Entrades

Carta a Federico

Esborrar les il·lusions d’aquella modernitat i cultura noves que s’havien començat a escampar per l’Espanya republicana és el que pretenien els feixistes que, avui fa 70 anys, van assassinar Federico Garcia Lorca. Però colgar el seu cos d’amagat als afores d’Alfacar no va servir per emmudir les seves paraules, encara ara es pot sentir la seva veu amb una claredat que emociona. Només la desmemoria pot matar-nos del tot. És per això que transcric avui aquí la carta que vaig escriure, fa sis anys, després d’haver conegut les cases granadines del poeta:

En la Huerta de San Vicente, la tarde del 12 de abril de 2000.

El olor y el tacto de los muebles nos habían ungido ya en Fuentevaqueros. Erizado el bello, la piel de gallina, un nudo en la garganta… Y con la mirada limpia tras haber llorado esa misma mañana en el Salón del Trono de la Alhambra llegamos, en esa tarde cálida y fértil de abril, a la Huerta de San Vicente. La simple visión de la casa entre los árbolesme llenó, ya, de gozo.

Entramos un pequeño grupo de 11 o 12 personas -conocidos algunos, otros no- acogidos cariñosamente por alguien que te estima y que nos mostró tu casa como quien da un abrazo sincero. Ofreció sentarse al piano a quien de nosotros quisiera, aunque nadie se atrevió; me hubiese gustado en ese momento ser músico para dejar las huellas de mis dedos donde las tuyas.

Recorrimos a continuación la casa y busqué tu presencia en todo cuanto veía; y ocurrió algo que aunque no había imaginado, supe de pronto que deseaba intensamente. Quien nos guió durante la visita preguntó ahora si alguien quería leer para todos alguno de tus poemas. No dudé un solo instante en ofrecerme. Yo, que hasta ese momento me había contentado con acariciar suavemente la madera de tu escritorio, podía ahora leer uno de tus poemas para quienes allí estábamos y para quienes llevaba en el recuerdo. En tu propia habitación, austera, y junto a tu escritorio, dejando que mis manos reposaran sobre el rastro de las tuyas…

Al azar apareció el Diván del Tamarit en un viejo volumen de la obra completa de Aguilar, y del Diván saltó, ágil y tremenda a un tiempo, la Gacela del niño muerto. No quise cambiar tu elección, tuve la sensación de que eras tú quien allí me llevaba de la cintura y me empujaba a vivir lo que iba a ocurrir.

Con una voz que tuve que rescatar de los pozos profundos del alma, y arrastrándola hasta la garganta con todas las fuerzas que pude reunir, leí. Leí tus versos muy despacio, los sentía en la garganta, en la boca, en los labios con la misma intensidad que se siente la carne. Sentí que estabas en mí, que me poseías, que los dos juntos y a un tiempo modelábamos el poema para que se hiciera en aquellos instantes Poesía. Estaba profundamente emocionado y traspuesto. Creo que también algunos de quienes nos acompañaban percibieron esa emoción.

Tú me abriste, Federico, y ya desde entonces herido…

Poetes a la Torre Muntadas

El Jordi Boldú, que és un dels meus nexes amb el món des de fa molt de temps i que de tant en tant em dóna vitamines, em recepta la 2a edició del festival Poetes a la Torre Muntadas del Prat de Llobregat. Busco el prospecte i hi trobo que ahir se’m van escapar l’Albert Roig i el Perejaume, però dimarts que ve a les nou del vespre hi haurà l’Anna Aguilar-Amat i el Roger Puig.

El dimarts 18 de juliol, també a les nou, hi haurà El Sopar dels Poetes, amb Silvia Amigó –que recita Pessoa meravellosament-, Ester Andorrà, Tomàs Arias, Max Besora, Pau Bou, Jordi Boldú –en qualsevol moment pot explotar-, Francesc Bombí, Javier Caballero, Eduard Carmona, Antoni Clapés, Xavier d’Edimburg, Neus Dalmau, Joan Duran, Eduard Escofet, Ramon Farrés, Francesc Garriga, j, Sebastià Jovani, Miquel Àngel Marín, Núria Martínez Vernis, Cinta Massip, Xavier Padullés, Jordi Prenafeta, Carles Rebassa, Carles Maria Sanuy, Joan Todó, Mireia Vidal-Conte, Joan Vinuesa i tothom que s’hi vulgui apuntar. Serà servit a taula per Carles Hac Mor i Ester Xargay.

I a les nou del vespre del darrer dimarts de juliol: Josep Pedrals, Roger Mas, Laia Noguera, Òscar Solsona i Mariano Martínez.

