Entrades

Com es fonen les ànimes

La pluja després de tantes setmanes. Els lloms de la terra que l’aigua llepava, terròs a terròs, aquest matí. Les filades de ceps ben arrenglerades i la podridura humida dels pàmpols. El temps que passa sota el cel acerat de novembre, entre fumeroles blanques. L’hivern que s’acosta pel camí del cementiri. Les últimes flors de l’any damunt les lloses, sobre la pervivència dels records. Els noms escrits a la pedra: dir-los en veu alta i sentir encara molt tènue el fil de veu dels morts en mig del silenci. Els nínxols endreçats i les vinyes llaurades. Engrapar la terra que dorm i olorar-la. Omplir-se les mans de memòria i d’aquesta pluja que ho omple tot. Saber que cada cosa ocupa el seu lloc. L’espera i un darrer reflex d’or brut que es fon com es fonen les ànimes. La vida mineral. I la pluja i el silenci i la pluja…

[Ricard Garcia: Com es fonen les ànimes;  Poesia a les cavesedit. Ajuntament de Sant Sadurní d’Anoia, 2018]

Cada cosa al seu lloc

Avui, després de moltes setmanes, ha començat a ploure. Previsor, havies llaurat els camps i ara l’aigua llepa la terra, terròs a terròs. L’aire empeny els darrers pàmpols i els ceps comencen a quedar despullats. La vida torna a ser mineral mentre la vinya, filada a filada, recupera l’ordre. L’eclosió primaveral i l’exuberància de l’estiu han quedat enrere i ara, entrat el novembre, allò que més s’assembla al pas del temps és aquesta llum daurada i quieta que rovella l’ànima de les tardes abans no es faci de nit.

 Aquests dies has anat, també, al cementiri. Has netejat els nínxols de casa i hi has tornat per portar-hi flors com si la proximitat de l’hivern et requerís amb una certa urgència a posar cada cosa al seu lloc. Mentre feinejaves has passat el palmell de la mà sobre les làpides i has pensat que potser també els objectes tenen records, no només els homes. Ho pensaves i senties que les seves vides, les dels teus morts, encara t’empenyen, com quan agafes un grapat de terra a la vinya i et conforta perquè sents a les mans que la memòria encara no s’ha refredat del tot.

La pluja i Francis Ponge

No només no em destorba la pluja, sinó que m’agrada i em relaxa quan cau pausada i tranquil·la com aquesta tarda. Des de l’olor barrejada de pols i aigua de la gotellada inaugural fins a l’aire vidrat de després d’haver plogut, tot és una festa. Les aromes de resina que traspuen el pi i els xiprers del pati obren l’aire, les gotes d’aigua repiquen compassadament  a la teulada, trec el disc que sonava a l’habitació on treballo i obro la porta per deixar que hi entri la pluja, per deixar que plogui, també,  en mi.
Avui, a més, aquesta pluja que cau beneint la primavera incipient, m’ha sorprès llegint un llibre que ahir em va fer arribar l’Anna V. convençuda que m’havia d’agradar. I no s’ha equivocat pas, perquè El partit pres de les coses de Francis Ponge és el llibre exquisit d’algú que ha sapigut descobrir tota la grandesa de l’Univers en les coses més petites del món. Ponge escriu ensenyant-nos a mirar la poesia que contenen les coses més elementals del nostre entorn, com la pluja, com el pa, com la molsa,…
Plou una pluja calma aquesta tarda i torno a llegir el text que obre El partit pres de les coses. És titula PLUJA, és clar, i diu:
“La pluja, al pati on la miro com cau, baixa amb moviments força diversos. Al centre hi ha una cortina (o xarxa) molt fina i discontínua, un davallar implacable però relativament lent de gotes probablement força lleugeres, una sempiternal precipitació sense vigor, una fracció intensa del meteor pur. Arran de les parets de l’esquerra i de la dreta cauen amb més brogit unes gotes més pesants, més individuades. Aquí semblen de la mida d’un gra de blat, allà d’un pèsol, més enllà gairebé d’un bolitx. Damunt els barrons, per l’ampit de la finestra, la pluja corre horitzontalment, mentre que a la cara inferior dels mateixos obstacles penja en forma de rombs convexos. Seguint tota la superfície d’una petita teulada de zenc que la mirada domina, regalima formant una capa molt fina, virada a causa de corrents molt variats per les imperceptibles ondulacions i bonys de la coberta. De la canal mitjera, per la qual s’escorre amb la contenció d’un rierol enconcat sense gaire pendent, cau de cop i volta un rajolí perfectament vertical trenat un xic grollerament fins a terra, on es trenca i rebot en forma de barnilles brillants.

Cadascuna de les seves formes té un demble particular, al qual correspon un soroll particular. Tot plegat viu intensament com un mecanisme complicat, precís però atzarós, com un rellotge que tingués  per corda el pes d’una determinada massa de vapor en precipitació.
 
La soneria a terra dels rajolins verticals, el gloc-gloc de les canals, els minúsculs cops de gong es multipliquen i ressonen ensems en un concert no gens monòton, i no sense delicades.
 
Quan la corda s’ha donat del tot, hi ha engranatges que continuen rodant una estona, cada cop més alentits, i després tota la maquinària s’atura. Aleshores, si el sol reapareix, tot s’amaga de seguida, el brillant aparell s’evapora: ha plogut.”
[Francis Ponge: El partit pres de les coses. Trad. de J. Sala-Sanahuja. Ed. Días contados, Barcelona, 2009]