Entrades

Amb la Teresa Pascual

Ben aviat, concretament els dies 14 i 15 de novembre, tindré la sort de poder compartir dos actes amb la poeta Teresa Pascual. Estic molt content de poder-ho fer i, per això mateix, us convido a participar-hi.

D’entrada, el dijous 14 de novembre a les 7 de la tarda serem a la Biblioteca de Martorell per fer-hi la presentació de Vertical, el llibre amb el qual va guanyar el Premi de Poesia Ausiàs March de Gandia. Jo presentaré el llibre i explicaré la lectura que n’he fet i la Teresa Pascual en llegirà alguns poemes a més de respondre a totes les coses que li vulguem preguntar.

L’endemà, el divendres 15 de novembre a les 7 de la tarda, anirem a la Biblioteca Jaume Vila i Pascual de Gelida i allà hi farem un recital de poesia durant el qual, com ja hem fet altres vegades, llegirem obra seva i meva de manera intercalada.

Tant un acte com l’altre em fan molta il·lusió, primer perquè la Teresa Pascual ha estat una de les persones que més m’ha animat i empès a escriure poesia i a publicar-la, però també perquè tractant-se d’una de les poetes actuals més importants, tindrem l’oportunitat de poder escoltar i sentir la seva poesia dita per ella mateixa. Si sou a prop i podeu venir, no us ho perdeu. Us hi esperem!

Juntos cruzan un río sin lecho. 10 poetas catalanes

Fa unes setmanes l’amic i poeta Joan Navarro em va proposar que li enviés cinc poemes per una antologia bilingüe. Ho vaig fer i ell mateix s’encarregà de la traducció al castellà dels poemes i de l’edició d’aquesta antologia de 10 poetes catalans formada per Manuel Bellver, Anna Gas, Imma López Pavia, Consol Martínez, Maria Antònia Massanet, Carles Mulet, Marta Pérez i Sierra, Joan de la Vega, Josep Manel Vidal i jo mateix.

Finalment, a partir d’un vers de Joan de la Vega l’antologia s’ha titulat Juntos cruzan un río sin lecho i s’ha publicat a la revista xilena de literatura i art Los poetas del 5 que dirigeix la Gladys Mendía. Content de formar-ne part i agraït al Joan Navarro i a la Gladys Mendía per la feinada que fan per difondre la poesia, aprofito i us convido a consultar-la en línia des d’aquest enllaç.

Poetes a la Bassa Gran 2019: Teresa Pascual

Amb la Teresa Pascual (Grau de Gandia, 1952) ens vam conèixer d’una forma una mica rocambolesca en què hi van intervenir un programa de ràdio, un llibre regalat i un festival de poesia que van desembocar en una cita a cegues que va sortir, per sort de tots dos, molt bé. Però els intríngulis d’aquesta història que té celestina i tot, ja us els explicaré un altre dia, de moment el que compta és que la seva generositat em va empènyer a dedicar-me a la poesia. I gràcies també a la seva generositat, serà una de les poetes que enguany participaran al POETES A LA BASSA GRAN 2019.

La Teresa ha exercit de professora de filosofia durant molts anys, però també ha estat traductora de les poetes en llengua alemanya Brigitte Oleschinski i Ingeborg Bachmann i del filòsof Hans Magnus Enzensberger. Com a poeta ha rebut alguns dels premis de poesia més prestigiosos de la literatura catalana (Premi Senyoriu d’Ausiàs March, Premi Vicent Andrés Estellés, Premi de la Crítica Serra d’Or, Premi de la Crítica Catalana i Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians, Premi Ausiàs March, etc.) i ha publicat, fins ara, deu llibres. Alguns dels títols de les seves obres que podríem citar són Flexo, Les hores, El temps en ordre, Rebel·lió de la sal, València Nord o Vertical.

Com ja podeu endevinar, tenir-la a Sant Llorenç el divendres 12 a les 10 de la nit a la font de la Bassa Gran, juntament amb la Sònia Moll Gamboa i l’Esteve Miralles, és un luxe que li hem d’agrair i que no podem deixar passar. De moment, us deixo aquí un poema de mostra:

D’esquena, les ciutats obrien túnels

rendides a l’oblit i a la foscor.

