Entrades

Encara la barbàrie, Federico…

Han passat 82 anys del teu assassinat, Federico, i encara ara la barbàrie corre pels nostres carrers. Com llavors, encara ara el cinisme d’una colla de malànimes s’aprofita de la brutalitat  i la simplicitat d’individus moguts amb proclames primàries perquè es comportin com a fanàtics guardians d’una pàtria construïda sobre els fonaments de l’odi a la diferència i a l’heterodòxia.

Com llavors, també avui, a aquells que se senten els amos del tros, ja sigui per designis  hereditaris o perquè han assaltat el poder per la força, allò que realment els interessa és seguir-se omplint les butxaques i mantenir el seu estatus, tant li fa com, i per això comercien amb el que es pagui millor: petroli, coltan, cocaïna, diamants, dones i nens, armes… I al voltant del poder, tu ho saps millor que ningú, s’hi arreceren també tot de sangoneres tan àvides d’enriquir-se que estan disposades a fer la feina bruta per tal que no es malmeti la blancor de les mans dels seus prínceps.

Com llavors, encara avui grups de bàrbars i feixistes treuen el cap descarats pels nostres carrers per fer-nos callar i els qui els manen no només els inciten a actuar amb violència, sinó que els emparen perquè no els convenen les veus crítiques ni la dissidència. Per tantes coses, també per això, Federico, et sentim tan a prop i seguim llegint la bellesa i la llibertat en la teva obra. I et recordem i seguim denunciant la indignitat del teu assassinat.

Muts i a la gàbia!

Fa uns mesos, vaig tenir el goig que la Vicenta Llorca em convidés a participar en el XXI Homenatge a la Paraula, una activitat que organitza el CEIC Alfons el Vell i que es fa a la ciutat de Gandia. Aquesta activitat que combina la paraula escrita i el teatre, cristal·litza en una representació que es farà avui mateix al Teatre Serrano de Gandia i en l’edició d’un llibre en el qual hi hem participat diversos autors a partir d’un eix comú.

El tema que es proposava enguany gira a l’entorn de la crisi del pensament crític actual i ha donat com a resultat un volum que es presentarà d’aquí a poca estona i que amb el títol Diguem no! ha editat el CEIC Alfons el Vell.

Tot i que m’hauria agradat, aquesta vegada no he pogut anar a Gandia a participar en la festa del XXI Homenatge a la Paraula, per això m’hi uneixo des d’aquí publicant el text que vaig aportar pel llibre i que es titula Muts i a la gàbia. Aquí el teniu:

Cada dia més, la veritat és una construcció. A mida que ens allunyem dels fets, la memòria es torna més confusa i és més fàcil, per tant, de tergiversar. Sense testimonis, el relat depèn més de la intencionalitat de qui el fa que no pas dels fets objectius que es narren. A més, aquells que ens haurien d’informar amb rigor, difícilment ho fan.

Dels mitjans d’informació ara en diem de comunicació i aquest canvi de nom no és innocent, sinó que aclareix quins són els objectius dels seus amos. Si la informació es basa en allò que passa, la comunicació ho fa en allò que es vol dir i en obviar, és clar, allò que no. No és estrany, per tant, que les facultats de periodisme s’anomenin ara de de la Comunicació i que en surtin tants pseudoperiodistes que en lloc de dedicar-se al món de la informació es dediquin a l’espectacle televisiu, un sector especialitzat a aprofitar les misèries humanes per cuinar programes-gasòfia i elaborar continguts de mal gust que embruteixin la consciència dels espectadors.

Poders polítics, institucionals i econòmics de tota mena tenen ara caps de premsa que filtren la informació per treure’n el màxim rèdit polític i comercial. Les televisions i les ràdios, també els diaris, són propietat de grups empresarials que amb ramificacions al món de la política i del diner en fan ús per obtenir el major benefici possible. Sense publicitat els programes cauen de la graella televisiva i els diaris tanquen. ¿Quin és, per tant, l’objectiu prioritari d’aquestes empreses, informar del que passa o la informació -sovint poc contrastada- només és el suport d’una quantitat ingent de missatges publicitaris?

