Entrades

Com un budell de pedra

Fa alguns dies es va presentar Entre la pedra i el ferro a Sagunt. Del llibre, que conté textos d’una seixantena de poetes, n’han tingut cura Vicent Penya i Antoni Gómez, ha estat editat per Onada Edicions i  parteix d’una iniciativa en defensa del patrimoni de la ciutat de Sagunt. La indicació que se’ns va donar per escriure tenia a veure amb els dos materials que han marcat la història de la ciutat, doncs bé, en funció d’això nasqué Com un budell de pedra, el text amb què he participat en aquesta antologia i que podeu llegir a continuació:

El plomatge iridescent d’una garsa. La calor que engruixeix la tarda. La resina que emborratxa l’aire, les agulles dels pins i el cant de les cigales que et gronxa la son. La terra xopa de la suor dels homes i tota la sang vessada. Els esbarzers. El pes del temps quiet com la pols quieta. Les marques dels picapedrers als murs i al tou dels dits, allà on la pedra perdura. I els records que recordes: la fita del cap de la vinya on berenaves, l’olor del matxo que tibava l’arada i els solcs que s’obrien a la terra. La por que et feia el tall lluent de la falç i la bellesa de la llum de juny a les garbes de blat. El bufador i la fornal a la ferreria de sota de casa, les piles d’escòria i l’olor com de sang, ferruginosa, que sortia d’aquell portal amb el martellejar compassat del ferrer, dos cops suaus a l’enclusa i un de sec a la peça que forjava per ser després aixada, caveguet o arpiots, dall o llança, tisora o ganivet… Encara eres un nen i no només pensaves que els homes eren fets com el pare, de terra i de ferro perquè en feien l’olor, també creies que el temps s’assemblava als trossos escrostonats de rovell que es desprenien de les eines velles. Ara ja no ho saps de què són fets els homes ni tampoc que és el temps, però encara t’inquieten els somnis estranys que somies: que ets la garsa que paeix la mort o ser la fulla esmolada del ganivet que llesca el pa o degolla l’enemic… I després aquest pes perquè tot el que has vist se’t recargola a la memòria, fossilitzat, com en un budell de pedra.

Dir Pa / Dia Mundial de l’Alzheimer

Ahir que va ser el Dia Mundial de l’Alzheimer, però també avui i cada dia que passa, penso en el temps que fa que va començar a anar-sen i a tornar de tant en tant sense que ens n’adonéssim. Fins i tot alguns dels lapsus que patia podien resultar simpàtics al principi si no fos que haguéssim començat a intuir de què es tractava, i és que l’Alzheimer ja havia començar a fer mal i a impedir que les connexions neuronals funcionessin amb prou fluïdesa.

 Ara ja fa molt de temps, massa, que la T està malalta i cada dia hi és menys estones amb nosaltres, cada vegada costa més que torni quan se’n va i si ens regala una mirada, un intent de somriure, un gest gairebé imperceptible, ho celebrem com si ens hagués fet una abraçada fortíssima.

 Però la malaltia és cruel i avança sense remei, imparable, destruint qualsevol engruna d’esperança. Per això, perquè d’esperança no n’hi ha, totes les nostres forces són per defensar-li la dignitat, per acompanyar-la fins al final sense que s’hagi de sentir sola, per dir-li tantes vegades com faci falta que ens l’estimem. Perquè no és veritat que no sentin res els malalts d’Alzheimer, qui ho diu, una de dues, o no hi ha conviscut o s’està protegint del patiment que genera la malaltia als acompanyants del malalt; per això, perquè encara que els sigui tan difícil dir-nos allò que ens voldrien dir, i perquè una mirada o la lleu pressió de la seva mà en la meva em diu molt més que molts discursos que només són soroll, li vaig fer aquest breu poema que es titula Dir Pa:

No ho poden saber com t’hi esforces,

i que si somrius quan a la fi dius Pa,

és perquè dir-ne Pa, d’aquesta menja

que ara duus a les mans, és saber

quin gust té el món que mastegues.

[RG: El llibre que llegies, Montblanc, 2012]