Els hòmens ignoraven tots els rumbs,

les roses s’enredaven amb les algues.

De qui aquell crit apagat de la pèrdua?

 

Tan sols roman la torre vertical

d’aquell rellotge amb les hores tan lluny

que sols tu, pare, aconseguies veure,

tan dret, quiet, com si apuntares lluny

entre els palets de caixes de taronja

i grues que clamaven contra el cel;

com si es poguera abastar l’infinit

en el traçat perfecte de les corbes.

 

[Teresa Pascual: Vertical, 2019]

Poetes a la Bassa Gran 2019: Sònia Moll Gamboa

Ara mateix no sabria dir quan vaig conèixer la Sònia Moll Gamboa (Barcelona,1974), però sí que recordo que el seu blog,  La vida té vida pròpia, es va convertir per a mi en un dels blogs de lectura imprescindible d’ençà que el vaig descobrir. Des de llavors que li he seguit la pista i fins i tot hem tingut l’oportunitat de recitar plegats en un parell d’ocasions.

La Sònia ha fet feina de correctora i editora en diverses editorials i a l’Optimot, també ha treballat de professora de català per adults i imparteix tallers d’escriptura creativa. Però a més de tot això és escriptora i poeta. A banda del seu blog, col·labora regularment a La Directa. Una recopilació de les columnes que hi ha publicat es pot llegir al seu llibre Beneïda sigui la serp (2018).

Com a poeta ha publicat Non si male nunc (2008) que va obtenir el Premi de Poesia de Sant Celoni, el recull de proses poètiques Creixen malgrat tot les tulipes (2013) que va guanyar el Premi 25 d’Abril de Benissa i el 2014 va publicar I Déu en algun lloc.

Ben aviat, el divendres 12 de juliol a les 10 de la nit, serà amb nosaltres i amb l’Esteve Miralles i la Teresa Pascual al POETES A LA BASSA GRAN 2019 per oferir-nos la seva poesia. Si ja la coneixeu, prou que ho sabeu que paga la pena anar a la Bassa Gran; i si encara no l’heu llegit o sentit mai, estigueu segurs que us agradarà. Per anar fent caliu, us deixo una de les seves magnífiques proses poètiques:

poeta llac

Torno a ser jo. La que diu només el que vol dir, i no el que la gent té ganes que digui. Jo amb els meus versos tallavenes, els meus poemes llac, sempre al voltant del mateix, perquè em nodreix i em diu, perquè m’és i em parla endins, a tocar del misteri. Jo i prou, amb els pits a rebentar de llet inútil, amb la mare morint-se’m encara a estones, de cop i volta, amb l’enyor etern d’un llindar a la cuina des d’on m’escolten sense judicis. Torno a ser jo buscant un (altre) lloc, imaginant altres paisatges, fidel a la terra de les avantpassades i als oceans que me’n separen.

 Torno a ser jo i torno a escriure en els marges del full, aquest lloc estret on encara hi cap  (amb lletra ben petita) l’amor sense etiquetes, la vida sense quadrícules.

[Sònia Moll Gamboa: poeta llac a La vida té vida pròpia, 19maig2018]

Poetes a la Bassa Gran 2019: Esteve Miralles

Amb l’Esteve Miralles (1964), ell de Masquefa i jo de Sant Llorenç ens vam conèixer a l’institut i tot i que després no hem coincidit, sí que hem anat tenint notícia l’un de l’altre. L’Esteve dedica la seva vida professional a la docència a més de fer moltes altres coses. També ha fet de traductor i és escriptor.

Amb el dietari Retrobar l’ànima va obtenir el Premi Marian Vayreda de narrativa el 2012. Abans, però, havia publicat la novel·la Núvols com amb què havia guanyat el Premi Fundació Enciclopèdia Catalana de Narrativa. En l’àmbit de la poesia, ha publicat Llum (edició en línia, 2014) i Com si tinguessis temps (Núvol, 2014). Aquest darrer títol el podeu obtenir i llegir si cliqueu aquí.

