Entrades

Sempre hi ha algun imbècil…

Perdoneu-me el to, però ho he de dir: sempre hi ha algun imbècil que no sap estar en silenci! I després de l’estirabot, l’explicació: divendres, al festival PAS de Martorell vam tenir la gran sort de poder assistir al concert de Chicuelo i Marco Mezquida, un concert d’una altíssima categoria, per a mi la millor de les actuacions que he vist al PAS d’ençà que es fa. Els músics excel·lents, el lloc -l’entorn del pont del Diable- molt agradable, l’aire de la nit que convida a oblidar la calor i… algun imbècil que no sap callar i que si et toca a prop et rebenta l’espectacle de cap a cap.

Cada vegada és més freqüent aquesta situació en la qual hi ha adults -no em queixo pas dels nens- que es creuen amb el dret de comentar la jugada o el que sigui en veu alta com si fossin al menjador de casa seva veient la tele. Més enllà de l’anècdota, però, és molt preocupant perquè així és com des de les televisions, les xarxes socials i també des d’algunes aules estem educant la gent quan els diem que no se n’estiguin i hi diguin la seva, quan sobrevalorem sense una base sòlida el dret a participar o quan els fem creure que són el centre del món.

Vivim immersos en el soroll que genera una absurda necessitat d’expressar tot allò que ens passa pel cap sense valorar si té o no cap interès. Probablement hi tinguin molt a veure les xarxes socials que ens han generat una falsa sensació de visibilitat, però també hi té a veure que ens hàgim cregut ja des de l’escola que som el centre de tot. I no, no ho som. Hauríem de recuperar, al meu entendre, no només la humilitat de l’espectador que vol aprendre, sinó també un cert sentit de la discreció que ens permetés observar tot allò que passa al nostre voltant per després pair-ho com cal.

Malauradament, cada cop més desprestigiem el silenci. Ho fan els polítics, ho fan els periodistes, els personatges públics i també nosaltres; quan algú resta callat en públic el titllem de rar, de seriós o d’antipàtic a l’hora que oblidem que el silenci ens és del tot necessari si volem copsar el món d’una forma plena i no només superficial. Si no callo, no puc obrir els canals que han de permetre que allò que escolto o veig m’arribi al moll de l’ós o a l’ànima o al cervell, tant és. Si no callo i escolto amb atenció no puc copsar tota la bellesa que desprèn la música que escolto o el quadre que observo o el coneixement que un mestre m’intenta transmetre… Per què hem oblidat, a vegades fins i tot a les escoles, una cosa tan senzilla?

Sovint tinc la sensació que el desprestigi triomfant del silenci té a veure amb una maniobra perfectament dissenyada per qui no vol que ens nodrim de coneixement i bellesa. Aquests dos elements, aquests sí, són la base inqüestionable de la reflexió i la creativitat i si prèviament no ens hem nodrit de coneixement i hem après a deixar-nos posseir per la bellesa, tot allò que fem o diguem serà tan banal i inconsistent com els comentaris impertinents del meu imbècil.

Cada adult és responsable d’ell mateix i farà el que cregui, però potser és hora que des de la responsabilitat que ens pertoca rumiem a què acostumem els nostres nens i adolescents. La deriva constant a què estan sotmeses des de ja fa temps les successives generacions d’alumnes d’aquest país, juntament amb el papanatisme de creure que el nou pel fet de ser-ho és millor que el vell, està fent molt de mal. I el més greu és que tant de soroll ja no ens deixa pensar amb la serenor i la sinceritat que serien desitjables si realment volem que els nostres fills i alumnes no només siguin una baula del sistema i siguin, en canvi, els protagonistes conscients de les seves vides.

Qüestió de mirades

Diumenge passat vaig sortir de la xerrada fotogràfica que ens va oferir la Carme Huerta amb la idea que som allò que mirem. Com una derivada de la seva feina de catalogació de fotografies, n’ha sorgit una col·lecció que ha titulat Per camins d’Hortons en la qual hi recull no només els paisatges de la nostra infància sinó també els que dia rere dia ens trobem al davant si mirem l’entorn amb ganes d’omplir-nos els ulls de la bellesa que se’ns ofereix.

Subtilment, amb les seves fotografies la Carme Huerta ens convida a enretirar la mirada dels mons virtuals i a tornar-la a fixar sobre la realitat que ens envolta. I això, que pot semblar un consell innocent, no ho és gens. Ja fa massa que em sembla que la proliferació de pantalles no només a les nostres llars sinó també als carrers, no té altra intenció que fer que només veiem allò que volen uns quants mercaders sense escrúpols. I és que així, immersos a imitar els models que brillen a les pantalles, oblidem de seguida qui som i d’on venim i oblidem, també, els infinits valors que fins no fa massa temps ens aportava la diferència.

Ara tots els carrers de totes les ciutats d’occident són gairebé iguals, a tots hi ha els mateixos comerços i els mateixos productes, tothom vestim igual i sembla que aviat desfilarem -si no és que ja ho fem- uniformats. Quan veig les llargues cues que es formen davant d’alguna botiga per comprar el darrer model d’iPhone o d’Smartphone -les eines de control per antonomàsia-, no tinc cap dubte que el capitalisme ha guanyat la guerra convertint-nos en consumidors acrítics i compulsius de qualsevol cosa que la moda ens imposi.

Només aquelles persones que com la Carme Huerta segueixen fixant la mirada en el seu entorn més immediat i que fent-ho són capaces de valorar el que ens fa diferents i diversos, escapen d’aquest papanatisme (permeteu-me el castellanisme) que ja ho inunda tot. Per això no només recomano que si en teniu ocasió gaudiu de la seva feina com a fotògrafa, sinó que també convido a tornar a mirar les coses petites que ens envolten i que rememorem els mons humils i senzills dels quals venim. Hi ha més vida en les fotografies familiars que guardem a casa que en totes les pantalles de televisió que pampalluguegen constantment, hi ha més vida en la riera que passa a prop de casa que en tots els paradisos exòtics que ens ven la propaganda.

Per tot plegat és pel que dic que som allò que mirem, com també som les músiques i els sons que escoltem o les coses que olorem o toquem. I dit això, ara només cal que triem entre tornar a fixar la mirada en la realitat senzilla però real dels nostres orígens i en els seus records o, per contra, en el munt d’ofertes de vida glamurosa i de ginys “imprescindibles” que un capitalisme definitivament salvatge ens ofereix a través de qualsevol pantalla que tinguem a l’abast. Mirar cap a una banda o cap a l’altra, triar o que algú altre ho faci per nosaltres, és en gran mesura qüestió de voluntat i de voler vèncer o no les nostres febleses.

P.S.: Pot semblar que no hi té massa a veure, però el fet és que als Estats Units ja han caigut totes les màscares i mana en Trump. A Rússia ja ho feia en Putin i a Espanya, ai!, les companyies elèctriques… Potser també és qüestió de mirades.