Entrades

Poemes des del confinament, 30: Sentor

I avui que arribem als 30 poemes des del confinament, us en deixo un de meu. Es titula ‘Sentor’ i és del llibre ON LA SANG. Podeu accedir al vídeo des d’aquest enllaç; a sota, el text:

Com si volguessis omplir-te de la sentor que desprèn
quan n’has remenat les entranyes, escarbaves la terra.
Te n’acostaves grapats a la cara per respirar-la amb força,
i hi senties, barrejades, la saó de tot un hivern de pluges,
l’escalfor humida de la combustió lenta de les fulles
i la dels petits invertebrats que hi van quedar atrapats.
I ara, mentre t’espolses la roba, desades ja les eines,
no sabries dir per què enfonses les mans a la terra
com quan toques enfebrat la dona que estimes
i te n’emportes no només l’aire que respira,
també l’olor i el gust vivíssims de les seves carns.
Ni ho saps explicar ni potser calgui. Al capdavall,
tu només vols servar intacte el record d’aquella sentor
en què es barregen el pes de la mort i la vida nova,
i també aquesta olor de terra que et fan encara les mans.

[RG: ON LA SANG, Onada Edic., 2017]

Poemes des del confinament, 6: Roses d’hivern

Aquí teniu un altre poema des del confinament, avui m’ha vingut de gust penjar-ne un de meu. Es titula Roses d’hivern i podeu accedir al vídeopoema des d’aquest enllaç. A sota, el poema:

Ancorades a una paret del jardí,
resisteixen les roses d’hivern.
La tarda és grisa i ventosa, freda,
però sostenen encara, les tiges més altes,
les restes d’una esplendor vellutada.
A la resta del roser hi queden només
els calzes de les flors mortes, secs,
i algunes fulles. Però aquest migdia,
encara maldaven les roses d’hivern
per atrapar algun raig d’aquest sol tebi de gener
en la carn clivellada dels seus pètals.
Talment nosaltres que ens resistim,
atrapats en la bellesa d’uns llavis, a morir.

[RG: On la sang, Onada Edic., Benicarló, 2017]

Poetes Impossibles: Jordi Solà Coll i Ricard Garcia

Fa un temps, en Ricard Mirabete ens va convidar a en Jordi Solà Coll i a mi a participar al cicle Poetes Impossibles que es fa el darrer dissabte de cada mes a la llibreria La Impossible de Barcelona. Ho farem el proper dissabte 24 de març a dos quarts de 7 de la tarda i aprofitarem per parlar del nostres darrers llibres, el seu Ulls de glaç i el meu On la sang.

Curiosament, tot i que fins abans de l’estiu encara no ens coneixíem personalment, el Jordi i jo hem descobert no només moltes confluències en el camp de la poesia, sinó que també hem descobert que tots dos havíem patit l’estultícia d’algú que es mou de forma molt poc elegant pel món de la literatura. Ara ja ens fa riure i el cas és que una cosa i l’altra han creat entre nosaltres complicitats que de ben segur ens ajudaran dissabte a parlar de poesia i a compartir-la.

També ens agradaria compartir-la amb vosaltres, per això, si us ve de gust us convidem a venir a La Impossible a escoltar-nos i a parlar de poesia.

Agenda de primavera

Amb l’arribada de la primavera sembla que tot s’acceleri, també l’activitat poètica i literària. Potser és per això que durant les properes setmanes em podreu trobar en diferents llocs parlant de poesia i literatura. Us deixo un extracte de l’agenda per si sou a prop i us ve de gust participar en alguna de les següents activitats:

  • 24 de març: el Jordi Solà Coll i jo ens trobarem per parlar del seu llibre ULLS DE GLAÇ i del meu ON LA SANG i per recitar-vos alguns dels poemes que en formen part. Aquest acte forma part del cicle Poetes impossibles que coordina en Ricard Mirabete i es farà a la Llibreria La Impossible (carrer de Provença, núm. 232) de Barcelona a 2/4 de 7 de la tarda.
  • 29 de març: participaré a la Tertúlia poètica del mes de març que, coordinada per en Biel Barnils, es farà al Casino de Vic (carrer de Jacint Verdaguer, núm. 5) a les 8 del vespre.
  • 13 d’abril: en col·laboració amb el músic Jordi Sàbat recitaré una antologia de la meva poesia que hem anomenat DESORDRES NATURALS i més… El recital es farà a l’Auditori Municipal de Beniarjó (plaça del 3 d’abril, núm. 1) a 2/4 de 8 de la tarda.
  • 14 d’abril: acte de lliurament del XXXVIIIè Premi de Poesia Senyoriu d’Ausiàs March a l’Auditori Municipal de Beniarjó; a les 8 del vespre.
  • 23 d’abril: tot i que l’hora i el lloc encara s’hagin de confirmar, també participaré en el recital col·lectiu de Sant Jordi a Martorell.
  • 27 d’abril: Comentari de L’ÚLTIMA TROBADA de Sándor Márai al Club de Lectura de la Biblioteca Jaume Vila i Pascual de Gelida a les 7 de la tarda.

I encara es preparen més coses que de moment no puc anunciar, però quan estiguin lligades del tot ja us ho anunciaré. Que tingueu una bona primavera literària!

Maria Josep Escrivà parla de ‘On la sang’

L’1 de juny passat la llibreria La Memòria ens va acollir per tal que la Maria Josep Escrivà presentés On la sang, el meu darrer llibre. Van ser una tarda i un vespre que alguns dels que allà ens vam aplegar recordarem sempre, per tot el que la Maria Josep va explicar i per les complicitats que després van néixer entre persones que ens trobàvem per primera vegada al voltant d’una taula.

I ara, uns mesos més tard, torno a tenir la sorpresa que durant el cap de setmana de l’1 d’octubre de 2017, a més de fer-nos costat defensant la dignitat democràtica d’un poble i de tantes i tantes persones que volien expressar la seva voluntat de ser i que no volien tornar a ser violentades per la desraó del poder, la Maria Josep va acabar d’escriure a casa meva i sense que jo me n’adonés, la ressenya de On la sang que ha publicat al número 81 de Caràcters. Ella ho explica a l’entradeta del post que ha penjat a Passa la vida, el seu blog, fent-nos partícips de les sensacions que vivia aquells dies.

La ressenya es titula El poema que renilla i es dessagna i diu el següent:

Abans d’On la sang, Ricard Garcia (Sant Llorenç d’Hortons, 1962) havia publicat Els contorns del xiprer (2005), De secreta vida (2007) i El llibre que llegies (2011). Amb On la sang (Onada Edicions, 2017) va obtenir el Premi de Poesia Jaume Bru i Vidal de la Ciutat de Sagunt, l’any 2016.

El llibre gira sobre dos eixos centrals, que, tot reconeixent l’extrema simplicitat de l’enunciat, crec que es poden establir a l’entorn de l’amor i de la mort. Des del pròleg mateix de Joan Navarro —una prosa poètica que es construeix alhora que s’amera dels versos que la provoquen— s’hi fixen aquests dos extrems que, a pesar de l’oposició, comparteixen l’espai comú de la vida i de la paraula.

Així, als poemes, com al pòrtic de Navarro, l’erotisme, l’amor, el sexe s’associen a la llum: «Sentir el que vas sentir. Els ulls de l’altre dins dels nostres ulls, enllà del cos. El cercle que es tanca i rebenta i es refà. Així l’amor. […] L’oblit del món dins d’aquest amagatall de claror.» Mentre que el dolor i la mort van lligats a la fosca i als símbols que els representen, com ara les espases o la cendra. I com a motiu que recorre el llibre de cap a cap, la sang, és clar —la taca pictòrica de Pere Salinas, que reclama la implicació del lector des de la portada mateixa—; però la sang com una presència latent i mai ostentosa, que es mostra des del poema  «Perseu i la Medusa» que fa de pòrtic al llibre i hi reapareix de manera explícita en tres poemes més distribuïts a consciència en sengles apartats; la sang que és el fluid que delata la ferida però també genera i constata la vida; el símbol i el referent on el dolor de viure i l’ímpetu de viure es fonen i es confonen. Encara al pròleg del poeta Joan Navarro: «Cremar i escriure el poema que renilla i es dessagna».

