Entrades

Edgardo Dobry i Ricard Garcia

Em va trucar, fa uns dies, el Matías Néspolo i em va proposar confrontar el pensament poètic de l’Edgardo Dobry i el meu. Jo no havia llegit la poesia de l’Edgardo, però vaig acceptar després que en Néspolo -que sí que ens havia llegit a tots dos- em digués que tot i que fem poesia ben diferent, ell hi veia punts de confluència prou interessants.

Escoltar la manera que tenen els altres d’enfrontar-se al fet poètic, i també mirar d’explicar com ho faig jo, em resulta molt estimulant, i és amb aquesta intenció que ens vam trobar dimecres a la cafeteria de La Central del Raval.

De la xerrada, que va ser llarga i per a mi força interessant, el Matías Néspolo n’ha fet un article que avui s’ha publicat a les pàgines del suplement Tendències de l’edició de Catalunya de El Mundo. Es titula Dos lenguas para una misma búsqueda poética i parla del que tots dos pensem que ha de ser la poesia, de com ens agrada treballar-la i també -és clar- dels nostres darrers llibres, Cosas de l’Edgardo Dobry i el meu De secreta vida.

Si us ve de gust, podeu llegir l’article clicant a sobre de la imatge següent:

[Nota: Ricard Garcia i Edgardi Dobry fotografiats per Antonio Moreno]

Si yo amaneciera otra vez

Remenava llibretes i he retrobat les anotacions que vaig fer quan vaig llegir el llibre que va publicar el 1997 Javier Marías amb el títol Si yo amaneciera otra vez. És un llibre molt ben editat que conté una dotzena de poemes de A Green Bough de William Faulkner, a més d’alguns textos del mateix Marías i de Manuel Rodríguez Rivero sobre l’autor nord-americà. Els poemes hi són en la versió original i també en la traducció castellana de Javier Marías. D’entre tots, a mi m’agrada molt el que diu:

IF THERE BE GRIEF, THEN LET IT BE BUT RAIN,
And this but silver grief for grieving’s sake,
If these green woods be dreaming here to wake
Within my heart, if I should rouse again.

But I shall sleep, for where is any death
While in these blue hills slumbrous overhead
I’m rooted like a tree? Though I be dead,
This earth that holds me fast will find me breadh.
…………………………………………………………………………

SI HAY DOLOR, QUE SEA SÓLO LLUVIA,
y ésta sólo dolor de plata por el dolor en sí,
si estos verdes bosques sueñan aquí para despertar
en mi corazón, si yo amaneciera otra vez.

Pero dormiré, pues ¿dónde hay muerte
mientras en estas azules y soñolientas colinas de lo alto
tenga yo como el árbol mi raíz? Aunque esté muerto,
esta tierra que se agarra a mí me encontrará el aliento.

I d’entre tots, el poema que he transcrit hi és especialment subratllat i anotat a la llibreta, i m’adono que onze anys més tard ho tornaria a fer de la mateixa manera. Potser és que, d’alguna forma, hi ha paraules, versos o frases amb les quals ens hem ensopegat algun dia llegint o al teatre o en una conversa i que s’incrusten en nosaltres i ja no ens en podrem desfer mai més perquè es converteixen en part substancial de nosaltres. Remenant i remenant més llibretes he pensat que potser sí, que una bona part de mi es pot explicar només amb els fragments de lectures que durant molt de temps he anat anotant. Per això, si algun dia em torno a despertar m’agradaria poder rellegir aquestes llibretes que he anat guixant a poc a poc i que m’expliquen qui he volgut ser.

Versos enllaçats

Fa uns dies, la Laura Dalmau em va enviar una tanka que havia escrit a partir d’un vers meu que li havia agradat. Del vers, que diu En cada minut nou es corca la tarda, ella va estirar el fil del verb ‘corcar’ que -m’explica- la va dur a escriure aquest poema que segueix. Curiosa experiència aquesta dels versos enllaçats que, des d’aquí, comparteixo amb tots vosaltres. Diu, el poema:

La mort s’exposa
a flors adulterades,
emmetzinades.

Corca el camí de l’absència

en silenci vertical.

Us recomano que passeu, si encara no la coneixeu la poesia de la Laura, per És hora d’hissar els somnis i la llegiu. A mi m’interessa molt l’exercici que està fent de despullar les paraules, com les poleix i va fugint -cada vegada més- de les paraules aparents per trobar la veritat de la poesia. Com en aquest poema, concís i exacte, que jo prenc com un regal. Gràcies, Laura!