Si el periodisme ja no és fiable, què ens queda que ho sigui per conèixer la veritat? És difícil de saber. D’entrada penso en la universitat, però tampoc sembla que aquest sigui un lloc on avui es cultivi gaire la consciència crítica necessària per qüestionar-se tot allò que ens afecta. S’excel·leix en l’àmbit de les ciències i les tecnologies, camps que considerem útils perquè també són lucratius, però no passa el mateix pel que fa a l’estudi de l’art, la història, la filosofia o les filologies (de l’anglès només interessa tenir-ne un coneixement pràctic, però no aprofundir en la seva literatura). Aquestes disciplines pateixen un descrèdit que les està relegant fins al punt que ja hi ha -també a la universitat- qui proposa limitar-ne l’estudi o fins i tot eliminar-lo.

Res no és casual: sense llenguatge no hi ha pensament. Però si a més hi afegim criteris economicistes que amb l’excusa dels costos pretenen dictar que s’ensenya i que no, el neoliberalisme ho té fàcil per fer de cada un de nosaltres una baula perfecta i alhora rebutjable del sistema. Ens volen amb una bona formació tècnica, sí, però sense la formació humanística que ens ensenyi a fer-nos preguntes. Tot allò que posi en qüestió la productivitat és una nosa i preguntar-nos els perquès de tot plegat posaria en perill la maquinària del sistema. Per això cal, també, emmudir els intel·lectuals i els artistes. I el més trist és que aquesta feina bruta la fem nosaltres mateixos quan mediatitzats per la peresa intel·lectual, en desacreditem l’obra. A més, a banda d’alguns irreductibles, també hi ha pretesos intel·lectuals que divaguen desorientats i n’hi ha -fins i tot- que ja s’han descarat i per no perdre cullerada justifiquen la preeminència de les elits blanques, les guerres preventives o la nefasta i uniformadora globalització.

La veritat se’ns presenta a cada passa que fem, però el bombardeig constant d’estímuls que rebem des d’internet i la TV deformen la nostra visió del món alhora que ens ensinistren. Ambdues fan a la perfecció una funció de control social i des d’ambdues se’ns inocula, també, la por de ser aquestes dones i homes que ens miren amb desesper des de la pobresa i el dolor, els desclassats del segle XXI. Hem acceptat que algú pagui els plats trencats del capitalisme salvatge, però millor que no siguem nosaltres i per tant, com ens deien de petits: Muts i a la gàbia! I així estem, muts i engabiats, ja sigui per covardia, per desídia o potser perquè ja ens està bé. Només admetre-ho i saber que ens passa pot vacunar-nos contra tants sense sentits i donar-nos el coratge de mirar la realitat als ulls quan aquesta ens reclama des dels caixers dels bancs reconvertits (quina curiosa paradoxa) en refugi dels sense sostre durant la nit o des d’aquesta mar de morts en què hem convertit la Mediterrània.

Cap paraula no és innocent, per això no només se’ns dificulta l’aprenentatge de la llengua (literatura, per a què?), sinó que hem caigut en la trampa de creure que amb 140 caràcters n’hi ha prou i permetem que el discurs de la modernitat empobreixi i maquilli la realitat. Potser ja no calgui que els esperem, ni els intel·lectuals ni ningú altre que ens salvi, però sí cal que amb urgència ens reapropiem del llenguatge i tot el que aquest conté per a poder distingir allò que és aparença de veritat d’allò que és real. O això o muts i a la gàbia!

 

Feixisme i por

És així de trist, però he de dir que no m’han sorprès ni les erupcions de violència feixista ni l’exaltació del nazisme amb creus gamades que s’ha vist pels carrers darrerament. No és la primera vegada que parlo del feixisme latent (1, 2 i 3) que sobreviu en la nostra societat i que ara, atiat com s’atien els baixos instints, des dels partits nacionalistes espanyols no només es permet que aflori sense cap mena de vergonya, sinó que s’usa com s’usen els gossos de presa quan es vol fer por a algú.

No és estrany que a Espanya mai no s’hagi fet res per perseguir i eradicar el feixisme ni per perseguir aquells que el defensen. Tot el contrari, sembla que hi ha hagut l’interès de mantenir aquests moviments amb més o menys dissimulació perquè des de diversos sectors del poder econòmic i polític que enyoren encara valors del nacionalcatolicisme, es tenia el convenciment que un dia o altre servirien, llançant-los contra qui s’atrevís a demanar el reconeixement de qualsevol diferència, per ajudar a mantenir l’estatus quo heretat del franquisme. No és casualitat, per tant, que aquests grups de feixistes que surten al carrer darrerament, aboquin la seva violència contra les feministes, contra els i les homosexuals, contra la premsa que no obeeix el dictat del poder, contra els moviments alternatius que posen en dubte el model social capitalista, contra qui no parla espanyol de manera militant o, com hem vist els darrers temps, contra qui reivindica el dret a l’autodeterminació dels pobles. Podria seguir, però no cal, el que importa és que denunciem que aquests feixistes violents saben que compten amb l‘aquiescència de la policia i amb un grau d’immunitat que si bé és indefinit, aquells que traslladen la violència al carrer saben de manera tàcita que és molt alt.