Pel que sembla a El poble del costat saben tot el que cal saber del que ha de passar els dimarts de juliol als Jardins de la Torre Muntadas, (carrer de Jaume Casanovas, 80 del Prat de Llobregat).

Pedrals eròtic

Sense haver-ho previst, que és com millor passen les coses, dissabte a la nit a la Torre de les Hores de Martorell, vas tenir l’oportunitat de tornar a sentir com desgrana els seus versos en Josep Pedrals.

L’acte, que havien convocat labreu edicions i la Fundació Francesc Pujols per presentar la col·lecció alabatre de poesia dirigida per l’Ester Andorrà, el Marc Romera i la Clara Font, el va defensar el Pedrals, divertit i descarat, escampant un torrent de poemes plens d’erotisme. Per tastar-lo, res millor que el poema que obre El furgatori:

He somiat una lectora
que es delia més enllà:
els meus versos, seductora,
els llegia amb tanta boca
que al final els va besar.

Després, amb l’alè mullia
i amb els dits fregava els mots
per dur-se la poesia,
com a tinta d’ambrosia,
a altres llavis més remots.

[Josep Pedrals, El furgatori, labreu edicions, Cornellà de Llobregat, 2006]

Poètiques robades

Poder-ho dir tot.
Pensaments
i sentiments i sensacions
i accions,
i mastegar-los
i de veritat
omplir-los
i d’aquest Petit Déu Vanitós
agafar les regnes
i saber el secret de les seves misèries
i del seu miracle saber, també, el secret
i profanar tots els retombs del cervell
i profanar tots els secrets del cos
i sentir el pensament
com un magma de teixits que es fonen
i viure’ls
i sentir-los
i adquirir-ne una consciència física
i ser capaç
de tocar
de tocar el poema
i de furgar
de furgar amb els dits
sota la seva pell
i de palpar
de palpar les seves carns…
perquè Déu és la carn.
I a una velocitat vertiginosa
llançar-te les paraules
i incrustar-me en tu
que m’escoltes
i traspassar-ho tot
i traspassar-te
com la tremolor de l’aire
que la sageta obre
i sentir amb tu
que queda la vibració
i que la raó ja no compta
només la ferida
on copula
la paraula
amb el cos:
és el poema,
és poesia,
sang que flueix
càlidament i espessa.
És besar-te,
mossegar la besada.

Un poema ha de dir…

Davant les tremolors d’aquest castell de cartes que t’entestes a defensar, hi ha qui t’apunta la necessitat de recórrer a un especialista en Càlcul d’estructures:

“Sobre la concisió, diria que un poema és com l’estructura d’un edifici molt particular, a la qual no pot faltar ni sobrar ni un pilar, ni una biga: si li trèiem una sola peça, s’enderrocaria. Si en un poema es treu una sola paraula, o es canvia per una altra i no passa res, és que no era un poema. O encara no era un poema. Només arriba a ser-ho quan no se’n pot treure o canviar cap peça de l’estructura. Però llavors tampoc serà necessariament un bon poema: això és un altre tema que té més a veure amb l’altra característica que jo esmentava: l’exactitud: un poema ha de dir just el que necessita (la major part de les vegades sense saber-ho) el seu lector o lectora. D’aquesta exactitud ve el seu poder de consolació, perquè la poesia serveix per introduir en la soledat de les persones algun canvi que proporcioni un major ordre interior enfront del desordre de la vida. A l’angoixa per aquest desordre, de vegades s’intenta afrontar amb entreteniments, però la diferència és que d’un entreteniment se’n surt tal com s’hi ha entrat. Només s’ha passat una estona. En canvi, en acabar de llegir un poema, ja no som els mateixos, perquè ha augmentat el nostre ordre interior.”

Que no hi ha veritats…

 

“Nos duele envejecer, pero resulta
más difícil aún
comprender que se ama solamente
aquello que envejece.”
(Luis García Montero)

Que no hi ha veritats em sembla haver après,
que el que sentim no té preu,

que les equivocacions són la vida,

que el més inflamable dels combustibles

és el diner. Que com diu el poeta

estimo només el que amb mi es fa vell.