Ara, el proper divendres 12 de juliol a les 10 de la nit, serà al POETES A LA BASSA GRAN amb la Sònia Moll Gamboa i la Teresa Pascual. Estic content que ens poguem retrobar  i que pugui venir a Sant Llorenç on tindrem, tots plegats, la sort de poder escoltar la seva poesia recitada per ell mateix. Mentrestant i per anar fent boca, us deixo un poema de mostra:

T’he vist mirar la plana dels horòscops,

buscar paraules que se’t revelin, fas

com si tinguessis temps de creuar ponts,

de prendre el sol en illes de l’Adriàtic,

platges de roca i pins.

 

T’he vist mirar els xiprers del cementiri;

t’he vist el cap alçat, fent com si sí,

com si sabessis com mirar xiprers.

Tens un moquet aigualit que se’t perd.

T’he vist com te’l miraves, el paleta

que tancava la làpida amb ciment

He vist les roses, i el manat d’espígol.

He vist com te’l miraves. I un mar blau.

 

[Esteve Miralles: Com si tinguessis temps, 2014]

D’hortons 2019 / Poetes a la Bassa Gran

L’any passat, l’Ajuntament de Sant Llorenç d’Hortons va acollir i impulsar la iniciativa d’engegar una sèrie de recitals de poesia a la fresca les nits d’estiu i com a conseqüència d’això vam fer una primera edició en la qual hi van participar, com es pot veure a la fotografia, la Núria Domènech, la Montserrat Esteve i el Jordi Llavina.

Animats per l’èxit del recital de l’estiu passat, el proper divendres 12 de juliol a les 10 de la nit en farem la segona edició, l’hem anomenat D’Hortons 2019 / Poetes a la Bassa Gran i hi participaran l’Esteve Miralles, la Sònia Moll Gamboa i la Teresa Pascual, tres poetes d’orígens i sensibilitats diverses que ens recitaran una mostra de la seva obra poètica.

Per tant, us convidem a venir a la font de la Bassa Gran, un espai emblemàtic de Sant Llorenç que des de començaments del segle XX ha estat lloc de trobada i que ara recuperem, també, per a la poesia. Com l’any passat, escoltarem els poetes a la fresca i podrem, després, intercanviar-hi impressions i compartir una copa de vi o cava.

Des del primer moment, tirar endavant el Poetes a la Bassa Gran ha estat un repte per a nosaltres i ens agradaria que es consolidés, i és per això que encara que aquest sigui un cicle humil en les formes i el cost, és ambiciós pel que fa a la qualitat dels poetes que hi convidem. Tot i que el nostre sigui un petit poble situat en un dels extrems del Penedès, es mereix que ens esforcem a portar-hi la millor poesia i a oferir-vos-la amb la major dignitat possible.

I com ja vam dir el juliol de l’any passat, tornem a repetir que estem convençuts que escoltar els poetes dient els seus propis versos és una magnífica experiència. És per això que us convoquem al recital de poesia que faran l’Esteve Miralles, la Sònia Moll Gamboa i la Teresa Pascual en un lloc ben especial. Imagineu-vos-ho: l’estiu, l’aire de la nit que ja s’endú la calor, el raig de l’aigua, una copa amb els amics i la poesia que emergeix en mig de tot… Us hi esperem!

‘Celobert’ de Rosa Font Massot

Dissabte passat es va fer públic que la poeta gironina Rosa Font Massot ha estat  la guanyadora del XXXIXè Premi Senyoriu d’Ausiàs March pel seu llibre Celobert. L’acte de proclamació es va fer dissabte passat a Beniarjó i a mi em va tocar, a petició de la Rosa, parlar del seu llibre. Ho vaig fer de gust i us recomano ben convençut que el llegiu. Aquí us deixo un extracte de la meva intervenció:

Algunes vegades tens la sort que t’enamores del que llegeixes. No saps ben bé perquè et passa, però t’adones que el llibre que tens a les mans no et deixa indiferent, que conté alguna cosa que et crida l’atenció poderosament i et sedueix. D’entrada no sabia a què atribuir-ho, potser -pensava- a què tot i que els versos es referien a una aparent quotidianitat, em transportaven a les coses essencials: la paraula, l’ésser i el lloc, el fet d’estimar, el temps… 

