Entrades

La banalització de la imatge

En parlàvem tot sopant de la banalització de la imatge. A la colla hi havia, però, el fotògraf i escriptor Jordi Solà Coll i el pintor Pere Salinas, dues persones que saben millor que ningú que és una imatge i les opinions de les quals tenen per a mi un valor especial. El cas és que parlàvem de com ha afectat a la fotografia el fet que qualsevol estri electrònic s’hagi convertit en un aparell que ens permet captar imatges i parlàvem, per tant, de com les càmeres han estat substituïdes pels mòbils provocant que cada dia es descarreguin a internet milions d’imatges.

Observant aquest fenomen -vam dir- potser ens calgui distingir entre l’actual pràctica de disparar indiscriminadament milers de fotografies de manera compulsiva i el que abans fèiem: pensar si paga la pena de fer una fotografia segons tingui o no un valor documental o familiar i pensar, també, si cal gastar pel·lícula i diners en el revelat. Quan abans tiràvem una fotografia buscàvem el millor enfocament, l’enquadràvem bé, teníem en compte el fons… És a dir, d’alguna manera la pensàvem abans de disparar. Només aquests petits actes li donaven el valor de ser un element nascut de la voluntat creativa de qui la feia, cosa que ara difícilment passa, sense cap criteri previ acumulem milers d’imatges que aniran a embrutar el facebook o l’instagram. Tot i que ben pensat, ser el gran contenidor de tanta brossa sigui també una de les funcions d’aquestes aplicacions on tot és efímer que s’aprofiten les nostres pulsions exhibicionistes.

La conversa a què m’he referit em va venir a la memòria dilluns passat a Montserrat. Aprofitant que hi érem, vam entrar a la basílica per escoltar la Salve i el Virolai que l’escolania havia de cantar al migdia i de sobte, quan els escolans van començar, van començar també a sentir-se de manera impertinent els clics de centenars (no exagero) de càmeres i mòbils que molestaven i entorpien l’acte que s’estava celebrant. Els seus propietaris volien només endur-se la prova de què hi havien estat en forma d’imatge, res més, i mentre estaven pendents d’aconseguir-la no només molestaven els creients que assistien a un acte religiós d’oració, també a qui volia gaudir de l’excel·lència musical de l’Escolania de Montserrat. El més trist, però, és que aquestes persones no mostràvem cap tipus de respecte per l’immens esforç de la coral d’escolans i que, tot i que s’enduguin la fotografia, no s’emporten l’experiència vital i artística d’escoltar unes peces musicals que volen recolliment i ajuden -siguis o no religiós- a la reflexió serena.

Ens estem acostumant a mirar la realitat amb un aparell interposat entre nosaltres i el món i ens perdem, mentrestant, tots aquells estímuls que ens arriben per tots els altres sentits, tots aquells que juntament i sumats a la força de la mirada fan que una vivència sigui plena i no només una postal que abocarem a internet per presumir d’haver estat en algun lloc.

A vegades penso que la proliferació de ginys electrònics en lloc d’alliberar-nos ens empobreix la capacitat de sentir la realitat. Mirem el món a través d’un visor en lloc de tocar-lo mentre convertim les experiències en només una imatge del que realment és la vida. L’altre dia a Montserrat tenia la sensació que l’estupidesa humana s’expandeix disfressada de moderna tecnologia. No sé gaire què pensar, però sovint tinc la sensació que algú ens ha parat una trampa per a què no distingim entre vida i ficció de vida, entre els plaers reals i gratuïts de la vida i tot allò que hem d’adquirir per a sentir-nos algú. I hi caiem, sense remei hi caiem.

De sang

Els primers lector d’ON LA SANG han començat a fer-me saber que en pensen del meu nou llibre. I entre ells, el poeta Ricard Mirabete  a més n’ha deixat constància a les xarxes socials i ha recomanat el llibre. La seva opinió m’ha fet molt content i per això us la transcric a continuació:

On el cant rebrota com la sang dels nostres dies. On la sang brolla a plaer, com la mirada insadollable es reconeix en l’esguard de l’amiga, i creix. Creixement i relat des del paisatge d’un càntic inexhaurible. Els versos de Ricard Garcia perviuen “com navalles en l’ombra”. Un nu i uns ulls que amiden l’amor des d’un present continu. A nosaltres tan sols ens és donat de “prenyar la llum, de sang” com ens mostra el poeta en aquest magnífic llibre de poesia vertebrada per la bellesa. No us el perdeu!
Ricard Garcia, “On la sang” (Onada Edicions, 2017). Llibre guanyador del 19è Premi de Poesia Jaume Bru i Vidal, Ciutat de Sagunt. Amb un esplèndid pròleg del poeta Joan Navarro i un bell dibuix de Pere Salinas.

