Entrades

Música secreta a Beniarjó

Amb el Jordi Sàbat ja fa molt que col·laborem conjugant música i poesia. Però tot i així, encara em sorprèn, com quan fa uns dies se’m va presentar a casa amb les noves músiques que ha composat expressament per alguns dels poemes del meu llibre De secreta vida.

Es veu que fa temps que hi donava voltes i, finalment, ha transcrit a la partitura la música que els poemes li suggerien. Per a mi ha estat una sorpresa molt emocionant sentir-lo interpretar la música que ha escrit a partir dels meus versos i descobrir una nova manera d’entendre els meus poemes.

I ara, aprofitant que el proper divendres 13 d’abril participarem en un dels actes que es fan a l’entorn del Premi de Poesia Senyoriu d’Ausiàs March, el Jordi i jo farem un recital poètic i musical durant el qual estrenarem aquestes noves músiques. N’estic molt content, perquè aquesta vegada quedarà ben palès que no es tracta pas de què la música acompanyi la poesia, sinó que el que volem és que s’estableixi un diàleg entre ambdues expressions artístiques.

Si bé hi recitaré poemes d’altres llibres i el Jordi interpretarà també peces d’altres compositors, estrenar la seva Música secreta a Beniarjó té un valor especial per a mi, ja que és on l’any 2007 se’m va concedir el Premi de Poesia Senyoriu d’Ausiàs March pel llibre De secreta vida. Des de llavors que m’hi sento lligat i tornar-hi ara amb els versos que es van publicar gràcies al premi de Beniarjó i amb la nova música que els acull és una forma d’agrair al Senyoriu d’Ausiàs March tot el que m’ha donat.

[Nota: Musica secreta i més…/ Poesia i música amb Ricard Garcia i Jordi Sàbat /Auditori de Beniarjó (Pl. del 3 d’abril, núm. 1)/ 13 d’abril a les 20:00h.]

No ens prendran la poesia

Dissabte passat a la tarda havíem de parlar, el Jordi Solà Coll i jo, dels nostres respectius llibres a la llibreria La Impossible. L’empresonament de Jordi Turull, Josep Rull, Raül Romeva, Dolors Bassa i Carme Forcadell el dia abans (encara no s’havia produït la detenció a Alemanya del president Puigdemont), va fer que ens preguntéssim sobre l’oportunitat o no de fer l’acte que teníem previst i pel qual ens havien convidat en Ricard Mirabete i la llibreria.

Després de parlar-ne, vam decidir que sí, que hi aniríem i parlaríem de poesia i en llegiríem. I així ho vam fer perquè entenem que la poesia no només no pertany al seu món sinó que els fa nosa, el seu és un món on només compta la matèria més banal, ja sigui el diner o siguin les misèries del poder. La poesia no hi té cabuda. Aquest que se’ns vol imposar no és el nostre món, no el volem i així ho manifestem una vegada i una altra i tantes com calgui; i una vegada i una altra ens volen fer callar perquè la poesia se’ls escapa ingovernable i rebel.

Davant de tantes agressions com estem patint i per culpa de la tristor que ens provoca tanta injustícia, ens podríem haver quedat en silenci, però no, una vegada més ens vam alçar per fer de la poesia una arma de reflexió i de gaudi. I així va ser, perquè tot i les inclemències meteorològiques i la borrasca política, es va omplir la sala i entre tots vam conjurar el monstre.

Sabem que si poguessin, farien emmudir els poetes; tots sabem que ja ho han fet en altres ocasions. I és per això, perquè no ens facin callar, que hi vam anar i en bona companyia vàrem compartir la màgia de la poesia. Durant la tarda de dissabte a La Impossible vam dir ben clar que no ens prendran la dignitat ni, tampoc, no ens prendran la poesia.

