Entrades

Prescindir de les paraules

Al tombar la cantonada de casa, la llum dels fars del cotxe li ha fet veure un feix de branques apilat al peu de l’olivera i de seguida ha entès que el pare havia estat a casa. Discretament, sense dir ni demanar res, amb aquella manera que té de fer les coses,  el seu pare havia passat per casa a podar l’olivera que hi va plantar ja fa anys, l’olivera que cada vegada que en Sebastià alça els ulls de l’escriptori li recorda d’on és que ve i qui són ells.

Perquè en Sebastià i el seu pare són un Ells ben peculiar, un Ells de poques paraules. Gelosos del que senten, per protegir-ho de veus estranyes han après a prescindir de les paraules. Les han substituït per una sèrie de gestos que executats amb rapidesa i exactitud els permeten, al marge del món, fer-se senyals carregats d’intenció. Sí, parlen poc, però és molt el que es diuen cada vegada que s’acosten l’un a l’altre o que amb un breu somriure als ulls es dirigeixen una mirada.

Entre ells dos, les paraules sorgeixen només quan són ben sols, quan algun neguit o l’absurd els porta a fer-se confidències que amb ningú més no poden compartir, quan necessiten urgentment treure’s de dins els dimonis i sentir la veu de l’altre per sobreviure. Davant dels altres han après a dir-se les coses en silenci, amb només una mirada còmplice o amb un lleuger contacte, han aprés a parlar-se amb gestos nets i precisos com els d’avui del seu pare: el feix de branques de l’olivera ben apilades que diuen l’orgull amb què en té cura i el cistell d’hortalisses que li ha deixat al portal de casa, sense dir res, amb aquesta manera que té de dir-li que l’estima, tan seva, tan callada.

Sebastià

– Sebastià, Madre?
– Sí, mossèn, Sebastià. Com ell –digué assenyalant amb la mirada el pare de la criatura que assentia des d’un segon pla, sota la penombra del baptisteri i l’autoritat d’aquella monja.
– Sebastià i què més?
– Sebastià i res més, mossèn. No tenim temps per perdre, afanyi’s si us plau!

Així, gairebé d’amagat a la capella adossada a l’hospital on l’havien dut, fou com el batejaren Sebastià, com el pare i amb un únic nom. Als sis anys i anant a doctrina se sorprengué quan descobrí que els altres nens en tenien tres de noms. Ell no, ell en tenia només un, el del pare i decidit a corre-cuita per una monja que amb tota la determinació del món el feu batejar abans no fos massa tard, calia llevar-li el pecat original i tornar-li la innocència, no fos cas que…

Els altres nens es deien Joan o Pere o Jaume i n’eren molts que celebraven plegats les revetlles quan arribava l’estiu. El seu cas era diferent i el feia sentir estrany, tret del seu pare ningú més no es deia Sebastià i el seu sant passava desapercebut enmig de l’hivern. Cap altre nen no es deia com ell, però tampoc no trobava amb qui compartir la quietud contemplativa amb què sovint s’entretenia. Ves a jugar a pilota! -li insistien un cop i un altre. Però ni en sabia ni li agradava i això feia que no se sentís com els altres. Mentre tothom donava per fet que els nens no han de parar mai quiets i han de ser ferrenys, ell preferia amagar-se en alguna talaia i dedicar-se a mirar passar les coses.

S’esforçà molt a dissimular i fer veure que podia fer les mateixes beneiteries que qualsevol altre nen. Més endavant, però, quan començà a adornar-se que al poble el nom li era un element distintiu, va entendre que eren les diferències que l’ajudarien a fugir del que l’ofegava i començà a sentir-se’n orgullós del fet que, tret del pare, no n’hi hagués cap altre de Sebastià. Aquest canvi es produí sense que en fos del tot conscient, però probablement hi tingué molt a veure la imatge de Sant Sebastià que hi havia en una de les capelles laterals de l’església. Quan feia d’escolà se la mirava sovint intentant esbrinar què era el que tant l’atreia. En mig de tots aquells sants barbuts, homes provectes de mirada severa i llargues túniques, el seu sant s’exposava al món gairebé nu, jove i imberbe, amb la mirada extraviada, un posat difícil i totes aquelles fletxes, és clar, que sense arribar-lo a occir li ferien el cos. I se n’adonà, a la fi va trobar una resposta: era la diferència que el feia fort aquell sant.

