Entrades

Joan Margarit a Martorell

Com ja ha fet els darrers anys per la Fira, l’Associació de Botiguers de la Vila de Martorell, va organitzar dissabte passat les 24 hores de lectura. Aquest any eren dedicades a l’obra de Joan Margarit, però durant la tarda també es van llegir poemes d’autors martorellencs amb obra editada. La Teresa Amat es va encarregar de llegir poesies de Francesc Pujols, la filla de Jacint Lladó va llegir versos del seu pare, en Jacint Soler i altres familiars de Joan Mas Puig van llegir obra d’aquest autor i Ferran Balanza es va encarregar de la poesia de Mn. Marçal Martínez i del músic i mestre Gomila. Després ens va tocar el torn als autors vius: Moisès Queralt i Andreu González van llegir els seus poemes i jo els meus.

Per tancar aquests actes de lectura, demà dimecres 29 a les vuit del vespre, el poeta Joan Margarit serà a la Casa de Cultura de la Vila (carrer Francesc Santacana, 13) per recitar-nos alguns dels seus poemes i, a més , parlar de poesia amb el públic i signar llibres. Si mai l’heu anat a escoltar ja sabreu de què us parlo, però si no ho heu fet aquesta és una gran ocasió per deixar-se seduir per la paraula d’un home savi.

‘L’últim nord’ de Vicenç Llorca

Divendres, l’endemà de Sant Jordi, vaig conèixer en Vicenç Llorca. La Teresa Costa-Gramunt ens havia convidat a llegir poemes nostres al Museu del Ferrocarril de Vilanova i la Geltrú i allà ens trobàrem. Tot i que era la primera vegada que ens vèiem i que mai abans havíem parlat l’un amb l’altre, de seguida vam descobrir punts de contacte, des de la curiosa relació que mantenim amb els trens i amb els sons amb què assenyalen el flux de la vida -tots dos vivim a tocar de les vies-, fins a la fascinació que ens causen alguns paisatges com el dels camps que s’estenen entre el Delta de l’Ebre i Castelló.

Abans de divendres, jo només havia llegit alguns poemes esparsos de Vicenç Llorca, però després d’escoltar-lo em vaig afanyar a anar a buscar L’últim nord, el seu darrer llibre. Així és que ahir dissabte el vaig comprar i a hores d’ara, que ja l’he llegit, us el recomano vivament perquè en aquest llibre hi he descobert els versos d’un home que, sense cap mena de condició ni de vergonya, estima d’una forma incontestable i absoluta la vida. És un llibre ple de la força que ens aporta l’exercici fundacional de la paternitat i de l’alegria que ens fa sentir viure les veritats senzilles de la infància. Potser és per això que la seva lectura m’ha corprès com ho ha fet i perquè, en els moments difícils, hi ha una sola cosa que per damunt de qualsevol altra sé de mi, que sóc pare.

Us convido a llegir L’últim nord (PremiVicent Andrés Estellés de Burjassot 2007) i us deixo aquí, mentrestant, aquest poema:

VENIR INFANT

L’infant que viu en mi ha vingut amb tu.
No hi ha secrets. Tot és simple, com dir
pare, blau, arbre, parc, ocell, verd, mare…

Ets el recer dels mots en el viatge
tranquil dels fets davant els ulls trobats,
com unes rares perles, en el somni.

Quan véns, sóc jo que vinc de mi mateix:
buit de temps, nu de terra, cert d’amor.

[Vicenç Llorca: L’últim nord. Edicions Bromera, col. Poesia, 77. Alzira, 2008]

Viatges i hospitalitat

Gràcies a l’empenta de la Teresa Costa-Gramunt, el divendres d’aquesta setmana començarà el Cicle poètic Viatges i hospitalitat a Vilanova i la Geltrú. El cicle es compon de quatre sessions i la programació és la següent:
– Divendres 24 d’abril:
Vicenç Llorca i Ricard Garcia
– Dijous 11 de juny:
Jordi Cervera Nogués i Nati Soler Alcaide
– Divendres 18 de setembre:
Josefa Contijoch Pratdesaba i Joan Duran i Ferrer
– Dijous 26 de novembre:
Olga Xirinachs i Teresa Costa-Gramunt

Totes les sessions començaran a les set de la tarda i es desenvoluparan a la seu del Museu del Ferrocarril de Vilanova i la Geltrú. Hi sou convidats!

