Entrades

Poetes a la Bassa Gran 2022: Cèlia Sànchez-Mústich

De la tríada de poetes que enguany recitaran a la Font de la Bassa Gran, la Cèlia Sànchez-Mústich (Barcelona, 1954) és qui conec de fa més temps, tant com a lector com personalment. Ja n’havia llegit novel·la i poesia, la seva obra és extensa, però em va guanyar del tot amb la seva generositat el 2011. A mi m’acabaven de donar un premi i abans no és publiqués el llibre, ella va tenir la bondat de dedicar-me un grapat d’hores de l’estiu per ajudar-me a polir-lo. En vaig aprendre molt dels seus suggeriments i el llibre va acabar sent millor que no era. Que una poeta reconeguda com ella decidís ajudar algú com jo, diu molt de la seva talla com a persona i sempre me’n sentiré agraït.

De formació musical, sempre ha estat interessada a dur la poesia més enllà del paper i recitar-la en públic, potser perquè de ben petita ja sentia com recitava la seva mare. Això i la seva volguda condició de sitgetana és el que probablement ha fet que des del 2007 dirigeixi amb el Joan Duran la Festa de la Poesia de Sitges, potser l’homenatge més sorprenent i fascinant que es faci actualment als poetes.

Més enllà dels importants premis que ha rebut, jo en vull destacar la seva capacitat d’arribar a tothom amb la valentia amb què s’enfronta a les veritats de la vida i de la mort. Sense embolcalls enganyosos ens convida a la reflexió i a pensar com convivim amb la pròpia realitat, per tant no és estrany que Els vells, aquella nosa hagi tingut la repercussió i l’èxit de lectors de tota mena que ha tingut. Ara, amb Mudança endins, ens torna a parlar de la veritat definitiva sense subterfugis ni falses afectacions. Menuda i lluitadora com és, el divendres 22 de juliol la podrem escoltar al Poetes a la Bassa Gran juntament amb el Joan Duran i Ferrer i el Jordi Benavente. De ben segur que ens farà rumiar dient-nos  coses com les d’aquest poema:

Perquè ja, tan aviat, puc riure,
dius que el dol m’és lleuger.
Què en saps tu, de les rialles,
del torrent on s’originen,
de l’embat que les empeny als llavis,
de com es fan amigues del dolor
perquè el dolor no rigui l’últim.

[Cèlia Sànchez-Mústich: Mudança endins, 2022]

Poetes a la Bassa Gran 2022: Joan Duran i Ferrer

La primera vegada que vaig tenir el Joan Duran i Ferrer (Sitges, 1978) davant per davant, va ser d’una manera un pèl peculiar o estranya, no sé com dir-ho ni si ell se’n recorda. Era el juliol del 2011 i mentre la Maria i jo passejàvem per fer temps abans del recital de la 5a Festa de la Poesia de Sitges vam aturar-nos a saludar l’Ester Xargay i el Carles Hac Mor, de cop i volta algú va cridar: “vinga, vinga que tancaran i us quedareu fora!” El Carles, tot eixerit ens diu: “va, no us encanteu!” I sense saber on anàvem, de cop i volta ens vam trobar al sopar dels poetes a les terrasses del Palau Maricel. Allà no hi havíem de ser, però havien tancat i ja no se’n podia sortir… I allà hi havia el Joan, pendent de tothom i de què tot estigués bé, que em mirava imagino que preguntant-se qui era jo i com m’havia colat allà. Finalment vaig explicar l’embolic a la Cèlia Sànchez-Mústich que espero li ho expliqués també a ell, però quina vergonya que vam passar!

Després d’aquesta anècdota, al Joan l’he vist regularment cada any a la Festa de la Poesia, sempre més hi hem tornat, de la qual n’és director juntament amb la Cèlia. Però a banda de trobar-nos, el que compta és que vaig començar a llegir la seva obra. Ha publicat teatre, narrativa i poesia, i és en aquest darrer gènere on fins ara ha estat més prolífic. El seu darrer llibre és Nua cendra, premiat amb el Vicent Andrés Estellés del premis Octubre 2019, però abans d’aquest n’havia publicat 9 més. Ja es veu, doncs, que és un home que no para: a més de poeta i narrador, és gestor cultural, se’l veu a molts dels tinglados de cultura popular i teatre que es munten a la seva ciutat i, per acabar-ho d’adobar, ho compagina amb la seva feina com a docent a la Universitat de Barcelona i a l’Institut d’Investigació Biomèdica de Bellvitge.

