofita aquesta aparent lleugeresa per amagar dins la seva obra diverses càrregues de profunditat que et van esclatant al davant al mateix temps que també sorprenen en Francesc Bertran, el protagonista.

Aquest personatge comença un viatge al qual jo també m’hi vaig apuntar com a lector des de les primeres pàgines, però el que havia de ser un viatge de fugida es convertí en un viatge de retrobament amb sí mateix, amb la veritat i amb la vida. A mida que llegia i llegia, em sorprenia tot el món de contrastos que Vicenç Llorca ha sabut conjugar en la seva novel·la: la pèrdua i l’amor, l’occident més ric i la pobresa d’Haití, el paradisos i l’infern… Però tot i així, res és tan simple com pot semblar per les meves paraules, perquè en cada un d’aquests elements que he citat també s’hi pot trobar el contrari. Per fer-ho, només cal que recuperem la nostra capacitat de percebre l’entorn i que, sobretot, siguem prou valents per deixar que la vida ens impregni.

És així com els protagonistes de Tot el soroll del món, i potser també els lectors agosarats, poden arribar a descobrir que la pèrdua i l’amor no són sempre contraris, que dins l’extrema pobresa d’Haití s’hi amaguen grans tresors que no cotitzen a la borsa i que en mig de l’infern una mirada pot contenir el més bell dels paradisos. Als europeus i americans rics se’ns ha atrofiat la capacitat de mirar els senyals de la terra per viure-hi compassadament, potser és per això que en tota la novel·la es dóna tanta importància als ulls i a la mirada i els personatges descobreixen que no sabien mirar o, més ben dit, no sabien dirigir la seva mirada. Ara no desvetllaré el què, però em va agradar com en Francesc Bertran passa de focalitzar la seva mirada en la bellesa de l’art per tal de no enfrontar-se a la vida real, a adonar-se de l’emoció d’ésser viu que li proporciona aprendre a mirar la Marta.

Més enllà dels seus valors estrictament literaris, el que més m’ha frapat d’aquesta lectura és la descoberta que els personatges -Ulisses moderns- fan d’una manera nova de mesurar els fets de la vida, i és a partir d’això que m’atreviria a dir que, més enllà de modes, Vicenç Llorca té la gosadia de posar damunt la taula una proposta ètica del tot contrària a aquest món de necessitats artificioses i tempestes financeres que ens esclavitzen. De tornada a Barcelona, en Francesc sap que el viatge de debò no l’ha fet al Carib, que ha mudat la pell i que més enllà del que és purament intel·lectual hi ha una vida feta de carn i ossos i que si es vol acostar a aconseguir alguna engruna de felicitat, cal viure-la sense por. Tot un repte.

 [4 d’agost de 2011]

Proust/Pinto: ‘Combray’ en català

De tot el que vaig viure a la Universitat, una de les coses de les quals en tinc més bons records, és de les lliçons del Dr. Antoni Vilanova. A mitjans dels anys 80 vaig tenir la gran sort de poder assistir a les seves classes d’estètica literària, que aquell curs -devia ser l’any 1984 o 1985- es van centrar en la novel·la europea dels segles XIX i XX. Entre les moltes lectures que vàrem fer, en recordo sobretot tres amb molta claredat: la de Nana de Zola, la de La Regenta de Clarín, i sobretot la de Pel camí de Swann de Proust.

De la lectura que en aquell moment vaig fer de l’obra de Marcel Proust encara en conservo les anotacions que vaig fer i les reflexions que va propiciar. Aquella novel·la em va ensenyar a descobrir camins que fins aquell moment desconeixia del tot. Per això, sempre més he estat agraït al mestratge del professor Vilanova i a la traducció que en va fer el poeta Pedro Salinas, perquè sense la tutela del primer i el bon ofici del segon, jo no hauria pas pogut accedir com ho vaig fer a les entreteles de Pel camí de Swann.