La motivació de qui fa servir les accions d’aquests grupuscles i també la de qui mira cap a una altra banda per no haver de denunciar les seves actuacions, és clara. Quina és, però, la motivació personal de qui aboca violència als carrers, als diaris, a les ràdios i a la televisió? Ja no serveix el vell argument de dir que es tracta de persones poc formades i fàcils de manipular, perquè no és veritat que així sigui, i si bé n’hi ha que són poc capaces intel·lectualment, també n’hi ha amb una formació prou rica.

Per això, m’inclino a pensar que allò que les uneix i empeny a violentar qui no pensa o sent com elles és la por. Una por que neix, potser, del convenciment que allò que se’ns ha inculcat és la única veritat possible i que fora d’aquesta tot és caos, traïció, deshonor o, fins i tot, pecat. Una por, també, que d’una banda és fruit de creure que el propi és el millor dels mons possibles i, de l’altra, de la falta de flexibilitat per entomar les diferències com una possibilitat d’enriquir la vida, la personal i la pública.

L’afirmació d’absoluts neix de la inseguretat i encara que sembli una paradoxa, la seguretat s’adquireix quan s’accepta que el món i la vida són canviants i variables, quan acceptem que les persones senten i viuen de maneres diverses i diferents entre elles i que només la capacitat de qüestionar-nos-ho tot ens pot ajudar a respondre’ns qui som, què volem i perquè vivim com ho fem. Qui viu encallat en l’afirmació de veritats absolutes i inamovibles, viu també amb l’estella de la por clavada al pit perquè sap -tot i que no ho confessi- que el seu món i els seus valors es poden ensorrar si emergeix el més mínim dubte sobre les seves creences. I les creences, ja ho hem vist massa vegades, no es poden imposar amb arguments perquè són només creences i, sense arguments, la violència és l’únic recurs per imposar-les als altres.

Si fóssim més humils i acceptéssim que som éssers circumstancials condemnats a l’oblit més enllà d’un parell de generacions, entendríem també que la dignitat humana no es construeix obligant ningú a res i ens adonaríem que qualsevol mena de supremacisme ens aboca a l’odi, un odi que es transforma en una curiosa barreja de por i violència que acaba podrint l’anima de qui el practica. No pas la d’aquell que el rep i mirant d’entendre els mecanismes de la violència s’esforça per no jutjar qui no sent o pensa com ell. Quan s’accepta la finitud, s’entén també que res no és absolut i les pors poc a poc s’esvaeixen. Llavors tot es torna, també la vida, més amable.

PS: A tomb de tot això, aquests dies no em puc treure del cap el Pardal, aquell nen que al final del conte A lingua das bolboretas de Manuel Rivas, empès per un l’estrany sentiment de por i odi que s’apodera de la gent després d’arribar les tropes franquistes al poble, insulta el mestre que tant admirava i corre darrera el camió que se l’emporta tirant-li pedres.

Rei o república?

Sovint, amb el temps, les maneres de pensar varien. Jo no sóc el mateix ara que fa trenta o trenta-cinc anys i per això i per les vivències que he anat acumulant, algunes de les meves idees d’ara no són les de llavors. N’hi ha una, però, que es manté immutable: sóc partidari de la república com a forma de govern i mai no he entès que ningú vulgui ser governat per un règim monàrquic que nega, per la seva pròpia idiosincràsia, la igualtat de les persones dins de l’estat regentat pel rei. És així de simple, no hi calen més explicacions. No té cap mena de sentit, si defensem la igualtat de drets i deures de tothom, fer-ne cap excepció per causa de l’origen familiar. Al cap d’avall, aquesta és una rèmora del passat que es contradiu, i força, amb el desig de construir una societat i un país moderns.