L’estructuració del llibre en quatre parts (Celobert, Formes buidades, Ningú i Només això) no només respon -al meu entendre- a les preguntes que la poeta es fa sobre el que és essencial, sinó que també ens diu aquelles coses que n’ha après. Sap molt bé que vol dir-nos i de què vol parlar-nos i és per això que afirma: “escric el que sé de la vida, el que aprenc de la mort.” I a més ha trobat una manera de dir que és plena de bellesa. Una bellesa, però, que no embafa i es caracteritza per la capacitat d’explicar amb una senzillesa exemplar allò que és complex. Tant és així que la poeta ens deixa “les preguntes […] esteses amb la roba que regalima al buit del celobert.” I d’aquesta manera, unint un element tan quotidià com la bugada i un altre de més transcendent com les preguntes encara sense respondre, ens situa en un espai que no hi hauríem parat atenció, el celobert, i que pot ser, en canvi, el lloc on el més íntim s’uneix a la quotidianitat: un espai de transició que no és dins ni tampoc fora, una mena de frontera on com el pagès que al poema Circ arrenca tresors de la terra, la Rosa Font hi obté instants de poesia gairebé màgics.

I dic màgics perquè els poemes de Celobert són plens d’aquelles coses que tot i que sovint ens són imperceptibles, omplen de significat els moments en què gosem aturar-nos : “una fulla que aterra […] el so reclòs en l’úter de la nit… // les roses per regar […] el perfum dels lilàs escampat pel jardí… // els peus que arrelen en el llot… // l’aigua // les fulles dels àlbers contra el vent…”  I també “la paraula, el riu de les paraules” que d’alguna manera ens permet fer florir el món i ens permet descriure’l. Potser per això se’ns parla de la “set de les paraules”, unes paraules que gairebé tenen cos en la poesia de la Rosa Font, paraules que s’emmarquen en l’aire i el silenci i que ens permeten acostar-nos a la immensitat d’un instant que tot i que fuig ràpidament, mentre passa és etern. Això es fa molt evident en aquest poema:

CABIROL

 La llum, només un vel i una boira de grocs,
s’allisa els plecs del vestit pàl·lid.
Capvespre al caminet del riu.

Un fresseig fa arborar les romegueres
i corre al canyissar.
El salt encegador d’un cabirol
agita els àlbers i estremeix els joncs.

Aquest instant només. Una mirada.
El temps que va del so

                                             al llarg silenci.
L’alè que va deixant la nit
als ulls encesos del capvespre.

Ens aquests versos es veu clarament com la poesia de la Rosa Font és plena d’imatges evocadores de vida i es veu, també, com amb paraules precises evoca els sons, les plantes, l’aire -sense que calgui dir-ho, només suggerir-ho-, és a dir, tot allò que succeeix i forma part de l’instant en què el cabirol, com un clímax, salta i la vida és un esclat. I després del so, ens fa sentir al silenci que ho emmarca tot, que emmarca la vida i ens deixa els “ulls encesos del capvespre.” És amb la paraula que la Rosa Font ens fa reviure la màgia d’aquest moment, i és per això que cal “salvar el foc de la paraula.”

Però la poesia de Celobert no és només una poesia que ens crida l’atenció sobre el més diminut i imperceptible, és també una poesia profundament arrelada al lloc: l’ésser se’ns manifesta també perquè hi som en el lloc i la poeta ens convida a recórrer la seva ciutat, una Girona  feta de sons i de colors, de captards i aigua i alzines i pollancres, de glicines i d’hortènsies, de carreus i ombres i patis i eixides, de riu i ponts… Una ciutat on “la llum musculada de l’aire” (aquesta imatge és impressionant!) s’escola pels carrers i on encara hi arriben “les veus del galliner i l’olor de fang.” Tot i així, la ciutat no està poblada només de records amables, també la recorren les ombres i els àngels ferits que hi transiten en solitud amb només un gos fidel que ens mira i ens interpel·la i espera, i la ciutat també és la fàbrica i la capsa buida que ens estotja, la ciutat són els sons del carrer i de les cases i les veus i “la Paula i la Mariam i en Raschid i el Jofre.”

