Entrades

‘Celobert’ de Rosa Font Massot

Dissabte passat es va fer públic que la poeta gironina Rosa Font Massot ha estat  la guanyadora del XXXIXè Premi Senyoriu d’Ausiàs March pel seu llibre Celobert. L’acte de proclamació es va fer dissabte passat a Beniarjó i a mi em va tocar, a petició de la Rosa, parlar del seu llibre. Ho vaig fer de gust i us recomano ben convençut que el llegiu. Aquí us deixo un extracte de la meva intervenció:

Algunes vegades tens la sort que t’enamores del que llegeixes. No saps ben bé perquè et passa, però t’adones que el llibre que tens a les mans no et deixa indiferent, que conté alguna cosa que et crida l’atenció poderosament i et sedueix. D’entrada no sabia a què atribuir-ho, potser -pensava- a què tot i que els versos es referien a una aparent quotidianitat, em transportaven a les coses essencials: la paraula, l’ésser i el lloc, el fet d’estimar, el temps… 

L’estructuració del llibre en quatre parts (Celobert, Formes buidades, Ningú i Només això) no només respon -al meu entendre- a les preguntes que la poeta es fa sobre el que és essencial, sinó que també ens diu aquelles coses que n’ha après. Sap molt bé que vol dir-nos i de què vol parlar-nos i és per això que afirma: “escric el que sé de la vida, el que aprenc de la mort.” I a més ha trobat una manera de dir que és plena de bellesa. Una bellesa, però, que no embafa i es caracteritza per la capacitat d’explicar amb una senzillesa exemplar allò que és complex. Tant és així que la poeta ens deixa “les preguntes […] esteses amb la roba que regalima al buit del celobert.” I d’aquesta manera, unint un element tan quotidià com la bugada i un altre de més transcendent com les preguntes encara sense respondre, ens situa en un espai que no hi hauríem parat atenció, el celobert, i que pot ser, en canvi, el lloc on el més íntim s’uneix a la quotidianitat: un espai de transició que no és dins ni tampoc fora, una mena de frontera on com el pagès que al poema Circ arrenca tresors de la terra, la Rosa Font hi obté instants de poesia gairebé màgics.

I dic màgics perquè els poemes de Celobert són plens d’aquelles coses que tot i que sovint ens són imperceptibles, omplen de significat els moments en què gosem aturar-nos : “una fulla que aterra […] el so reclòs en l’úter de la nit… // les roses per regar […] el perfum dels lilàs escampat pel jardí… // els peus que arrelen en el llot… // l’aigua // les fulles dels àlbers contra el vent…”  I també “la paraula, el riu de les paraules” que d’alguna manera ens permet fer florir el món i ens permet descriure’l. Potser per això se’ns parla de la “set de les paraules”, unes paraules que gairebé tenen cos en la poesia de la Rosa Font, paraules que s’emmarquen en l’aire i el silenci i que ens permeten acostar-nos a la immensitat d’un instant que tot i que fuig ràpidament, mentre passa és etern. Això es fa molt evident en aquest poema:

CABIROL

 La llum, només un vel i una boira de grocs,
s’allisa els plecs del vestit pàl·lid.
Capvespre al caminet del riu.

Un fresseig fa arborar les romegueres
i corre al canyissar.
El salt encegador d’un cabirol
agita els àlbers i estremeix els joncs.

Aquest instant només. Una mirada.
El temps que va del so

                                             al llarg silenci.
L’alè que va deixant la nit
als ulls encesos del capvespre.

Ens aquests versos es veu clarament com la poesia de la Rosa Font és plena d’imatges evocadores de vida i es veu, també, com amb paraules precises evoca els sons, les plantes, l’aire -sense que calgui dir-ho, només suggerir-ho-, és a dir, tot allò que succeeix i forma part de l’instant en què el cabirol, com un clímax, salta i la vida és un esclat. I després del so, ens fa sentir al silenci que ho emmarca tot, que emmarca la vida i ens deixa els “ulls encesos del capvespre.” És amb la paraula que la Rosa Font ens fa reviure la màgia d’aquest moment, i és per això que cal “salvar el foc de la paraula.”

