Entrades

Anna Ruiz ressenya ‘ON LA SANG’

El passat divendres 15 de setembre els setmanaris El 3 de vuit, El vallenc i La Conca van publicar una nova ressenya sobre On la sang, el meu darrer llibre. L’autora d’aquesta ressenya que es publica encapçalada pel vers …i saber que la vida és aquest caos en què sobreviusés l’Anna Ruiz Mestres que ja ha parlat de la meva poesia en altres ocasions. A ella li dono les gràcies pel seu article i a vosaltres us convido a llegir el que ha escrit clicant aquí o anant a Desig de llegir, el seu blog.

‘On la sang’ a la Setmana del Llibre i més…

On la sang encara corre. Des d’avui i fins el 17 de setembre el podreu trobar a les casetes 8 i 33 de La Setmana del Llibre en Català. A més, demà 10 de setembre a partir de les 6 de la tarda també m’hi trobareu a mi, per tant si el voleu signat només cal que passeu per la caseta 33 i amb molt de gust us atendré.

A banda de la presència a La Setmana, també aprofito per anunciar-vos dos nous actes de presentació del llibre: el primer serà el 26 de novembre a les 7 de la tarda a la Llibreria La Gralla de Granollers i anirà a càrrec del pintor Pere Salinas, autor de la portada del llibre. El segon es farà a Vilafranca del Penedès gràcies a la Llibreria La Cultural i anirà a càrrec del poeta  Jordi Llavina que ja n’ha parlat en diverses ocasions; aquí hi podeu llegir el que en va dir. En aquest cas el lloc encara no s’ha decidit, tot i que oportunament l’anunciarem.

També he d’anunciar que el dia 30 de setembre participaré a Riudelletres, on parlarem de la recerca de noves fórmules de promoció de la literatura sota la coordinació de l’escriptor Jordi Romeu.

A més d’aquests, s’estan gestant dos actes més on parlarem de On la sang i on tindré ocasió de recitar alguns dels poemes que en formen part. Tot i així els anunciaré com cal quan s’hagi concretat el format i les dates.

Tot plegat ho podreu consultar a l’agenda, on també hi trobareu les sessions del Club de Lectura de la Biblioteca Jaume Vila i Pascual en les quals participaré durant aquest curs. Se’m gira feina, però fa de bon fer.

 

Ricard Garcia a ‘Lletres a les aules’

Ja fa algunes setmanes que des de la Institució de les Lletres Catalanes em van fer saber que he estat inclòs al llistat del programa Lletres a les Aules. Aquest programa vol fomentar la lectura a més d’acostar els alumnes al fet literari, estimulant i potenciant l’habilitat lectura i el coneixement de la llengua catalana. Se’n poden beneficiar tant els alumnes d’ensenyament primari com els d’ensenyament secundari i també els alumnes de centres d’adults. Per ampliar la informació o per poder-hi accedir cal que aneu a aquest enllaç.

També cal que sapigueu que les despeses de la sessió, a excepció del desplaçament, corren a càrrec de la ILC i que les sol·licituds s’han de presentar abans del dia 31 d’octubre a través de l’aplicatiu que trobareu a l’enllaç anterior.

Queda dit, doncs, que si estiguéssiu interessats en treballar la lectura d’algun dels meus llibres amb els vostres alumnes ho podeu gestionar a través del programa Lletres a les aules de la ILC o, en tot cas, us podeu posar en contacte amb mi per aclarir-vos el que calgui. Bon curs i a disposar.

I un amor viscut de lluny…

I un amor viscut de lluny, sense el brogit dels dies?

Un amor viscut només allà on la mirada dels amants

configurés els marges del món i el buit l’omplissin,

tan sols, la promesa incerta dels cossos, la nuesa

de la terra adormint-se sota un darrer fil de llum,

les il·lusions embolcallades de quietud i de silenci

mentre passa la nit, la bellesa sense fi d’un instant

que sura permanentment ancorat en el present.