Poetes Impossibles: Jordi Solà Coll i Ricard Garcia

Fa un temps, en Ricard Mirabete ens va convidar a en Jordi Solà Coll i a mi a participar al cicle Poetes Impossibles que es fa el darrer dissabte de cada mes a la llibreria La Impossible de Barcelona. Ho farem el proper dissabte 24 de març a dos quarts de 7 de la tarda i aprofitarem per parlar del nostres darrers llibres, el seu Ulls de glaç i el meu On la sang.

Curiosament, tot i que fins abans de l’estiu encara no ens coneixíem personalment, el Jordi i jo hem descobert no només moltes confluències en el camp de la poesia, sinó que també hem descobert que tots dos havíem patit l’estultícia d’algú que es mou de forma molt poc elegant pel món de la literatura. Ara ja ens fa riure i el cas és que una cosa i l’altra han creat entre nosaltres complicitats que de ben segur ens ajudaran dissabte a parlar de poesia i a compartir-la.

També ens agradaria compartir-la amb vosaltres, per això, si us ve de gust us convidem a venir a La Impossible a escoltar-nos i a parlar de poesia.

Maria Josep Escrivà parla de ‘On la sang’

L’1 de juny passat la llibreria La Memòria ens va acollir per tal que la Maria Josep Escrivà presentés On la sang, el meu darrer llibre. Van ser una tarda i un vespre que alguns dels que allà ens vam aplegar recordarem sempre, per tot el que la Maria Josep va explicar i per les complicitats que després van néixer entre persones que ens trobàvem per primera vegada al voltant d’una taula.

I ara, uns mesos més tard, torno a tenir la sorpresa que durant el cap de setmana de l’1 d’octubre de 2017, a més de fer-nos costat defensant la dignitat democràtica d’un poble i de tantes i tantes persones que volien expressar la seva voluntat de ser i que no volien tornar a ser violentades per la desraó del poder, la Maria Josep va acabar d’escriure a casa meva i sense que jo me n’adonés, la ressenya de On la sang que ha publicat al número 81 de Caràcters. Ella ho explica a l’entradeta del post que ha penjat a Passa la vida, el seu blog, fent-nos partícips de les sensacions que vivia aquells dies.

La ressenya es titula El poema que renilla i es dessagna i diu el següent:

Abans d’On la sang, Ricard Garcia (Sant Llorenç d’Hortons, 1962) havia publicat Els contorns del xiprer (2005), De secreta vida (2007) i El llibre que llegies (2011). Amb On la sang (Onada Edicions, 2017) va obtenir el Premi de Poesia Jaume Bru i Vidal de la Ciutat de Sagunt, l’any 2016.

El llibre gira sobre dos eixos centrals, que, tot reconeixent l’extrema simplicitat de l’enunciat, crec que es poden establir a l’entorn de l’amor i de la mort. Des del pròleg mateix de Joan Navarro —una prosa poètica que es construeix alhora que s’amera dels versos que la provoquen— s’hi fixen aquests dos extrems que, a pesar de l’oposició, comparteixen l’espai comú de la vida i de la paraula.

Així, als poemes, com al pòrtic de Navarro, l’erotisme, l’amor, el sexe s’associen a la llum: «Sentir el que vas sentir. Els ulls de l’altre dins dels nostres ulls, enllà del cos. El cercle que es tanca i rebenta i es refà. Així l’amor. […] L’oblit del món dins d’aquest amagatall de claror.» Mentre que el dolor i la mort van lligats a la fosca i als símbols que els representen, com ara les espases o la cendra. I com a motiu que recorre el llibre de cap a cap, la sang, és clar —la taca pictòrica de Pere Salinas, que reclama la implicació del lector des de la portada mateixa—; però la sang com una presència latent i mai ostentosa, que es mostra des del poema  «Perseu i la Medusa» que fa de pòrtic al llibre i hi reapareix de manera explícita en tres poemes més distribuïts a consciència en sengles apartats; la sang que és el fluid que delata la ferida però també genera i constata la vida; el símbol i el referent on el dolor de viure i l’ímpetu de viure es fonen i es confonen. Encara al pròleg del poeta Joan Navarro: «Cremar i escriure el poema que renilla i es dessagna».