Mai no m’he cregut la monarquia ni m’hi he sentit còmode, encara menys des d’ahir, 3 d’octubre de 2017, en sentir l’al·locució de Felip de Borbó i Grècia. Si bé era acceptat pel comú de la gent que viu a Espanya que el seu rei ha de restar al marge de la confrontació política i que, en tot cas, ha de fer un paper de mediador entre les diferents forces, quan ahir va comparèixer a la televisió es va trencar definitivament el miratge. Més enllà de cap paper conciliador o d’home de pau, se’ns va dirigir com el que és: el cap de les forces armades o, millor dit, el capità general dels tres exèrcits. Vestia de civil, sí, però la iconografia de què s’acompanyà el missatge no enganya: al seu darrera hi lluïa el retrat de Carles III, aquell que aplicà allò de Tot pel poble però sense el poble i que prohibí l’ús tant públic com privat de les llengües catalana, basca, gallega, asturiana i aragonesa.

Com el seu predecessor, ahir a la nit Felip de Borbó també va ignorar el poble (o potser és que ja no el sent seu?) i no va fer el més mínim esment a les moltíssimes persones ferides per les actuacions indiscriminades i extremadament violentes de la policia nacional i de la guàrdia civil. Aquestes persones volien, tan sols, exercir el vot durant el diumenge 1 d’octubre a Catalunya i, sense ni tan sols mostrar-se violentes, van patir la ràbia de policies i guàrdia civils comandats des d’un estat, l’espanyol, del qual el rei n’és la màxima autoritat. Com es diu en castellà, no cal “tener muchas luces” (curiosament Carles III governà durant l’anomenat Siglo de las Luces) per interpretar l’oblit de Felip de Borbó com un menyspreu d’aquests ciutadans catalans que diu defensar perquè pertanyen al seu regne. O és que jo no ho he entès i són més importants les institucions que les persones?

I tampoc no se’ns hauria d’escapar un detall del retrat de Carles III: aquest apareix amb un ceptre a la mà dreta. El ceptre, símbol del poder reial, és també símbol de comandament i nasqué al Neolític a partir de les armes que empunyaven els caps de la tribu. M’agradaria pensar que tot plegat va ser una casualitat, però em costa molt de creure. Fins i tot quan no volem mostrar-nos d’alguna manera, el subconscient ens traeix i ens delata, i ahir la imatge de Carles III amb el bastó de comandament a la mà no feia res més que reforçar el missatge amenaçador de l’actual rei d’Espanya contra aquells ciutadans que diumenge passat van voler manifestar, més enllà del SÍ o el NO, la seva voluntat democràtica i, també, contra aquells que es queixen de la brutalitat policial de l’estat que ell representa.

Va parlar Felip de Borbó i va parlar, també, la iconografia de què s’envoltà, i lluny de mostrar-se conciliador, tot el que va dir va sonar a amenaces de mà dura contra els díscols catalans. Davant d’això, una vegada més em manifesto partidari d’una república, un sistema en el qual ningú té perquè estar per damunt de ningú i en el qual la democràcia pugui ser del tot real. I acabo: després de tot el que s’ha vist que cadascú triï, rei o república, allò que cregui més convenient per a ell i els seus fills i nets. I que ho pugui fer, sobretot, sense la coerció de cap violència, ni la de l’estat que ara com ara encapçala Felip VI ni de cap altre.

El poder fa estúpides les persones

Llegit a Fi de trajecte, del llibre Ningú no ens espera:

“A la fira , mire les criatures dalt dels cavallets, eufòriques, amb una mà agafada a l’animal postís i l’altra saludant mentre giren, i giren, en un viatge redundant que només els diverteix a ells i que els pares, resignats, observen des de fora. La imatge em recorda alguns polítics que han ocupat càrrecs influents i a qui he vist eufòrics, prepotents, saludant a tort i a dret mentre des de fora els contemplàvem esceptics, resignats. ‘Es paga car el poder. Fa estúpides les persones’, deia Nietzsche. Les fa estúpides, o revela la seua estupidesa latent? En tot cas, el poder, com l’èxit, és altament nociu, per la inflamació de l’ego que comporta. Qui no ha vist un individu conegut accedir a un càrrec i començar a sorprendre’ns, amb el seu comportament? A fer i dir ximpleries, a capgirar el concepte que en teníem. Qui és ell realment, el que crèiem conèixer abans que pujara als cavallets o el que se’ns revela allà dalt? Quines són, del cert, les seues conviccions? Quines les seues formes? El trajecte, però -com tot en la vida-, és curt. Un instant. […]”

Manuel Baixauli dixit.

