Entrades

‘El dia que va néixer Orlando’ a l’Espai Vilaweb

D’entrada pensava que no sabria dir que és el que m’uneix a la Maria Victòria Secall, però de seguida he vist que m’equivocava, que sí que ho sé. Cara a cara ens vam conèixer durant el cap de setmana que vam passar a Búger tota una colla de bloguers convidats per ella i la Roser Giner. Però la cosa ja venia de lluny, gairebé del 2004, l’any que sense saber massa que estava fent ni on em portaria vaig obrir el meu primer blog, titulat Els contorns del xiprer, a Vilaweb. Allà vaig començar a penjar-hi alguns posts molt breus, també alguns poemes i versos esparsos que llegits ara m’adono que tenien un cert aire d’amargor i de dolor.

Dues lectores que signaven ars virtualis Victòria van començar aviat a deixar-hi comentaris que em van fer bona companyia i des de llavors que les vaig anar seguint a internet. Estirant del fil, aquell Victòria em va conduir fins a El pèndol de petites oscil·lacions, el blog que signava na Maria Victòria Secall. Era ella, doncs, qui comentava tot sovint els meus textos de manera discretíssima però fent un ús precís i exacte de les paraules. Aviat me’n vaig adonar que aquells eren els comentaris d’algú que coneix el poder balsàmic de les paraules, algú que sap que la paraula cura. Per tant, aquelles paraules tan ben dites van ser les que van anar teixint la nostra amistat.

Des de molt aviat vam anar llegint-nos i descobrint-nos ella i jo la poesia que escrivíem i compartint-la de vegades a la xarxa i altres vegades en forma de llibre, com quan va publicar el seu Gramòfon de runes, un llibre que ja ho vaig dir m’era aliment i em donava força.  Ara n’acaba de publicar un altre, El dia que va néixer Orlando, i també en parlarem. D’entrada ho farem el dimarts que ve a l’Espai Vilaweb en un acte que presentarà Vicent Partal. A continuació, en Carles Rebassa, na Roser Giner i l’autora, Maria Victòria Secall, parlaran del llibre. Finalment, el Joan Alcaraz, el Francesc Cabiró, la Montserrat Espallargas, la Roser Giner i jo mateix recitarem alguns dels poemes del llibre.

Si coneixeu la poesia de na Maria Victòria Secall, ja sabeu que paga la pena anar-la a escoltar. Però si encara no la coneixeu, aquesta és una bona oportunitat per entrar-hi de cap i deixar-se seduir pels seus versos. A l’Espai Vilaweb (Carrer Ferlandina, 43, Barcelona) el dimarts 30 d’octubre a les 7 de la tarda, aquí hi teniu el cartell amb tot el que us cal saber. Us hi esperem!

T’he tingut tant…

T’he tingut tant

que ara em sé orfe de nosaltres,

tant com se’n sent l’espiga

quan el tall esmolat de la dalla

en sega la tija i ja no és terra ni arrel,

només aire i llum i estiu que es vincla.

T’he tingut tant, però,

que em queda, com un rostoll rebel

que resisteix a la vora del marge,

la llum de la teva pell colrada

i tant de mar als ulls i nosaltres,

aquest nosaltres inabastable…

 

Festa de la Poesia a Sitges

Que la Cèlia Sànchez-Mústich em truqués i ella i el Joan Duran em convidessin a participar a la Festa de la Poesia a Sitges d’enguany em va fer molta il·lusió, tanta que gairebé sense pensar-m’ho vaig dir de seguida que sí que hi aniria. Fins ara havia anat a la Festa de la Poesia com a públic unes quantes vegades i sempre n’havia gaudit molt i molt. Però a més, alguns poetes amics que hi han estat convidats en diferents edicions en parlen amb tant d’entusiasme i alegria que a mida que s’acosta la Festa tinc més ganes de ser-hi. I hi seré en companyia del Josep Porcar, la Samantha Barendson, el Josep-Ramon Bach, la Maria Cabrera, l’Isabel Ortega i el Quico Pi de la Serra, a més de tota la gent entusiasta de Sitges.

Us deixo aquí el programa complet i si volguéssiu donar un cop de mà a la Festa de la Poesia, ho podeu fer a través d’aquest verkami. Us esperem a Sitges els dies 6, 7 i 8 de juliol. Si podeu, no us perdeu!

D’Hortons 2018 / Poetes a la Bassa Gran

Aquest any que en fa 200 que Sant Llorenç d’Hortons es va convertir en un municipi independent del de Gelida, l’Ajuntament ho ha volgut celebrar amb tota una colla d’actes i, entre aquests, hi haurà també un recital de poesia que hem anomenat D’Hortons 2018 / Poetes a la Bassa Gran.