I més enllà de la ciutat, l’arrel també és a les vores del Fluvià i als murs de Sant Pere de Roda, a les vinyes de Garriguella, a l’hort dels pares, a les volves de pols que quan érem nens convertíem en àngels, al peixet de plata que ha saltat d’unes velles cartes desades al rebost… Sí, les arrels són a la memòria de la infància i a les cases on s’ha viscut, però també en el present i per això la poeta no ens estalvia -també per això ha de servir la paraula- fer-nos present el dolor, ja sigui a la Rambla de Barcelona l’agost de 2017 o sota les seus sense escrúpols del Commerzbank i del BCE.

I entre tot això, hi trobem també la necessitat de cercar déu, un déu gens majestàtic i fet de minúscules, un déu de mida humana i humil: “Pot ser que sigui déu / la bellesa de l’herba i de la boira, / la nit eterna de la pedra, / la vida que s’apaga en l’arbre sense arrels? / Herba glaçada, boira, pedra, arbre, / déus, on sou?” Déu és potser “el vespre que s’allargassa” o la llum que ens gronxa, la terra i els àlbers que ens parlen “en mig del silenci del bosc…” I també ho és assolir la calma i la saviesa que ens donaria entendre com ho entén la Rosa Font que som “només una bombolla buida / que cavalca amb el vent / i esclata i es desfà”, que som “el vaivé lent de l’arbre” i que “el temps només és temps.” Abans, però, potser haurem tingut l’encert i la felicitat de viure el paradís “mentre encetem una fruita, / tu i jo”, de tastar-la, “i després de mirar-nos”, engolir-nos “tu i jo”.

No us l’estalvieu aquest llibre, llegiu-lo i deixeu-vos captivar per la bellesa dels versos de la Rosa Font, potser us passi com a mi que quan el vaig encetar per primer cop em van seduir i no en sabia el perquè. Ara que sí que ho sé, us el recomano amb ganes: té la grandesa de les coses senzilles, de les coses que de importen. I sense fer escarafalls i defugint les vanitats mundanes  ens acosta amb delicadesa a la vida essencial: els llocs on som, la terra i l’aigua, les veus, les olors, els colors i la llum, l’aire que ens conté i les paraules que ens permeten -com diu en el següent poema- anar més enllà:

ENLLÀ

No hi ha respir per a aquesta ànima ferida.
Gotims de sol al vidre opac
i un filet de llum a la falda
m’amanyaguen el cor
i em diuen que respiri,
que cridi tots els noms dels éssers que he estimat,
que m’estiri damunt del terra fred
i abraci el cel d’enllà del sostre.
No sé si respirar.
Al cos m’hi neixen ales.

Llegia Celobert i era com si també m’hi nasquessin aquestes ales… L’enhorabona, Rosa, pel premi i per aquest gran llibre!

[Rosa Font Massot: Celobert, Ed. 3i4, col. Poesia 3i4, núm. 181. ISBN: 978-84-17469-15-3]

 

‘El dia que va néixer Orlando’ a l’Espai Vilaweb

D’entrada pensava que no sabria dir que és el que m’uneix a la Maria Victòria Secall, però de seguida he vist que m’equivocava, que sí que ho sé. Cara a cara ens vam conèixer durant el cap de setmana que vam passar a Búger tota una colla de bloguers convidats per ella i la Roser Giner. Però la cosa ja venia de lluny, gairebé del 2004, l’any que sense saber massa que estava fent ni on em portaria vaig obrir el meu primer blog, titulat Els contorns del xiprer, a Vilaweb. Allà vaig començar a penjar-hi alguns posts molt breus, també alguns poemes i versos esparsos que llegits ara m’adono que tenien un cert aire d’amargor i de dolor.

Dues lectores que signaven ars virtualis Victòria van començar aviat a deixar-hi comentaris que em van fer bona companyia i des de llavors que les vaig anar seguint a internet. Estirant del fil, aquell Victòria em va conduir fins a El pèndol de petites oscil·lacions, el blog que signava na Maria Victòria Secall. Era ella, doncs, qui comentava tot sovint els meus textos de manera discretíssima però fent un ús precís i exacte de les paraules. Aviat me’n vaig adonar que aquells eren els comentaris d’algú que coneix el poder balsàmic de les paraules, algú que sap que la paraula cura. Per tant, aquelles paraules tan ben dites van ser les que van anar teixint la nostra amistat.