Això darrer em crida especialment l’atenció perquè el Juan Duran és l’exemple vivent que la dicotomia entre ciències i lletres és del tot falsa. I queda ben demostrat perquè tot i ser doctor en bioquímica ens aporta, també, una sòlida producció poètica de la qual en recitarà una bona mostra el divendres 22 de juliol al Poetes a la Bassa Gran juntament amb la Cèlia Sànchez-Mústich i el Jordi Benavente. De moment, aquí va un dels seus poemes:

Torna’m a la bellesa inconcreta
d’aquest poema enderrocat.

Tosc predador           t’hi cerco
amb ulls de l’ocell primer.
I et sobrevolo el rastre
dels sentits desmembrats,
implosió encarnada de les certeses,
els sàtirs esquelets de la derrota.

Ja tot paraula a les urpes,
obre’m porxada i ràfecs,
un niu, el buit inevitable:

podrem conjugar l’absolut
just l’endemà de la cendra.

[Joan Duran i Ferrer: Nua cendra, 2020]

Poetes a la Bassa Gran 2022: Jordi Benavente

Sobre la bicicleta o a peu, se’l reconeix sobretot quan enfila decidit el camí de la muntanya, la seva pròpia muntanya màgica. N’explora tots els camins i ha après a mirar des de dalt aquest territori de frontera, com la poesia, que és el seu Kentucky mític. Més que conèixer-nos ens reconeixíem fins que un llibre seu i un de meu van decidir entrar a casa de l’altre. Llavors sí, llavors ens vam conèixer llegint allò que un i l’altre havíem escrit. Tant és així que el seu Tots els focs totes les pistoles em va desvetllar qui és realment aquest home alt i un punt escardalenc amb qui ens havíem creuat alguna vegada sense dir-nos gaire cosa.

Us parlo, sí, del Jordi Benavente (Martorell, 1980), periodista cultural present a El Punt AvuiPúblicoAraNúvolLa Llança i Catorze. Ha publicat la novel·la Martorell negre i el recull La nit que van ploure bitllets i altres històries de Martorell i, no fa gaire, Tots els focs totes les pistoles, un llibre que tot i que és inclassificable jo el tinc sense cap mena de dubte a la lleixa de la poesia.

A banda d’escriure i llegir tot fent una cervesa al porxo, diu que ell faria de guardaboscos abans no sigui massa tard i tot siguin carreteres. De moment, però, tenim l’oportunitat de poder-lo escoltar divendres que ve, 22 de juliol, al Poetes a la Bassa Gran juntament amb el Joan Duran i la Cèlia Sànchez-Mústich. Aquí us deixo de mostra un dels seus poemes en prosa:

Va deixar escrit: Enfilaré decidit el camí boscà, fins que ja no us senti. Fins que ja no em senti. Va deixar escrit: És la llum i no el vent qui empeny el núvol. Va deixar escrit: Tot el verd que veus és aquí per salvar-nos, no així tota la resta.

            Va deixar escrit: Vagar salvatges pel bosc,
            com quan érem petits
            i tot eren mapes del tresor
            i no hi havia rellotges.

 [Jordi Benavente: Tots els focs totes les pistoles, 2021]

(Nota: l’autor de la fotografia que il·lustra aquest post és en Ferran Forné.)

Poetes a la Bassa Gran, 5 anys!

Fa poc més de 5 anys que vam fer l’aposta i, passa a passa, enguany ja arribem a la 5a edició de Poetes a la Bassa Gran. Ens deien, i nosaltres també ho sabíem, que proposar una activitat de poesia en un poble petit i en un lloc on mai se n’havia fet podia ser un fracàs, però agosarats com som ens hi vam llançar.

Vam entendre que si volíem tenir ni que fos una mica d’èxit, no podíem tenir por i havíem d’oferir un recital de tanta qualitat com poguéssim i, també, que calia fer-ho en algun lloc prou emblemàtic i acollidor per tal que la gent s’hi sentís bé. Aquest lloc és la Font de la Bassa Gran, un espai fronterer com la poesia i del qual n’hem redescobert la màgia.

Amb les premisses de recuperar la Bassa Gran per a la paraula, de portar la poesia a Sant Llorenç d’Hortons i de fer-ho amb la màxima dignitat possible, vam proposar a la Regidoria de Cultura de l’Ajuntament de fer aquests recitals d’estiu. S’hi van entusiasmar tant que des de llavors procuren que cada any sigui una mica millor.

Tal com havia de ser, tota la sèrie de recitals la va inaugurar una poeta popular de Sant Llorenç, la Montserrat Esteve. Després d’ella hi han passat poetes com en Jordi Llavina, Núria Domènech, Esteve Miralles, Sònia Moll, Teresa Pascual, Marta Pérez i Sierra, Anna Gas, Josep Checa, Sílvia Amigó, Joan Navarro i Veronika Paulics. A la llista de convidats aquest any hi afegirem en Jordi Benavente, el Joan Duran i Ferrer i la Cèlia Sànchez-Mústich. La llista, ja ho veieu, comença a fer patxoca, sobretot pensant que el 2018 no sabíem si ens estavellaríem o, per contra, ens animaríem a seguir endavant.