El poeta ensenya les seues cartes de bell començament. Cap concessió a l’ambigüitat. Allò que els lectors hi trobarem se’ns anuncia des de la citació introductòria d’uns versos de Xavier Macià: «Això ha volgut l’atzar: / amor i mort / per sempre agermanats / en la presó del cos.» I en aquesta «presó» hi ha dues escletxes per on circula l’aire: una és l’amor, l’erotisme, el desig, el goig compartit amb la persona estimada; l’altra, ara metafísica, és el reconeixement, l’aprenentatge, de la impermanència, l’acceptació que tot és en el seu transcurs mudable, fins i tot la mort: «S’adorm la tarda, / ja res no em lliga i miro / la mort com passa.»

El plantejament poètic d’On la sang avança, des de l’expressió d’una vida en plenitud, i de l’experiència intensa del gaudi, fins a la desintegració de la mateixa vida. Si ens situem a «Res no és, tot passa», la primera secció del llibre, veurem que hi domina la idea de compenetració absoluta amb l’altre, ja siga aquest «altre» la terra (cos o terra, tant se val), el món extern que copsen —tot i que siga momentàniament— els sentits, o l’amant.

«Res no em lliga», la segona subdivisió, està construïda sobre cinc haikus. És la transició cap als dos últims apartats, els més pertorbadors. Ací ja s’apunten motius que arribaran a atènyer més tard la màxima significació: el fred, la pluja, la boira com a indicis de mal averany.

Després, «Sense treva», arranca amb una imatge sobre els estralls que provoca el pas del temps, d’una força expressiva tan reeixida que hom pot sentir la fiblada quan llegeix: «…perquè el temps és com la llinya / que es tensa a l’extrem de la canya, / aquest fil que tiba l’ham que duus / a la boca de l’estómac, clavat, sense treva.» I comença a planar-hi el pes de l’absència, la desaparició dels éssers estimats i l’amenaça de la por. En resum, la consciència del caràcter finit de cada instant, i el refugi en la bellesa i la seua constatació a través de l’eros, del tacte, dels sentits: « […] Té aparença / de ser l’última, la tarda que passa. // Abans no s’acabi la regires tota / i trobes, encara, el rastre d’unes mans / a les mans, la força d’uns braços, / la traça viva d’algunes mirades, / la mossegada d’una boca als llavis…». Com abans s’anunciava, hi reapareixen els agents atmosfèrics adversos («Fa fred i el cel s’està tancant / la nevada és imminent»), símbols que ara s’associen clarament amb la mort.

Tots els temes anteriors desemboquen en la mort, en la desintegració que, de manera orgànica, la vida comporta. «El silenci de la cendra» és l’última secció del llibre, després que s’han acomplert els pronòstics. Sempre s’acompleixen, els pronòstics, al final del temps. «I ja no hi ets»: l’esgarrifança de la frase negativa despullada de cap ornament, repetida dues vegades al poema homònim; els monosíl·labs descarnats. L’últim poema d’On la sang és un breu poema de dol, amarg i bell a parts iguals, que ennuega. L’adéu definitiu i l’abraçada, amor i mort fosos en l’últim vers estremidor que, paradoxalment, tanta desolació transmet, i alhora tanta pau. I amb quina naturalitat ens hi identifiquem, els lectors, i ens sentim reconfortats amb aquesta senzillesa del vers final que, a pesar de tot, és capaç de contenir, i d’expressar, aquesta rara empatia humana envers el dolor: «[…] I després, el silenci / als braços, només el silenci de la cendra.»

Moltes gràcies, Maria Josep. Abraçada!

Vespres de versos i vi: Eulàlia Blay i Ricard Garcia

Gràcies a la iniciativa d’en David Madueño, el dimecres 24 de gener a dos quarts de 8 de la tarda, l’Eulàlia Blay i jo participarem als Vespres de versos i vi que s’organitzen a l’empara de l’Alliance Française de Sabadell.