‘Rebel·lió de la sal’, premi de la crítica 2009

Després que ahir es fessin públics els Premis de la Crítica 2009, ho vull celebrar. Primer perquè els dos llibres guanyadors en llengua catalana, El professor d’història de Joan F. Mira i Rebel·lió de la sal de Teresa Pascual, havien estat recomanats aquí i aquí des d’aquest blog. I en segon lloc perquè des de fa temps penso que l’obra que de manera pausada i silenciosa escriu la Teresa Pascual, conforma un corpus poètic importantíssim.

Jo vaig arribar a la seva poesia a través de El temps en ordre (2002), i només després vaig poder llegir la seva poesia anterior. El cas és que quan vaig llegir-la per primera vegada, ja hi vaig descobrir grans afinitats en la manera de pensar la poesia i això va propiciar un recital conjunt a la Kinzena Poetika -el 2003, jo encara inèdit- que vam titular Els contorns del temps.

Quan la tardor passada vaig rebre el llibre ara premiat, Rebel·lió de la sal, el vaig llegir ràpidament, però de seguida van venir noves lectures molt més pausades en adonar-me que la Teresa Pascual havia fet una passa important amb aquesta nova obra. Perquè tot i la cruesa del tema -la mort de la mare és un element central en el llibre- els poemes estan esculpits des de la quietud i el silenci.

Jo no sé si ella hi estaria d’acord, però la seva poesia em fa pensar en la manera d’Eduardo Chillida de buidar la pedra, ja que aconsegueix que no sigui tan important el bloc de mineral com ho són, en canvi, la llum i l’aire que el volten i el travessen. Els versos d’aquest llibre són -per a mi- com aquests blocs de pedra que en la seva quietud es converteixen en testimonis de la veritat.

Quan la Teresa Pascual esculpeix la seva poesia -a vegades n’hem parlat-, no fa altra cosa que eliminar pacientment de cada vers, com l’escultor de la pedra, tot allò que pugui resultar superflu, tot allò que no contingui veritat, fins arribar a l’estrany equilibri que converteix en emoció poètica la fragilitat de les paraules. És per això que la poesia de Rebel·lió de la sal, com es pot veure en el poema que segueix, té una densitat capaç de donar cos i forma al que ens resulta inexplicable i de fer-nos sentir el tacte del silenci i el so de la quietud:

La voluntat de dir
escoltava el trajecte
del taüt cap al fons
del nínxol que tancava
la paraula

vaig creuar amb tu el límit
definitiu dels noms
sols el gest de la mà
pel front la boca el pit
persignant-me

resumia el trajecte
sense sentits del món
i s’obria a l’espai
fins ara inexpressable
de la mort

Us convido que entreu a Rebel·lió de la sal sense por i que mastegueu cada vers amb la parsimònia de qui vol reconèixer tot el gust de les poques veritats que ens són comunes i indiscutibles; us garanteixo que quan en sortiu sereu molt més rics.

Agenda

Mai he amagat que poder llegir la meva poesia en públic m’agrada molt, sobretot perquè em permet arribar a qui ja coneix els meus llibres o a possibles nous lectors d’una forma molt més càlida que no pas a través del paper. També perquè n’aprenc molt d’escoltar el que aquestes persones m’aporten cada vegada que he fet una lectura. I en tercer lloc, perquè la paraula dita és la matèria que li és més pròpia a la poesia. El cas és que en pocs dies he rebut cinc propostes per fer lectures dels meus poemes. La primera de totes serà a El Masnou. Els amics de Vins i Divins, que cada primer dimarts de mes fan un acte literari, m’han convidat a casa seva per recitar alguns dels meus poemes. Compteu, doncs, que hi seré el proper dimarts 7 d’abril a les 8 del vespre i que llegiré poemes dels dos llibres i algun inèdit i podrem, també, xerrar una estona.

La segona serà a Vilanova i la Geltrú amb en Vicenç Llorca. La Teresa Costa-Gramunt ens ha convidat a participar en el Cicle Poètic Viatges i Hospitalitats i el nostre torn serà el divendres 24 d’abril a les 7 de la tarda al Museu del Ferrocarril. L’endemà, 25 d’abril, participaré a Martorell -on visc- en una lectura maratoniana de poesia que, amb motiu de la Fira, organitzen els botiguers d’aquesta població. El mes de maig, tot i que em falta confirmar dia i hora, compartiré lectura al MerCat de Vilafranca del Penedès amb la poeta i bona amiga Teresa Pascual i aprofitarem, també, per parlar de Rebel·lió de la sal, el seu darrer llibre. I dins el Cicle Poesia als Parcs 2009, tindré l’honor de participar en el recital Les veus de la natura amb la poeta Montserrat Abelló. Això serà el diumenge 18 d’octubre a les 12 del migdia al Parc d’Olèrdola.

