Entrades

Qüestió de mirades

Diumenge passat vaig sortir de la xerrada fotogràfica que ens va oferir la Carme Huerta amb la idea que som allò que mirem. Com una derivada de la seva feina de catalogació de fotografies, n’ha sorgit una col·lecció que ha titulat Per camins d’Hortons en la qual hi recull no només els paisatges de la nostra infància sinó també els que dia rere dia ens trobem al davant si mirem l’entorn amb ganes d’omplir-nos els ulls de la bellesa que se’ns ofereix.

Subtilment, amb les seves fotografies la Carme Huerta ens convida a enretirar la mirada dels mons virtuals i a tornar-la a fixar sobre la realitat que ens envolta. I això, que pot semblar un consell innocent, no ho és gens. Ja fa massa que em sembla que la proliferació de pantalles no només a les nostres llars sinó també als carrers, no té altra intenció que fer que només veiem allò que volen uns quants mercaders sense escrúpols. I és que així, immersos a imitar els models que brillen a les pantalles, oblidem de seguida qui som i d’on venim i oblidem, també, els infinits valors que fins no fa massa temps ens aportava la diferència.

Ara tots els carrers de totes les ciutats d’occident són gairebé iguals, a tots hi ha els mateixos comerços i els mateixos productes, tothom vestim igual i sembla que aviat desfilarem -si no és que ja ho fem- uniformats. Quan veig les llargues cues que es formen davant d’alguna botiga per comprar el darrer model d’iPhone o d’Smartphone -les eines de control per antonomàsia-, no tinc cap dubte que el capitalisme ha guanyat la guerra convertint-nos en consumidors acrítics i compulsius de qualsevol cosa que la moda ens imposi.

Només aquelles persones que com la Carme Huerta segueixen fixant la mirada en el seu entorn més immediat i que fent-ho són capaces de valorar el que ens fa diferents i diversos, escapen d’aquest papanatisme (permeteu-me el castellanisme) que ja ho inunda tot. Per això no només recomano que si en teniu ocasió gaudiu de la seva feina com a fotògrafa, sinó que també convido a tornar a mirar les coses petites que ens envolten i que rememorem els mons humils i senzills dels quals venim. Hi ha més vida en les fotografies familiars que guardem a casa que en totes les pantalles de televisió que pampalluguegen constantment, hi ha més vida en la riera que passa a prop de casa que en tots els paradisos exòtics que ens ven la propaganda.

Per tot plegat és pel que dic que som allò que mirem, com també som les músiques i els sons que escoltem o les coses que olorem o toquem. I dit això, ara només cal que triem entre tornar a fixar la mirada en la realitat senzilla però real dels nostres orígens i en els seus records o, per contra, en el munt d’ofertes de vida glamurosa i de ginys “imprescindibles” que un capitalisme definitivament salvatge ens ofereix a través de qualsevol pantalla que tinguem a l’abast. Mirar cap a una banda o cap a l’altra, triar o que algú altre ho faci per nosaltres, és en gran mesura qüestió de voluntat i de voler vèncer o no les nostres febleses.

P.S.: Pot semblar que no hi té massa a veure, però el fet és que als Estats Units ja han caigut totes les màscares i mana en Trump. A Rússia ja ho feia en Putin i a Espanya, ai!, les companyies elèctriques… Potser també és qüestió de mirades.

“A internet hi és tot…”

Escric el que segueix tip de sentir aquesta frase absurda i filla de la mandra que diu que a internet hi és tot i, també, mentre observo com reaccionem davant les successives novetats tecnològiques que se’ns imposen cada poc temps, ja sigui en forma de maquinari o en forma de software. Em fa l’efecte que veure com ens hi agafem o no, diu molt de nosaltres i que sense rebutjar-les d’entrada, abans d’incorporar-les a la nostra vida cal posar en quarantena algunes de les coses que el mercat ens posa a les mans.  M’adono, pel que veig entre els meus alumnes, entre els companys o pel que faig sovint jo mateix, que a l’hora de cercar informació i d’usar les noves tecnologies s’està produint un canvi de costums important. Aquest no és pas dolent en sí mateix, però hem de saber com això ens canvia. Si més no, per higiene  intel·lectual i vital.