Martí Ribas presenta ‘De secreta vida’

Poesia en temps de crisi és el títol que el Martí Ribas va posar a la presentació que, ahir al vespre a la Biblioteca Municipal de Sant Sadurní d’Anoia, va fer de De secreta vida, el meu segon llibre de poesia. És un títol que a tots dos ens serveix i molt, perquè entre els acords que compartim -els desacords ens els estalviem tant com podem perquè ens fan més nosa que no pas servei- hi ha la certesa que la poesia ens salva molt sovint de les misèries, de les nostres i de les que no ho són. Durant els anys que fa que ens coneixem hem après, doncs, a receptar-nos poesia, ara pels moments de crisi, ara pels moments de felicitat.

I dit això, entendreu que la seva hagi estat una presentació molt personal, plena de les complicitats que durant més de vint anys s’han instal·lat entre ell i jo, entre aquestes vides nostres que s’acompanyen i es nodreixen l’una a l’altra d’una forma que a mi -no sé si ell hi estarà d’acord- em sembla exquisida.

 Quan jo encara tenia recança de dir-me poeta i ensenyar el que escrivia m’era difícil, ell era allà com un autèntic espàrring, encoratjant-me a seguir escrivint i convencent-me del valor de la meva poesia. Probablement el Martí ha estat qui més esborranys meus ha llegit i corregit, d’aquí doncs que a mi em fes il·lusió que ell ens parlés d’aquesta poesia de la qual també n’és una mica responsable. I això és el que va dir:

 Presentar avui i aquí, a la biblioteca de Sant Sadurní, el segon llibre de poemes del Ricard, aquest De secreta vida, és per a mi una gran sort, tot un honor, un privilegi immerescut i, a més a més, si m‘ho permeteu i m’ho permet ell, també, un gran consol de la vida… per molts motius tot plegat.

Una gran sort perquè, si bé és veritat que hi ha moltes persones, crítics, lectors i amics que ja n’han escrit i parlat i bé, molt bé, amb tota la seguretat, el coneixement, la propietat, la retòrica i l’afecte que es mereixen tant el llibre com el poeta,… i que en podríem parlar encara més, d’aquest llibre del Ricard, resulta que ell m’ha convidat a mi a fer-ho i jo prefereixo només, parlant de poesia, del consol i de la sort de la poesia, convidar-vos a vosaltres a llegir-lo, aquest llibre, i també l’altre, el seu primer, Els contorns del xiprer, amb tota l’atenció i interès que es mereix i que confio que hi posareu.

Tot un honor i un privilegi, és, deia, perquè sé que m’ho ha demanat a mi, doncs, com a amic i com a company seu que sóc de fa més de 20 anys (que de seguida és dit…). Perquè som, amics i companys i sobretot, som, per tot això, col·legues col·legues de veritat. I no us podeu figurar com m’agrada de dir-ho així: col·legues, amb tota la propietat etimològica, ben llatina i contemporània de la paraula. Perquè sí, amb el Ricard, m’hi sento ben col·legat i colligat, per totes les connotacions, sentits i significats del terme. Som col·legues generacionals i de filologies, des de la barra del bar (cafè amb més o menys llet de primera hora), fins a l’aula més fosca de la Universitat de Barcelona, que és la Central, de la plaça, de la Universitat,… I som col·legues des l’aula més lluminosa de l’Ínter, d’aquí, fins a la vinya tan immensa, prodigiosa i prou amenaçada que encara és aquest comarca nostra…

Per tot això, doncs, i per tantes proximitats i coincidències (d’aquí l’honor i el privilegi meus, que no pas cap mèrit), he pogut llegir molt bona part de la poesia del Ricard, des de l’origen, com qui diu des de l’esborrany mateix. I parlo tant de l’esborrany de Els contorns del xiprer, el primer llibre seu, que vam celebrar molt que fos finalment ben premiat i ben publicat (amb el Premi Josep Fàbregas i Capell de la Vila de Sallent del 2005),com l’esborrany del De secreta vida, aquest, també més ben premiat encara (amb el premi de poesia Senyoriu d’Ausiàs March de Beniarjó) i editat en aquesta col·lecció de poesia de 3i4, que tants altres bons i representatius autors i títols aplega (i que ara no citaré, però creieu-me que és important).