Tot i que hi ha traduccions al català d’aquesta obra de Marcel Proust, no l’he tornat a llegir. Però ara sí que ho faré. Des d’ahir que tinc a les mans Combray, el primer dels llibres de A la recerca del temps perdut, traduït pel Josep Maria Pinto, company blogaire i poeta. Hi ho faré perquè ja em van agradar alguns fragments que va penjar al seu bloc i perquè aprofitant la tarda plujosa i freda d’avui, i amb l’ajut de les meves velles anotacions, he rellegit alguns dels paràgrafs que fa un grapat d’anys em van colpir.

I vint-i-cinc anys més tard, passats pel sedàs del català bell i precís que en Josep Maria Pinto ha fet servir per la traducció, m’han tornat a colpir i he retrobat -ara en la meva llengua- algunes de les sensacions que vaig descobrir llavors. Com quan el temps queda en suspens i els secrets el travessen: “No se sentia cap soroll de passes pels caminals. Dividint l’alçada d’un arbre incert, un ocell invisible s’enginyava a fer que la jornada li semblés més curta, tot explorant amb una nota prolongada la solitud circumdant, però en rebia una rèplica tan unànime, un xoc de retorn tan redoblat de silenci i d’immobilitat que semblava que acabés d’aturar per sempre l’instant que havia mirat de fer passar més de pressa. La llum queia de forma tan implacable d’un cel immòbil que hom s’hauria volgut sostreure de la seva atenció i, fins l’aigua adormida, el son de la qual irritaven perpètuament els insectes, somiant sens dubte algun maëlstrom imaginari, augmentava la torbació en què m’havia llançat la vista del flotador de suro, perquè semblava arrossegar-lo a tota velocitat sobre les extensions silencioses del cel reflectit; quasi vertical, semblava a punt de submergir-se, i jo ja em demanava, sense parar esment al desig i el temor que tenia de conèixer-la, si no hauria de fer avisar la senyoreta Swann que el peix mossegava l’ham,…”

Pel que he pogut llegir, ja puc dir que em sembla que la qualitat de la traducció d’aquest llibre, que es presenta dimarts, és tan important que els noms de Marcel Proust i d’en Josep Maria Pinto seran des d’ara inseparables pels lectors en català. Moltes gràcies, Josep Maria, per la teva feina curosa i delicada; i l’enhorabona!

‘Londres nevat’ de Jordi Llavina

Aquest apunt també s’hauria pogut titular ‘Més que literatura’, perquè si després d’haver llegit Ningú ha escombrat les fulles vaig dir que allà es parlava de la vida oculta o “de la zona fosca del viure”, ara a Londres nevat hi trobem un narrador molt peculiar –sabem que es diu Jordi- que ens parla d’alguna cosa més que de literatura, que no només es limita a explicar-nos els fets que passen en cada un dels sis contes que componen el llibre, sinó que sobretot ajuda el lector a fer un exercici d’immersió en la vida dels personatges i del mateix narrador.

Al capdavall, tot allò que passa en els contes de Londres nevat només és un suport per transportar el lector a l’ànima dels personatges. I en això Llavina és un mestre, perquè és capaç d’enriquir molt i molt la narració gràcies a un ús precís i incisiu del lèxic i a la seva formidable capacitat per descriure els objectes, les olors i els gustos i també, aquesta vegada, els sons i les músiques que sonen i ressonen a la ment dels personatges. Feu la prova de llegir els contes escoltant alguna de les cançons que hi apareixen.

Però Llavina encara utilitza un altre recurs molt interessant a l’hora de dur el lector a la intimitat més fonda dels personatges per explorar-la plegats. Aquest recurs ha consistit en trencar les cotilles pròpies del narrador tradicional i deixar que aquest es confongui amb l’autor, de manera que s’estableix una complicitat molt forta amb qui llegeix, com quan s’atura la narració per reflexionar sobre el fet literari. A mi m’ha agradat i interessat el joc d’anar i venir del narrador i el joc que estableix amb el lector sobre què és realitat i què és ficció, que d’alguna manera es conclou a El branquilló de til·ler quan s’afirma que tot el que s’escriu acaba sent veritat. La recerca sobre l’espai en el qual es dissol la frontera entre veritat i ficció és un dels grans temes d’aquest llibre, i cal no menystenir-lo, perquè és justament en aquest espai indefinit on habiten les emocions que la literatura ens pot proporcionar.