Que al teu ventre he volgut donar la llavor

i sentir com s’omplen de pluja els solcs de la terra

abans d’enfilar, a l’ombra dels xiprers,

el més antic dels camins…

[Fotografia de Jordi Garcia]

Més poesia africana

Com que una cosa en porta una altra, l’entrada anterior m’ha portat a la memòria l’actuació, al Festival Internacional de Poesia de Barcelona de fa tres anys, de la Werewere Liking, unapoeta en llengua bassa. Va ser impressionant la seva manera de recitar, o de representar gairebé, els poemes damunt l’escenari del Palau de la Música. Els poemes, com els grans rius que contenen la vida, fluien d’ella a nosaltres amb una frescor oblidada en aquest món nostre -ai!- tan modern. A continuació una mostra:

ARENGAR ELS CAPTAIRES

Aï su u mbébél bé mwèt
Tèhè wè minpông mi môl wèè ngohop njock

Su ma tuba wèè sèguè sèguè

Ni likôl li minlung wèè môlô sép

Sèrbak konbak su u mbébél bé mwèt

La cara no desagrada mai el seu amo
Tothom es troba maco i més que res no vol callar-ho
Fins i tot amb narius com forats de trompes d’elefants
La cara marcada per la verola com als temps d’abans
Les natges sarnoses de nyam polsós en temporada seca
Tothom es troba maco i tothom s’ho confessa
Davant d’un mirall de cara o de gairell
Tothom es delecta s’estufa i no hi cap a la pell
Eééé sèrbak konbak su u mbébél bé nwèt éi!

El meu nom és “Lentament, Filla de la Cursa, Soroll del Pas de Cargol
No se’l sent però se’n veuen les empremtes, tant si es vol com si no es vol”
Mestra de la paraula cantada, domo sons de cítares i guitarres,
Cants de les gènesis i d’iniciades hermafrodites llengües agusades
Desxifro en les ballarines hermenèutiques els signes traçats al revés
I sobre els passos de ball els hi traço la gènesi de l’univers un cop més

Maca com a menuda que sóc vull arengar els captaires
I invitar-los a la meva taula de sons per tastar una paraula nova
Els demano que escoltin la Mestra de la Paraula Cantada,
I els dic: Mè Mayèmbè Ma Ngo Ngwé Kim Koo
A Tagbèguè U Nok bé U Téé Ndigui Likèng
Talén Fola! Mè Nkôt Nganda Ni Ndinga mbôn Mbéé Mbôn Koo
Mè Nsôhbè Nding ni Mandjan mèn mè nkahal téndèl Mbock
Aiiii, Paraules d’aigua pura, paraules de foc, paraules de pedres i de ferro fos
Veniu a escoltar la meva paraula, veniu a reinventar una nova marxa del món
Nèguè masa ya kiri là éi nèguè masa ya kiri la, sense vergonya de la nostra marxa del món

Els adults juguen a jocs de l’infern, els jocs de foc
Als adults els agrada jugar a dominar, a manipular
Jo em dirigeixo al nen que al fons de tu sobreviu
El nen no sempre compren per quin motiu
Els adults desaprenen tan depressa a jugar
A reinventar el món sense desesperar
Jo vull Arengar tots els captaires fins a la total estimulació
D’allò que els queda, al més pregó, d’infantesa i d’inspiració
I els dic: Mè Mayèmbè Ma Ngo Ngwé Kim Koo
A Tagbèguè U Nok bé U Téé Ndigui Likèng
Talén Fola! Mè Nkôt Nganda Ni Ndinga mbôn Mbéé Mbôn Koo
Mè Nsôhbè Nding ni Mandjan mèn mè nkahal téndèl Mbock
Paraules d’aigua pura, paraules de foc, paraules de pedres i de ferro fos
Veniu a escoltar la paraula, veniu a reinventar una nova marxa del món
Nèguè masa ya kiri là éi nèguè masa ya kiri la, sense vergonya de la nostra marxa del món.

Traducció de Mireia Porta.
(El que es diu en llengua bassa queda traduït en els versos que ho segueixen. )

Dia mundial de la poesia

Aquest matí, darrera del Dia Mundial de la Poesia, he anat ensopegant amb diferents pàgines que m’han portat del missatge del Director General de la UNESCO a Léopold Sédar Senghor, un poeta que desconeixia del tot, fundador del concepte de negritud. Entre les poques coses que de moment he pogut entrellegir, hi he vist reflectit el que sovint miro d’explicar a l’aula sobre la consistència del llenguatge i la seva força quan ell diu que n’hi ha prou de nomenar alguna cosa perquè sota el seu signe hi comenci a brollar el significat.

La meva primera intenció era la de transcriure aquí l’entrada que vaig penjar a Els contorns del xiprer el juny passat amb el títol de Poesia, però els camins d’Internet m’han portat cap a una altra banda i m’he quedat, a la fi, amb els versos de la Dona negra de L. Sédar Senghor.

Una altra vegada sembla que la poesia, tot i que sembli imperceptible, pot esdevenir la mesura de totes les coses.