Tant l’Eulàlia Blay com jo aprofitarem per a fer-vos conèixer la nostra poesia tot fent un recorregut per la nostra obra amb l’objectiu que ens conegueu i que passem una bona estona gràcies als versos i, també, al vi amb què els organitzadors ens obsequiaran.

L’Alliance Française és al carrer de Sant Joan, núm. 35. Tot i així, si no coneixeu Sabadell podeu trobar on serem en aquest enllaç. Com sempre, ens agradarà molt que si us ve de gust i podeu, ens vingueu a escoltar.

‘On la sang’ a l’Aparador de poesia

Ahir, 29 de novembre, convidat per en Pius Morera i Prat vaig participar al programa Aparador de poesia de Radio Santvi per presentar On la sang.  Durant el programa vaig poder recitar alguns dels poemes del llibre que el mateix Pius s’havia encarregat de triar, també vam escoltar dues peces musicals (Como siento yo i Senza fine) que jo mateix havia suggerit i, sobretot, vam conversar sobre el llibre i la poesia. Durant la mitja hora que va durar el programa, poder parlar de On la sang a la ràdio va ser una altra de les moltes satisfaccions que aquest llibre m’ha donat. Finalment, per si us vingués de gust escoltar el programa, només cal que cliqueu el següent enllaç i hi accedireu directament: Aparador de poesia, 29 de novembre de 2017.

Pere Salinas parla de ‘On la sang’

Vaig conèixer en Pere Salinas a Granollers quan em vaig encarregar de fer la presentació del magnífic O: Llibre d’hores del quan en són autors ell i en Joan Navarro. Això va passar el 27 de novembre de 2014 i ara, tres anys justos després, ha estat en Pere qui ha presentat, també a la Llibreria La Gralla, el meu On la sang. Des d’aquell dia de novembre de fa tres anys ha crescut entre nosaltres una important amistat que va acompanyada per l’admiració que sento per la seva obra pictòrica. No és casual, doncs, que el meu darrer llibre degui el títol i un dels poemes nuclears a una de les pintures de la sèrie Sota la paraula.

Una altra mostra d’aquesta comunió és la bellíssima pintura que en Pere Salinas va fer per il·lustrar la portada del meu llibre, una pintura que tradueix perfectament el moll de l’os del llibre. De seguida que vaig veure la seva proposta de portada vaig saber que en Pere s’havia submergit al llibre de tal manera que n’havia copsat matisos que fins i tot a mi se m’escapaven, per això em vaig decidir a demanar-li que ens parlés de la lectura que ell n’havia fet. I així va ser que el passat dijous vam tornar a La Gralla per parlar de On la sang. A continuació us deixo la seva presentació, veureu que tinc motius per estar-ne molt content:

Bona tarda a tothom.

Dies després de la magnífica presentació a Barcelona del llibre On la sang que va realitzar la poeta valenciana Maria Josep Escrivà, en Ricard Garcia em va demanar si jo la voldria fer a Granollers. La meva primera reacció va ser un no rotund, però sembla ser que els meus “NOS” tenen ben poca solvència, perquè aquí em teniu.

No vinc del món de la literatura i només m’acosto a ella com un afeccionat i consumidor. Així és que, el que em sentireu dir, seran observacions fetes des d’aquesta perspectiva i no pas des d’un esperit crític literari.

Obra i autor no sempre van de la mà. Molts cops ens trobem al llarg de la Història amb artistes, no importa la disciplina, dels quals ens arriba una cosa a través de la seva obra i una altra molt diferent a partir del que és o ha estat la seva vida quotidiana.

No és aquest el cas que avui ens convoca aquí.

