Entrades

Muts i a la gàbia!

Fa uns mesos, vaig tenir el goig que la Vicenta Llorca em convidés a participar en el XXI Homenatge a la Paraula, una activitat que organitza el CEIC Alfons el Vell i que es fa a la ciutat de Gandia. Aquesta activitat que combina la paraula escrita i el teatre, cristal·litza en una representació que es farà avui mateix al Teatre Serrano de Gandia i en l’edició d’un llibre en el qual hi hem participat diversos autors a partir d’un eix comú.

El tema que es proposava enguany gira a l’entorn de la crisi del pensament crític actual i ha donat com a resultat un volum que es presentarà d’aquí a poca estona i que amb el títol Diguem no! ha editat el CEIC Alfons el Vell.

Tot i que m’hauria agradat, aquesta vegada no he pogut anar a Gandia a participar en la festa del XXI Homenatge a la Paraula, per això m’hi uneixo des d’aquí publicant el text que vaig aportar pel llibre i que es titula Muts i a la gàbia. Aquí el teniu:

Cada dia més, la veritat és una construcció. A mida que ens allunyem dels fets, la memòria es torna més confusa i és més fàcil, per tant, de tergiversar. Sense testimonis, el relat depèn més de la intencionalitat de qui el fa que no pas dels fets objectius que es narren. A més, aquells que ens haurien d’informar amb rigor, difícilment ho fan.

Dels mitjans d’informació ara en diem de comunicació i aquest canvi de nom no és innocent, sinó que aclareix quins són els objectius dels seus amos. Si la informació es basa en allò que passa, la comunicació ho fa en allò que es vol dir i en obviar, és clar, allò que no. No és estrany, per tant, que les facultats de periodisme s’anomenin ara de de la Comunicació i que en surtin tants pseudoperiodistes que en lloc de dedicar-se al món de la informació es dediquin a l’espectacle televisiu, un sector especialitzat a aprofitar les misèries humanes per cuinar programes-gasòfia i elaborar continguts de mal gust que embruteixin la consciència dels espectadors.

Poders polítics, institucionals i econòmics de tota mena tenen ara caps de premsa que filtren la informació per treure’n el màxim rèdit polític i comercial. Les televisions i les ràdios, també els diaris, són propietat de grups empresarials que amb ramificacions al món de la política i del diner en fan ús per obtenir el major benefici possible. Sense publicitat els programes cauen de la graella televisiva i els diaris tanquen. ¿Quin és, per tant, l’objectiu prioritari d’aquestes empreses, informar del que passa o la informació -sovint poc contrastada- només és el suport d’una quantitat ingent de missatges publicitaris?

Si el periodisme ja no és fiable, què ens queda que ho sigui per conèixer la veritat? És difícil de saber. D’entrada penso en la universitat, però tampoc sembla que aquest sigui un lloc on avui es cultivi gaire la consciència crítica necessària per qüestionar-se tot allò que ens afecta. S’excel·leix en l’àmbit de les ciències i les tecnologies, camps que considerem útils perquè també són lucratius, però no passa el mateix pel que fa a l’estudi de l’art, la història, la filosofia o les filologies (de l’anglès només interessa tenir-ne un coneixement pràctic, però no aprofundir en la seva literatura). Aquestes disciplines pateixen un descrèdit que les està relegant fins al punt que ja hi ha -també a la universitat- qui proposa limitar-ne l’estudi o fins i tot eliminar-lo.

Res no és casual: sense llenguatge no hi ha pensament. Però si a més hi afegim criteris economicistes que amb l’excusa dels costos pretenen dictar que s’ensenya i que no, el neoliberalisme ho té fàcil per fer de cada un de nosaltres una baula perfecta i alhora rebutjable del sistema. Ens volen amb una bona formació tècnica, sí, però sense la formació humanística que ens ensenyi a fer-nos preguntes. Tot allò que posi en qüestió la productivitat és una nosa i preguntar-nos els perquès de tot plegat posaria en perill la maquinària del sistema. Per això cal, també, emmudir els intel·lectuals i els artistes. I el més trist és que aquesta feina bruta la fem nosaltres mateixos quan mediatitzats per la peresa intel·lectual, en desacreditem l’obra. A més, a banda d’alguns irreductibles, també hi ha pretesos intel·lectuals que divaguen desorientats i n’hi ha -fins i tot- que ja s’han descarat i per no perdre cullerada justifiquen la preeminència de les elits blanques, les guerres preventives o la nefasta i uniformadora globalització.

La veritat se’ns presenta a cada passa que fem, però el bombardeig constant d’estímuls que rebem des d’internet i la TV deformen la nostra visió del món alhora que ens ensinistren. Ambdues fan a la perfecció una funció de control social i des d’ambdues se’ns inocula, també, la por de ser aquestes dones i homes que ens miren amb desesper des de la pobresa i el dolor, els desclassats del segle XXI. Hem acceptat que algú pagui els plats trencats del capitalisme salvatge, però millor que no siguem nosaltres i per tant, com ens deien de petits: Muts i a la gàbia! I així estem, muts i engabiats, ja sigui per covardia, per desídia o potser perquè ja ens està bé. Només admetre-ho i saber que ens passa pot vacunar-nos contra tants sense sentits i donar-nos el coratge de mirar la realitat als ulls quan aquesta ens reclama des dels caixers dels bancs reconvertits (quina curiosa paradoxa) en refugi dels sense sostre durant la nit o des d’aquesta mar de morts en què hem convertit la Mediterrània.