Després que l’Ajuntament em fes l’encàrrec d’organitzar el recital, hem convocat tres poetes el divendres 13 de juliol a les 10 de la nit a la font de la Bassa Gran, un lloc emblemàtic del poble on antigament s’hi anava a fer la bugada, a omplir el càntir, a prendre la fresca o a fer petar la xerrada. Ara hi anirem, també, a escoltar poesia. Concretament aquest any podrem escoltar la de la Montserrat Esteve, del Jordi Llavina i de la Núria Domènech.

Per poc que puguem després d’aquesta nit de poesia en vindran d’altres, perquè la intenció és poder convertir Poetes a la Bassa Gran en un cicle que, tot i començar de manera humil, porti a Sant Llorenç d’Hortons poetes amb diferents maneres d’entendre la poesia perquè ens recitin els seus poemes.

I com que estem convençuts que escoltar com els poetes diuen els seus propis versos és un luxe que sovint no arriba a pobles com el nostre, convoquem tothom a gaudir d’una nit de poesia en un lloc especial de Sant Llorenç d’Hortons. Imagineu-vos una nit d’estiu amb el so de l’aigua i l’aire que mou lleugerament els pàmpols dels plàtans de la font, una copa en bona companyia i la veu dels poetes que creix enmig del silenci i ho embolcalla tot… Tant si en sou aficionats com si mai heu tastat la poesia, us convidem a venir i a descobrir la veu dels poetes i la seva màgia. Us hi esperem!

Música secreta a Beniarjó

Amb el Jordi Sàbat ja fa molt que col·laborem conjugant música i poesia. Però tot i així, encara em sorprèn, com quan fa uns dies se’m va presentar a casa amb les noves músiques que ha composat expressament per alguns dels poemes del meu llibre De secreta vida.

Es veu que fa temps que hi donava voltes i, finalment, ha transcrit a la partitura la música que els poemes li suggerien. Per a mi ha estat una sorpresa molt emocionant sentir-lo interpretar la música que ha escrit a partir dels meus versos i descobrir una nova manera d’entendre els meus poemes.

I ara, aprofitant que el proper divendres 13 d’abril participarem en un dels actes que es fan a l’entorn del Premi de Poesia Senyoriu d’Ausiàs March, el Jordi i jo farem un recital poètic i musical durant el qual estrenarem aquestes noves músiques. N’estic molt content, perquè aquesta vegada quedarà ben palès que no es tracta pas de què la música acompanyi la poesia, sinó que el que volem és que s’estableixi un diàleg entre ambdues expressions artístiques.

Si bé hi recitaré poemes d’altres llibres i el Jordi interpretarà també peces d’altres compositors, estrenar la seva Música secreta a Beniarjó té un valor especial per a mi, ja que és on l’any 2007 se’m va concedir el Premi de Poesia Senyoriu d’Ausiàs March pel llibre De secreta vida. Des de llavors que m’hi sento lligat i tornar-hi ara amb els versos que es van publicar gràcies al premi de Beniarjó i amb la nova música que els acull és una forma d’agrair al Senyoriu d’Ausiàs March tot el que m’ha donat.

[Nota: Musica secreta i més…/ Poesia i música amb Ricard Garcia i Jordi Sàbat /Auditori de Beniarjó (Pl. del 3 d’abril, núm. 1)/ 13 d’abril a les 20:00h.]

No ens prendran la poesia

Dissabte passat a la tarda havíem de parlar, el Jordi Solà Coll i jo, dels nostres respectius llibres a la llibreria La Impossible. L’empresonament de Jordi Turull, Josep Rull, Raül Romeva, Dolors Bassa i Carme Forcadell el dia abans (encara no s’havia produït la detenció a Alemanya del president Puigdemont), va fer que ens preguntéssim sobre l’oportunitat o no de fer l’acte que teníem previst i pel qual ens havien convidat en Ricard Mirabete i la llibreria.

Després de parlar-ne, vam decidir que sí, que hi aniríem i parlaríem de poesia i en llegiríem. I així ho vam fer perquè entenem que la poesia no només no pertany al seu món sinó que els fa nosa, el seu és un món on només compta la matèria més banal, ja sigui el diner o siguin les misèries del poder. La poesia no hi té cabuda. Aquest que se’ns vol imposar no és el nostre món, no el volem i així ho manifestem una vegada i una altra i tantes com calgui; i una vegada i una altra ens volen fer callar perquè la poesia se’ls escapa ingovernable i rebel.