La literatura no m’interessa si no és viscuda, i si no ho és, difícilment emociona, però els contes de Londres nevat traspuen emocions més enllà de les paraules. Ho dic perquè l’àmbit dels silencis i dels oblits és l’altre tema del llibre. En els cinc primers contes és compartit l’interès per tot allò que, tot i que els altres no ho poden veure, és al moll de l’os de les nostres vides i les configura de tal manera que som allò que s’amaga, a vegades a les golfes dels records i a vegades a les de l’oblit. I així ho diu el narrador a Hand&Racquet: “El record va sorgir del no-res amb una força insospitada.[…] irrompia des del que jo mateix, en un dels meus pensaments sofisticats, alguna vegada havia anomenat ‘el sepulcre dels records’. I del cor de la memòria –sepulcre curull-, d’aquesta tomba de la qual tant sovint s’alcen focs follets que ens deixen l’ànim abaltit, va expandir-se centrífugament i va anar seduint la meva consciència extensa amb fragments de dies que jo feia molts anys que havia oblidat.” Als personatges de Londres nevat els espeteguen els records al davant per retreure’ls vivències que sembla que tornin del més enllà com passa a Un tal Amat i a El cosinet andalús o, ben bé al revés, construeixen records –com ho fa la Laura de Nosaltres també esperem– per ocultar l’absència: “La dona havia parlat durant els dos últims anys i mig a un esperit. Havia fet créixer una animeta amb les seves paraules.”

Si bé els cinc primers relats són contes hivernals, en tots l’acció transcorre pels volts de Nadal i tots ells són poblats de fantasmes, el cas del sisè és ben diferent. El branquilló de til·ler és ple de llum i l’autor, que fa ben explícita la seva presència, hi explica una peculiar història d’amor. En contrast amb els personatges ombrívols dels altres relats, les dones i els nens d’aquest són ben vius i tenen una consistència que es projecta amb força cap al futur. Aquest és un relat ple d’optimisme en el qual es parla de la necessitat de fixar la memòria (la besàvia que transmet el saber als besnéts), de construir la realitat amb paraules, de la fortalesa de les dones, del pas del temps que deixa senyals en la natura sense dramatisme i de l’assumpció de la mort com una part del curs de la vida, mitjançant la imatge extraordinària d’una guineu ofegada en un rec que sempre flueix: “El que hi havia dins el rec, de través com una precària passera enfonsada, era el cos d’una guineu que hi devia haver caigut feia unes quantes setmanes, potser mesos i tot.[…] en va palpar el cos descarnat, que havia quedat com enrampat, i que amb prou feines oposava resistència a l’aigua que corria per sobre i que el confonia. El corrent s’havia endut la fetor de la putrescència, havia rentat el cos execrable i malmès.”

A Londres nevat Jordi Llavina ens ensenya a dirigir la mirada no només als fets, sinó també a cada una de les petites coses que sovint ens passen desapercebudes, però que són les que expliquen la condició humana de cada individu, les seves ombres o les seves il·lusions. I ho fa no només trencant barreres entre realitat i ficció, sinó bastint els seus relats amb un llenguatge propi moltes vegades de la poesia. Aquest llenguatge és el que dota aquests contes de diverses capes de lectura, des de la mera acció de la superfície fins als pensaments més ocults de cada personatge. Penso que això és el que fa diferent i atractiva la seva obra narrativa que, amb aquest llibre, ha fet una gran passa endavant. Si fa un any i mig us recomanava la lectura de l’anterior llibre de relats de Jordi Llavina, ara us dic que heu de llegir Londres nevat, i no només perquè gaudireu la bellesa intrínseca del text, sinó perquè aquest és un llibre ple de veritat.