Abans de la irrupció d’internet en les nostres vides, quan necessitàvem informació calia anar-la a buscar als llibres, a qui en sabia o a la realitat del nostre voltant. És a dir, calia executar una voluntat que ens treia de la quietud (cada dia que passa som més sedentaris) i ens conduïa a l’acció, és a dir, calia cercar, llegir, preguntar, escoltar o mirar al nostre voltant; i calia invertir-hi temps i esforç. Per contra, ara internet ens permet obtenir respostes immediates, la qual cosa –no ho negaré pas- és molt pràctica. Però si observem com ho fem, ens adonarem que quan hem resolt el dubte passem de pantalla i anem a una altra cosa sense que moltes vegades s’hagin produït els mecanismes que ens permeten incorporar i fixar en la memòria la informació que cercàvem.

Arribats a aquest punt -em refereixo a la manera com utilitzem internet com a font d’informació-, hem de plantejar-nos dues coses: la primera, és important fixar la informació com a coneixement en la memòria? I la segona, la velocitat a què ens acostuma internet, obtenint respostes immediates sense que hi hagi un esforç intel·lectual previ, no fa alhora que no hi hagi un procés de reflexió sobre allò que cercàvem? Al meu entendre, les respostes són clares.

La pressa amb què fem servir les noves eines de la informació ens aboca a un utilitarisme que ens dificulta la reflexió pel simple fet que hem caigut en la trampa de creure que la velocitat és un bé. Pel que fa a això, a la pressa i a l’utilitarisme, em permeto recomanar-vos la lectura dels filòsofs Josep Maria Esquirol (1 i 2) i Nuccio Ordine.

D’altra banda, i contràriament a una de les modes que plana per les aules d’ençà que la tecnologia hi ha entrat, em sembla que la memòria –i com a tal entenc l’adquisició de coneixement- és irrenunciable. Una persona que no fixi els coneixements, és a dir, que no aprengui (fins i tot en el sentit estrictament etimològic del terme) allò que cal saber i que hagi de recórrer a la xarxa cada cop que necessita informació, es veurà reduïda a un simplisme que es traduirà en absència de sentit crític, i allò que digui internet -o qui sigui que ho hagi penjat a les xarxes- ja li estarà bé. Com si d’alguna forma internet hagués substituit la paraula de Déu, no es farà preguntes. De l’anterior se’n deriva un dels efectes de tot plegat i qualsevol que tingui una certa trajectòria en el món de l’ensenyament l’ha pogut observar. El cas és que s’ha produït una disminució important de l’esforç a l’hora de cercar informació i que, també, ha crescut la despreocupació sobre la veracitat de la informació obtinguda.

Un altre efecte, és que massa sovint la nostra mirada està més pendent de les pantalles que de la realitat circumdant i això pot generar –ja se n’ha descrit algun cas- confusions entre la realitat virtual i la realitat física en persones poc formades. Aquest migdia ho pensava mentre veia a les notícies els disbarats que algunes persones fan darrera el Pokemon GO i em preguntava, de passada, fins on arriba el joc i on comença la manipulació de la gent. I em pregunto, també, per acabar, a qui és que convenen tots aquests canvis que ens fan creure que estem al centre del món perquè tot ve a nosaltres sense que ho anem a buscar? Fins a quin punt som conscients que una bona part del món que trobem a internet és fals o inconsistent? Qui se’n beneficia de la fascinació que ens produeix el món virtual que algú està construint per nosaltres sense que hi intervinguem de forma crítica?

Com sempre, el que importa no és l’eina, és l’ús que en fem i que aquesta s’adeqüi als objectius que ens haguem fixat sense perdre de vista la realitat en la qual vivim. No crec que les haguem de rebutjar pas les noves tecnologies, però si que hem de ser perfectament conscients de les seves virtuts i de les seves pegues i, sobretot, dels canvis que generen en les nostres maneres de fer i de pensar. Potser hauríem de tornar a llegir Fahrenheit 451 amb atenció i saber l’abast del que tenim a les mans. Potser llavors, només potser, aconseguiríem que no ens enredin els mercaders de la modernitat per la modernitat i no actuar com a mesells dirigits per les tècniques de control cibernètic.