Ja ho veieu, se’m gira feina, però em ve molt de gust fer-la. Puntualment aniré informant de tot, però de moment -si sou a prop d’algun d’aquests actes i en teniu ganes- ja us podeu considerar convidats a acompanyar-me.

D’esplèndida, perfecta indiferència

Llegit a El llast de les abelles (DVD edicions, col. l’illot, 5, Barcelona, 2002):

Ser un còdol, una penya; cigró de calabruix
en patis i ortigalls (o gota, llot, esquerda),
bocada de vapor en el musell del bou,
la pols que duu a la roba el pobre navegant.
Ser una pedra d’esplèndida, perfecta indiferència,
ignorant del comerç d’apetits i delictes,
inconscient dels guanys, de la fe, dels imperis,
un palet, o pedrera; ciments de cadafal,
el llast de les abelles en dia de ventada.
Ser llamborda en senders de carro. Ser una roda:
l’anell pigat de ferro no vol partir el pedrís,
ni el roc pretén ser quatre ni vol restar sencer.

Josep Maria Pinto dixit.

Matèria primera

Llegit a Desvetlla de mots és feina obscura:

‘Matèria primera

El temps estria rengleres
de nervis damunt la pell,
sensible interruptor
de la memòria.

El temps congria tempestes
d’avorriment, tedi voraç.
Enfarina de pàgines nívies
la ment seca.

El temps fa reposar
el vi magre espremut.
La tinta escorreguda
guanya impressió
i ens fa una mica
més bellament

imperfectes.

David Madueño dixit.

Dia Mundial de la Poesia 2009

A la poesia

Des d’una illa de mots,
entre ullastres i llibres,
mentre sent escoltant
la bellesa del vent
que escriure és respirar,
comprendre, fer l’amor
i l’art ens humanitza,
t’ho diré passional:
t’estim i sense tu
res tindria emoció
ni seria tan cert
açò que en diuen viure.
Amb les llengües del cor
i tinta com el mar
generós de les illes,
sembram versos per fer
florir lliures i oberts
al sagrat cos del món
sentit i veritat.
Més que d’on hem nascut
som del lloc que estimam
i lectors agraïts
que tenim el que dam
feim diversos un sol
gran poema on no hi ha
més pàtria que la vida.

Ponç Pons dixit.

I si cliqueu aquí sentireu el Ponç Pons recitar un altre poema també dedicat a la poesia. No us deixeu passar ni l’anècdota que explica ni el poema que recita al final. Quin luxe!

Estos días azules y este sol de la infancia…

‘Estos días azules y este sol de la infancia…’ Des de molt jove, quan guiat a l’Institut per la meva professora de literatura castellana, l’Esperanza Alcón, vaig llegir per primer cop la poesia d’Antonio Machado, aquest vers em va quedar gravat en algun racó indeleble de la memòria.Des d’aquell primer moment he viatjat diverses vegades a Cotlliure volent entendre les paraules del poeta i buscant sempre que és el que Machado va veure en les seves últimes mirades. Mai no ho sabré, és clar, si he vist el que ell va veure, però sovint he tingut la sensació d’entendre que la vida és alguna cosa tan petita i delicada com els dies blaus i el sol de la infància que recorda quan la mort ja és tan a prop.

Encara ara, molts anys després, cada vegada que puc torno a fer el meu pelegrinatge a Cotlliure, visito la tomba de Machado i passejo després per la vora d’aquesta mar de la fotografia que el meu fill em va dur després de la seva darrera anada a Cotlliure.

En una altra ocasió ja ho vaig explicar que vaig voler ensenyar al meu fill qui era Antonio Machado, què és el que representa i què ho fa que és enterrat a l’exili, però avui que fa 70 anys que va morir, ho vull tornar a fer, perquè aquest és el meu homenatge:

COTLLIURE
Travessar la serra de l’Albera fins a Cotlliure i treure el cap per les finestres de l’hotel Quintana. Visitar una altra vegada la tomba i dir també els noms dels morts que l’acompanyen. Caminar, havent dinat, tota la vora de la platja, eixamplar tots els porus i sentir les remors de l’aire que t’abraça. Asseure’t a ran d’aigua i deixar-te bressolar per les crestes de llum que empenyen les onades. Explicar al teu fill per què cal que perduri la memòria i que és aquí on tots els camins comencen i acaben. Mirar-lo jugar amb els peus descalços dins l’aigua i rebre, amb goig, el calfred d’una besada damunt els llits de sorra de la platja.

[RG: De secreta vida, Edit. 3i4, València, 2008]