Entrades

M’aclame a tu, te’n recordes?

Tot sovint m’atrapen els records de les coses que hem viscut i em diuen l’edat que  tenim. No em sap greu però, perquè aquí seguim, ferms. Avui han estat les cançons de l’Ovidi Montllor i aquells  discos de vinil que compràvem i les estones que hem passat junts escoltant-lo i tantes coses que… I tot i  que són quinze els anys que fa que l’Ovidi és mort, encara l’escolto. Escoltem-lo encara com canta els versos de Vicent Andrés Estellés. M’aclame a tu, te’n recordes?
M’aclame a tu, mare de terra sola.
Arrape els teus genolls amb ungles brutes.
Invoque un nom o secreta consigna,
mare de pols, segrestada esperança.
Mentre el gran foc o la ferocitat
segueix camins, segueix foscos camins,
m’agafe a tu, os que més estimava
i cante el jorn del matí il·limitat.

El clar camí, el pregon idioma
un alfabet fosforescent de pedres,
un alfabet sempre amb la clau al pany,
el net destí, la sendera de llum,
sempre, a la nit, il·luminant, enterc,
un bell futur, una augusta contrada!

Seràs el rent que fa pujar el pa,
seràs el solc i seràs la collita,
seràs la fe i la medalla oculta,
seràs l’amor i la ferocitat.

Seràs la clau que obre tots els panys,
seràs la llum, la llum il·limitada,
seràs confí on l’aurora comença,
seràs forment, escala il·luminada!

Seràs l’ocell i seràs la bandera,
l’himne fecund del retorn de la pàtria,
tros esquinçat de l’emblema que puja.

Jo pujaré piament els graons
i en arribar al terme entonaré
el prec dels béns que em retornaves sempre.

Els amants

Acabo de llegir al Flux de Jaume Subirana primer, i a Vilaweb Lletres després, que ha mort Isabel Lorente i Riba, companya i muller de Vicent Andrés Estellés. I gairebé com un acte reflex, sense ni tan sols haver-me d’aixecar de la cadira, he estirat el braç i he agafat de la prestatgeria una vella edició del Llibre de meravelles que vaig comprar a l’octubre de 1979. No m’ha calgut buscar gaire per trobar el que volia. No recordo si primer els vaig llegir o els vaig sentir de la veu de l’Ovidi Montllor, però a la pàgina 30 els versos de Els amants han aparegut tant carnals com la primera vegada.

I tot plegat m’ha fet pensar en el que aquests dies remeno sobre el valor de la poesia. Tornant a llegir alguns dels poemes amorosos de Vicent Andrés Estellés, no em sembla cap disbarat pensar que els versos que ell va escriure són també obra, d’alguna manera, d’aquella dona a qui anaven dirigits; com també pertanyen ja a tots els qui vàrem aprendre a estimar amb les paraules del poeta. Per què, si no, ens han quedat al celler de la memòria i aquest esborronament a la pell ara que els torno a dir en veu alta?

La carn vol carn.
Ausiàs March

“No hi havia a València dos amants com nosaltres.

Feroçment ens amàvem des del matí a la nit.
Tot ho recorde mentre vas estenent la roba.
Han passat anys, molts anys; han passat moltes coses.
De sobte encara em pren aquell vent o l’amor
i rodolem per terra entre abraços i besos.
No comprenem l’amor com un costum amable,
com un costum pacífic de compliment i teles
(i que ens perdone el cast senyor López-Picó).
Es desperta, de sobte, com un vell huracà,
i ens tomba en terra els dos, ens ajunta, ens empeny.
Jo desitjava, a voltes, un amor educat
i en marxa el tocadiscos, negligentment besant-te,
ara un muscle i després el peçó d’una orella.
El nostre amor és un amor brusc i salvatge,
i tenim l’enyorança amarga de la terra,
d’anar a rebolcons entre besos i arraps.
Què voleu que hi faça! Elemental, ja ho sé.
Ignorem el Petrarca i ignorem moltes coses.
Les estances de Riba i les Rimes de Bécquer.
Després, tombats en terra de qualsevol manera,
comprenem que som bàrbars, i que això no deu ser,
que no estem en l’edat, i tot això i allò.

No hi havia a València dos amants com nosaltres,
car d’amants com nosaltres en són parits ben pocs.”

[Vicent Andrés Estellés: Llibre de meravelles, Eliseu Climent, editor; València 1979-4a ed.]