100è joc literari a Can Tibau!

Avui, el bloc Tens un racó dalt del món arriba al Joc Literari número 100. Si hi participeu, podreu obtenir punts per al sorteig mensual que, en aquest cas, és un lot de llibres de Cossetània Edicions. I a més, qui encerti més fragments inicials aconseguirà, sense sortejos, un dels llibres del Jesús M. Tibau dedicat. Les instruccions detallades per participar són aquí.

Per celebrar-ho, una llarga tirallonga de blocs hi col·laborem inserint fragments inicials de llibres que heu d’endevinar. Castells de cartes també hi participa, i ho fa amb aquest magnífic començament de novel·la:

No he querido saber, pero he sabido que una de las niñas, cuando ya no era niña y no hacía mucho que había regresado de su viaje de bodas, entró en el cuarto de baño, se puso frente al espejo, se abrió la blusa, se quitó el sostén y se buscó el corazón con la punta de la pistola de su propio padre, que estaba en el comedor con parte de la familia y tres invitados. Cuando se oyó la detonación, unos cinco minutos después de que la niña hubiera abandonado la mesa, el padre no se levantó en seguida, sino que se quedó durante algunos segundos paralizado con la boca llena, sin atreverse a masticar ni a tragar ni menos aún a devolver el bocado al plato; y cuando por fin se alzó y corrió hacia el cuarto de baño, los que lo siguieron vieron cómo mientras descubría el cuerpo ensangrentado de su hija y se echaba las manos a la cabeza iba pasando el bocado de carne de un lado a otro de la boca, sin saber todavía qué hacer con él. Llevaba la servilleta en la mano, y no la soltó hasta que al cabo de un rato reparó en el sostén tirado sobre el bidet, y entonces lo cubrió con el paño que tenía a mano o tenía en la mano y sus labios habían manchado, como si le diera más vergüenza la visión de la prenda íntima que la del cuerpo derribado y semidesnudo con el que la prenda había estado en contacto hasta hacía muy poco[…]

Si encara no ho heu endevinat, us regalo dues pistes: Primera, mireu-vos atentament el quadre d’Henri Gervex que il·lustra aquest post, era a la portada de la primera edició de la novel·la que heu de descobrir. I segona, si demanéssiu ajuda al gran William Shakespeare, ell us diria: ‘My hands are of your colour; but I shame to wear a heart so white.’ I ja he xerrat massa.

Gaspar Hernàndez escolta

Aquesta setmana he tingut l’ocasió, i això no és usual per a mi, de parlar amb l’autor d’un dels llibres que acabo de llegir. El cas és que, juntament amb la Laura Dalmau, vaig poder parlar una estona amb en Gaspar Hernàndez que, amb la novel·la El silenci, acaba de guanyar el Premi Josep Pla 2009.

I més que no pas parlar de la novel·la –és millor que la llegiu que no pas el que jo us en pugui dir- tinc la temptació de parlar de les impressions que em va causar la trobada amb el seu autor, perquè no és habitual que algú s’exposi als seus lectors com en Gaspar Hernández ho va fer amb nosaltres.

Quan vaig rebre el correu en el qual em demanava de veure’ns i ho vaig comentar a casa, el meu fill em va dir: “aquest tiu és molt atrevit, perquè si no t’agrada…” Doncs bé, d’entrada jo li valoro aquest atreviment, perquè des de que vaig tenir la sort que es publiqués la meva poesia he après que com més es pot aprendre del que un mateix fa, és escoltant el que els lectors te’n poden dir. I jo, que ja fa temps que vaig perdre la vergonya, li vaig explicar què en penso de la seva novel·la, què és el que m’agrada i què és el que no. Mentrestant, ell va aparcar la seva professió de locutor per escoltar atentament les valoracions que tant la Laura com jo li fèiem. I això, la capacitat d’escoltar, diu molt a favor d’una persona que gaudeix de la fama que la seva feina li proporciona.