Si llegim el que en Ricard, a mode de presentació, diu de si mateix en el seu blog, comprendrem davant de quin tipus de persona ens trobem, i això ens donarà moltes pistes per entendre i endinsar-nos en la seva poesia. Escriu: “Em dic Ricard Garcia i vaig néixer a Sant Llorenç d’Hortons (Alt Penedès) l’any 1962. He treballat al camp, he fet de mosso en un taller, de cambrer, d’ajudant de cuina i del que hagi calgut. Vaig estudiar Filologia Hispànica a la Universitat de Barcelona i fa una pila d’anys que treballo de professor a l’ensenyament secundari. També sóc poeta, i a més de dedicar-me a l’escriptura, participo en recitals i actes diversos per tal de fer difusió oral de la poesia. També organitzo i dirigeixo tallers literaris i de lectura tant per adolescents com per adults.”

Crec que amb aquesta curta presentació, en tenim prou per començar a fer-nos una petita idea de qui és en Ricard i poder obrir aquest darrer llibre que jau a les nostres mans amb un títol que difícilment ens deixa indiferents.

El títol, cop de puny sobre el confort, ens fa preguntar. Ens qüestiona i ens encurioseix.

I aquí ja comencem a anar per bon camí, “perquè potser hauríem d’estar recorrent el món a la recerca no de la resposta veritable sinó de la pregunta veritable.”(1)

 On la sang s’obre a nosaltres amb un pròleg que és alguna cosa més que un pròleg. Que no té naturalesa ni pretensió de pròleg. Epíleg, potser. Acció poètica sobre el que el poeta sent i admira del poeta. Joan Navarro, n’és el culpable. Amic entranyable del presentador i del presentat. No el llegiu. Passeu full i deixeu-vos-el pel final. En acabar de llegir el llibre, retrobeu-vos amb aquesta fuetada d’imatges, amb el vertigen que desprèn aquest buidatge, aquesta reflexió poètica. Cavalcada brutal d’un Bolero de Ravel poètic, ensordidor i clarificador alhora. Recreació i variacions sobre tot un poemari inusual i ric. Un veritable homenatge al llibre i a l’autor que avui tinc el plaer de presentar.

És costum estesa la utilització de cites poètiques en què la majoria dels poetes coronen els seus textos o obren el seu llibre. Preàmbul, nota aclaridora, pauta o pur acompanyament, potser per no sentir-se tan sol en el despullament. En aquest cas la cita no ha pogut ser més ben trobada.

Això ha volgut l’atzar:
amor i mort
per sempre agermanats
en la presó del cos.

Aquests versos de Xavier Macià són el tret de sortida cap a un bell i alhora vell recorregut pels pilars de la nostra existència: el trinomi vida-passió-amor que ens condueix inexorablement al seu punt i final: la mort.

Recorrerem amb la veu d’un poeta madur les estances reflexives, vivencials, del nostre i no dic seu, trajecte existencial.

Veurem com Ricard utilitzarà recursos de la persona verbal per distanciar-se, per protegir-se i, amb humilitat i honestedat, se’ns mostrarà nu, salvatgement nu i ens mostrarà el mirall on podrem veure’ns, amb claredat, reflectits.

Res no és gratuït en aquest llibre. Una estructura meditada i assumida que potser, en una primera lectura, ens pot sorprendre i no acabar d’entendre. No defalliu, però.

Un pòrtic: “Perseu i la Medusa”.

Tres parts diferenciades. Una primera on ens parlarà de l’amor i la passió. Una segona part que anomenaria Frontissa. I una tercera on ens parlarà de la mort.

Com ja he apuntat fa un moment, res no és gratuït en aquesta petita joia.

Imagineu-vos per un moment un tríptic tridimensional. La fulla de l’esquerra seria la primera part, un petit plafó, com un llom de llibre, just per separar-lo de la tercera part, igual de gran que la primera.

Tanqueu aquest tríptic de tal manera que els dos grans plafons queden encarats i paral·lels entre ells.

L’amor mirant-se en la mort. La mort mirant-se en l’amor. Dos miralls que s’auto-reflecteixen. Dues cares oposades i alhora parelles.

Recordeu la citació d’en Macià?

Però encara el joc d’en Ricard va més enllà: el poema de Perseu i la Medusa que, com a pòrtic, obre el llibre.