Cap paraula no és innocent, per això no només se’ns dificulta l’aprenentatge de la llengua (literatura, per a què?), sinó que hem caigut en la trampa de creure que amb 140 caràcters n’hi ha prou i permetem que el discurs de la modernitat empobreixi i maquilli la realitat. Potser ja no calgui que els esperem, ni els intel·lectuals ni ningú altre que ens salvi, però sí cal que amb urgència ens reapropiem del llenguatge i tot el que aquest conté per a poder distingir allò que és aparença de veritat d’allò que és real. O això o muts i a la gàbia!

 

El problema són els diacrítics?

Des d’algunes veus amb un dramatisme excessiu i des d’altres amb to de broma, tothom s’ha llençat a opinar sobre la proposta d’ortografia que ha fet la secció filològica de l’Institut d’Estudis Catalans. A mi, la veritat és que aquest debat em cansa una mica, ara com ara em sembla que hem d’escoltar les raons dels membres de la secció filològica de l’IEC i les de tothom qui s’hagi guanyat l’autoritat en qüestions de llengua. I ho hem de fer sense oblidar que les llengües són entitats vives i canviants i que seran allò que els seus parlants vulguin que siguin; al capdavall la funció de les acadèmies no és altra que constatar els canvis que es produeixen més enllà del que és normatiu. No féssim ara com alguns polítics espanyolistes que ens volen convèncer que més enllà de la constitució no hi ha vida.

En la proposta de l’IEC pot haver-hi més o menys encert, no ho sé, i si finalment s’aprova la reforma sé que a mi em costarà deixar de posar alguns accents. Potser els seguiré posant com em passa amb alguns diacrítics de pronoms i d’adverbis del castellà, que després de la reforma que va fer la RAE eliminant-los, encara els poso. I no passa res, com no passa res quan poso el signe d’interrogació en català a l’inici d’alguna frase que em sembla llarga o que pot ser confusa. La llengua és una eina i l’ús que en fem s’ha d’adaptar el millor possible a la necessitat que tinguem.

A banda, però, de l’ortografia, el que em sorprèn és que no hi hagi el mateix rebombori ni el mateix interès públic per altres qüestions que sí són greus i que sí propicien l’empobriment de la llengua catalana. ¿Per què defensem abrandats unes normes ortogràfiques que no sempre utilitzem bé i ens oblidem, en canvi, de reclamar més rigor pel que fa a la fonètica, al lèxic i sobretot a la sintaxi?

Em resulta més preocupant observar com hi ha professionals fins i tot del món de la comunicació -entre ells reconeguts periodistes amb molta audiència- que sistemàticament no distingeixen la pronúncia oberta o tancada en les e ni en les o i castellanitzen sistemàticament noms com Òscar o Ester pronunciant-los [Ó]scar i [É]ster. Això va acompanyat, moltes vegades, d’una pobresa de lèxic tan escandalosa que tampoc és estrany ensopegar els caps de setmana amb algun presentador que ha de recórrer al castellà perquè va coix de vocabulari en català o que, pitjor encara, fa servir termes que no són pertinents i no tenen sentit en el discurs, la qual cosa denota un terrible desconeixement del lèxic. I el més greu és que ni uns ni altres no es permetrien cap errada ni una mala pronúncia en anglès. Però per damunt de tot, el que trobo més esgarrifós perquè això sí que atempta contra els fonaments d’una llengua, és la poca consciència i la barroeria a l’hora de construir les frases amb una sintaxi correcta i ben estructurada. I no em refereixo només a la parla, on les presses ens poden fer males passades, però sí a la llengua escrita tant als diaris com cada vegada més als subtítols dels informatius.

Més que ningú, mestres i periodistes hem de donar exemple quan parlem i això vol dir fer un ús rigorós del registre estàndard en la feina. Però també hauria de ser exemplar tothom qui treballa de cara als demés, fins i tot, ai!, els nostres polítics. Però això, dissortadament, no passa. Mentre evitem fer l’esforç real que enfortiria la llengua, només ens preocupa si s’han de posar més o menys diacrítics. I fem força xivarri i discutim com si fóssim els encarregats de la salvaguarda de la llengua, però a l’hora d’elaborar un text parlat o escrit som incapaços de fer-ho amb una mínima coherència. I això no és culpa de l’ortografia, sinó de la mandra que ens fa formar-nos i exigir-nos el rigor que li exigim a un mecànic o a un metge en el desenvolupament de la seva feina.

La riquesa del vocabulari i la construcció precisa de les frases són senyal d’un bon ús del llenguatge, sí, però no oblidem que més enllà de la comunicació, el llenguatge és l’eina que ens permet desenvolupar el pensament. O dit com ho deia Pedro Salinas a El defensor: “Persona que habla a medias, piensa a medias, a medias existe…” Dit això i més enllà dels diacrítics,  preguntem-nos quin és el problema i que cadascú en tregui les seves conclusions.