Entrades

Dir el silenci

Orgullosos com som, els éssers humans tendim a pensar que amb les paraules, és a dir, posant nom a les coses, creem el món i tot allò que el conforma o, si més no, el fem a la nostra mida. Sovint recorrem, jo també ho he fet, a aquell pensament de Wittgenstein que diu que el llenguatge delimita el nostre món. Però per poc que ens fixem en les emocions que trenquen el guió de les nostres vides i les desordenen, veurem que aquesta idea se’ns queda força coixa. I és que allò que no té nom, sí que existeix. Encara que escapi a la raó, com el buit que se’ns fa a les entranyes, ho podem sentir amb una consistència que no és necessàriament abstracta. Me’n feia adonar l’amic Pere Salinas en mig d’una conversa tot dient –més o menys- que no, les paraules no ho diuen pas tot… Qui perd la parella queda vidu, qui perd els pares queda orfe i qui perd un fill, com queda…? (Silenci) No hi ha paraula per dir-ho, per què?

Des de llavors que no he parat de donar-hi voltes i de preguntar-me com s’explora el món de les coses sense nom? Amb les imatges i amb les sensacions, sí. I segurament a través de les arts (pintura, escultura, dansa, música…) que prescindeixen de la paraula, potser sí… Però després, com l’explico aquest món sense paraules? Un raonament tan senzill com el del Pere Salinas em fa veure que no, que amb les paraules només hi accedim al món i que si bé ens serveixen per acostar-nos a moltes de les seves coses, no són necessàriament la clau per arribar a comprendre tot allò que serà part intrínseca de nosaltres. El nostre món és ple d’emocions que encara ningú no ha pogut anomenar, i probablement no sigui perquè les desconeguem, sinó perquè escapen al nostre enteniment i ens són del tot incomprensibles o, també, perquè ens causen una por i un dolor tan difícils de dur que ni tan sols ens atrevim a posar-hi nom. Tot i que si la por que ens tenalla és por al buit, al no res, potser tingui un cert sentit que restin sense nom.

La ment, que és ben lliure de fer les associacions que vulgui, em feia venir al cap el que he explicat mentre llegia el magnífic assaig sobre La poesia catalana i el silenci d’en Josep M. Sala-Valldaura. Algunes de les coses que s’hi diuen, com ara la voluntat en les religions asiàtiques de buidar-se de manera semblant als nostres místics, m’ha retornat a l’exposició Sota la paraula de Pere Salinas al Museu de Granollers. La recordo i no puc parar de pensar en el munt de línies traçades de manera cal·ligràfica que, sense que hi hagués una sola paraula amb sentit, poblaven els quadres. I m’adono llavors de com Pere Salinas diu el silenci, de com a les peces de la seva exposició cada traç i cada línia diuen tot allò que les paraules són incapaces de contenir, tot allò que només es pot dir callant… Només el seu traç orfe de significat verbal pot expressar el gest callat del pintor, aquest home que com el cirurgià de Sylvia Plath que Sala-Valldaura recupera al seu assaig està callat, no parla pas. / Ha vist massa mort, en té les mans plenes. Un i altre saben que no hi ha paraules pel que senten, però ara jo parlo del pintor, aquest home savi que amb la seva obra ens ensenya que només el silenci és més net que qualsevol paraula per contenir els sentiments que ens colpeixen. Només el silenci a l’ànima i a les mans omplint-ho tot.

Prescindir de les paraules

Al tombar la cantonada de casa, la llum dels fars del cotxe li ha fet veure un feix de branques apilat al peu de l’olivera i de seguida ha entès que el pare havia estat a casa. Discretament, sense dir ni demanar res, amb aquella manera que té de fer les coses,  el seu pare havia passat per casa a podar l’olivera que hi va plantar ja fa anys, l’olivera que cada vegada que en Sebastià alça els ulls de l’escriptori li recorda d’on és que ve i qui són ells.

