Entrades

Presentem ‘O: Llibre d’hores’ a Granollers

Aquest dijous 27 de novembre, a la llibreria La Gralla de Granollers, m’encarregaré de la presentació d’O: LLIBRE D’HORES, el darrer llibre nascut de la col·laboració entre el poeta Joan Navarro i el pintor Pere Salinas que també assistiran a l’acte i amb els quals podrem parlar de la seva darrera obra conjunta. Cal no oblidar que aquest llibre enllaça directament amb Atles i Grafies·Incisions, els dos llibres anteriors en els quals ja havíem pogut gaudir d’aquesta peculiar forma de creació en la qual la pintura genera el poema i a l’inrevés. Si sou a prop de Granollers acosteu-vos a La Gralla, de ben segur que no en sortireu indiferents després de mirar i escoltar aquest llibre fet alhora de llums i paraules que s’encarnen les unes en les altres per ser una mateixa cosa.

De moment, per anar fent boca us deixo el poema 56 que es correspon amb la il·lustració que encapçala aquest apunt i la targeta d’invitació a la presentació:

                                                                    En el curs del temps, amb les mans, vetllar
                                                                    el son de la memòria, aquella casa còncava,
                                                                    el moviment de les hores quietes, l’eco dels
                                                                    batecs, la humitat fosca, el galop del cavall,
                                                                    la veu meravellada. Amb les mans untades
                                                                    de fang, construir la llengua pròpia: Tornar
                                                                    a l’alè després de no ser ningú.

O. Llibre d'hores Granollers

Pere Salinas + Joan Navarro

Tinc a les mans la darrera joia sortida dels tallers d’en Pere Salinas i Joan Navarro, un nou llibre que han titulat O: LLIBRE D’HORES en el qual fusionen la pintura d’un i la poesia de l’altre. Encara no en puc parlar perquè encara l’estic paint, però prometo fer-ho aviat perquè a mida que me’l torno a mirar i a rellegir, creix més en mi la sensació que el que tinc als dits és una obra molt i molt important.

Les presentacions del llibre es faran durant el més de novembre  i aniran a càrrec de Jaume Pérez Montaner (5 de novembre a Ca Revolta de València), d’Octavi Monsonís (7 de novembre a la Biblioteca l’Envic d’Oliva), de Vicenç Altaió (12 de novembre a la llibreria Calders de Barcelona) i a càrrec meu (27 de novembre a la llibreria La Gralla de Granollers).

Mentre no arriba el dia i abans que en parli més extensament, us en deixo una mostra en dues parts: una, la fotografia que il·lustra aquest apunt; i dues, la transcripció del text que hi apareix. Mireu-vos-ho i llegiu-lo amb atenció, segur que també teniu la percepció de trobar-vos davant d’una gran obra. El text de la foto diu:

39

Com anomenar les superfícies del poema? Les

textures rugoses dels mots? La fosca resina que

secreta? El dir que s’extravia entre les línies?

Els plecs dels signes? Com acostar-se al vol

d’aquesta matèria sense cos, quant els raïms

maduren pausats enganxats a la tanca d’agost?

[Pere Salinas/Joan Navarro: O: Llibre d’hores, Edicions 96, 2014]

Alibau, 1925-2012

Els primers anys, a Sant Llorenç, l’escola no era res més que una aula desangelada i freda amb un mestre que tothora descarregava la seva mala bava contra nosaltres. Fora, els carrers eren polsegosos i escrostonats. L’univers era estret i tot era tenyit d’una barreja de pols i cendra. No és estrany, doncs, que en mig d’aquell món on cada dia hi passaven les mateixes coses a les mateixes hores una vegada i una altra i una altra, em cridés l’atenció la figura esvelta i distingida d’un home que no s’assemblava als altres.

Vaig saber que l’anomenaven Salvador i que, a banda d’altres ocupacions, era pintor, però no com els que jo coneixia. Aquell ni vestia granota blanca ni carregava escales, llaunes i brotxes, aquell pintava quadres, conduïa un Mercedes d’un blau ben vistós i duia, de tant en tant, una barca a arreglar al taller de sota de casa. Per un nen de poble que encara no havia vist el mar, tot plegat resultava fascinant.