Moltíssimes gràcies, Ricard!

‘ON LA SANG’ comença a caminar…

Jo ho he anant dient pel facebook i el twitter, però encara no havia explicat aquí que ja han començat a caminar els primers exemplars d’ON LA SANG, el llibre de poesia amb què un jurat format per Begonya Mezquita, Antoni Ferrer i Manuel Bellver em va concedir el 19è Premi de Poesia Jaume Bru i Vidal dins dels Premis Ciutat de Sagunt del 2016.

Si en el moment de rebre el premi vaig sentir una gran alegria, ara que ja tinc el llibre a les mans aquesta encara és més gran. D’una banda perquè la feina de molt temps es materialitza i la podré compartir amb els lectors que vulguin llegir el llibre, i d’una altra perquè el resultat de la feina que ha fet Onada Edicions és molt satisfactori.

I també estic molt content perquè a banda dels meus poemes, el llibre conté dos elements que aprecio especialment i són per a mi un magnífic regal: el pròleg de Joan Navarro que obre el llibre i la pintura de Pere Salinas que il·lustra la coberta. L’un amb la pintura i l’altre amb les paraules, i tots dos amb un gust exquisit, han aportat generosament la seva saviesa i la seva feina per fer que el llibre sigui millor.

El títol, ON LA SANG, prové del poema On la sang brolla i fa referència a aquest element del cos que és molt present al llibre i que podem associar tant a moments de dolor com de joia. D’alguna manera el llibre vol anar d’un extrem a l’altre amb el convenciment que són les situacions extremes de la vida, aquelles que associem als desordres vitals, les que ens fan adonar que som vius quan ens sostreuen de la grisor de la quotidianitat. Potser s’explica millor aquí; en tot cas, però, us convido a llegir el llibre i que hi digueu la vostra i us convido, també, a venir a alguna de les presentacions que en farem i a parlar-ne.

Dir el silenci

Orgullosos com som, els éssers humans tendim a pensar que amb les paraules, és a dir, posant nom a les coses, creem el món i tot allò que el conforma o, si més no, el fem a la nostra mida. Sovint recorrem, jo també ho he fet, a aquell pensament de Wittgenstein que diu que el llenguatge delimita el nostre món. Però per poc que ens fixem en les emocions que trenquen el guió de les nostres vides i les desordenen, veurem que aquesta idea se’ns queda força coixa. I és que allò que no té nom, sí que existeix. Encara que escapi a la raó, com el buit que se’ns fa a les entranyes, ho podem sentir amb una consistència que no és necessàriament abstracta. Me’n feia adonar l’amic Pere Salinas en mig d’una conversa tot dient –més o menys- que no, les paraules no ho diuen pas tot… Qui perd la parella queda vidu, qui perd els pares queda orfe i qui perd un fill, com queda…? (Silenci) No hi ha paraula per dir-ho, per què?

Des de llavors que no he parat de donar-hi voltes i de preguntar-me com s’explora el món de les coses sense nom? Amb les imatges i amb les sensacions, sí. I segurament a través de les arts (pintura, escultura, dansa, música…) que prescindeixen de la paraula, potser sí… Però després, com l’explico aquest món sense paraules? Un raonament tan senzill com el del Pere Salinas em fa veure que no, que amb les paraules només hi accedim al món i que si bé ens serveixen per acostar-nos a moltes de les seves coses, no són necessàriament la clau per arribar a comprendre tot allò que serà part intrínseca de nosaltres. El nostre món és ple d’emocions que encara ningú no ha pogut anomenar, i probablement no sigui perquè les desconeguem, sinó perquè escapen al nostre enteniment i ens són del tot incomprensibles o, també, perquè ens causen una por i un dolor tan difícils de dur que ni tan sols ens atrevim a posar-hi nom. Tot i que si la por que ens tenalla és por al buit, al no res, potser tingui un cert sentit que restin sense nom.