Perquè en Sebastià i el seu pare són un Ells ben peculiar, un Ells de poques paraules. Gelosos del que senten, per protegir-ho de veus estranyes han après a prescindir de les paraules. Les han substituït per una sèrie de gestos que executats amb rapidesa i exactitud els permeten, al marge del món, fer-se senyals carregats d’intenció. Sí, parlen poc, però és molt el que es diuen cada vegada que s’acosten l’un a l’altre o que amb un breu somriure als ulls es dirigeixen una mirada.

Entre ells dos, les paraules sorgeixen només quan són ben sols, quan algun neguit o l’absurd els porta a fer-se confidències que amb ningú més no poden compartir, quan necessiten urgentment treure’s de dins els dimonis i sentir la veu de l’altre per sobreviure. Davant dels altres han après a dir-se les coses en silenci, amb només una mirada còmplice o amb un lleuger contacte, han aprés a parlar-se amb gestos nets i precisos com els d’avui del seu pare: el feix de branques de l’olivera ben apilades que diuen l’orgull amb què en té cura i el cistell d’hortalisses que li ha deixat al portal de casa, sense dir res, amb aquesta manera que té de dir-li que l’estima, tan seva, tan callada.

Ser pedra

Com qui tanca una casa i l’omple de silencis, defuges les paraules. Com les pedres aprens a callar. No amb timidesa, no amb sotmetiment, sinó amb la voluntat ferma de no dir i escoltar només, més enllà del soroll dels homes, la bellesa del silenci.
Fa només uns dies, la M. et parlava de quantes sensacions s’enduu al palmell de la mà quan toca les pedres  amb què algú va construir el món ja fa segles, del que sent en tocar els carreus als murs gòtics d’algunes esglésies, de com pot percebre el gest càlid  d’aquelles mans que abans ja havien acariciat la pedra dels murs.
I tu, ara, voldries ser pedra, acaronada pel sol o sota la pluja, amb l’empremta del temps dibuixada pels líquens, discretament present en la mirada dels pelegrins sense devoció. Pedra de silencis.

La vinya plora

Quan s’ha viscut la infància a pagès i en tens el record una mica rovellat, trobar-te de cop i volta amb tot un seguit d’objectes i fets mítics d’aquell tram de la teva vida et provoca emocions que emergeixen de racons ben fondos de la memòria. Encara que a vegades ens sembli que el passat és passat i res més, mentre diumenge recorria les sales del Museu de la Vida Rural de l’Espluga de Francolí, em refermava en la idea que estem fets de memòria i que depreciar el record del món on ens hem criat ens aboca a una certa misèria moral. Potser és per això que la renovació del Museu que ha fet la Fundació Carulla em sembla no només interessant, sinó molt important. Massa sovint oblidem el veritable valor de les coses empesos per una necessitat de consumir cada vegada més i més de pressa.
Els murs del Museu de la Vida Rural, abans d’entrar-hi, ja et fan adonar de la necessitat de no oblidar el valor d’elements de la nostra vida, tan volàtils però tan sòlids a l’hora, com els noms de les coses. En contrast amb un món en el qual cada vegada es parla amb un lèxic més empobrit i més trist, els murs del Museu contenen en forma de relleu o de baix relleu un munt de paraules del món agrícola que no hauríem d’oblidar. Mentre les llegia, recordava les veus dels pagesos de Sant Llorenç anomenant amb precisió no només les eines sinó també els processos de la natura. Ells sabien, perquè ho havien après dels avis i dels pares, que anomenar les plantes i els animals, els minerals, cada estri o cada moment de l’any és una forma de coneixement que els ajudava a obtenir de la natura tot el que els calia per viure.Al Museu també s’hi explica la mesura del temps, perquè sense necessitat d’explicitar-ho massa es descriuen les feines que cal fer en cada moment de l’any. I es veu la molta feina que cal fer a pagès, però també es veu que potser no s’hi viu tan atropelladament com a ciutat. La meteorologia marca els ritmes vitals de les persones, que viuen amb la llum del sol i segueixen els cicles vitals de les plantes i els animals. Ells saben millor que ningú, els pagesos i les pageses, que no es pot anar contra la natura i que el traçat de torrents i rieres el dibuixen les aigües i no pas la nostra supèrbia, potser per això tenen un caràcter més estoic i seré que no pas els urbanites.