Es mirava la figura de Sant Sebastià i íntimament pensava que potser ell també ho era de diferent i que com aquell jove màrtir, també hi havia secretes ferides que el marcaven. Però encara no era prou valent per a mostrar-les, no ho va ser fins que va descobrir que moltes, tot i que hi convivia amb tanta fermesa i dignitat com podia, també les patia el seu pare. Va ser després d’això que de retruc s’adonà que aquella monja que l’havia fet batejar no havia improvisat, que si havia decidit que es digués Sebastià va ser perquè amb una clarividència lloable es va adonar que l’un i l’altre compartien, molt fondes, les mateixes nafres.

Ara, tot i ser una mica descregut, quan viatja per aquest mons de déu no se n’està d’entrar a les esglésies i buscar a Sant Sebastià. Quan se’l troba, i amb el somriure discretíssim de qui se sent acompanyat passi el que passi, respon a la mirada del sant amb un imperceptible: Jo també, Sebastià, jo també. Cuida’t del mal!

La cicatriu

Ho veus… Això és culpa teva, si no, no ho tindria… l’escridassava la mare. No se’n recorda quin era el motiu que aquell dia el renyés, ho feia tan sovint que ja tan li era. Com sempre que l’increpava, també aquell dia els crits van ser excessius. El que no va ser com sempre va ser la visió de la cicatriu. Mentre cridava: Això és culpa teva…, s’obrí la brusa per ensenyar-li la cicatriu que li travessava el ventre. No era una cicatriu neta, no tenia el traç net que hauria de deixar una ferida de bisturí. La cicatriu que veié era tan extensa que començava damunt de l’estómac i es perdia dins de les calces, era una cicatriu esguerrada que li estirava la pell a banda i banda deformant-li la panxa. En veure-la, va pensar que a la seva mare l’havien estripat, però estranyament no va sentir pena ni va tenir cap sentiment de compassió. Tot i que hauria volgut tenir-lo, no podia. Encara ara no ha pogut. Aquelles paraules acusant-lo injustament, …si no, no ho tindria…, van enquistar en ell el rebuig que sentia de la mare. Veia que els altres nens s’estimaven les mares, però ell no, ell no només no sentia que l’estimés, sinó que més aviat se n’apartava. Moltes vegades, secretament i aclaparat d’una forta sensació de culpa, havia volgut trobar-los aquells sentiments que no tenia i obligar-se a estimar-la. Fins aquella tarda que inexplicablement fou rebut a crits en tornar de l’escola: …és culpa teva, si no… Justament aquella tarda va entendre que no hi havia res a fer, que mai no la podria estimar. I entre llàgrimes, com si li pugés un vòmit incontenible, van prendre forma les preguntes: …Si no què?  …i per què m’has tingut si no m’estimes? Però no s’atreví a fer-les en veu alta. Convençut que la resposta seria irada i perquè ja feia molt que la por li glaçava la voluntat, mai no les va fer. Com si no se les pogués empassar ni tampoc les pogués escopir, encara les rosega.

Serà subnormal…

Serà subnormal… Aquest nen no viurà més de 24 hores, i si ho fa, el seu fill serà subnormal profund… Així, amb aquesta contundència i tota la crueltat possible és com el metge li anuncià el naixement del seu fill. Va quedar noquejat com si li haguessin clavat una puntada de peu al cap, no sabia, no entenia, què, com… Tot estava sent un absolut desastre. La cesària que el metge li havia practicat a la seva dona acabaria sent un record sagnant que amb els anys, sobretot cada vegada que es fes present la cicatriu, es convertiria en una mena de fantasma, com si l’hemorràgia no s’hagués de poder aturar mai ni la ferida s’hagués de tancar.