Un amor viscut de lluny, sense el brogit dels homes

mentre tot, excepte la mirada fascinada dels amants

sota una mateixa lluna, s’atura i queda en suspens.

Pesa la lluna / Sònia Moll Gamboa

Llegeixo I déu en algun lloc de  la Sònia Moll Gamboa i en surto corprès i commogut per la força de les seves paraules i la bellesa -tot i la cruesa- de les imatges amb què descriu el final del trajecte, l’absència, l’orfenesa després de la mort de la mare, però també abans… A cop calent no sé com dir-ho, però la seva és una poesia que sento intensament als ossos i als músculs, que ja porto sota la pell i que em requereix a ser, una vegada més, la memòria dels que han oblidat. Com a mostra i invitació a llegir-lo, transcric a sota un dels seus poemes:

PESA LA LLUNA

          llega la noche y carga
          el peso de la luna en nuestros ojos

          José Antonio Arcediano, “Mirador”

Pesa la lluna plena als pits
que rebenten de llet agra,
de llet inútil,
de llet morta
-les filles no poden alimentar les mares.
Pesa la lluna plena a la sang,
ocupant-la,
envaint-la,
enverinant-la,
enfangant-la tota amb coàguls estèrils.
I l’aire a mig camí,
entre els pulmons i el ventre.
Jo sense tu
-com es camina per aquest camí?-,
tu sense jo,
enllà dels ulls que em miren i no em veuen,
enllà de la pell transparent de les mans
que acarono com si no fossin tu.
Pesa la lluna en l’udol estroncat de la lloba
que no he sabut ser avui,
que no sé si sabré ser demà
quan tu no hi siguis
-com es camina aquest camí?
Pesa la lluna que em fa callar avui
amb una mordassa blanca xopa de formol
i em deixa sense versos,
sense escletxes,
sense sang.
Pesa la lluna plena als pits
com em pesa el teu nom a les costelles
totes les nits que prego.

I m’assec a la porta de casa
a esperar que minvi
-que em des-ocupi,
que em des-prengui,
que em des-habiti.

Sònia Moll Gamboa dixit.

 

Jordi Llavina: El silenci de la cendra

Fa unes setmanes el poeta i amic Jordi Llavina va tenir la bondat de presentar el meu darrer llibre, On la sang, a la Biblioteca Jaume Vila i Pascual de Gelida i avui, a més, ha publicat la crítica que n’ha fet al diari El Mundo, concretament al suplement Tendències. Des d’aquí li agraeixo la defensa que fa de la meva obra i aprofito per transcriure el contingut íntegre de la seva magnífica ressenya. Això és el que diu:

EL SILENCI DE LA CENDRA 

On la sang, de Ricard Garcia. Pròleg de Joan Navarro. 19è premi de poesia Jaume Bru i Vidal, Ciutat de Sagunt, 2016. Onada edicions. Benicarló, 2017. 80 pàgines. 13€.

Jordi Llavina 

Les del títol són les darreres paraules d’un llibre de poemes —el quart de Ricard Garcia— honest i mesurat, fet de versos que observen atentament, de manera similar, natura i naturalesa humana. No hi ha cap composició que busqui l’aplaudiment fervorós ni la sorpresa del lector, sinó que més aviat diria que en persegueix l’íntima conformitat: que, en la bellesa de la formulació, hi pugui reconèixer una lliçó tan fonda com perdurable. Fixem-nos en aquelles Roses d’hivern, que, a les tiges més altes, ja no són sinó “restes d’una esplendor vellutada”. Sabem que “a la resta del roser hi queden només / els calzes de les flors mortes, secs, / i algunes fulles”. La mirada descobreix, en el roser agostat, un germà. Però l’existència d’un home és plena de contrastos. En la fosca de l’edat, pot quedar, per a qui contempla la nit, “el consol que es dibuixa / en els deixants dels avions que desafien, / per damunt nostre, la tenebra”.