Aquest 2022 complim 5 anys de Poetes a la Bassa Gran. Objectivament no és gaire, però entenent que partíem del no res en un petit poble situat a l’extrem NE de l’Alt Penedès i que cada any ha estat un èxit de participació, ja us dic que nosaltres n’estem molt contents i us convidem a tornar a Sant Llorenç o, si és el cas, a descobrir-nos. Els poetes i nosaltres us esperem a la Font de la Bassa Gran (localització) el 22 de juliol a les 10 de la nit. Ep, i després del recital us convidem a fer una copeta a la fresca!

Cireres

Després de la feina impecable dels editors, La llum més alta ja corre pel món en forma de llibre. Alguns us n’heu interessat i ja és en algunes llibreries. Tot i així, mentre no us arriba, aquí hi teniu en format de vídeo un dels poemes que en formen part. Es titula Cireres i diu així:

[RG: La llum més alta, Edic. del Buc + Pruna Llibres, 2021]

Nota: la il·lustració de l’encapçalament és un detall del bodegó Natura morta amb cireres, prunes, formatge i gerra de Luis Eugenio Meléndez (1716-1780).

‘La llum més alta’, Premi Manuel Rodríguez Martínez-Ciutat d’Alcoi

Dimarts passat, 2 de febrer, es va fer públic que he estat guardonat amb el 38è Premi de Poesia Manuel Rodríguez Martínez-Ciutat d’Alcoi que convoca l’Associació Cultural Amics i Amigues de Joan Valls i Jordà pel meu llibre La llum més alta. Estic molt content pel fet que el meu llibre fos triat entre tots els que optaven al premi i vull donar les gràcies a tots els membres del jurat, format per Imma López Pavia, Marta Pérez i Sierra, Francesc Pou, Francesc Rodrigo i Manel Rodríguez-Castelló, ànima del premi. La seva tria no només suposa un nou impuls per a mi, sinó que també significa el reconeixement a la feina pacient d’anar cisellant paraules per aconseguir dir amb la major exactitud possible allò que volia dir.

Del llibre, el jurat n’ha destacat “la sobrietat i precisió d’uns poemes que despleguen un gran ventall temàtic des d’una mirada que, alhora que reconeix sense escarafalls el costat més fosc i amarg de la condició humana, enfonsa les seues arrels en una passió vital indeleble, en les constants de l’amor, en l’equilibri de la vida en harmonia amb la natura o en la força de la solidaritat amb els més desposseïts. Llibre d’una gran maduresa creativa, La llum més alta és també un cant als orígens i a l’experiència amorosa, un exercici de memòria que fa balanç del passat i una contemplació assossegada del món condensada en la veritat dels poemes amb què el poeta es rescabala de les seues ferides i obre solcs d’esperança en el cor del lector.”  Ja us podeu imaginar com me’n sento de satisfet després de llegir aquestes valoració que he volgut compartir amb vosaltres.

Aquest nou llibre, el cinquè de la meva obra poètica, serà coeditat per Edicions del Buc i Pruna Llibres. El proper mes de març ja us el podrem oferir i encara que la situació sanitària derivada de la Covid no ens ho posi fàcil, ens les empescarem d’una manera o altra per fer-ne la presentació. Podeu estar segurs que us ho farem saber per a poder compartir amb tots vosaltres, una altra vegada, el goig, la màgia i la força de la poesia.

D’Hortons 2020 / Poetes a la Bassa Gran: una nit màgica d’estiu

Ahir 24 de juliol a la nit, tot i que enguany no ho poguéssim fer a la font vam reunir-nos en un altre lloc també emblemàtic del passat del nostre poble. Ho vam fer allà on ara hi ha El Pàmpol, una magnífica escultura de Juanjo Novella, lloc aquest que havia estat una era on es batia el blat després de la sega.

Si a la font hi trobàvem l’aigua que és l’inici de tot, a l’antiga era d’en Peret hi vam trobar l’eco dels homes que batien el blat que després seria farina i pa. Per tant, tot i que involuntàriament, va ser com si les circumstàncies ens haguessin obligat a tancar el cercle nodridor que va de l’aigua de la font al pa a taula. En un lloc i l’altre hi ressonen les paraules, allò que ens defineix com a dones i homes i ens fa persones, i un lloc i l’altre han estat escenaris acollidors de bona poesia.

