Entrades

Ressurreição / Resurreccció

Aquest matí de Pasqua, l’amic i poeta Joan Navarro penjava al seu mur de facebook el meu poema Resurrecció. Poca estona després ho feia la Veronika Paulics, també amiga i poeta, però ella havia traduït el poema al portuguès. Avui, doncs, mentre navego en el  contrasentit de veure com el temps es va enduent el pare  mentre la Pasqua anuncia el pas a la primavera, us ofereixo el poema que citava; en portuguès primer i en català després.

RESSURREIÇÃO

A doçura da seiva
e um botão que se arrepia.
Um músculo tenso
e a gota de sal.
Os corpos e a terra
que por você se abre toda.
Ramalhetes de luz e açúcar
no galho mais alto.

RESURRECCIÓ

La dolçor de la saba
i una gemma  que s’esborrona.
El múscul tibant
i els regalims  de la sal.
Els cossos i la terra
que per a tu s’obre tota.
Ramells de llum i sucre
a la branca més alta.

[Ricard Garcia: La llum més alta, Edic. del Buc / Pruna Llibres, 2021]

Resurrecció

Quan feinejaves aquest matí, armat de jardiner, t’has adonat que el dia era a punt com una partera i has notat, també, que el diumenge et convidava un any més a celebrar la teva particular Pasqua de Resurrecció mentre apilaves llenya o tallaves l’herba nova.

Treballaves en silenci, al teu aire, i senties la sal del cos regalimant-te esquena avall, com si amb la teva suor haguessis de regar la terra que trepitjaves. Avui el caliu del sol era molt més viu que dies enrere. No només tu, també els arbres que s’han fet durant els 25 anys que fa que vas arribar a aquest clos i els plançons que has plantat aquest hivern ho han notat.

Tu només miraves de posar una mica d’ordre a cada raconada del jardí, però els jocs de les caderneres i la saba que ja arriba enfebrada als branquillons més alts de cada arbre per esclatar-ne els borrons et deien que no, que no hi tenies res a fer perquè des d’avui, com cada vegada que la Primavera et ressuscita, la vida s’escampa enllà, descarada i sense mesura.

Pasqua de Resurrecció

La tenebror de les processons ja ha quedat, afortunadament, enrere. És Pasqua i el cel llueix net  de les rèmores que no deixaven sentir l’escalf del sol. Després de les pluges de la setmana passada, la terra encara és molla i la sang vivíssima de les roselles taca els marges. Voldria recórrer camps i vinyes i deixar que la mirada se m’omplis amb el verd nou, tendre encara, dels brots que la saba empeny, un abril més, per celebrar l’autèntica resurrecció, la de la terra.

Els darrers dies he sentit esclatar el roig de les primeres roselles i he vist  com les cigonyes començaven a covar els ous. Però avui, Pasqua de Resurrecció, se’m fa difícil creure en res i em miro la vida carregat d’escepticisme. No em puc abstreure de la presencia de la mort, d’una mort estranya i cruel perquè mai no acaba de ser-ho del tot, però que hi és.  N’intueixo la presència cada vegada que la miro a Ella, cada vegada que li busco els ulls per mirar d’esbrinar on para, cada vegada que em respon des d’un món que no comprenc, que és molt més enllà del que puc entendre.

I sí, ja ho sé que tot és ben viu a fora i que avui tocava riure, però no he pogut perquè no puc deixar de pensar en Ella, entotsolada, girant lentament però inexorable sobre si mateixa en un moviment centrípet cap a la soledat més absoluta. I no he pogut, tampoc, perquè per més que m’hi esforci no puc entendre la crueltat d’aquest joc -com el del gat que no acaba de matar el ratolí acabat de caçar- d’una mort que fa temps que ens acompanya jugant a ser i no ser.