On la sang comença amb una suite de poemes amatoris, en què se celebra el desig i se’n fa memòria: “la mastego, tanta vida”. El Goethe encara romàntic, consumat el plaer amorós amb la seva amant, comptava, damunt l’esquena de la dona, hexàmetres d’un nou poema. La imatge podria aplicar-se al protagonista de molts d’aquests poemes: “Potser sí que la felicitat sigui això, / aquest reposar oblidats del món sobre un costat / i aquest fil de llum que encén el teu cos”. És la quiete dopo la tempesta leopardiana, la que embarga els cossos després del combat amorós, però també aquella en què el poeta imagina i crea després del brogit vital. Passat el desig, el record de la trobada amorosa és com una “cicatriu de llum als llavis”. El poema Sentor refereix l’acció de remenar la terra: “Vols servar intacte el record d’aquella sentor / en què es barregen el pes de la mort i la vida nova”. Aquests dos versos defineixen una part de la intenció de l’obra: la de fer compatibles en l’escriptura goig i pèrdua, extinció i renovament.

Ricard Garcia sap triar oportunament les seves imatges, algunes de les quals, ben pròximes al territori del símbol. Penso en aquells dos xiprers com dues navalles o en el peix que boqueja fora de l’aigua, i que fa de mirall a l’ésser… Aquestes i tantes altres que conviden a proclamar que “ens resistim, / atrapats en la bellesa d’uns llavis, a morir”.

[El Mundo, suplement Tendències, pàg. 3; 15 de juny de 2017.]

Laura Borràs parla de ‘On la sang’

Amb la Laura Borràs, directora de la ILC, ens vam conèixer en un curs sobre literatura clàssica de la URL a Igualada ja fa uns cursos i ara ens hi hem tornat a trobar perquè he tingut la sort que acceptés presentar el meu darrer llibre a la llibreria Aqualata d’Igualada.

Passat l’estiu tornarem a fer alguns actes per acostar On la sang als lectors. De moment, però, us transcric algunes de les coses que la Laura Borràs va dir dijous passat del llibre.

Després d’emmarcar el seu discurs amb un vers que parla de “cavalcar aquesta força que ens empeny a ser l’un en l’altre…”, es va referir a On la sang com un llibre ple d’imatges potents que se’t graven (o com ell escriu: se t’imprimeixen a la geniva) a la retina del cor, amb poemes de desig i de consumició d’un amor que ‘vessa de les mans’ dels amants i els fa saber qui són, en l’aire que habiten; el poemari del Ricard que ha publicat Onada Edicions com a Premi Ciutat de Sagunt 2016 i que avui he presentat a la llibreria Aqualata m’ha semblat un llibre-museu d’imatges-quadre que mirem de segrestar moments d’un present que fuig; un llibre-mirall perquè de vegades fa les funcions d’oracle i ens ajuda a llegir-nos en els versos, a comprendre i a comprendre’ns en l’ambivalència vida-mort. Però també llibre sobre el temps cronològic i vital i sobre el temps meteorològic. Un llibre que en la primera lectura em va semblar que contenia molta pluja, molta boira, molta neu i molt de fred. I això em semblava contradictori amb el títol On la sang que és on hi ha la vida, però que del poema d’on està extret, ens remet a la sang que es perd i que, per tant, brolla, ens fuig i en dessagnar-nos, ens mata. Llibre d’aprendre opòsits que en realitat són complementaris; s’obre amb un poema en prosa que és clau de volta i desllorigador: la doble veritat que ens inquieta. Perseu i la Medusa, que s’assemblen en la seva condició de botxí i víctima. Monstres, tots dos. La natura i la cultura: la vida i la literatura.