M’ho vaig passar molt i molt bé recordant tantes i tantes coses que tenia mig oblidades, els noms de les eines i dels oficis, i també els sons de fa molts anys com el clic-cloc de les premses que els homes empenyien a força de braços per extreure el most del raïm, o el martelleig a l’enclusa del Domènec, el ferrer que hi havia al costat de casa. Però el que més em va agradar va ser la projecció audiovisual que, basada en els tres cultius bàsics del blat, la vinya i l’olivera, s’ofereix en la sala on també s’hi exposen els molins i premses que antigament s’empraven per obtenir la farina, el most i l’oli. En aquesta projecció s’hi pot veure un moment màgic que tothom hauria de conèixer per entendre que la terra és un ésser viu. És el moment en el qual els ceps senten -passats ja els freds hivernals- la força de la saba nova que empeny amb força els brots nous. Aquesta saba duu les sals de la terra pels vasos del cep fins a les gemmes que aviat es convertiran en nous sarments i fulles, i arriba també als talls de la poda amb tanta força que durant uns dies la planta regalima saba. Quan això passa, conjugant llenguatge i natura els pagesos diuen, amb una expressió sàvia i carregada de bellesa poètica, que la vinya plora.

Fóra una vergonya que oblidéssim els miracles que -com el que abans he descrit- es produeixen a la terra que ens alimenta, i ho fóra també que ignoréssim els noms de cada planta i de cada arbre, de cada ocell, de cada eina… Per això és tan lloable aquest refet Museu de la Vida Rural que us convido a visitar. Passejar per les seves sales no només ajuda a reconèixer la bona feina de la gent que han viscut i viuen encara a pagès, sinó que també permet -ara que vivim una vida cada cop més desnaturalitzada- entendre quina és la mesura de viure.

[Fotografia d’Albet i Noya]

Del desconcert…

Aquell món de la primera joventut, quan inflexibles posseïdors de la veritat crèiem en l’absolut, no existeix. I ara ens adonem que fer-se gran era aquest descobrir que no hi ha models ni receptes magistrals, i que estem del tot exposats a la incertesa.

És per això que hi ha dies que viure se’ns fa tan difícil que perdem el rumb i la deriva ens convida, només, a fugir no sabem on, a allunyar-nos d’aquest present en què sembla que tot ho tinguem, però que inexplicablement ens angoixa. Llavors el desconcert ens rata aquesta ànima que, allotjada entre l’estómac i els budells, no sabíem que dúiem.

Però també hem après que ja res que ens pugui passar és una derrota, que a l’únic que estem obligats és a sobreviure en aquells a qui estimem incondicionalment, i que sense cap destorb que ens confongui, pausadament, en silenci i en quietud hem de deixar que macerin junts el que sentim i el que volem, ens hem de buidar de tot el que crèiem ser, desfer-nos de tant d’equipatge, mirar la nuesa i reconèixer les virtuts i les misèries que ens han fet qui som.

Potser llavors podrem intuir –del tot mai no ho sabrem- no només com volem viure, sinó també com volem morir. I encara que mai més no recuperarem aquella idea de llibertat de quan encara no l’exercíem, podrem mesurar, com mai no ho havíem fet, cada un dels gestos amb què construïm la vida, …i cada una de les paraules.

Les paraules són fets

Mentre escoltaves l’entrevista del Xavier Grasset al Suso de Toro per la publicació d’ Home sen nome, te’n vas adonar. Fent servir tot el pes de la veu raonada, Suso de Toro explicava que les paraules són actes. I des d’aleshores no has parat de donar-hi voltes, convençut de la raó d’aquest home, convençut que, així com el silenci és desig de quietud, les paraules són fets.
T’has adonat que fa molt de temps que serres les dents amb totes les teves forces per emmudir les paraules que t’habiten salvatges i rebels. I t’has adonat, també, que estàs ple de por que les paraules travessin les fronteres del silenci per adquirir cos i forma, por que et puguin caure al damunt amb el pes granític de la pedra. Tens por de pronunciar les paraules que se’t revolten a les entranyes, por que t’arribin a la boca i et seguin la llengua de tant esmolades com les sents, por que t’arribin a les mans i et glacin els dits…Hi ha paraules que pots pronunciar i d’altres que t’esforces a negar quan estàs despert, però que afloren com un gèiser, amb tota la força de la seva naturalesa, quan es fa de nit. Hi ha paraules de la consciència i d’altres que no saps de quin racó de tu provenen. I hi ha en tu una lluita plena de dolor de la qual no saps com escapar, perquè unes paraules són teves i també ho són les altres…Tens tanta por de les teves paraules que voldries que l’oblit les esborrés totes, les que dius i les que penses… Voldries que tot ho cobrís una capa de silenci, buidar de sons tots els espais del pensament i del cos. Voldries quedar-te sense paraules, només haver de reposar la mirada en un inacabable horitzó sense cap escull… I et preguntes si això que sents és el pes de la mort.