Davant de tantes agressions com estem patint i per culpa de la tristor que ens provoca tanta injustícia, ens podríem haver quedat en silenci, però no, una vegada més ens vam alçar per fer de la poesia una arma de reflexió i de gaudi. I així va ser, perquè tot i les inclemències meteorològiques i la borrasca política, es va omplir la sala i entre tots vam conjurar el monstre.

Sabem que si poguessin, farien emmudir els poetes; tots sabem que ja ho han fet en altres ocasions. I és per això, perquè no ens facin callar, que hi vam anar i en bona companyia vàrem compartir la màgia de la poesia. Durant la tarda de dissabte a La Impossible vam dir ben clar que no ens prendran la dignitat ni, tampoc, no ens prendran la poesia.

Poetes Impossibles: Jordi Solà Coll i Ricard Garcia

Fa un temps, en Ricard Mirabete ens va convidar a en Jordi Solà Coll i a mi a participar al cicle Poetes Impossibles que es fa el darrer dissabte de cada mes a la llibreria La Impossible de Barcelona. Ho farem el proper dissabte 24 de març a dos quarts de 7 de la tarda i aprofitarem per parlar del nostres darrers llibres, el seu Ulls de glaç i el meu On la sang.

Curiosament, tot i que fins abans de l’estiu encara no ens coneixíem personalment, el Jordi i jo hem descobert no només moltes confluències en el camp de la poesia, sinó que també hem descobert que tots dos havíem patit l’estultícia d’algú que es mou de forma molt poc elegant pel món de la literatura. Ara ja ens fa riure i el cas és que una cosa i l’altra han creat entre nosaltres complicitats que de ben segur ens ajudaran dissabte a parlar de poesia i a compartir-la.

També ens agradaria compartir-la amb vosaltres, per això, si us ve de gust us convidem a venir a La Impossible a escoltar-nos i a parlar de poesia.

Maria Josep Escrivà parla de ‘On la sang’

L’1 de juny passat la llibreria La Memòria ens va acollir per tal que la Maria Josep Escrivà presentés On la sang, el meu darrer llibre. Van ser una tarda i un vespre que alguns dels que allà ens vam aplegar recordarem sempre, per tot el que la Maria Josep va explicar i per les complicitats que després van néixer entre persones que ens trobàvem per primera vegada al voltant d’una taula.

I ara, uns mesos més tard, torno a tenir la sorpresa que durant el cap de setmana de l’1 d’octubre de 2017, a més de fer-nos costat defensant la dignitat democràtica d’un poble i de tantes i tantes persones que volien expressar la seva voluntat de ser i que no volien tornar a ser violentades per la desraó del poder, la Maria Josep va acabar d’escriure a casa meva i sense que jo me n’adonés, la ressenya de On la sang que ha publicat al número 81 de Caràcters. Ella ho explica a l’entradeta del post que ha penjat a Passa la vida, el seu blog, fent-nos partícips de les sensacions que vivia aquells dies.

La ressenya es titula El poema que renilla i es dessagna i diu el següent:

Abans d’On la sang, Ricard Garcia (Sant Llorenç d’Hortons, 1962) havia publicat Els contorns del xiprer (2005), De secreta vida (2007) i El llibre que llegies (2011). Amb On la sang (Onada Edicions, 2017) va obtenir el Premi de Poesia Jaume Bru i Vidal de la Ciutat de Sagunt, l’any 2016.

El llibre gira sobre dos eixos centrals, que, tot reconeixent l’extrema simplicitat de l’enunciat, crec que es poden establir a l’entorn de l’amor i de la mort. Des del pròleg mateix de Joan Navarro —una prosa poètica que es construeix alhora que s’amera dels versos que la provoquen— s’hi fixen aquests dos extrems que, a pesar de l’oposició, comparteixen l’espai comú de la vida i de la paraula.

Així, als poemes, com al pòrtic de Navarro, l’erotisme, l’amor, el sexe s’associen a la llum: «Sentir el que vas sentir. Els ulls de l’altre dins dels nostres ulls, enllà del cos. El cercle que es tanca i rebenta i es refà. Així l’amor. […] L’oblit del món dins d’aquest amagatall de claror.» Mentre que el dolor i la mort van lligats a la fosca i als símbols que els representen, com ara les espases o la cendra. I com a motiu que recorre el llibre de cap a cap, la sang, és clar —la taca pictòrica de Pere Salinas, que reclama la implicació del lector des de la portada mateixa—; però la sang com una presència latent i mai ostentosa, que es mostra des del poema  «Perseu i la Medusa» que fa de pòrtic al llibre i hi reapareix de manera explícita en tres poemes més distribuïts a consciència en sengles apartats; la sang que és el fluid que delata la ferida però també genera i constata la vida; el símbol i el referent on el dolor de viure i l’ímpetu de viure es fonen i es confonen. Encara al pròleg del poeta Joan Navarro: «Cremar i escriure el poema que renilla i es dessagna».