No vam tenir la companyia de les granotes com en edicions anteriors, però sí el càntir que ens recordava on va començar la nostra aventura poètica i que des d’ara ens identificarà. Perquè això no es va acabar ahir a la nit, ja que contra el coronavirus i contra els mals auguris de qui ens deia que no tenia cap futur fer recitals de poesia a un poble tan petit com ho és St. Llorenç d’Hortons, estem molt contents d’haver fet ja tres edicions ( 1, 2 i 3 ) del cicle Poetes a la Bassa Gran.

Quan vam començar el 2018 sabíem que era una aposta arriscada, sí, però aquí estem i tenim ganes de seguir. El públic no ens heu fallat, ahir éreu una setantena de persones que vau gaudir del recital, i no ens han fallat tampoc els poetes que hem convidat aquests tres anys i que ahir eren en Josep Checa, l’Anna Gas Serra i la Marta Pérez i Sierra. A ells, i també als d’edicions anteriors, els hem d’agrair que tot i la humilitat de la nostra proposta es preparin el recital amb la seriositat amb què ho fan. El nostre no és un gran escenari, però la seva poesia una vegada més l’ha fet créixer immensament.

I després del recital, contents de com havia anat tot, vam tancar el Poetes a la Bassa Gran 2020 amb les signatures de llibres, amb les converses disteses del públic amb els poetes i amb una copa de xarel·lo en una nit màgica d’estiu. Tot i que aquest el recordarem com l’any de la pandèmia, ahir va vèncer la poesia. A tothom qui ho va fer possible, moltes gràcies!

D’Hortons 2020 / Poetes a la Bassa Gran

No sabíem si sí o si no, però finalment hem d’anunciar que aquest juliol es farà el recital D’Hortons 2020 / Poetes a la Bassa Gran. Com a conseqüència de tot el que estem vivint els darrers mesos, aquesta tercera edició serà peculiar ja que hem hagut de buscar un nou emplaçament. Les dimensions de la font de la Bassa Gran no ens permeten mantenir les mesures de distanciament que es recomanen des del Departament de Salut, però per sort hem trobat un altre indret que també ens permetrà gaudir de la nit i de la poesia a l’aire lliure. És per això que enguany el recital canvia d’escenari i es farà al lloc que al·ludint a l’escultura de 8 metres d’acer que l’escultor Juanjo Novella hi va fer, es coneix popularment com El Pàmpol.

El recital es farà el divendres 24 de juliol a les 10 de la nit i els poetes que enguany ens oferiran la seva obra són en Josep Checa, l’Anna Gas i la Marta Pérez i Sierra. Com sempre, al final del recital podreu parlar amb ells i comentar tot allò que cregueu convenient tot fent una copa de vi o de cava. I podreu, també, aprofitar per adquirir algun dels seus llibres i que us els signin.

A tothom que ja hi ha vingut els anys anteriors (1 i 2) no cal que us fem massa propaganda perquè ja sabeu que és un acte que ens permet acostar-nos a la poesia d’una manera molt agradable. Als qui encara mai no heu assistit al Poetes a la Bassa Gran, tant si sou de Sant Llorenç com si sou de fora, us animem a venir perquè els poetes que hi hem convidat paguen molt la pena, perquè passareu un vespre de juliol que recordareu i perquè, tot i que sigui temps de Covid, no ens prenguin la poesia.

Poemes des del confinament, 34: Instant

33 poemes i una petita propina, aquest INSTANT i les roses del pati de casa que us deixo avui,  hauran estat la manera de fer-nos companyia des del Dia Mundial de la Poesia fins avui, diada de Sant Jordi.

Que ningú hi busqui cap criteri en la tria de poemes, entre uns quants dels meus també n’hi ha d’altres poetes tot depenent, només, del meu ànim d’aquell dia. N’hi haurà més? Potser sí, però no cada dia com fins ara; si una cosa no vull és que la poesia se’m converteixi en una obligació. Faré més vídeo-poemes, segur, però només quan ensopegui amb uns versos que m’ho demanin i senti, com tots aquests dies, la necessitat imperiosa de compartir-los amb vosaltres.

 Aquests 34 poemes des del confinament m’han servit per acostar-me a vosaltres i per a sentir-vos també molt a prop perquè, com diu el poema d’avui, allò que al cap d’avall compta és trobar una mà que ens aculli les ferides i la companyia que ens fem. Ah, i sobretot llegiu poesia i estimeu. Bon Sant Jordi!

[RG: De secreta vida, Ed. 3i4, 2008]

Poemes des del confinament, 33: Lleument gebrada de sang

[Ricard Garcia: On la sang, Onada Edic., 2017]