El poeta ensenya les seues cartes de bell començament. Cap concessió a l’ambigüitat. Allò que els lectors hi trobarem se’ns anuncia des de la citació introductòria d’uns versos de Xavier Macià: «Això ha volgut l’atzar: / amor i mort / per sempre agermanats / en la presó del cos.» I en aquesta «presó» hi ha dues escletxes per on circula l’aire: una és l’amor, l’erotisme, el desig, el goig compartit amb la persona estimada; l’altra, ara metafísica, és el reconeixement, l’aprenentatge, de la impermanència, l’acceptació que tot és en el seu transcurs mudable, fins i tot la mort: «S’adorm la tarda, / ja res no em lliga i miro / la mort com passa.»

El plantejament poètic d’On la sang avança, des de l’expressió d’una vida en plenitud, i de l’experiència intensa del gaudi, fins a la desintegració de la mateixa vida. Si ens situem a «Res no és, tot passa», la primera secció del llibre, veurem que hi domina la idea de compenetració absoluta amb l’altre, ja siga aquest «altre» la terra (cos o terra, tant se val), el món extern que copsen —tot i que siga momentàniament— els sentits, o l’amant.

«Res no em lliga», la segona subdivisió, està construïda sobre cinc haikus. És la transició cap als dos últims apartats, els més pertorbadors. Ací ja s’apunten motius que arribaran a atènyer més tard la màxima significació: el fred, la pluja, la boira com a indicis de mal averany.

Després, «Sense treva», arranca amb una imatge sobre els estralls que provoca el pas del temps, d’una força expressiva tan reeixida que hom pot sentir la fiblada quan llegeix: «…perquè el temps és com la llinya / que es tensa a l’extrem de la canya, / aquest fil que tiba l’ham que duus / a la boca de l’estómac, clavat, sense treva.» I comença a planar-hi el pes de l’absència, la desaparició dels éssers estimats i l’amenaça de la por. En resum, la consciència del caràcter finit de cada instant, i el refugi en la bellesa i la seua constatació a través de l’eros, del tacte, dels sentits: « […] Té aparença / de ser l’última, la tarda que passa. // Abans no s’acabi la regires tota / i trobes, encara, el rastre d’unes mans / a les mans, la força d’uns braços, / la traça viva d’algunes mirades, / la mossegada d’una boca als llavis…». Com abans s’anunciava, hi reapareixen els agents atmosfèrics adversos («Fa fred i el cel s’està tancant / la nevada és imminent»), símbols que ara s’associen clarament amb la mort.

Tots els temes anteriors desemboquen en la mort, en la desintegració que, de manera orgànica, la vida comporta. «El silenci de la cendra» és l’última secció del llibre, després que s’han acomplert els pronòstics. Sempre s’acompleixen, els pronòstics, al final del temps. «I ja no hi ets»: l’esgarrifança de la frase negativa despullada de cap ornament, repetida dues vegades al poema homònim; els monosíl·labs descarnats. L’últim poema d’On la sang és un breu poema de dol, amarg i bell a parts iguals, que ennuega. L’adéu definitiu i l’abraçada, amor i mort fosos en l’últim vers estremidor que, paradoxalment, tanta desolació transmet, i alhora tanta pau. I amb quina naturalitat ens hi identifiquem, els lectors, i ens sentim reconfortats amb aquesta senzillesa del vers final que, a pesar de tot, és capaç de contenir, i d’expressar, aquesta rara empatia humana envers el dolor: «[…] I després, el silenci / als braços, només el silenci de la cendra.»

Moltes gràcies, Maria Josep. Abraçada!

‘On la sang’ a l’Aparador de poesia

Ahir, 29 de novembre, convidat per en Pius Morera i Prat vaig participar al programa Aparador de poesia de Radio Santvi per presentar On la sang.  Durant el programa vaig poder recitar alguns dels poemes del llibre que el mateix Pius s’havia encarregat de triar, també vam escoltar dues peces musicals (Como siento yo i Senza fine) que jo mateix havia suggerit i, sobretot, vam conversar sobre el llibre i la poesia. Durant la mitja hora que va durar el programa, poder parlar de On la sang a la ràdio va ser una altra de les moltes satisfaccions que aquest llibre m’ha donat. Finalment, per si us vingués de gust escoltar el programa, només cal que cliqueu el següent enllaç i hi accedireu directament: Aparador de poesia, 29 de novembre de 2017.