El poeta ensenya les seues cartes de bell començament. Cap concessió a l’ambigüitat. Allò que els lectors hi trobarem se’ns anuncia des de la citació introductòria d’uns versos de Xavier Macià: «Això ha volgut l’atzar: / amor i mort / per sempre agermanats / en la presó del cos.» I en aquesta «presó» hi ha dues escletxes per on circula l’aire: una és l’amor, l’erotisme, el desig, el goig compartit amb la persona estimada; l’altra, ara metafísica, és el reconeixement, l’aprenentatge, de la impermanència, l’acceptació que tot és en el seu transcurs mudable, fins i tot la mort: «S’adorm la tarda, / ja res no em lliga i miro / la mort com passa.»

El plantejament poètic d’On la sang avança, des de l’expressió d’una vida en plenitud, i de l’experiència intensa del gaudi, fins a la desintegració de la mateixa vida. Si ens situem a «Res no és, tot passa», la primera secció del llibre, veurem que hi domina la idea de compenetració absoluta amb l’altre, ja siga aquest «altre» la terra (cos o terra, tant se val), el món extern que copsen —tot i que siga momentàniament— els sentits, o l’amant.

«Res no em lliga», la segona subdivisió, està construïda sobre cinc haikus. És la transició cap als dos últims apartats, els més pertorbadors. Ací ja s’apunten motius que arribaran a atènyer més tard la màxima significació: el fred, la pluja, la boira com a indicis de mal averany.

Després, «Sense treva», arranca amb una imatge sobre els estralls que provoca el pas del temps, d’una força expressiva tan reeixida que hom pot sentir la fiblada quan llegeix: «…perquè el temps és com la llinya / que es tensa a l’extrem de la canya, / aquest fil que tiba l’ham que duus / a la boca de l’estómac, clavat, sense treva.» I comença a planar-hi el pes de l’absència, la desaparició dels éssers estimats i l’amenaça de la por. En resum, la consciència del caràcter finit de cada instant, i el refugi en la bellesa i la seua constatació a través de l’eros, del tacte, dels sentits: « […] Té aparença / de ser l’última, la tarda que passa. // Abans no s’acabi la regires tota / i trobes, encara, el rastre d’unes mans / a les mans, la força d’uns braços, / la traça viva d’algunes mirades, / la mossegada d’una boca als llavis…». Com abans s’anunciava, hi reapareixen els agents atmosfèrics adversos («Fa fred i el cel s’està tancant / la nevada és imminent»), símbols que ara s’associen clarament amb la mort.

Tots els temes anteriors desemboquen en la mort, en la desintegració que, de manera orgànica, la vida comporta. «El silenci de la cendra» és l’última secció del llibre, després que s’han acomplert els pronòstics. Sempre s’acompleixen, els pronòstics, al final del temps. «I ja no hi ets»: l’esgarrifança de la frase negativa despullada de cap ornament, repetida dues vegades al poema homònim; els monosíl·labs descarnats. L’últim poema d’On la sang és un breu poema de dol, amarg i bell a parts iguals, que ennuega. L’adéu definitiu i l’abraçada, amor i mort fosos en l’últim vers estremidor que, paradoxalment, tanta desolació transmet, i alhora tanta pau. I amb quina naturalitat ens hi identifiquem, els lectors, i ens sentim reconfortats amb aquesta senzillesa del vers final que, a pesar de tot, és capaç de contenir, i d’expressar, aquesta rara empatia humana envers el dolor: «[…] I després, el silenci / als braços, només el silenci de la cendra.»

Moltes gràcies, Maria Josep. Abraçada!

Vespres de versos i vi: Eulàlia Blay i Ricard Garcia

Gràcies a la iniciativa d’en David Madueño, el dimecres 24 de gener a dos quarts de 8 de la tarda, l’Eulàlia Blay i jo participarem als Vespres de versos i vi que s’organitzen a l’empara de l’Alliance Française de Sabadell.

Tant l’Eulàlia Blay com jo aprofitarem per a fer-vos conèixer la nostra poesia tot fent un recorregut per la nostra obra amb l’objectiu que ens conegueu i que passem una bona estona gràcies als versos i, també, al vi amb què els organitzadors ens obsequiaran.

L’Alliance Française és al carrer de Sant Joan, núm. 35. Tot i així, si no coneixeu Sabadell podeu trobar on serem en aquest enllaç. Com sempre, ens agradarà molt que si us ve de gust i podeu, ens vingueu a escoltar.

Esdeveniments

✖ No hi ha resultats

No hi ha entrades coincidents amb la teva cerca.