Gaspar Hernàndez explicava que tot i que la novel·la té una relació estreta amb el seu programa actual a Catalunya Ràdio, aquesta és anterior en el temps i que el programa de ràdio va néixer de la novel·la i no a l’inrevés. Jo penso –i així li ho vaig dir- que aquest fet pot ser un handicap per a la seva obra, perquè als lectors a qui, com a mi mateix, ens costa acostar-nos al món de l’autoajuda o del creixement personal, els judicis previs ens podien aturar a l’hora d’agafar el seu llibre. És important, doncs, entendre que aquest no és un llibre d’autoajuda, sinó que és la narració d’un fet concret que es pot llegir fixant la mirada en un o l’altre personatges principals.

Un d’ells és Umiko, una jove malalta que confia en la curació a partir de mètodes gens convencionals i que apareix de forma gairebé passiva durant tota l’obra, i l’altre és el narrador que participa, no del tot convençut del que fa, en el suposat ritual de curació de la noia. Per a mi, aquest és el personatge en el qual cal fixar-se i que pot donar la dimensió real de la novel·la, perquè en mig d’una colla de personatges secundaris (des de la Pema que creu cegament en qualsevol teràpia si és alternativa, fins a en Porcel que se situa a l’altre extrem i que diu –el de debò- que només creu en Darwin) és en ell que hi ha els dubtes i els conflictes.

Ni aquest és un llibre d’autoajuda –ja ho he dit abans- ni el narrador és –tot i que l’associació sembli fàcil- en Gaspar Hernàndez, sinó que és una novel·la en la qual s’hi pot trobar una reflexió sobre el valor i l’ús de la paraula en aquesta societat tan propensa al páthos i a la hipocondria derivats de mirar-nos obsessivament el jo. Si recuperéssim el diàleg amb l’entorn i obríssim el nostre camp de visió, si aprenguéssim a escoltar com ho fa el seu autor, potser també reduiríem el nostre nivell de patiment.

PS: I si hi ha qui vulgui escoltar-lo a ell, demà en Gaspar Hernàndez parlarà de El silenci, a partir de dos quarts de 8 del vespre, al MerCat de Vilafranca del Penedès.

El professor d’història

El vici de llegir fa que sovint tinguem la sort de topar-nos amb les paraules sàvies i belles d’algú que, tot i que no el coneixem, sembla escriure per nosaltres. Quan això em passa, no me’n puc estar de recomanar allò que he llegit als lectors que tinc més a prop i la sensibilitat dels quals reconec propera a la meva. És per això que d’ençà que vaig acabar la lectura de El professor d’història, no he parat de recomanar la darrera novel·la de Joan Francesc Mira.
En mig del desgavell immens del territori i de la moral d’un bon grapat dels seus pobladors, la novel·la de Mira serveix per recordar-nos algunes veritats senzilles que hem oblidat amb les presses de convertir-nos en gent moderna i mundana. Els seus personatges principals -ell és professor d’història contemporània i ella de grec- han assumit la pèrdua. Primer la del fill, i després la d’un món en el qual tot tenia una raó de ser. Ara viuen la decadència del cos -Irene pateix una malaltia degenerativa- mentre observen una civilització que amaga les seves mentides sota tones i tones de formigó. Saben que tot és perdut, i abans que cap jutge digués res de cap trama de corrupció, ja ens anuncien que en realitat les obres faraòniques no tenen pas més consistència que el cartró pedra, no són res més que un decorat.Vivim encara, la majoria, enlluernats per l’aparença de modernitat. Ara, però, la nostra vanitat de nous rics fa aigües com un vaixell mal governat. A no ser, és clar, que haguem viscut com el Manuel Salom i la Irene, sense deixar-nos enganyar. O que com aquest home de la fotografia -el meu pare- ens haguem refugiat en la creença que no hi ha altra cosa que no sigui adobar la terra i sembrar-la, i després regar amb mesura el que has sembrat i confiar que sigui generosa la Natura.