Però la poesia de Celobert no és només una poesia que ens crida l’atenció sobre el més diminut i imperceptible, és també una poesia profundament arrelada al lloc: l’ésser se’ns manifesta també perquè hi som en el lloc i la poeta ens convida a recórrer la seva ciutat, una Girona  feta de sons i de colors, de captards i aigua i alzines i pollancres, de glicines i d’hortènsies, de carreus i ombres i patis i eixides, de riu i ponts… Una ciutat on “la llum musculada de l’aire” (aquesta imatge és impressionant!) s’escola pels carrers i on encara hi arriben “les veus del galliner i l’olor de fang.” Tot i així, la ciutat no està poblada només de records amables, també la recorren les ombres i els àngels ferits que hi transiten en solitud amb només un gos fidel que ens mira i ens interpel·la i espera, i la ciutat també és la fàbrica i la capsa buida que ens estotja, la ciutat són els sons del carrer i de les cases i les veus i “la Paula i la Mariam i en Raschid i el Jofre.”

I més enllà de la ciutat, l’arrel també és a les vores del Fluvià i als murs de Sant Pere de Roda, a les vinyes de Garriguella, a l’hort dels pares, a les volves de pols que quan érem nens convertíem en àngels, al peixet de plata que ha saltat d’unes velles cartes desades al rebost… Sí, les arrels són a la memòria de la infància i a les cases on s’ha viscut, però també en el present i per això la poeta no ens estalvia -també per això ha de servir la paraula- fer-nos present el dolor, ja sigui a la Rambla de Barcelona l’agost de 2017 o sota les seus sense escrúpols del Commerzbank i del BCE.

I entre tot això, hi trobem també la necessitat de cercar déu, un déu gens majestàtic i fet de minúscules, un déu de mida humana i humil: “Pot ser que sigui déu / la bellesa de l’herba i de la boira, / la nit eterna de la pedra, / la vida que s’apaga en l’arbre sense arrels? / Herba glaçada, boira, pedra, arbre, / déus, on sou?” Déu és potser “el vespre que s’allargassa” o la llum que ens gronxa, la terra i els àlbers que ens parlen “en mig del silenci del bosc…” I també ho és assolir la calma i la saviesa que ens donaria entendre com ho entén la Rosa Font que som “només una bombolla buida / que cavalca amb el vent / i esclata i es desfà”, que som “el vaivé lent de l’arbre” i que “el temps només és temps.” Abans, però, potser haurem tingut l’encert i la felicitat de viure el paradís “mentre encetem una fruita, / tu i jo”, de tastar-la, “i després de mirar-nos”, engolir-nos “tu i jo”.

No us l’estalvieu aquest llibre, llegiu-lo i deixeu-vos captivar per la bellesa dels versos de la Rosa Font, potser us passi com a mi que quan el vaig encetar per primer cop em van seduir i no en sabia el perquè. Ara que sí que ho sé, us el recomano amb ganes: té la grandesa de les coses senzilles, de les coses que de importen. I sense fer escarafalls i defugint les vanitats mundanes  ens acosta amb delicadesa a la vida essencial: els llocs on som, la terra i l’aigua, les veus, les olors, els colors i la llum, l’aire que ens conté i les paraules que ens permeten -com diu en el següent poema- anar més enllà:

ENLLÀ

No hi ha respir per a aquesta ànima ferida.
Gotims de sol al vidre opac
i un filet de llum a la falda
m’amanyaguen el cor
i em diuen que respiri,
que cridi tots els noms dels éssers que he estimat,
que m’estiri damunt del terra fred
i abraci el cel d’enllà del sostre.
No sé si respirar.
Al cos m’hi neixen ales.

