Entrades

“A internet hi és tot…”

Escric el que segueix tip de sentir aquesta frase absurda i filla de la mandra que diu que a internet hi és tot i, també, mentre observo com reaccionem davant les successives novetats tecnològiques que se’ns imposen cada poc temps, ja sigui en forma de maquinari o en forma de software. Em fa l’efecte que veure com ens hi agafem o no, diu molt de nosaltres i que sense rebutjar-les d’entrada, abans d’incorporar-les a la nostra vida cal posar en quarantena algunes de les coses que el mercat ens posa a les mans.  M’adono, pel que veig entre els meus alumnes, entre els companys o pel que faig sovint jo mateix, que a l’hora de cercar informació i d’usar les noves tecnologies s’està produint un canvi de costums important. Aquest no és pas dolent en sí mateix, però hem de saber com això ens canvia. Si més no, per higiene  intel·lectual i vital.

Abans de la irrupció d’internet en les nostres vides, quan necessitàvem informació calia anar-la a buscar als llibres, a qui en sabia o a la realitat del nostre voltant. És a dir, calia executar una voluntat que ens treia de la quietud (cada dia que passa som més sedentaris) i ens conduïa a l’acció, és a dir, calia cercar, llegir, preguntar, escoltar o mirar al nostre voltant; i calia invertir-hi temps i esforç. Per contra, ara internet ens permet obtenir respostes immediates, la qual cosa –no ho negaré pas- és molt pràctica. Però si observem com ho fem, ens adonarem que quan hem resolt el dubte passem de pantalla i anem a una altra cosa sense que moltes vegades s’hagin produït els mecanismes que ens permeten incorporar i fixar en la memòria la informació que cercàvem.

Arribats a aquest punt -em refereixo a la manera com utilitzem internet com a font d’informació-, hem de plantejar-nos dues coses: la primera, és important fixar la informació com a coneixement en la memòria? I la segona, la velocitat a què ens acostuma internet, obtenint respostes immediates sense que hi hagi un esforç intel·lectual previ, no fa alhora que no hi hagi un procés de reflexió sobre allò que cercàvem? Al meu entendre, les respostes són clares.

La pressa amb què fem servir les noves eines de la informació ens aboca a un utilitarisme que ens dificulta la reflexió pel simple fet que hem caigut en la trampa de creure que la velocitat és un bé. Pel que fa a això, a la pressa i a l’utilitarisme, em permeto recomanar-vos la lectura dels filòsofs Josep Maria Esquirol (1 i 2) i Nuccio Ordine.

D’altra banda, i contràriament a una de les modes que plana per les aules d’ençà que la tecnologia hi ha entrat, em sembla que la memòria –i com a tal entenc l’adquisició de coneixement- és irrenunciable. Una persona que no fixi els coneixements, és a dir, que no aprengui (fins i tot en el sentit estrictament etimològic del terme) allò que cal saber i que hagi de recórrer a la xarxa cada cop que necessita informació, es veurà reduïda a un simplisme que es traduirà en absència de sentit crític, i allò que digui internet -o qui sigui que ho hagi penjat a les xarxes- ja li estarà bé. Com si d’alguna forma internet hagués substituit la paraula de Déu, no es farà preguntes. De l’anterior se’n deriva un dels efectes de tot plegat i qualsevol que tingui una certa trajectòria en el món de l’ensenyament l’ha pogut observar. El cas és que s’ha produït una disminució important de l’esforç a l’hora de cercar informació i que, també, ha crescut la despreocupació sobre la veracitat de la informació obtinguda.

Un altre efecte, és que massa sovint la nostra mirada està més pendent de les pantalles que de la realitat circumdant i això pot generar –ja se n’ha descrit algun cas- confusions entre la realitat virtual i la realitat física en persones poc formades. Aquest migdia ho pensava mentre veia a les notícies els disbarats que algunes persones fan darrera el Pokemon GO i em preguntava, de passada, fins on arriba el joc i on comença la manipulació de la gent. I em pregunto, també, per acabar, a qui és que convenen tots aquests canvis que ens fan creure que estem al centre del món perquè tot ve a nosaltres sense que ho anem a buscar? Fins a quin punt som conscients que una bona part del món que trobem a internet és fals o inconsistent? Qui se’n beneficia de la fascinació que ens produeix el món virtual que algú està construint per nosaltres sense que hi intervinguem de forma crítica?