[…] he estat tres quarts d’hora parlant de bona poesia, gaudint compartint la meva lectura sobre el llibre i amb la felicitat de saber que al Ricard li ha agradat la reflexió i que molts assistents s’han acostat per dir-me que la poesia els fa basarda o respecte, o por, o mandra i que els havia agradat tant que es llegirien el llibre que havien comprat! […] Hi tornaré el dia 30 amb el llibre dels tuits, però avui hem fet un pas més en el foment de la lectura, del prestigi dels autors, del goig de llegir! […] Ara que ja sé que ‘Res no és, tot passa’ i que acumulem “cicatrius de llum”; demà miraré de portar-ne una mica a la presó de Quatre Camins…

Finalment, la Laura Borràs tancà la seva intervenció citant el magnífic pròleg que en Joan Navarro va escriure pel llibre: “I la tristesa que se t’aferra mentre traspasses la gelor de les nits…”

Tot un luxe poder comptar amb algú com ella que compartís la seva lectura amb el públic d’Igualada. Moltíssimes gràcies, Laura, per les teves paraules, la teva feina i la passió amb què defenses la literatura!

Rosa Mulà parla de ‘On la sang’

La Rosa Mulà, amb qui ens lliga una bona amistat des dels temps de la universitat, va parlar el passat divendres 26 de maig a la Biblioteca de Martorell de On la sang, el meu darrer llibre. Ho va fer des de les seves sensacions com a lectora i això és el que va dir:

La poesia m’emociona. La vida és poesia. Tot el que ens envolta és poesia. I avui més que mai la poesia m’emociona en presentar-los el darrer llibre d’en Ricard Garcia, titulat On la sang,  19è premi de poesia Jaume Bru i Vidal de la ciutat de Sagunt (2016). És per mi, doncs, un extraordinari plaer ser avui amb tots vostès, d’una banda per l’amistat personal que m’uneix al poeta i d’altra per com m’omple llegir els seus versos, carregats d’una força excepcional que et trasllada al més enllà. A una vida on tot té sentit.

Primer de tot, dir-los que el que escoltaran avui són simplement percepcions personals i sentiments que he experimentat a partir de la lectura d’aquests versos.

Comences el llibre i, de sobte, et trobes immers en un món on la vida i la mort lluiten aferrissadament, a través d’una meravellosa prosa poètica on el poeta ens narra com Perseu esdevé victoriós amb el cap de la Medusa a la mà. No saps quins seran els següents versos, però estàs assistint a la presentació del que més endavant ens parlarà el llibre: la vida i la mort.

Llegir On la sang és caminar per la vida, és sentir-te viu, és sentir que la vida és una força interior que t’absorbeix, que t’envaeix completament. T’adones que sovint no pares atenció a les petites coses que inconscientment van donant forma a la teva existència.

A On la sang s’expressa una força vital tan gran que et fa ser protagonista. Protagonista d’uns sentiments on els sentits tenen un paper cabdal: la mirada, les mans, les olors… barrejades amb elements com la pluja, l’aire, la terra… et fan sentir que ets viu.

El poeta experimenta els plaers de la vida a través de l’exaltació màxima dels sentits i ens fa: Inspirar, Respirar, Mossegar, Mastegar, Tocar, Escarbar… però el que més ens fa és estimar. Estimar la vida. Trobar-li sentit.

Tota la primera part, titulada, “Res no és, tot passa”, amb 13 poemes en total, la dedica a mirar la vida, a gaudir de petits i grans esdeveniments, a contemplar el que l’envolta i trobar-li el sentit just per transmetre’ns que la vida és i punt, com diu ell mateix: “No cal res més”: viure. I diu…

“Inspires amb força mentre escoltes
la pluja. No et cal res més”

En una segona part: que anomena “Res no em lliga” . Després d’una tarda de pluja i boira, la mort es passeja silenciosa i passa. Passa per no quedar-s’hi, però tens la sensació que la respires, que la toques, que ets tan a prop, que la sents lligada a la vida.