El nen, arrencat de les entranyes de la mare en mig d’un bany de dolor i sang, també n’hauria de pagar les conseqüències d’aquella desfeta de mal carnisser, perquè allò no fou un acte mèdic, allò va ser un acte de crueltat que marcaria per sempre aquella dona i el seu fill. No hi hagué cordó, fou arrencat amb una violència que després del que va passar féu impossible pensar que mai n’hi hagués hagut. Ni tampoc hi hagué alegria, no podia pas haver-n’hi mentre les emocions s’ennegrien fins al punt que la mare culpava irracionalment el nen que acabava de tenir de tot aquell desgavell. Aquella criatura l’havien arrencat de la mare i allà només hi hagué sang, molta sang, molt de mal i unes corrents de dolor que emergien d’algun lloc molt profund, moltíssima por i aquella fredor barroera i cruel del metge.

En aquells anys, els metges estaven investits d’una mena d’autoritat que no calia explicitar i si el que deien el mossèn o el sergent de la guàrdia civil no es posava en dubte, tampoc res del que pogués dir el ‘senyor metge’, per tant les seves paraules eren inqüestionables: …no viurà més de 24 hores, i si ho fa, el seu fill serà subnormal profund… Com se li podia acudir, doncs, posar en dubte la competència d’aquell home? Com li podia passar pel cap pensar que potser s’equivocava? Com podia desobeir-lo? No podia, però ho va fer. En un rampell i tot i l’amenaça del metge de denunciar-lo, s’endugué la criatura d’aquella clínica de mala mort on havien anat -pagant, esclar- perquè els havien convençut que era millor tenir-hi el fill que no pas a casa, que si res anava malament allà ho podrien resoldre, que estaven preparats pel que fos… Encara ara, quan hi pensa, la sang li inflama els ulls.

Quan aquell home reaccionà del primer impacte, contravenint tot el que li deien, embolicà el seu fill i se l’endugué. Què podia passar, que morís? Si se li moria, al cap i a la fi durant aquelles putes 24 hores aquell nen hauria estat el seu fill i ell, el pare, hauria lluitat perquè visqués. Els prop de 60 km que hi ha des de Vilafranca a Barcelona els feu en taxi, port de l’Ordal, Quatre Camins i avall… No sabia com el pagaria aquell taxista, no tenia diners ni tampoc tenia cotxe, però no volia que se li morís el nen als braços mentre passava tot el temps del món esperant un maleït canvi d’agulles. I fou gràcies a aquest rampell que l’empentà a fer el que li havien prohibit, que el seu fill va néixer, o va tornar a néixer, perquè la primera vegada, només unes hores abans, havia estat més a prop de la mort que de la vida. Ara, però, després que el rehidratessin al servei d’urgències de l’hospital on el taxi l’havia deixat, resultà que era un nadó sa i amb unes ganes de viure de les quals no en quedava cap dubte cada vegada que s’enganxava a la tetina del biberó.

Encara que de tot plegat en faci molts anys, la memòria és ben viva i sembla que els mals records no puguin cicatritzar. Deu ser per això que ara que aquell nen també és pare, hi pensa sovint en el seu naixement i en tot el que va desencadenar. Amb la mare mai no li han estat fàcils les coses, no sap entendre el perquè i potser a aquestes alçades ja sigui millor així. En canvi, sent que van ser els braços del pare que li van fer de claustre matern aquell dimarts que va néixer dues vegades. No és fàcil d’explicar ni d’entendre i per això mai no ho ha confessat a ningú, però viu amb la certesa que a ell el parí son pare.