Com sempre, el que importa no és l’eina, és l’ús que en fem i que aquesta s’adeqüi als objectius que ens haguem fixat sense perdre de vista la realitat en la qual vivim. No crec que les haguem de rebutjar pas les noves tecnologies, però si que hem de ser perfectament conscients de les seves virtuts i de les seves pegues i, sobretot, dels canvis que generen en les nostres maneres de fer i de pensar. Potser hauríem de tornar a llegir Fahrenheit 451 amb atenció i saber l’abast del que tenim a les mans. Potser llavors, només potser, aconseguiríem que no ens enredin els mercaders de la modernitat per la modernitat i no actuar com a mesells dirigits per les tècniques de control cibernètic.

La utilitat de l’inútil

No és aquesta la primera vegada que em manifesto a favor d’enderrocar les nefastes muralles que estúpidament hem construït per separar les humanitats de les ciències. Ho he dit altres vegades i sempre ho he fet amb el convenciment que els plans d’estudi que parcel·len el coneixement perseguint una pretesa especialització dels alumnes, el que de debò aconsegueixen és fragmentar el món de tal manera que la visió que en puguin tenir els estudiants acaba sent d’una pobresa esfereïdora. I el que em sembla més greu és que quan des del poder es dissenyen els plans d’estudi no es fa des de la innocència. Si es fa dividint i separant les àrees d’estudi i impedint el transvasament de coneixements d’unes a les altres, és perquè el poder econòmic en connivència amb el poder polític sap prou bé que així hi haurà tècnics disponibles per a ser utilitzats com a peces del sistema i que per contra, aquests tècnics no suposaran -analfabets com seran en altres àrees del saber- cap problema, ja que faran la seva funció desposseïts de l’esperit crític que els hauria aportat el fet de tenir una mirada global sobre el món.

Si hi torno a insistir és perquè acabo de llegir La utilitat de l’inútil de Nuccio Ordine, un llibre que no només exposa el que jo he dit abans, sinó que insisteix en la necessitat de rebel·lar-se contra l’utilitarisme que actualment dicta no només el funcionament del mercat i del món laboral, sinó també les activitats de les universitats i els seus estudiants, de manera que tot queda prostituït per la necessitat de fer diners i posseir-ne com més millor.

En una primera part del llibre, Ordine parla de l’útil inutilitat de la literatura tot fent una repassada als valors que els clàssics són capaços de transmetre i fa, a més, una vindicació dels fonaments vitals sobre els quals -tot i ser aparentment inútils- s’edifiquen la literatura, la filosofia i les arts.

La segona part del llibre és especialment punyent quan es parla de la desaparició programada dels clàssics, de les universitats-empresa i dels estudiants-clients, de la burocratització del professorat, de les polítiques dels governs europeus per minorar les dotacions econòmiques destinades a l’ensenyament i la recerca, etc. Al final del capítol, Nuccio Ordine proclama la necessitat de lluitar per salvar d’aquesta deriva utilitarista no sols la ciència, l’escola i la universitat, sinó també tot allò que anomenem cultura. Caldrà resistir a la dissolució programada de l’ensenyament, de la recerca científica, dels clàssics i dels bens culturals. Perquè sabotejar la cultura i l’ensenyança és sabotejar el futur de la humanitat.

El darrer capítol, al qual segueix un interessant assaig d’Abraham Flexner, és molt breu però exposa de manera concisa i clara, sense entrebancs verbals, el nucli del pensament d’Ordine pel que fa a aquest manifest: 1. L’essència de la ‘dignitas’ humana es funda en el lliure albir, 2. Posseir la veritat mata la veritat, i 3. Si pretenem viure en una humanitat lliure, tolerant i humana, cal desvincular el coneixement i la recerca de qualsevol utilitarisme i donar lliure curs a la ‘curiositas’.

Escrit en forma de manifest, el llibre de Nuccio Ordine em sembla que posa el dit a la nafra pel que fa a alguns dels mals que patim actualment no només a les universitats i instituts de secundària sinó que, com passa sovint, aquests mals van més enllà de les aules per infectar tots els altres àmbits de la societat; prou que ho saben aquells que en connivència amb el diner dissenyen i imposen plans d’estudis empobrits i fragmentaris amb l’excusa que l’ensenyament ha de ser rendible i els coneixements útils.

Ara, però, que la crisi econòmica ha desmuntat la visió utilitarista que es tenia de determinats estudis universitaris i que cap disciplina acadèmica no és garantia de ‘fer carrera’ i guanyar diners, i sobretot perquè les reflexions que s’hi fan tenen més a veure amb l’avenir dels nostres fills que no pas amb el nostre present, recomano molt La utilitat de l’inútil. En recomano la lectura a tothom, però especialment a aquelles persones que tinguin alguna responsabilitat en els mons de la docència o de la política. Cal que recordin –cal que ho recordem tots plegats- que la dignitas hominis no té res a veure amb les riqueses materials que posseïm. Aquestes són només un miratge, mentre que la dignitat rau en la gratuïtat dels fets i del coneixement.