L’últim any d’escola –per sort el mestre de la mala bava ja no hi era- vaig guanyar-hi un concurs no me’n recordo ben bé de què. El cas, però, és que el premi va ser una caixa de pintures que aquell home que m’encuriosia, en Salvador, em va regalar. Amb les pintures d’aquella caixa vaig fer tot de provatures, i encara que no m’hagi dedicat a pintar, encara la conservo. D’alguna manera, aquella caixa de pintures va ser el bitllet d’un tren que em duria a conèixer moltes coses que ignorava.

Després, ja gran, ens va unir una curiosa amistat i una discreta i sincera estimació pel que cadascú de nosaltres feia, ell amb els pigments, el paper o l’acer i jo amb les paraules. Li he d’agrair la seva lectura atenta, crítica i sempre enriquidora; no era estrany que després d’escoltar un recital meu em fes arribar la gravació d’un músic que jo desconeixia per incitar-me a treballar en una direcció nova.

Amb els anys aquella fascinació infantil es convertí en una profunda admiració per l’home i per la seva obra. Com a artista plàstic havia trobat la seva pròpia direcció i havia creat un univers personal alhora que obria nous camins. Potser, després d’anys de treball i investigació, l’exposició Montserrat: Alibau, 2009 resumeix millor que res l’esperit de la seva feina. Seguia, però, treballant i buscant formes i maneres i l’art ha estat el seu motor fins als darrers dies.

Ahir va morir i avui, abans que sigui enterrat al petit cementiri de Sant Llorenç d’Hortons, m’he acomiadat d’ell. Reposava amb la figura encara elegant i l’aspecte de l’home savi i lliure que ha estat. Des d’aquí el meu petit homenatge i l’agraïment constant per tots els colors i matisos que aquella caixa de pintures em va descobrir.

Un gran goril·la pensarós

Hi ha a Barcelona dues exposicions de l’immens Miquel Barceló que cal visitar. La primera és a l’Arts Santa Mònica, es titula ‘Barceló abans de Barceló, 1973-1982’ i acull obres del primer període del pintor, dels moments d’aprenentatge amb la matèria i amb els pigments que la matèria desprèn, del re-coneixement de la natura i el paisatge després d’haver deixat enrere la infantesa i del coneixement de l’home que habita en el pintor. La segona, que es pot veure a CaixaForum i es titula ‘La solitude organisative’, conté obres del període comprés entre 1983 i 2009, quan Barceló ja no tentineja i avança com una força imparable pels móns de la pintura i del coneixement.

Veure-les totes dues seguint la cronologia proposada ha estat una experiència tremenda. Des de les sèries de caixes de matèria que s’exposen al començament de tot fins arribar al gran goril·la pensarós del final, es produeix un crescendo d’emocions estètiques que et va seduint, però sobretot s’entra en el discurs personal del pintor ja que, com qui no vol la cosa, Barceló desplega davant de l’espectador tot el seu pensament en forma de volums i línies, de colors i textures, d’emocions que sovint no hi caben en els quadres i s’escampen més enllà de la tela com si et vinguessin a buscar.

Pebrots i tomàquets, papaies, pollastres, cabres, pops, animals salvatges, llavors, cranis, argiles, el propi cos del pintor o les gents de Mali poblen el món pictòric i vital d’aquest home que, com un volcà que la terra no pot contenir, es desborda i se’ns ofereix. I ho fa de tal manera i amb tanta sinceritat que, veient la seva obra, es té la sensació d’estar observant el moll dels seus ossos.

Hi ha moltes pintures que em van xuclar la mirada mentre recorria les exposicions. Però ara que ja fa dies que les vaig veure, reconec que n’hi ha algunes que encara em ballen pel cap, com ara La travessia del desert, les aquarel·les, les pintures fosques i, sobretot, aquest gran goril·la que ens mira entre abstret i pensarós i que Barceló -explica- va desdibuixar a partir d’unes taques de pintura sobre les quals hi va fer un munt d’incisions per traçar les línies que ara hi veiem.