I espero que ell, també, m’ho deixi dir, això dels esborranys, ja que bé sap que no vol dir que ho he entès tot o que hagi pogut desentranyar així tots els secrets i misteris de la seva poesia… El seu rigor i la seva ambició literaris, el perfeccionisme, la tenacitat, la tossuderia, en l’escriptura, que el caracteritzen i que l’hi coneixem molt bé, m’inspiren tant de respecte, d’admiració i d’afecte personals, que no puc més que entendre que en sóc testimoni i bon lector (d’aquí, i hi torno, l’honor, doncs, i el privilegi), i que encara llegint-lo vaig descobrint-li nous matisos i sentits.


El Ricard quan escriu ho fa amb tota la consciència i la sensibilitat de poeta que és (per més que li requi de sentir-s’ho i se’m posi vermell i tot), i per tant sabem que un text seu és Poema amb majúscula, quan ha estat pensat, escrit, reescrit, teixit molt escrupolosament, i és text, doncs, ben llest, llegit i rellegit, finalment. Aquesta no és ben bé, però, la Poesia amb majúscula de què parlava Salvat Papasseit o no és l’exemple més reeixit tampoc de la poesia de la paraula viva de Maragall. Això ja ens queda lluny, per més que siguin dos grans referents de la poesia catalana nostra. La poesia del Ricard no és gens espontània, perquè és feta de reflexió, de silencis solitaris i compartits, de molta lectura, de saviesa ben apresa mirant i escoltant, i d’un pòsit poètic riquíssim que li han anat deixant molts altres poetes, i estic ben segur que, entre ells, acabarà fent-hi també el seu gran paper.


M’agrada d’explicar, i li he demanat permís per repetir-ho, que quan vaig tenir a les mans el seu primer llibre de poesia, Els contorns del xiprer (després de tornar-lo a llegir, és clar), vaig descobrir que en col·locar-lo en un prestatge, alfabèticament i justament, a casa meva, havia d’anar entre Tomàs Garcés i Federico García Lorca.


Del primer, que m’imagino que a ell també li devia sorprendre el veïnatge tan a tocar, ara només en diré que crec que és un molt bon poeta català, rigorós i divers, que potser no ha acabat sent tan popular com es mereixia, al capdavall (i per motius que no vénen al cas), però que en canvi guarda uns valors i un interès literaris que algun dia segur que se li reconeixeran prou més. És un poeta excel·lent, doncs, que va escriure molt a partir del coneixement i l’observació de plantes, d’ocells i de paisatges, temes que, d’altra banda, diguem-ho de passada, al Ricard no li són gens aliens…


Del segon, de Lorca, justament el Ricard és qui us en parlaria molt i molt, perquè si és ben segur que no l’ha deixat de llegir mai i de tenir-lo ben present, des del primer cop que en va conèixer un sol vers o un primer poema seu (si és que se’n recorda, ja ens ho dirà)… podria ser, entre uns quants altres, és clar, doncs, un seu poeta de capçalera. Em consta que l’ha estudiat ben a fons, que en coneix tots els plecs i els replecs de l’obra poètica i dramàtica, com de la personalitat fascinant i enlluernadora, del seu paisatge i de la seva repercussió extraordinària en la poesia espanyola del segle XX,… L’admira, i segur que, tornant-hi i tornant-hi, a llegir-lo i rellegir-lo, l’haurà redescobert moltes vegades, com a poeta immens que és, Lorca, i que per tant no ens l’acabaríem mai. Per tot el que ha representat i també representa encara, més enllà de l’actualitat que l’home i la víctima té, encara, actualment… I el que potser és més important per als qui ensenyem alguna cosa de literatura, i doncs és un gran goig, el Ricard ha tingut la sort de poder-lo donar a conèixer, llegint-lo amb la seva pròpia veu i amb el do tan personal i seu de saber dir la poesia, com ben poca gent té (perquè el Ricard és, a més de bon poeta i lector, un rapsode excel·lent, com podreu comprovar després quan us llegeixi alguns dels seus poemes…). Ha tingut la sort de fer-lo llegir, de comentar-lo, d’explicar-lo, i d’encomanar-ne l’interès i l’entusiasme a molts alumnes, segur que sí. Lorca…, què us en diria jo ara, pobre de mi…?