“S’adorm la tarda,
ja res no em lliga i miro
la mort com passa”

I arribem a la tercera part, el poeta l’ha titulada “Sense treva”, i al llarg de 16 magnífiques composicions contempla el pas del temps. Comencem a sentir el dolor dels records perduts. Escull aquí l’ús de paraules marineres que ens ajuden a entendre el seu sentiment. D’aquesta manera, compara el temps a la llinya, aquest fil de pescar tan rígid i difícil de trencar que recorda els fets que a vegades s’enquisten en el temps i són difícils d’oblidar.

A vegades el temps passa molt lent quan els records ens envaeixen i, aleshores, és quan el poeta empra aquell verb tan vital i que ens fa sentir tan vius: respirar:

…també tu
sobrevius aferrant-te als records
que duus al naixent de les ungles
[…]
I amb delit
de tornar a tastar la sal a la seva pell,
de respirar-hi els minuts que el món
va ser vostre…

Respirar, inspirar, aire, terra, aigua. En definitiva, en Ricard Garcia col·loca la càmera, el focus, al fet de la vida i analitza la realitat quotidiana amb una elegància tal que et fa sentir protagonista dels fets que ens narra.

El pas del temps és el pas de la vida, i, segons el poeta “la vida és aquest caos en què sobrevius”. La vida és “un cúmul de desordres naturals”.

És, per tant, en aquesta darrera part del llibre on el llenguatge que utilitza és des d’una mirada trista, cansada. Ens parla d’una última tarda, d’un dia que s’acaba, d’un cel negre… El dolor esdevé ara un personatge de la vida quotidiana dins aquest caos en què vivim.

Com els ho diria… La lectura d’aquest llibre m’ha transmès tanta força de vida que he viscut cada poema com si hagués estat escrit per mi mateixa.

M’ha fet contemplar la vida d’una manera diferent, m’ha fet reflexionar sobre les petites coses del dia a dia, sobre els petits moments, els petits detalls, sobre els problemes, que tot sovint exagerem i, al cap i a la fi, no són més que gotes de pluja enmig de la immensitat de l’oceà. La vida és perquè és, i, com diu el nostre poeta: “No cal res més”.

Convençuda que la poesia és la millor medicina que hom pot receptar, els recepto la lectura del llibre On la sang; de ben segur que en acabar-lo se sentiran plens d’energia vital.

Una vegada més, Rosa, moltes gràcies!

Manchas, Macchie, Taques…

A vegades, quan menys t’ho esperes reps un regal que et fa una il·lusió tremenda, com avui que m’he trobat al facebook dues traduccions del poema Taques que forma part del meu llibre On la sang. De la primera n’és l’autor en Joan Navarro que ha traslladat el poema al portugués, i de la segona en Beppe Fiorelli que l’ha traduït a l’italià. No em direu que no n’hi ha per estar content!  Deixo transcrites a sota les tres versions:

Manchas
As mesmas manchas que tingiam as mãos do avô
são agora nas tuas mãos. Envelhecer deve ser isso.
E deve sê-lo, também, olhar-se ao espelho sem tristeza,
aceitar que já nada será como tinhas imaginado
e saber que a vida é este caos onde sobrevives.

[Trad. de Joan Navarro]

Macchie
Le stesse macchie che avevano le mani del nonno
sono ora sulle tue mani. Diventar grandi dev’essere così.
E deve esserlo, pure, guardarsi allo specchio senza rimpianto,
accettare che ormai nulla sarà come l’avevi immaginato
e sapere che la vita è questo caos in cui sopravvivi.

[Trad. de Beppe Fiorelli]

Taques
Les mateixes taques que tenyien les mans de l’avi
són ara a les teves mans. Fer-se gran deu ser això.
I deu ser-ho, també, mirar-se al mirall sense recança,
acceptar que ja res no serà com t’ho havies imaginat
i saber que la vida és aquest caos en què sobrevius.