La ment, que és ben lliure de fer les associacions que vulgui, em feia venir al cap el que he explicat mentre llegia el magnífic assaig sobre La poesia catalana i el silenci d’en Josep M. Sala-Valldaura. Algunes de les coses que s’hi diuen, com ara la voluntat en les religions asiàtiques de buidar-se de manera semblant als nostres místics, m’ha retornat a l’exposició Sota la paraula de Pere Salinas al Museu de Granollers. La recordo i no puc parar de pensar en el munt de línies traçades de manera cal·ligràfica que, sense que hi hagués una sola paraula amb sentit, poblaven els quadres. I m’adono llavors de com Pere Salinas diu el silenci, de com a les peces de la seva exposició cada traç i cada línia diuen tot allò que les paraules són incapaces de contenir, tot allò que només es pot dir callant… Només el seu traç orfe de significat verbal pot expressar el gest callat del pintor, aquest home que com el cirurgià de Sylvia Plath que Sala-Valldaura recupera al seu assaig està callat, no parla pas. / Ha vist massa mort, en té les mans plenes. Un i altre saben que no hi ha paraules pel que senten, però ara jo parlo del pintor, aquest home savi que amb la seva obra ens ensenya que només el silenci és més net que qualsevol paraula per contenir els sentiments que ens colpeixen. Només el silenci a l’ànima i a les mans omplint-ho tot.

On la sang brolla

Aquesta unglada que duus oberta a la còrnia,
el pas humit i lent del cuc i el temps que mor,
el fred que es vessa dels pous i glaça la terra,
la coïssor d’una clivella a la mà, a l’altra l’infern
i l’escalpel que et fereix allà on la sang brolla.

[P.S.: Per en Pere Salinas després de veure les pintures de la seva magnífica exposició SOTA LA PARAULA. Al Museu de Granollers fins el 29 de maig.]

O: Llibre d’hores / L’àngel en trànsit

Ahir al vespre vaig tenir la sort de presentar O: Llibre d’hores a la llibreria La Gralla de Granollers, un extraordinari llibre del pintor Pere Salinas i del poeta Joan Navarro. El clima en què va transcórrer l’acte va ser molt agradable, jo personalment em vaig sentir molt ben acollit pels dos autors i el públic, a més, no només es va mostrar molt interessat pel que vam dir sinó que també es va entregar a la magnífica recitació que en Joan Navarro va fer d’alguns dels seus poemes mentre es projectaven les pintures del Pere Salinas. D’alguna manera, es podría dir que l’ángel que s’amaga a les pàgines del llibre també va ajudar perquè la d’ahir fos una nit màgica.

Perquè la pugui llegir qui ho vulgui fer, transcric a continuació  la intervenció que hi vaig fer i que es podria titular L’àngel en trànsit:

No m’és gens fàcil parlar-vos d’aquest O: Llibre d’hores, si més no des d’un punt de vista formal o més o menys acadèmic, perquè em va corprendre des del moment que vaig tenir-lo a les mans. Sí que puc, però, dir-vos com se m’ha posat dins. Tampoc no sabria dir-vos si és un quadern de pintures o si és un llibre de poemes perquè és molt més que totes dues coses, com ja passava amb Atlas (Correspondència 2005-2007) i amb Grafies·Incisions (2010), els dos llibres anteriors fruit de la col·laboració de Pere Salinas i Joan Navarro. D’alguna manera, penso que els tres formen un tot que creix i avança, d’una banda com la peculiar manera d’escriure d’en Joan Navarro en què una frase o un simple sintagma en genera un altre i així successivament fins a trobar l’expressió justa que il·lustri –no és casual la inversió dels termes- el discurs que s’ha traçat amb els pinzells. I de l’altra banda, també veig que aquest tot format pels tres llibres evoluciona com la pintura d’en Pere Salinas. Si bé a Atlas és més contundent cromàticament i té un traç més enèrgic, en canvi a Grafies·Incisions em recorda els ideogrames de les llengües asiàtiques i ara, a O: Llibre d’hores, a mi personalment se’m fa més amable –probablement per una qüestió de proximitat emocional-, perquè els colors que fa servir em remeten al món vegetal i, sobretot, mineral que m’acull.

Deia que se’m fa difícil de classificar aquest llibre, probablement perquè és extraordinari també en el més estricte sentit de la paraula. Si digués que és un llibre d’impactes, de ben segur que algú em diria que no hi és en el catàleg aquesta categoria, però és que per mi, te’l miris com te’l miris i l’agafis com l’agafis, llegir i mirar aquest O: Llibre d’hores ha estat, pàgina a pàgina, un cúmul d’impactes. Quan el vaig rebre, només treure’l del sobre amb què arribava a casa vaig rebre el primer impacte: és un objecte en sí mateix preciós. Si bé el tacte i el volum que fa i el pes ja són agradosos a les mans, la portada és suggeridora en extrem, la irregular verticalitat dels fulls del quadern d’en Pere Salines, les restes de color que s’hi insinuen, em van fer pensar –abans d’obrir-lo- que era a punt de submergir-me en una cicatriu.