Llegia Celobert i era com si també m’hi nasquessin aquestes ales… L’enhorabona, Rosa, pel premi i per aquest gran llibre!

[Rosa Font Massot: Celobert, Ed. 3i4, col. Poesia 3i4, núm. 181. ISBN: 978-84-17469-15-3]

 

Àngelus

Amb delit. Així és com acabo de llegir aquest diumenge Magrana de Joan Navarro. El llibre és de 2004, ho sé, però ben bé és fresc com si acabés de sortir de les mans de l’autor avui mateix. No és estrany, per tant, que Amargord l’hagi volgut reeditar en una edició bilingüe que es titula Magrana · Granada de la qual n’ha tingut cura la poeta Lola Andrés.

De cap a cap, Com un llamp, l’he llegit. I és que la poesia de Joan Navarro no només ens mostra com les paraules poden contenir un cabal grandiós de bellesa, sinó que ens mostra que és amb les paraules que també se’n pot crear, bellesa i vida: al moll de la paraula que dóna vida. Però a banda d’això, les proses poètiques d’aquest llibre són un pou de saviesa. El llegia i m’havia d’aturar una vegada i una altra perquè els textos, tots, em convidaven a esmolar el pensament i a indagar a partir de proposicions plenes de llum.

Magrana il·lumina i obre camins de manera que llegir-lo és com un esclat que et porta a mirar d’una manera nova. Una frase o una breu indicació del poeta carregades de força i d’una intensa bellesa són suficients per convidar el lector a enfilar el pensament i escalar l’aire i la llum que ens contenen.

Llegir-lo avui ha estat com una nova Anunciació: la de la terra que se’ns ofereix fèrtil i la llum de finals de març, i també la de la paraula que ens conté i ens crea alhora. Per això i perquè m’ha transportat a la primera vegada que vaig sentir la llum de l’Anunciació de Fra Angelico al convent de Sant Marc de Florència, us en vull oferir aquest poema que Joan Navarro titula Àngelus. L’encapçala la citació Del tránsito a la luz de María Victoria Atencia i diu el següent:

I els cels s’obriren, i les formes  dels boscos deixaren de titil·lar, i l’àngel  posà  als seus llavis el bes que el temps llargament havia covat. El buit deshabità  l’obscuritat i es mudà on alenen les pluges píriques, el mercuri de març, el cau de les galàxies, el goig dels núvols al cor del migjorn.

         I els cels s’obriren,  i l’àngel li mostra  la senda que porta a la casa il·luminada.

Ha estat aquest poema, però podria ser qualsevol altre, la veritat és que he guixat tot el llibre. Busqueu-lo i llegiu-lo, us esclataran a les mans i als ulls la paraula i la llum com els robins rojos de la magrana. Quin goig!

Reivindicació de la paraula

M’agraden força les eines informàtiques, però fa temps que observo amb un cert escepticisme la desmesura amb què creix la importància que donem al munt d’instruments i aplicacions electròniques que colonitzen les nostres vides. Sembla que sense elles ja res no sigui possible i sentim una mena d’estranya orfandat quan no disposem de wi-fi o no tenim el mòbil a mà.

A banda de moltíssims avantatges en molts àmbits de la ciència, del coneixement i de les comunicacions, la innovació tecnològica comporta també alguns perills. I no em refereixo als més evidents com haver convertit les xarxes socials en el nou paper couché, sinó a d’altres que estan calant més fondo en l’estructura mental dels usuaris d’aquestes eines, també en la dels nostres estudiants.

A les aules s’han incorporat les anomenades Tecnologies de la Informació i la Comunicació i s’han convertit sovint en una eina fonamental pel professorat a l’hora de fer-hi classe. L’ús de presentacions amb imatges fixes i amb vídeos per acompanyar les explicacions del professorat ha crescut els darrers cursos d’una forma molt important i aquest èxit -potser no en som prou conscients- té molt a veure amb el fet d’haver substituït el pes de la paraula pel de la imatge. Això ha comportat que inconscientment molts alumnes hagin adoptat el paper d’espectadors a l’hora que han abandonat el d’imaginadors. En aquest trànsit es produeixen algunes pèrdues, fins i tot alguna que em sembla força greu. A l’adoptar el paper de simple espectador, l’alumne adopta una actitud passiva i comença a reclamar entreteniment fàcil, ja no ha d’imaginar en el sentit més literal del mot: crear imatges i crear-se alhora un univers mental propi.