Insospitadament

Insospitadament, aquell vespre de diumenge d’ara fa quatre mesos, vas posar un llarg punt i a part. Havies penjat al blog el que anomenaves Dissolució, vas parar la màquina i te’n vas despreocupar.

Però quan a l’endemà la vas tornar a engegar i vas llegir amb una mica de distància el que havies escrit la tarda anterior, vas descobrir que sense haver-ho previst allà s’acabava el camí, i et vas refugiar en el silenci hivernal.

T’havies arribat a creure capaç de construir un món fortificat que et protegís de totes les teves pors, però la deriva dels qui no saben els camins es va convertir en una amenaça soterrada que anava minant els basaments del teu castell. I finalment, els desordres de la imminent primavera t’han recordat la fragilitat dels murs de pedra aixecats per la ma de l’home.

Aquests darrers dies, quan la llum de la mimosa i els brots prenyats dels boixos desafien les restes de l’hivern, et comences a atrevir a travessar els esvorancs del temps a les muralles. Però ara saps que la vida és tan fràgil com ho són els castells de cartes que en qualsevol moment pot derruir l’atzar. Per això, per preservar la vida encara que el castell caigui una vegada i una altra, vols omplir els seus fonaments de paraules.

Isabel Coixet

Per què callem? On viuen les paraules? Què fa que les pronunciem? Per què només poden travessar la frontera dels llavis si estimem? Quins estranys misteris contenen? Aquestes preguntes i altres em corrien pel cap ahir al vespre, al Renoir, mentre m’envaïa La vida secreta de las palabras de la Isabel Coixet. A estones vaig sentir que jo era la Hanna (Sara Polley), a estones el Josef (Tim Robbins)… I em preguntava com ho fa això la Coixet, com sap qui sóc, com sap qui som, com sap quina és aquesta doble vida que ens flueix amagada sota la pell, a la base del crani, entre les vísceres?

Veia la pel·lícula i recordaba un conte de la Soledad Puértolas, La corriente del golfo. També allà sembla que no hi passi res i, en canvi, hi és tot. Hem après a dissimular quan el que hauríem de fer és desprendre’ns de tantes i tantes coses que ens enterboleixen la mirada i amb les quals evitem mirar el dolor, el que ens infligim nosaltres mateixos i, sobretot, aquell amb què sotmetem els qui no pertanyen al nostre món. Sembla que vulguem oblidar que la vida està feta de dolor, però la trampa està parada i no ens adonem que del dolor compartit hi pot néixer l’amor. Només quan som capaços de guarir les nafres de l’altre, o quan li podem lliurar el nostre cos ferit, podem sentir la força brutal de les corrents soterrades de la vida.

Quan vaig veure l’anterior pel·lícula de la Isabel Coixet, Mi vida sin mi, ja ho vaig pensar, i ara hi torno: Quanta saviesa hi ha en aquesta dona i en el seu cinema. Ens dirigeix la mirada gairebé sense dir i crea un discurs net, fa fora de la imatge tot el que és superflu i només deixa que hi aparegui el que realment ens nodreix: la llum que pot contenir una mirada, l’instant de felicitat que ens recorda un sabor, l’olor d’ametlles d’un cos net, la carnositat dels silencis i els secrets que contenen les paraules que els emmarquen, una mà que acull les nostres ferides, la companyia que ens fem… Tota la resta és mentida.