I no m’equivocava de gaire, perquè mirant-me les làmines i llegint els poemes, lentament i entretenint-me a degustar cada traç i cada paraula, m’adonava que la llum que desprenen les pintures d’en Pere Salinas o la poesia que desprenen les paraules d’en Joan Navarro, són com els humors del cos que –també com els dies que vivim- flueixen més o menys densos a mida que ens acostem a la veritat. Perquè aquest és un llibre d’acostament a les veritats senzilles de l’existir, de l’ésser o no. No és d’estranyar, per tant, que les pintures d’en Pere Salinas siguin plenes de formes ovalades com l’ou o la llavor, que moltes vegades els colors siguin els de la terra: torrats, rovells, granats, grisos i verds minerals… O que en Joan Navarro ens parli sovint de la màndorla: l’ametlla mística o vesica piscis que com una mena de porta uneix l’aquí i l’enllà, terra i cel, carn i esperit… N’estic del tot segur que pintor i poeta en són ben conscients d’això que dic, que res no és casual en la seva obra, mireu-vos sinó com a la làmina i poema 33 en deixen constància del que us dic quan s’explica quina és la feina de l’artista:

            Tornar enrere. Baixar al pou humit. Allí, tot just

            allí on va rebentar la consciència. Dins la nit de

            la terra. Amb els alfabets remullats. En l’estança

            buida. On la primera volta. Allí. Amb l’esplendor

            imperceptible de les llavors.

Les llavors, alfa i omega, principi i final –si és que n’hi ha de final-, aquestes petites ametlles que tot i que se’ns mostren eixutes, aparentment mortes, contenen tota la potencialitat de la vida, són el final d’un procés que alhora és ple de futur.

I sí és així, si tot és en la llavor, què hi fem nosaltres aquí? Quin és el nostre rol en aquesta partida? Ens podem limitar a ser espectadors passius del que ens passa pel davant o, per contra, podem acceptar el repte d’aquest llibre, el repte del pintor i del poeta i buscar, també, aquest àngel en trànsit que si bé mai no veurem, si que el podem intuir en la bellesa dels colors i les línies que suren en la mirada tot just abans de posseir-nos, també en la bellesa de les paraules i en com aquestes ressonen en l’aire primer i en la consciència de seguida, perquè aquest –no voldria pas oblidar-me de dir-ho, és un llibre ple de bellesa-, és un llibre que té àngel.

L’àngel en trànsit que mai no veurem, com se’ns diu al començament del llibre. Però jo, afirmo que l’he sentit, i també vosaltres el sentireu si n’obriu les pàgines sense prejudicis i us hi capbusseu deixant-vos posseir per la mirada i la veu d’aquest dos homes que tenen l’extraordinària capacitat d’explicar-nos els secrets de la vida amb una voluntat artística que conjuga reflexió i bellesa. Perquè així, amb gaudi i reflexió, és com en Pere Salinas i Joan Navarro ens acosten al moll de l’os del seu llibre i ens ajuden a transitar per territoris on el que compta és: […]el gest i la branca estellada, […] la carn de l’ànima, […] l’espai del somni, […] la llum que sura, […] l’estranya eternitat, […] les superfícies del poema, […] la memòria que crea el cos, […] animar les coses anomenant-las, […] allò que no va dir mai cap paraula… o com diu al poema de la làmina 56:

            En el curs del temps, amb les mans, vetllar

            el son de la memòria, aquella casa còncava,

            el moviment de les hores quietes, l’eco dels

            batecs, la humitat fosca, el galop del cavall,

            la veu meravellada. Amb les mans untades

            de fang, construir la llengua pròpia: Tornar

            a l’alè després de no ser ningú.

I l’àngel encara, aquest àngel furtiu (busqueu-lo a la làmina 57) que jo també rastrejo. De fet, aquests dies tardorals, anant i venint de la feina la mirada se’m perdia mirant els polígons que formen les vinyes, els colors terrosos del paisatge, el verd ennegrit de les pinedes, la boira entre blavosa i grisa que juga a cuit i amagar amb el paisatge i, sobretot, l’entapissat fet d’ocres, marrons, grocs, vermells que cobreix el meu món aquest dies… I trepitjant els colors –el terra és ple de pàmpols-, els he sentit crequejar –perdoneu l’atreviment del verb-, però això és el que ha passat: els colors de la tardor han crequejat i aleshores m’he adonat que si bé mai no l’entendria l’àngel de viure, sí que podia, en canvi, sentir-lo: en l’aire que m’humitejava el rostre, en els colors del paisatge i en els sons d’aquelles fulles seques que crequejaven per mi abans de descompondre’s per nodrir la terra. L’he sentit, l’àngel, i he entès millor aquest llibre tan ple de líquens, de molses, de minerals, de vegetals… He entès que al cap i a la fi en Pere Salinas pinta els paisatges pels quals, dins i fora de l’ésser, transitem: lloc dels llocs, l’espai en blanc del temps… I que com diu en Joan Navarro al poema 7:

            Som el lloc, el plec on s’arrecera la memòria.