Des de molt aviat vam anar llegint-nos i descobrint-nos ella i jo la poesia que escrivíem i compartint-la de vegades a la xarxa i altres vegades en forma de llibre, com quan va publicar el seu Gramòfon de runes, un llibre que ja ho vaig dir m’era aliment i em donava força.  Ara n’acaba de publicar un altre, El dia que va néixer Orlando, i també en parlarem. D’entrada ho farem el dimarts que ve a l’Espai Vilaweb en un acte que presentarà Vicent Partal. A continuació, en Carles Rebassa, na Roser Giner i l’autora, Maria Victòria Secall, parlaran del llibre. Finalment, el Joan Alcaraz, el Francesc Cabiró, la Montserrat Espallargas, la Roser Giner i jo mateix recitarem alguns dels poemes del llibre.

Si coneixeu la poesia de na Maria Victòria Secall, ja sabeu que paga la pena anar-la a escoltar. Però si encara no la coneixeu, aquesta és una bona oportunitat per entrar-hi de cap i deixar-se seduir pels seus versos. A l’Espai Vilaweb (Carrer Ferlandina, 43, Barcelona) el dimarts 30 d’octubre a les 7 de la tarda, aquí hi teniu el cartell amb tot el que us cal saber. Us hi esperem!

Festa de la Poesia a Sitges

Que la Cèlia Sànchez-Mústich em truqués i ella i el Joan Duran em convidessin a participar a la Festa de la Poesia a Sitges d’enguany em va fer molta il·lusió, tanta que gairebé sense pensar-m’ho vaig dir de seguida que sí que hi aniria. Fins ara havia anat a la Festa de la Poesia com a públic unes quantes vegades i sempre n’havia gaudit molt i molt. Però a més, alguns poetes amics que hi han estat convidats en diferents edicions en parlen amb tant d’entusiasme i alegria que a mida que s’acosta la Festa tinc més ganes de ser-hi. I hi seré en companyia del Josep Porcar, la Samantha Barendson, el Josep-Ramon Bach, la Maria Cabrera, l’Isabel Ortega i el Quico Pi de la Serra, a més de tota la gent entusiasta de Sitges.

Us deixo aquí el programa complet i si volguéssiu donar un cop de mà a la Festa de la Poesia, ho podeu fer a través d’aquest verkami. Us esperem a Sitges els dies 6, 7 i 8 de juliol. Si podeu, no us perdeu!

D’Hortons 2018 / Poetes a la Bassa Gran

Aquest any que en fa 200 que Sant Llorenç d’Hortons es va convertir en un municipi independent del de Gelida, l’Ajuntament ho ha volgut celebrar amb tota una colla d’actes i, entre aquests, hi haurà també un recital de poesia que hem anomenat D’Hortons 2018 / Poetes a la Bassa Gran.

Després que l’Ajuntament em fes l’encàrrec d’organitzar el recital, hem convocat tres poetes el divendres 13 de juliol a les 10 de la nit a la font de la Bassa Gran, un lloc emblemàtic del poble on antigament s’hi anava a fer la bugada, a omplir el càntir, a prendre la fresca o a fer petar la xerrada. Ara hi anirem, també, a escoltar poesia. Concretament aquest any podrem escoltar la de la Montserrat Esteve, del Jordi Llavina i de la Núria Domènech.

Per poc que puguem després d’aquesta nit de poesia en vindran d’altres, perquè la intenció és poder convertir Poetes a la Bassa Gran en un cicle que, tot i començar de manera humil, porti a Sant Llorenç d’Hortons poetes amb diferents maneres d’entendre la poesia perquè ens recitin els seus poemes.

I com que estem convençuts que escoltar com els poetes diuen els seus propis versos és un luxe que sovint no arriba a pobles com el nostre, convoquem tothom a gaudir d’una nit de poesia en un lloc especial de Sant Llorenç d’Hortons. Imagineu-vos una nit d’estiu amb el so de l’aigua i l’aire que mou lleugerament els pàmpols dels plàtans de la font, una copa en bona companyia i la veu dels poetes que creix enmig del silenci i ho embolcalla tot… Tant si en sou aficionats com si mai heu tastat la poesia, us convidem a venir i a descobrir la veu dels poetes i la seva màgia. Us hi esperem!