Parlar de Lorca, ara, i sentint-me ell, seria una autèntica temeritat per part meva i fins i tot un despropòsit (perquè el que em proposo és de fer-vos delir amb la poesia del Ricard)… Si no fos, és clar, però, que Lorca és un exemple brillant de poeta extraordinari i enlluernador que ha donat la més recent història de la literatura castellana. I bé també podria, doncs, per parlar de bona poesia així a l’engròs, dir de passada els noms de tants d’altres grans i ben diversos poetes, més propers en el temps i l’espai, i la lectura dels quals hem compartit amb fervor al llarg dels anys: Martí i Pol, Joan Margarit, Miquel Àngel Riera, Blai Bonet, Vicent Andrés Estellés, Gabriel Ferrater, Monserrat Abelló, Maria-Mercè Marçal,… per dir alguns noms catalans, actualíssims, molt propers, encara, vius o morts… Com també catalans són, encara que poetes de llengua castellana, poderosos poetes nostres: Gil de Biedma, Vázquez Moltalbán, Carlos Barral, J. A. Goytisolo,… (Carme Riera els va antologar, aquests, com a ‘poetas partidarios de la felicidad’). Aquesta llista que fóra interminable i que no vol ser pas la llista dels poetes que han acabat sent més influents en l’obra del Ricard, em serveix per comprovar i afirmar que la poesia nostra contemporània, la d’aquí, al capdavall, després de tot, malgrat tot, amb tot, i tot el que vulgueu més, és un autèntic tresor i per nosaltres un dels grans, si no el més gran dels grans consols de la vida. I afegim-hi que, la poesia és la festa de les paraules…


Us ho deia al començament, doncs, que la poesia pot ser sempre un gran consol per totes les crisis que patim en general o més personals. Llegir poesia o escoltar-la, si ens la llegeixen, ens endreça les idees i ens fa creure que som capaços d’entendre millor la realitat. La poesia és, per tot això, un valor a l’alça i no gens material. Llegir poesia no demana tant de temps ni l’esforç de memòria que una altra mena de lectura requereix. No s’hi val tampoc a considerar frívolament que la poesia no ens agrada o no ens interessa, com qui parla de qualsevol producte banal de consum. En tot cas, podem creure que no hem trobat el millor moment per descobrir-la o que no hem trobat la poesia que ens convenia més quan la necessitàvem.


La poesia és aquell lloc segur on ens trobem sempre, el tòpic, el refugi, el recurs i el tresor més consolador de la gent lletraferida, encara que de vegades no podem llegir tant com voldrien, per altres obligacions que també tenim o, si ho voleu, per les exigències del guió biogràfic i professional que interpretem i vivim intensament. Així és com hem de recórrer sempre, doncs, a la literatura més condensada, contundent i rotunda, i anar alimentant el nostre disc dur poètic, que és la memòria de les paraules que hem heretat dels bons llibres i en els bons llibres. Llegint el Ricard, com llegint i rellegint qualsevol poeta, sapigueu que sempre us sentireu també una mica poetes.


M’agrada molt de tenir present sempre, quan faig cap a la poesia del Ricard, que el Xiprer és el seu arbre poètic, emblema sentimental al qual se sent lligat per molts motius, ja que per a ell és l’arbre més domèstic i alhora el més elegant, és l’arbre rei del seu jardí, i el té ben a la vista des de la taula de treball, a prop dels seus llibres i els seus papers. El Xiprer és l’arbre més dret i horitzontal, que puja enlaire, que té el seu lloc i es fa veure en el paisatge i no només als cementiris, de llarga tradició i de rica simbologia. A l’entrada d’una casa o en un camí que duu a un poble recorda l’hospitalitat dels qui hi viuen. Vull creure que la nostra amistat també és com un arbre diferent, especial, exòtic,… una mica tropical per la temperatura i la humitat literària, molt potent, ufanós i de fulla ben perenne, malgrat el rigor del calendari,…Un arbre que vam plantar fa molts anys, sense ni saber-ho, aquí a Sant Sadurní, que hem regat i que sense esporgar, anem adobant quan toca i de tota manera.


A De secreta vida també hi veureu això, perquè si bé és un llibre en el qual hi ha molta geografia i molt calendari, molts moments de calma i de reflexió, també és un llibre que, amb la seva diversitat de formes poètiques i de temes, guarda el misteri i diu ben fluixet a qui els vulgui sentir tots els secrets de la vida de les paraules que de debò compten i que al final ho diuen tot. Geografia, doncs, que és la suma dels paisatges sentimentals i reals del Ricard, i la seva vida especialment plena d’ocells, d’arbres i de plantes… I calendari, el pas de l’any, que és el temps cíclic i tota la mesura de vida que anem sumant inevitablement i afortunadament, també amb recança, nostàlgia, goig i sempre a darrera hora amb una mica d’esperança i consol.