Al mateix temps que penso en aquesta tècnica que va emprar el pintor, consistent en buidar en lloc d’omplir, me’l miro i remiro aquest goril·la i m’impressionen la quietud i la serenitat amb què ens mira passar mentre sembla pensar el món. I una cosa i l’altra em fan pensar en la necessitat de desdibuixar les nostres vides excessives i en la necessitat, també, de desaprendre Occident i tornar a començar.

[13 de setembre de 2010]

Montserrat: Alibau, 2009

He pujat a Montserrat. Feia anys que no ho feia, però diumenge hi vaig pujar amb el cremallera deixant que la muntanya, que actua sobre la mirada amb un efecte hipnòtic, m’engolís una vegada més. Excepte alguns períodes més aviat curts, cada dia de cada any dels que ara tinc, Montserrat m’ha anat deixant un senyal molt poderós a la retina, de manera que ara la muntanya és un referent no només geogràfic, sinó també estètic i vital, si és que aquests dos aspectes es poden separar.

Aquesta vegada, l’objectiu de la meva excursió no era altra que acudir al Museu de Montserrat per poder veure les pintures que amb el nom Montserrat: Alibau, 2009 s’hi exposen fins el 14 de juny. La raó era important, ja que al pintor Salvador Alibau m’hi uneixen uns fils gairebé imperceptibles que amb el pas del temps i amb la consciència del que he viscut s’han tornat indelebles. Les meves primeres eines d’artista me les va proporcionar ell a través de l’escola quan jo no tenia més de 12 o 13 anys. Es tractava d’una caixa de pintures sense la qual jo no seria ben bé qui ara sóc, perquè aquelles pintures em van permetre començar a exercitar-me en la representació del que aleshores era el meu món. Aquella caixa -que encara guardo- va quedar més tard oblidada durant un munt de temps, però sembla que d’alguna manera els pigments que contenia havien fet pòsit a la memòria perquè ara, quan escric poesia, sento la necessitat de mirar de descriure els colors de les coses i del temps tal i com em travessen la mirada.

No em resulta gens fàcil, perquè voler descriure el color de la levitat d’un instant no ho és. I per això mateix trobo tan fascinants les pintures d’aquesta exposició, a través de les quals Alibau hi fa passar l’aire i la llum i converteix aquest dos elements en part de la seva obra. La pintura no es fa sobre la tela, sinó que el propi suport –finíssimes capes de cel·lulosa que han estat treballades dins de l’aigua- i també els espais que queden buits de matèria formen part inseparable de l’obra.

Alibau és un artista gens convencional que ha hagut de crear un mètode propi de treball i, fins i tot, de construir les eines que fessin possible l’expressió plàstica de les seves reflexions. La matemàrtica, nom amb què es refereix a la recerca paral·lela des dels àmbits de la ciència i l’art a l’hora, es fruit d’aquesta feina, i ho és també la tècnica de les obres en fibra de cel·lulosa que Àlex Mitrani explica així al catàleg de l’exposició: …les seves obres de cel·lulosa. Les realitza en immersió. […] aconsegueix una superposició natural i dúctil de la matèria. Les capes de cel·lulosa s’apliquen dins l’aigua. Amb l’ajut d’uns estris molt particulars, Alibau disposa la cel·lulosa acuradament i la dirigeix en una o altra direcció, en un lloc concret, però és l’aigua la que mou la matèria colorejada. L’obra es fa de manera fluida. Sobre les capes de fons es van sedimentant formes i colors, es dipositen lentament, cauen com flors dins l’aigua, amb un balanceig que recorda el vol aeri del pol·len o les fulles de tardor. L’artista dirigeix i controla un procés en la mesura que compta també amb la complicitat de l’aigua, àmbit del silenci i la vida.