            La terra cenyida d’altres terres. Un aljub. La

            tinta que fon aquesta plana. Un descalçat grafit.   

            El reliquiari de la pols i la intempèrie. La casa

            a fosques.

I jo afegeixo -deixeu-m’ho dir-, que som també el rastre d’esgarrifança que l’àngel en trànsit que pobla les pàgines d’aquest llibre meravellós, ens deixa per sempre a la pell. Som -obrim bé tots els sentits-, consciència de llum i de sons, som colors i paraules que ens conformen i delimiten en el món. Un món que llegint aquest O: Llibre d’hores del tàndem Salinas-Navarro se m’ha eixamplat. Per això us dic que sense dubtar-ho, us hi llenceu de cap, us acostarà i molt a La humana dimensió del paradís.

[Ricard Garcia: Presentació d’O: Llibre d’hores de Pere Salinas i Joan Navarro a la llibreria La Gralla de Granollers, 27 de novembre de 2014]

Presentem ‘O: Llibre d’hores’ a Granollers

Aquest dijous 27 de novembre, a la llibreria La Gralla de Granollers, m’encarregaré de la presentació d’O: LLIBRE D’HORES, el darrer llibre nascut de la col·laboració entre el poeta Joan Navarro i el pintor Pere Salinas que també assistiran a l’acte i amb els quals podrem parlar de la seva darrera obra conjunta. Cal no oblidar que aquest llibre enllaça directament amb Atles i Grafies·Incisions, els dos llibres anteriors en els quals ja havíem pogut gaudir d’aquesta peculiar forma de creació en la qual la pintura genera el poema i a l’inrevés. Si sou a prop de Granollers acosteu-vos a La Gralla, de ben segur que no en sortireu indiferents després de mirar i escoltar aquest llibre fet alhora de llums i paraules que s’encarnen les unes en les altres per ser una mateixa cosa.

De moment, per anar fent boca us deixo el poema 56 que es correspon amb la il·lustració que encapçala aquest apunt i la targeta d’invitació a la presentació:

                                                                    En el curs del temps, amb les mans, vetllar
                                                                    el son de la memòria, aquella casa còncava,
                                                                    el moviment de les hores quietes, l’eco dels
                                                                    batecs, la humitat fosca, el galop del cavall,
                                                                    la veu meravellada. Amb les mans untades
                                                                    de fang, construir la llengua pròpia: Tornar
                                                                    a l’alè després de no ser ningú.

O. Llibre d'hores Granollers

Pere Salinas + Joan Navarro

Tinc a les mans la darrera joia sortida dels tallers d’en Pere Salinas i Joan Navarro, un nou llibre que han titulat O: LLIBRE D’HORES en el qual fusionen la pintura d’un i la poesia de l’altre. Encara no en puc parlar perquè encara l’estic paint, però prometo fer-ho aviat perquè a mida que me’l torno a mirar i a rellegir, creix més en mi la sensació que el que tinc als dits és una obra molt i molt important.

Les presentacions del llibre es faran durant el més de novembre  i aniran a càrrec de Jaume Pérez Montaner (5 de novembre a Ca Revolta de València), d’Octavi Monsonís (7 de novembre a la Biblioteca l’Envic d’Oliva), de Vicenç Altaió (12 de novembre a la llibreria Calders de Barcelona) i a càrrec meu (27 de novembre a la llibreria La Gralla de Granollers).

Mentre no arriba el dia i abans que en parli més extensament, us en deixo una mostra en dues parts: una, la fotografia que il·lustra aquest apunt; i dues, la transcripció del text que hi apareix. Mireu-vos-ho i llegiu-lo amb atenció, segur que també teniu la percepció de trobar-vos davant d’una gran obra. El text de la foto diu:

39

Com anomenar les superfícies del poema? Les

textures rugoses dels mots? La fosca resina que

secreta? El dir que s’extravia entre les línies?

Els plecs dels signes? Com acostar-se al vol

d’aquesta matèria sense cos, quant els raïms

maduren pausats enganxats a la tanca d’agost?

[Pere Salinas/Joan Navarro: O: Llibre d’hores, Edicions 96, 2014]

Esdeveniments

✖ No hi ha resultats

No hi ha entrades coincidents amb la teva cerca.