L’obra de Cellini, que es pot veure a la Piazza della Signoria de Florència, ens mostra Perseu que “alça el braç i acota la mirada. Defuig la falsa agonia de les serps, la mirada sibilant i verinosa del mal, aquest cap terrible que no pateix encara el rigor de la mort. Al seu davant, absort, contemplant la quietud del guerrer i la bellesa del seu cos entresuat, tot se’t revela com les dues cares d’una veritat que t’inquieta: les semblances de Perseu i la seva víctima, aquests dos rostres indestriables, immersos en l’olor apegalosa i calenta de la sang i en aquest polsim de llum vella i groga, com de por, que inunden la plaça.”

I s’obre la pregunta, les preguntes. Els dubtes, sobretot perquè potser no volem comprendre el que aquest poema en prosa ens mostra. No amaga res en Ricard. Res resta encriptat. Obre la porta i amb llum blanca ens acull i ens demana que l’acompanyem. “Ulls de bronze que veuen i aquells que no”.

La passió i la mort des del metall noble. La distància necessària des de Cellini fins a nosaltres, el gest que ens reclama entrar a estances personals, universals diria.

I obrim el tríptic. Com un concert per a violoncel. Tres moviments: Allegro ma non troppo, un brevíssim Adagio i per acabar un larghetto.

Del silenci cap a una simfonia on tots els sentits queden convocats. Cinc sentits més un. Perquè “quan el silenci troba la seva plenitud, es fa paraula.” (2)

En el primer plafó del tríptic: l’amor, la passió i el sexe. Tot ell dibuixat i sentit des de la maduresa. Una passió que ens parla des de la serenor adquirida i des de la pèrdua de la follia de la joventut. El pas dels anys. El cost del pas dels anys. L’inexorable apropament a la mort. L’amor i la mort intrínsecament unides. Agermanades.

I les pèrdues.

La seducció de la carn des de la pèrdua abans de la gran pèrdua.

El silenci de la carícia madura i la seva mirada sobre el gest de sal.

On la sang.

Líquid vital, passió, vida… i mort.

Roig que ho amara tot: cada gest, cada vers, el llibre.

On la sang, on brolla, on ens fa.

Circuit vital.

On la sang, on tot comença i tot acaba.

“Fil de llum que encén el teu cos”

i en ell tot comença i tot acaba.

L’amor i la mort.

“Una cicatriu de llum als llavis.”

S’atura el primer moviment i en Ricard punteja en delicat pizzicato, cinc haikus. Cinc deliciosos compassos on ens apunta les melodies que desenvoluparà en el tercer moviment.

La boira es fa present. Desdibuixa el paisatge per crear-ne un de nou.

“El paisatge es pensa dins seu i ell n’és la seva conseqüència” (3)

Un adagio serè des de la nostàlgia. Cordes per elevar un cant a la terra des de la terra.

Temps breu, economia del mot, brogit del silenci.

L’última nota resta penjada en l’aire i alguna cosa sentim dins nostre. Alguna cosa ens rosega i alhora ens allibera.

Ens disposem a deixar-nos embolcallar pel tercer moviment i últim.

La gran pèrdua que assaborim des de la raó.

L’inefable.

El final just i necessari.

“El silenci de la cendra”

“La no-llum d’abans del dia”

“La fredor de la nit d’acer”

Un final com a final individual i universal.

Diàleg interior des de l’amor vers la mort.

Des de la llum vers la no-llum.

La darrera pèrdua.

No voldria acabar sense donar-vos quatre pinzellades, absolutament subjectives i que no sé si us podran servir per a res, sobre la “cuina” d’en Ricard Garcia i concretament d’aquest llibre que avui tracto de presentar-vos.

Al llarg de la meva vida professional, ha estat la poesia un dels meus motors essencials com a refugi i provocació plàstica. M’he trobat poetes immensament rics amb els que no he pogut connectar ni en la forma ni en el color. Per posar dos exemples, Antonio Gamoneda i Paul Celan. Autors que tenen a casa altar propi. Amb altres s’ha creat amb la promptitud del llamp, una comunió plàstica extraordinària.