L’olor del pare

Avui, que és el sant del meu pare i també el meu, m’he trobat amb un parell de blocs que llegeixo sovint on es parla de diferent manera de la relació entre pares i fills. Primer ha estat el Totxanes…, l’autor del qual ha reflectit en una sèrie d’apunts la tendresa de la seva relació amb el pare malalt. Després ha estat un apunt en forma de poema a l’Ucronies, on uns versos del Joan Calsapeu m’han colpit de manera ben especial: “I no sé com dir-te que no pot ésser / altrament, perquè una ombra la fas tu / i l’altra (la més tènue) és feta d’un amor // que regalima, que fa olor de pare i s’ajaça / als teus peus perquè juguis a empaitar-la / i vol que te la quedis per sempre.”
Quan era petit i vivia a Sant Llorenç, el meu pare i jo érem els únics que ens anomenàvem Ricard. Llavors a mi se’m feia estrany tenir un nom que ningú altre tenia, però aquest ser ell i jo els únics que compartíem nom va servir per enfortir unes complicitats que de sempre  ens han recorregut sense necessitat de ser dites en veu alta. Ell és un home auster i senzill, fet de silencis amb qui has de saber interpretar els gestos; i potser per això m’han cridat l’atenció alguns apunts del Joan Josep Isern explicant com interpretava indicis i senyals en suposats monòlegs que en realitat no ho eren pas.

Als homes de la meva edat i més grans, ningú no ens ha ensenyat a fer-nos petons ni a dir-nos obertament que ens estimem, ben al contrari sempre se’ns deia que les mostres d’afecte eren poc masculines. I per això hem hagut de desenvolupar altres maneres molt més subtils i tàcites que les de les dones de demostrar l’estimació que sentim per un altre home,  ja sigui una pressió suau i breu al braç o a l’espatlla o un discret somriure només insinuat. Dues dones poden estar-se abraçades, però que els homes adults es toquin encara ara no és ben entès ni tan sols entre els membres de la pròpia família. Això em va fer descobrir altres  maneres de tocar-lo, el meu pare; i ja que no podia ser amb el tacte que sentís la seva pell, vaig aprendre a fer-ho amb l’olfacte. Quan m’hi acosto i sento la seva olor, m’omple aquesta indescriptible olor de pare de la qual parla en Calsapeu al seu poema. Les olors barrejades de l’aftershave a les galtes i de la terra a les mans, de la pell rostida pel sol i del silenci em diuen d’on és que vinc, d’on és que venim. I llavors, encara que només sigui durant uns segons, estic tranquil i segur com quan de nen m’agafava sense vergonya a la seva mà ferma i totes les pors s’esvaïen.

Un home distint

Sí, sí que hi sóc, encara no he fugit. El que passa és que hi ha feines que no volen soroll i per això fa dies que no em sentiu piular. He passat un grapat d’hores de l’estiu garbellant paraules damunt l’escriptori, mirant d’enfilar-les una rere l’altra a puntades de llapis i cops de teclat. I encara que no acabo de saber què en sortirà d’aquest teixir i desteixir una mica obsessiu que m’ha atrapat, quan passi el temps ja es veurà si se’n pot treure algun profit.

Mentrestant, quan se m’encalla algun nus, alço el cap i me’n recordo d’Ell que deu ser a l’hort fent una feina prou semblant, teixint arrels i terra a cops d’aixada o d’arpiots. Però a diferència del que a mi em passa, Ell sí que sap que vol i cap a on va i fa els gestos precisos i exactes que -si el temps hi ajuda- el duran a collir el profit nodridor del seu esforç. Sovint em pregunto si hi ha res més savi que aquest saber fer fruir la terra i l’aigua.

Als vespres, mentre Ell rega, jo llegeixo. Entre tot el que darrerament he llegit, m’he entretingut especialment en una novel·la que tenia pendent de feia temps. Potser ja l’heu llegit, però si no ho heu fet us recomano vivament que llegiu Illa Flaubert de Miquel Àngel Riera. Sempre he defensat la seva poesia, però ara és la seva narrativa que m’ha entusiasmat. Llegint Illa Flaubert he passat algunes de les millors estones d’aquest estiu. I de mostra, un fragment:

“El que més li plaïa, després d’aquells anys de ja no viure al poble entre la gent de sempre, era aquella sensació meravellosa d’haver-se esvanit en ell el concepte d’edat. Ja durant els primers en què vivia al port, havia constatat que era aquell un tema del qual allà ningú no parlava, connivent que devia estar la marineria de no ser els aniversaris la referència més adient per a mesurar unes vides que depenien més de la mar que d’uns procesos de decadència. D’edat, al port, només se’n tenia a partir dels cent anys i, des de l’altre extrem, a partir del néixer i només fins que amb la primera comunió es deixava de ser infant. La inexistència d’aquella pauta atorgava al temps una dimensió nova molt dins la línia oberta que ell perseguia, i s’hi sentia inserit, lliure, sense punts de referència, com es sentiria un peix habitant totes les mars del món. Aquella eliminació de fites, assumida per la gent del port d’una forma tan natural, reconvertia aquell antic concepte de cadència del temps, al qual havia estat acostumat, en una amplària que ho vinculava tot a la idea de paradís. De part seva, ja sobirà de l’illa des de feia moltes tempestes i encara més calmes, es sentia desempallegat del vell hàbit de mesurar la vida, que ara trobava mesquí, i havia assumit aquell més distret sentir del transcórrer amb la mateixa naturalitat amb què la gent del port el portava a la sang. Avesat a no tenir miralls a la caseta del far, la seva imatge només existia per als altres, i, en pensar en ell mateix, havia de recórrer, per a imaginar-se, a les faccions sobreviscudes en una memòria antiga a les quals ni posava esment a fer uns retocs. Tot i això, tot i seguir creient-se de cara tal com fou en la seva primera vida de fill consentit de família benestant, constatava que el seu aspecte havia canviat tant que, pensava, pocs coneguts d’aquella prehistòria seva haurien estat prou perspicaços per identificar-lo. La seva pell, ara feta un regruix, colrada pel sol, l’aigua de mar i l’aire iodat, res no tenia a veure amb la d’abans, esblanqueïda i quasi transparent. Tenia ara, li agradava pensar, el mateix color de ‘bronze antic’ del qual s’havia vanat Flaubert arran del seu llarg viatge per l’Orient. Quant a la veu, que amb el tabac i la ginebra consumits a dolls havia esdevengut un poc ronca, més baronívola, en res no recordava aquella altra més neta i alta de to amb la qual l’home esvelt que havia estat aconseguia subratllar matisos que, des de la passió que posava a ensenyar literatura, considerava imprescindibles per a fer entrar els vailets dins la medul·la d’una bella frase. Quant a l’aspecte físic, es trobava un poc més baix d’estatura del que era abans, i era conscient de tenir ara una forma de caminar, remodelada per l’avés de fer-ho damunt les roques, que distava d’aquella altra, tan elegant, fins al punt de poder ser considerada, en rigor, la d’un home distint.”

[Miquel Àngel Riera: Illa Flaubert, Ed. Destino, col. l’Àncora, 25; Barcelona, 1990]

PS: I després d’acabar la novel·la, m’he adonat que el seu rellotge i el meu no avancen al mateix ritme, que Ell encara alça la mirada i sap dir sense por d’equivocar-se quina és l’hora del dia, no la dels homes que vivim pendents de tantes i tantes coses que a Ell li són supèrflues. Potser sí que Ell és també, sense necessitat de saber-ho, un home distint.

70 anys

És un home fet de silencis, però dijous, al meu pare se’l veia content de fer els 70 anys. Nen encara, va haver de lluitar amb la pobresa de la guerra i amb la soledat de no tenir el pare i la mare al costat. Ja avi, ha vençut també la malaltia sense ni tan sols anomenar-la. La soledat i la son i el fred a la muntanya quan dia i nit vigilava les carboneres, i la companyia buscada del cel i els camps quan ara llaura, passada a passada, la terra de les vinyes, l’han convertit en un home més de gestos que no pas de paraules. Però em mira amb la seva mirada d’un blau cel de cristall mentre somriu lleugerament sorneguer per sota del nas i sento la seva abraçada. Sense preguntes, sense condicions,… Perquè sí. I jo voldria preguntar-li totes les coses que no sé dir.