[Ricard Garcia: On la sang, Onada Edicions, 2017]

Moltíssimes gràcies Joan, moltíssimes gràcies Beppe!

Marta Pérez Sierra comenta ‘On la sang’

Amb la poeta Marta Pérez Sierra, que tot sovint em segueix allà on vaig a recitar els meus poemes, hem teixit complicitats literàries que de tant en tant em donen alegries com la d’avui quan he descobert que havia comentat On la sang a la revista digital Llavor cultural. És un plaer trobar lectores com ella que gaudeixen amb el que escric i en parlen. A sota transcric el que ha dit:

La poeta Marta Pérez i Sierra llegeix el poemari de Ricard Garcia, ‘On la sang’ (Onada Edicions, 2017), llibre que va rebre el 19è Premi de Poesia Jaume Bru i Vidal, Ciutat de Sangunt 2016, amb un pròleg de Joan Navarro i imatge de coberta de Pere Salinas.

“La lectura d’aquest llibre em recorda la veu de Ricard recitant alguns d’aquests poemes quan eren encara inèdits. Sento la seva veu pausada i rítmica que encara m’emociona, tot i no haver paït en aquell moment el contingut del que escoltava: un instant que es multiplica i és únic, com diu Navarro.

Al poeta se li revela la bellesa de la vida i la mort en tastar-les, no només amb la boca, sinó també amb les mans, amb els narius, amb el cos sencer. Tinc un amic que quan perd el nord, s’endinsa en el bosc, fa un forat al terra i hi enfonsa el rostre, per retrobar l’essència, com el poeta:

Te n’acostaves grapats a la cara per respirar-la amb força,
i hi senties, barrejades, la saó de tot un hivern de pluges.

Poemes en què el sexe, el pas del temps, l’amor, l’enyor, el dol, es prenen entre les mans i es tasten, s’oloren, es masteguen: I mastego, també, la llum amb què mires. Perquè el poeta du tota l’olor del món a la pell i el gruix de les ànimes i la sang. I ens fa tastar als lectors, vers a vers, la sal de viure. Ens fa sentir que aquest llibre és casa nostra, com el cos estimat del seu poema: Casa nostra és / respirar tanta vida / i no haver de dir res.

M’emociona la intensitat de la poesia de Ricard Garcia que sap expressar-se des de la discreció, amb tota la potència de qui se sap fort per gaudir i per patir, i amb tota la humilitat de qui se sap només una engruna d’aquest Univers. La lectura em transmet pau, mai no llisca cap a l’eixelebrament per no perdre ni un segon d’aquesta vida breu, mai. Com paladejar un bon vi, amb cura i temps, i trobar-li tots els sabors imperceptibles dins el vermell, potser un vi que nosaltres mateixos hem criat. Profundament les respires / i tranquil. Així llegim On la sang: des de l’estómac, amb la mort que passa, que és sang, com la vida. Poemes on retrobes aquell mar que et pot engolir i que també et vivifica. Aquest desordre que és el dia a dia, que se’t fica a la pell i et somou i et precipita. Aquesta terra que et xucla per dur-te fins a les seves arrels i donar-t’ho tot, la sang. Com les roses del poeta que es resisteixen a morir. El poeta calla i escolta, jo llegeixo i la pell se’m torna delicada com quan era una nena i encara no sabia que un dia se m’omplirien de taques les mans, com les de l’avi de Ricard, i així sabria que un dia jo també seria rosa seca en un jardí boirós que anomenem mort. Mentrestant, busco l’abric de les paraules per somiar la il·lusió ingràvida del vol.

Gràcies, Ricard Garcia, per la delicada manera de fer-me sentir viva fins que entri al ventre buit de la balena.”

Marta Pérez Sierra a Llavor cultural, 14 de maig de 2017 [http://llavorcultural.cat/on-la-sang/]