Cap al final de la novel·la, vaig trobar un passatge que em va dur plegats al pensament l’oda més famosa de Fray Luis i el meu pare -poc s’ho pot pensar ell, això. En aquest passatge el Manuel i la Irene descobreixen, entre la lletjor i el caos immobiliari que ha destruit l’horta de València, un racó de món que encara no ha estat engolit pels voltors de l’especulació. Hi diu:

[…] La va ajudar a alçar-se i quan ja estigué dreta, recolzada contra un pilar del porxe on s’enroscava el tronc prim i sec de la parra, li va espolsar la terra de la roba. Després l’ajudà a seure en la cadira, i es van quedar tots dos mirant la llum del sol ponent i els camps. Amb la brisa lleugera de mar s’escampava una olor de terra fresca acabada de llaurar, barrejada amb l’olor persistent de cebes tendres al sol de la tarda, i davant dels ulls tenien fileres paral·leles perfectes de cebes grosses blanques, camps de cols que cobrien la terra amb fulles amples de verd fosc obertes o de color blau gris, camps de lletugues d’un verd molt tendre, camps de cards esplendorosos de color verd blavós amb les penques obertes com palmes o com fulles d’acant de capitells, cavallons rectilinis perfectes de cebeta acabada de plantar, tiges fràgils i pàl·lides, més enllà un home amb botes de goma regava un camp vigilant l’aigua que entrava per la boquera i s’escampava inundant mansament la terra, l’home es va llevar el barret de palla, es va inclinar, recolzat en el mànec de l’aixada, i podia ser, va pensar ell, la pau de l’hora vespertina de l’àngelus. Hi havia camps de terra mullada molt fosca, de terra eixuta més clara, pentinada, de terra molt fina entaulada aplanada com una superfície de fusta polida i lluent, hi havia vores herboses i rectes separant les parcel·les del límits exactes quadrades o rectangulars, hi havia focs extensos de flama curta que cremaven l’herba ja seca i molla de la planta de xufa com si fora una palla de rostolls, i davant d’una alqueria emblanquinada, entre testos de flors, va distingir una dona i un home que semblaven molt vells, asseguts en cadires baixetes de cara al sol ponent, i els va assenyalar amb el dit.
“Això m’ag…gradaria”, digué Irene…
[…]

A mi també, penso mentre ho llegeixo, a mi també.

Una certa salvació

“¿Se supone que estamos destrozados? No. Sí. No lo sé. Se supone que estamos descoyuntados, fragmentados, enajenados. Se supone que estamos desorientados y estupefactos. Lo afirman la mayor parte de los filósofos y los sociólogos contemporáneos. Y no seré yo quien lo niegue. Además, cualquier forma de infelicidad y de dolor parece siempre honesta. Ahora la humanidad entera adopta una actitud de asombro, un gesto de cansancio, de no saber qué hacer: una especie de hastiada perplejidad medrosa ante el siglo que comienza.

Lo peor es que uno siempre tiene la sensación de estar solo. Hace poco estuve dando una conferencia en otra ciudad. Había unas treinta personas en la sala. En realidad, no se trataba de una verdadera conferencia, sino de una especie de mesa redonda sobre mis últimas obras. Fue una experiencia agradable. La gente me hacía preguntas acerca de mis novelas y yo debía contestarlas. Preguntas realmente buenas y a veces juicios de valor que demostraban que me habían leído a conciencia, cosa que, como es lógico, me aterrorizaba por un lado, pero por otro me halagaba enormemente. Los escritores invisibles nos maravillamos cada vez que tenemos ocasión de comprobar que alguien nos lee. Y alguien, una mujer, una mujer con acento sudamericano, una mujer muy hermosa, me preguntó, como si supiera muy bien lo que me preocupa:

– ¿Podemos salvarnos por medio de la literatura, puede la literatura ser una forma de salvación?