Diumenge, doncs, pujar a Montserrat a veure les pintures de Salvador Alibau va ser un goig per l’experiència dels sentits i per la intel·ligència, indestriables una cosa i l’altra com ens ensenya amb aquesta col·lecció de peces artístiques pensades i fetes, resultat de la ment i de les mans, procés i obra. Quan hi penso, no només puc pensar en el que he vist exposat: en els blaus, el bosc cremat i els troncs d’arbres, la primavera, el cant, les seccions àuries, l’ocell mort, el cargol dins l’espiral logarítmica, les fractals i les molses…o la maqueta per l’escultura a Mn. Comerma. Quan hi penso, ho faig també en aquest home que des de la seva talaia vital i intel·lectual sap mirar i escoltar els senyals de la matèria i els interpreta per descobrir-nos, sense separar percepció i comprensió, la bellesa que conté, una de les poques veritats que ens queden. O no és això el que mirem quan girem els ulls cap a Montserrat?

‘Veus al celobert’ de Marta Espinach

De la pintura de la Marta Espinach se’n poden dir moltes coses, però el que a mi sempre m’ha interessat és que m’inquieta i m’empeny a fer una passa més. Amb la seva pintura, la Marta accentua els elements més enigmàtics de la quotidianitat de manera precisa i fins i tot colpidora. Allà on la resta no hi veiem res d’estrany, ella hi troba l’escletxa que permet travessar a l’altra banda de la convenció. Suposo que és per això que a mi m’agrada mirar la seva pintura en soledat i amb temps, i també perquè em permet mirar la vida des de les cicatrius que deixem en els espais que habitem, des dels buits que queden en el món després que les presències i els sons s’hagin esvaït.
És per això que no deixaré passar la possibilitat de veure les seves noves pintures a la Galeria Sicart de Vilafranca del Penedès. Després d’exposicions com Cossos i pròtesis el 2000, de Vides (t)robades el 2001 i d’Espais de trànsit el 2006, ara presenta Veus al celobert que es podrà veure fins l’11 d’abril. Abans de ser a Vilafranca, aquesta exposició ja es va poder veure a Santander dins del cicle El Puente de la Visión 2008 que van organitzar el Museo de Bellas Artes de Santander i Caja Cantabria sota el comissariat de Salvador Carretero Rebés que aquí parla de la pintura de la Marta.

Nicolas de Staël

La tarda d’abans d’ahir va ser una d’aquelles vegades que tens la sensació, quan surts d’una exposició o d’un concert o acabes un llibre, que ja no ets exactament el mateix que eres abans de començar. El cas és que jo no en sabia res de res de Nicolas de Staël (1914-1955) ni de la seva pintura fins que, dilluns a La Pedrera, se’m va fer present amb una força aclaparadora.

No sabria definir la seva pintura, no és abstracta ni tampoc figurativa, però està feta amb una llibertat absoluta des de molt més enllà de cap moda o de cap corrent artística. És una pintura feta – com ell mateix diu- des de la necessitat de pintar per a poder viure: “Tota la vida he tingut la necessitat de pensar en la pintura, de veure quadres, de pintar per ajudar-me a viure, per alliberar-me de totes les impressions, de totes les sensacions, de totes les inquietuds per a les quals no he trobat mai cap altra sortida que la pintura.”

Als seus primers quadres la pintura té el gruix de la vida de tal manera que es pot sentir, al contemplar-los, la tensió del braç del pintor, la força de la seva mà aplicant el color amb la paleta. Més endavant, el que més em crida l’atenció és com les taques de color –més enllà de les formes- omplen de llum els espais i és aquesta llum la que –a mida que et distancies del quadre- et retorna les figures o els paisatges que havia viscut el pintor.

És ben viva la pintura de Nicolas de Staël, respira i, ja sigui amb la consistència de la matèria o amb la dels colors, la seva respiració et captura i et transmet una força i una energia que, tot i que és difícil d’explicar, n’intueixes l’origen. Perquè a través de la seva obra revius, d’alguna manera, instants de bellesa i pots, sobretot, sentir la densitat del diàleg que–no només a través dels sentits, sinó també amb tot el cos – Staël mantenia amb l’absolut.

L’exposició estarà oberta fins el 24 de setembre, des de les 10 del matí fins a les 8 del vespre, a la Sala d’Exposicions de la Fundació Caixa de Catalunya. L’entrada és gratuïta i el catàleg, que costa 25€, és un regal.

[Pintura: Les Cyprès (1953) de Nicolas de Staël]

Esdeveniments

✖ No hi ha resultats

No hi ha entrades coincidents amb la teva cerca.