Entrades

Podridura

Titllar de nazis o de terroristes aquelles persones que defensen una altra manera d’entendre les relacions polítiques i socials, justificar la violència policial contra la població i veure, també, que hi ha sectors de la policia que festegen amb organitzacions ultradretanes, constatar que la justícia actua sovint de manera arbitrària, estigmatitzar les persones LGTBI i disculpar uns capellans perquè van tenir un mal moment, no condemnar els autors d’una violació perquè la víctima no s’hi va resistir prou i fer burla des de l’estrada d’una dona víctima de violència masclista, presumir de la virilitat dels violadors de la manada, tapar els actes impurs -com l’església en diu- dels capellans contra les monges, expulsar del cos la soldat que acusa un superior d’assetjament, extorquir menors per aconseguir imatges pornogràfiques, prostituir nens i nenes, matar la dona o la núvia o l’ex parella per gelosia i perquè el mascle no pot suportar que sigui lliure…  O, com ahir al Parlament, que diputats electes neguin no ja un aplaudiment, sinó fins i tot una simple mirada d’empatia a la Jenn Díaz quan va fer públic que havia patit violència masclista i buscar després la foto oportunista, és a dir, no mirar per no veure, no fos cas que algú s’adonés que la veritat no és el mantra que repeteix de manera obsessiva el líder suprem i, per contra, vendre al món una realitat artificiosa, interessada i gens sincera.

El que no entenc, però, és que encara algú se’n sorprengui, perquè tota aquesta podridura no és pas nova, més o menys dissimulada ja hi era. Ara, però, tots aquells que construeixen el seu orgull, propi i patri, menystenint els altres i defensen l’statu quo infligint dolor i negant la diferència, ens escupen a la cara. Ens escupen i escampem, com si no podessin suportar l’alegria de viure lliurement de ningú, tot el pus que poden. Empudegar l’ambient, escampar misèria moral i cultivar l’odi ha estat sempre l’estratègia del feixisme per a poder justificar després l’amputació d’aquelles parts de la societat a les quals culpabilitzen del malestar ambiental; com qui extirpa un càncer, sí, o com qui combat una infecció, talment així. No ens estranyi, per tant, veure com hi ha polítics espanyols que fan servir termes de l’àmbit de la medecina per a referir-se a qui no defensa la unitat de la pàtria o a qui no comparteix el seu particular concepte de decència i de moral. La tria de les paraules no és gens casual, que ningú no s’enganyi. De fet, qui construeix els discursos de l’espanyolisme més ranci i del masclisme sap que fins i tot a la gent senzilla i bona, si se sent amenaçada per una hipotètica malaltia no li costarà gens ni mica justificar l’amputació d’una part de la societat. Primer es deixa que tot es podreixi i després s’escapça el que calgui sense miraments. Així ho hem vist altres vegades i així podria passar si no hi fem res. I posar-hi l’altra galta potser ja no és el que toca.

Encara la barbàrie, Federico…

Han passat 82 anys del teu assassinat, Federico, i encara ara la barbàrie corre pels nostres carrers. Com llavors, encara ara el cinisme d’una colla de malànimes s’aprofita de la brutalitat  i la simplicitat d’individus moguts amb proclames primàries perquè es comportin com a fanàtics guardians d’una pàtria construïda sobre els fonaments de l’odi a la diferència i a l’heterodòxia.

Com llavors, també avui, a aquells que se senten els amos del tros, ja sigui per designis  hereditaris o perquè han assaltat el poder per la força, allò que realment els interessa és seguir-se omplint les butxaques i mantenir el seu estatus, tant li fa com, i per això comercien amb el que es pagui millor: petroli, coltan, cocaïna, diamants, dones i nens, armes… I al voltant del poder, tu ho saps millor que ningú, s’hi arreceren també tot de sangoneres tan àvides d’enriquir-se que estan disposades a fer la feina bruta per tal que no es malmeti la blancor de les mans dels seus prínceps.

Com llavors, encara avui grups de bàrbars i feixistes treuen el cap descarats pels nostres carrers per fer-nos callar i els qui els manen no només els inciten a actuar amb violència, sinó que els emparen perquè no els convenen les veus crítiques ni la dissidència. Per tantes coses, també per això, Federico, et sentim tan a prop i seguim llegint la bellesa i la llibertat en la teva obra. I et recordem i seguim denunciant la indignitat del teu assassinat.