Diosmío, pensé entonces, la salvación otra vez. Le respondí que, casualmente, la pasada noche había estado releyendo algunas páginas de Maestros antiguos, una novela de Thomas Bernhard, un autor al que en otro tiempo leí con avidez. Le comenté que había encontrado un fragmento en el que decía: Nos confiamos durante toda la vida a los Grandes Ingenios y a los así llamados Maestros Antiguos, y nos vemos mortalmente decepcionados por ellos porque no cumplen su finalidad en el momento decisivo. Su finalidad. El momento decisivo. Eso es lo que opinaba Bernhard. Que tampoco los maestros antiguos, los grandes autores, aquellos que nos han acompañado a lo largo de la vida y cuyas páginas nos hemos aprendido prácticamente de memoria, cumplen su finalidad en el momento decisivo. Pero, ¿qué quiere decir en realidad? ¿Cuál es el momento decisivo? Y, sobre todo, ¿cuál es esa finalidad a la que se refiere?

Le dije: el que dedica su vida a la literatura, ¿qué puede esperar, al fin y al cabo, de la literatura en ese supuesto momento decisivo que no haya recibido ya? He dedicado mi vida a la literatura, puede decir uno, y al cabo de mucho tiempo (tanto que ya cambiar es imposible) he comprendido, le dije, que la literatura tampoco es la salvación. Pero, cuando hablamos de salvación(no recuerdo si Bernhard llega a utilizar esa palabra solemne, aunque no me sorprendería lo más mínimo) entonces, ¿de qué hablamos? ¿De no caer en la estupidez? ¿De no caer en la ambición? ¿De no caer en la locura? Evidentemente, no hay tal salvación; eso fue lo que le dije.

– No la hay –repetí varias veces-. No la hay.

Y sin embargo, de algún modo, sabemos que sí hay, después de todo, una cierta salvación, le dije después, O algo, en todo caso, parecido a una especie de pequeña salvación. Leemos o escribimos un poema (lo que sea, una hoja entera o una simple frase), y sabemos que en ese momento hay algo iluminador. Algo que posee la fuerza suficiente para hacer que todo se detenga. Que todo pase a segundo plano. Es como mirar un cuadro de Rembrandt, o de Vermeer. O de Rothko, o de Klee. A veces ocurre y otras no, pero cuando ocurre merece la pena. O como escuchar a Bach de vez en cuando. Como volver a poner el disco de las Variaciones Goldberg y encontrarte ahí de pronto con Glenn Gould acompañando con el piano su gruñido interior. Al final, lo mismo da que sean las Variaciones Goldberg o Tom Waits cantando All the World is Green. Dices, te dices a ti mismo: Diosmío, qué es esto. Te preguntas: ¿qué ocurre? ¿Qué está ocurriendo? ¿Qué demonios está pasando ahí? ¡Qué maravilla!

Y dices: Que se detenga todo.

Eso fue lo que le contesté. Ésa es la única salvación en que ahora creo. Efímera, escuálida, temblorosa, una criatura que hay que cuidar constantemente. Luego están los días, claro, pero eso no tiene nada que ver con la salvación. Eso es el tiempo. El paso de las horas. Los días sucesivos. Los años que nos llevan.”

Fernando Luis Chivite dixit.

Memòria històrica

Llegit a La higuera:

“[…] Me ayuda mucho quedarme a la espalda de la camisa azul de mi jefe, que me contagia su inquebrantable determinación.
La mujer que abraza a este hombre será su esposa, suponiendo que estén casados, que con esta gente no se sabe.
-¿Por qué se lo quieren llevar? -llora la mujer-. ¿De qué le acusan?
-Ha conspirado contra España -le explica secamente Pedro Alberto.
-Lo único que hace todo el día es trabajar de maestro en la escuela -dice la mujer.
Y Pedro Alberto la calla con una de sus frases incontestables:
-¿Le parece poco?”

Ramiro Pinilla dixit.