[PS: Serà cosa de no oblidar mai d’on venim, més que res a tall de vacuna.]

Mosquits

Inoportunes i molt sovint mancades de cortesia, a tota hora rebem trucades i correus brossa d’empreses amb les quals no volem tenir-hi tracte. Però si això és molest, encara resulta més desagradable quan aquests medis els utilitzen persones que atorgant-se unilateralment un rang o una amistat que no reconeixem, no saben discernir entre el temps i l’espai públics i els de la vida privada.

A la natura són diverses les espècies que han desenvolupat la capacitat de viure de l’energia que xuclen a les seves víctimes, no és res de nou. Però entre els éssers humans també hi ha individus que han desenvolupat l’habilitat de parasitar els altres i viure –no sé fins a quin punt se n’adonen- en funció de la molèstia que causen. Actualment, a més, amb les noves tecnologies de la comunicació, aquestes persones tenen armes cada dia més eficaces per trobar escletxes que els permetin escolar-se en la vida dels altres.

La seva actitud la disfressen de confiança unes vegades i de responsabilitat unes altres, i mentrestant practiquen una mena d’invasió gens subtil que consisteix a fer-se presents permanentment en el dia a dia de les seves víctimes encara que sigui per comunicar nimietats que o bé podrien esperar o fins i tot se’n podria prescindir.  No sé si l’encerto o m’equivoco, però em fa l’efecte que les d’aquests individus són personalitats molt dependents d’allò que els altres en puguem dir i que, aferrades a les seves  petites conquestes, fan el que fan convençudes que transmeten una imatge de triomf o de poder. A ulls de la resta de la gent, però, el que realment estant fent no és altra cosa que buscar una notorietat que els permeti no ser, al seu entendre, oblidades.

Aquestes maneres de fer causen cada dia més enuig, i pel que fa a mi potser és que amb l’edat se m’acusa la misantropia, però amb aquests personatges em passa com amb els mosquits els vespres d’estiu, que si no fos per la coïssor que provoquen les seves picades ni tan sols hi pensaria. I encara que pugui entendre el perquè i el com de les seves actituds invasives, això no treu que quan sento brunzir aquestes persones a prop meu, me’n defensi i me les espolsi com m’espolso els mosquits, tan impertinents ells.

Avui l’han renyat

Avui l’han renyat, sí, com quan era petit i el senyor mestre el renyava un dia sí i un altre també per raons que Ell no entenia. I avui, quaranta anys després d’aquella trista escola on va cursar la primària, l’han tornat a renyar. Els seus ulls, mentre sentia el to dels retrets que li feien, delatava la sorpresa amb regust de disgust que com un reflux li tornava d’aquella aula on el fred es barrejava amb la por de les represàlies d’un mestre que vivia la seva amargor contra els nens.

Com llavors –em diu Ell- ha viscut l’absurd de rebre els renys sense que li sembli haver comès cap falta. Però a diferència de quan era un nen, ara sap que la justícia és tan capriciosa com qui l’exerceix. És per això que a diferència de llavors, ara pot sobreviure a les amonestacions sense haver de patir el pes de cap mena de sentiment de culpa. Perquè quan algú et rondina –discutir en igualtat de condicions és ben diferent-, el que pretén és fer-te sentir brut de culpa i establir una situació de domini que a aquestes alçades hauríem d’haver superat. La veritat, però, és que encara no hem deixat prou enrere aquell món on la llei que imperava era la de qui tenia més poder.

Mentre m’explica l’episodi, de seguida queda enrere l’anècdota i anem a altres fets en què és ben clar que la pràctica del poder és una de les coses que amb més claredat delata l’esperit de qui l’exerceix. Parlem, també, de com aquests dies es manifesta, amb el discurs de la por, una certa voluntat castradora que va des dels àmbits privats al de la vida pública. La repressió dels estudiants valencians –diu- també va per aquest camí; com s’explica si no el fet d’emprar una força tan desmesurada contra aquests nois? D’alguna forma, la causa és la mateixa que ha provocat que a Ell l’hagin renyat. I no és pas la gravetat que pugui suposar que uns i l’altre hagin expressat el que pensen o senten, la causa és que davant de l’exercici valent de la crítica, sovint qui ostenta el poder es veu reflectit en un mirall amb les pròpies contradiccions. I si pel que sigui no és capaç d’aguantar-se la mirada o no el socorren les raons, trenca el mirall.