Sense ser-ne conscient, quan llegeixo, es formen en la meva ment traduccions –que no il·lustracions– plàstiques que em mouen a endinsar-me i anar més enllà de la paraula escrita per passar a la paraula pintada.

En el cas d’On la sang i dels altres tres poemaris fins ara editats d’en Ricard, voldria remarcar la gran capacitat que l’autor té de donar-nos sensacions que ocupen tots els sentits que posseïm: vista, tacte, gust, olfacte i oïda. No és gens fàcil fer-nos arribar sensacions que facin interactuar altres sentits més enllà de la vista i l’oïda.

Tot això es pot comprendre pel compromís que l’autor té amb la terra. La saviesa antiga que es transmet de generació en generació. El respecte al llenguatge del bosc, del conreu, del camp.

Preguntar i preguntar-se sobre ells i des d’ells, amb humilitat de pagès i amb compromís d’ésser nou.

Escoltant els silencis, palpant un terròs de terra, ensumant les respostes que mut ens dóna.

Pentinar la vinya amb mirada de tardor i recollir amb el cel del paladar el fruit abans del vi.

Paisatges que m’inventen una infància amb avi. El traspàs de saviesa ancestral, oral i respectuosa.

La percepció de la mesura exacta de l’home davant la natura.

Des d’aquí i amb mans que omplen i recullen i donen, mans de les d’abans de les màquines. Mans eines, mans dures, mans tendres, mans que mostren, mans que sostenen, mans que estimen.

La mà com a mitjà de comunicació, pur llenguatge. La mà receptora i emissora.

La mà que extreu els ocres i les terres del paisatge i pinta la mirada i emborratxa el cos i el fa vers. El torna paraula.

No es construeix l’artefacte poètic des dels cims majestuosos, ans el contrari. Ricard camina, descalç per sentir la rugositat del terreny i sentir els còdols. Camina nu arran dels camins i és des d’aquest peu pla que ens il·lumina i ens convida a veure amb els seus ulls. Ens sedueix en la carícia dels colors nobles. Sense adonar-nos ens fa escoltar el que la nostra oïda ja no recorda. Mel de tarda i aspre gust de sang, de ferida de joc i esbarjo.

Tot és senzill i bell en la poètica d’en Ricard Garcia. Però només ho és en aparença. I sense adonar-nos ens ha fet còmplices de les seves preguntes, i ens tornem pregunta.

Per acabar, deixeu-me que tanqui aquest esborrany de presentació amb un vers d’Antonio Gamoneda:

“La belleza no es un lugar para cobardes”.

  1. (1)J.M.Coetzee/ Los días de Jesús en la escuela/ Trad.: Javier Calvo/ Random House – 2017
  2. David Steindl-Rast con Sharon Lebell/ La música del silencio/Trad.: Cristina Piña i Laura Esteve/ Ed. El Hilo de Ariadna-2014
  3. Juhani Pallasmaa/ La mano que piensa/ Trad.: Moisés Puente/ Ed.Gustavo Gili – 2012 pàg.91

Pere Salinas dixit.

Jordi Solà Coll parla de ‘On la sang’

En Jordi Solà Coll, magnífic articulista, poeta i fotògraf, acaba de publicar a Núvol les seves impressions després d’haver llegit On la sang. És un text, el seu, que de manera aguda es centra en el tema principal del llibre, la dualitat de l’ésser humà, i ho fa amb tant d’encert que m’ha ajudat a descobrir algun mecanisme que de manera no massa conscient he utilitzat en aquest llibre.

Per tot el que hi diu i aporta, tant si heu llegit On la sang com si no ho heu fet, us recomano vivament que llegiu l’article d’en Jordi Solà; ho podeu fer aquí. I a tu. Jordi, moltíssimes gràcies!

Esdeveniments

✖ No hi ha resultats

No hi ha entrades coincidents amb la teva cerca.