Entrades

Empènyer la vida / Nadal 2021

Aixeques el cap i dissimuladament el busques. Ja ho saps que no hi és, però gairebé com si esperessis que l’absència hagués estat només un mal miratge o un núvol d’ombra que no te’l deixava veure, no te’n pots estar de mirar el lloc que ocupava a taula. Però no, no hi és i tot i així busques la lluïssor viva dels seus ulls blaus, aquella llum amb què traspassava els silencis i et tocava, busques aquells ulls amb què després d’haver tastat la primera cullerada es mirava la cuinera i amb complicitat li regalava un somriure d’agraïment absolut. No, no hi és i aquest any, per primera vegada, no tindràs el goig del primer oli acabat de sortir del trull ni la satisfacció de qui n’havia collit les olives i les havia dut a premsar. Perquè per a ell, que de gana n’havia passat, estimar també era asseure’s a taula i compartir el pa i l’oli. Mentre penses que avui no s’hi asseurà, veus, de sobte, que el teu fill ja és a la cadira de l’avi i en un gest molt fugaç se’t revela que tot i les ombres de la mort, no ha marxat, que tots tres sou la mateixa roda i que enmig de tants desordres, celebrar el Nadal és també una forma d’empènyer la vida.

Defoliació

El sol que ensopega vençut amb les irregularitats del paviment. L’aspror del terra i les ombres allargassades de novembre. El despullament de la vinya i el bategar esmorteït de les arrels. La son dels boscos i la nuesa dels sembrats. La proximitat de l’hivern i la intempèrie. La tarda que es decanta suaument i encara uns minuts, enmig de la defoliació minuciosa del passat, el tresor fràgil i breu d’una fulla travessada de llum groga.

 

Són negres els colors…

Et preguntes si són com l’ombra freda
que ara projecten les teves passes,
si són com el niu obscur on neixen les nits
o com l’axó que busca agònic en l’oblit,
et preguntes si són com aquesta por
que et viu als artells dels dits i a les ungles,
com el pes de la llosa nua i aspra
que no deixa fluir el temps… I et preguntes si,
sense nom per dir-los, són negres els colors…

…i els dies són massa curts

ENCARA PLOU

La pluja escolant-se per les canals de la façana,
la immanència de la mort en l’erosió dels cossos,
els caients de l’ombra a les ferides de la pedra.

Encara plou i els dies són massa curts.

[R.G.: El llibre que llegies, Montblanc, 2012]