Per contra, la lectura, tant si és literària com d’un altre tipus, no només obliga el lector a imaginar allò que està llegint, sinó que l’obliga a un esforç de reflexió i de comprensió d’uns signes que l’escriptor va utilitzar per dur allò que possiblement era concret al terreny de l’abstracció. I després, tot llegint, el lector fa el procés invers, recollir els símbols abstractes –les paraules, les idees- i acomodar-los a la seva vida, de manera que la concreció que d’un text en farà cada lector serà una nova creació, una nova vivència i, en definitiva, un nou posicionament crític davant d’allò que li ha estat transmès.

Dubto que passi el mateix quan donem als nostres alumnes productes tancats i acabats on la imatge sovint desplaça la paraula i em pregunto, a més, si realment els estem ajudant a desenvolupar una visió crítica de la realitat quan els donem solucions en lloc de reptar-los a enfrontar-se a les pròpies dificultats o mancances. Sé que el que dic és antipàtic, però fer fàcil el que no ho és ens porta més d’una vegada a equivocar-nos.

D’altra banda, internet i moltes eines informàtiques propicien una visió cada vegada més fragmentària del món. No és estrany, doncs, sentir moltes veus queixar-se que els alumnes, fins i tot universitaris, tenen un discurs cada vegada més pobre i desencaixat. Llegir ordenadament seguint el discurs que ens proposa un autor i construir poc a poc la història en el cas d’una novel·la o el coneixement en el cas d’un text científic, és un exercici que a la majoria d’estudiants no agrada. Els navegadors els han acostumat a saltar d’una pàgina a una altra constantment darrera d’estímuls que sovint no tenen res a veure amb allò que llegien, els permeten moure’s a gran velocitat i abandonar allò que d’entrada no resulta prou atractiu, però mentre ho fan es va perdent aquella habilitat que van començar a adquirir de nens quan els pares els hi llegien un conte cada nit. Llavors, sense que se n’adonessin, quan algú pronunciava les paraules màgiques i deia Hi havia una vegada… es posava en marxa un doble mecanisme d’imaginació i d’estructuració del discurs. Perdre aquests mecanismes pot resultar nefast perquè són, a parer meu, imprescindibles a l’hora d’entendre i explicar-nos el món on vivim. Sospito, però, que hi ha algú a qui interessa que els perdem i penso fermament que els docents no n’hauríem de ser còmplices.

No m’oposo a l’ús de qualsevol nova eina que m’ajudi a acostar el coneixement als alumnes i fer-ne un ús proporcionat m’ha estat molt útil. Però si que em preocupa veure com últimament triomfa un cert papanatisme que dóna per bo tot allò que tingui a veure amb les TIC sense que ens preguntem ni el com ni el perquè. Cal que davant de qualsevol novetat ens fem moltes preguntes, que no confonguem l’instrument amb la finalitat per a la qual ha estat creat i que no rebutgem el que és vell només perquè ho és. Per això reivindico, encara, la paraula i el seu poder i la seva força a les aules. Pel que he exposat fins ara i perquè no és una simple eina d’informació i comunicació, perquè no ens esclavitza com ho fan les constants novetats informàtiques, perquè ens permet crear discurs i és l’eina fonamental del pensament, perquè sovint som el que diem i ens fa lliures, i perquè, molt probablement, no hi hagi per a un estudiant res més engrescador que la paraula apassionada de qui explica les vivències que li ha proporcionat allò que ha estat capaç de descobrir i aprendre durant la seva pràctica professional.