Martí Ribas dixit. Moltes gràcies, Martí!

ricard-garcia-els-contorns-del-xiprer

Tot va bé si acaba bé

Ara fa dos anys, el setembre del 2005, anunciava aquí que un jurat format per Enric Badia, Mn. Climent Forner, Montserrat Altarriba, Salvador Arderiu i Francesc Garriga havia concedit el XVè Premi de Poesia Josep Fàbregas i Capell-Vila de Sallent al meu poemari Els contorns del xiprer.

Un any després explicava enfadat que el premi, consistent en l’edició del llibre, no s’havia fet efectiu. I llavors vaig començar, durant cada divendres de tot un any, a publicar Els poemes de Els contorns… a través del Cupressus sempervirens.

Ara, el setembre de 2007 i després de força peripècies que vull oblidar, els poemes de Els contorns del xiprer s’han editat finalment, amb un pròleg de la Teresa Pascual i una portada dissenyada pel Jordi Ribas, en forma de llibre.

Divendres vaig poder tenir a les mans els primers exemplars i sentir com la feina feta havia agafat cos i consistència. I encara que la sensació que vaig tenir tingui un punt de fetitxista, estic segur que aquells a qui us agraden els llibres enteneu el que vull dir. La satisfacció de veure la feina finalment acabada i poder-la oferir als demés tal i com la il·lusió te l’havia fet imaginar, és molt gran.

I és per tot plegat que vull donar les gràcies no només a tothom que ha intervingut en l’edició del llibre, sinó també a totes les persones que han visitat les pàgines on jo hi penjava els poemes i especialment a aquelles que, personalment o a través dels seus comentaris a internet, m’han fet arribar els seus suggeriments, les seves opinions i les seves sensacions. Més d’una vegada és aquest feedback amb els altres el que et renova les forces.

Si tot surt com està previst, el proper dissabte 10 de novembre durant la Festa del Tiscar, es farà un acte de presentació del llibre a la Capella de Sant Joan de Martorell. Diuen que tot va bé si acaba bé; doncs que així sigui.

Farmàcia de guàrdia

Rellegit al programa del 12è Festival Internacional de Poesia de Barcelona, Palau de la Música Catalana, 28 de maig de 1996:

No es Valium ni Orfidal,
no me ha entendido.
Se trata de la fe. Sí: de la fe.
Comprendo que es muy tarde
y no son horas
de andar telefoneando a una farmacia
con tales quintaesencias.
Lo que yo necesito
para entrar confiada en el vientre del sueño
es algún específico protector de la fe.
¿Que le ponga un ejemplo más concreto?
Pues no sé… Necesito
creerme que este saco
cerrado por la boca
y en cuya superficie
se aprecia la joroba
de envoltorios estáticos
puede volver a abrirse alguna vez,
a provocar deseos y sorpresas
bajo la luz del sol y de la luna,
bajo el fervor clemente
de los dioses del mar.
¡Oh, volver a sentir lo que era eso!
Y ni siquiera necesito tanto
-ya es menos lo que pido-;
simplemente creerme
que un día lo sentí
intempestivamente
cuando más descuidada andaba de esperarlo,
y supe con certeza
que sí, que se podía,
que un corazón doméstico
cuando al fin se desboca
es porque está latiendo sin saberlo
desde otro muy cercano.

Ya. Que no tienen nada.
Pues perdone.
Comprendo que es muy tarde
para hacerle perder a usted el tiempo
con tales quintaesencias.
Ya me lo figuraba.
Buenas noches.

Carmen Martín Gaite dixit.

 

[Pintura de Juan M. Valcarcel]

L’horitzó que duus als ulls

Ha estat després que has entès que la poesia, al capdavall, no és cap altra cosa que una manera d’estar al món i de mirar aquelles veritats que et conflueixen a la pell i secretament la travessen com si aquesta fos, també, el territori màgic on el mar se’t dóna, l’espai indefinit on la platja no és res més que les línies fluides que l’aigua, la sorra i el sol dibuixen i desdibuixen a cada alenada, la llum que respires cada vegada que el mar s’enretira deixant, fins a la propera onada, el món en suspens.

I has après que la poesia és, també, aquest àmbit sense temps que et permet obrir la porta a totes aquelles corrents ocultes que t’habiten però que, encara sense nom, no saps dir. És per això que és el territori de la valentia, l’únic que et permet capbussar-te en l’inconegut del paisatge per escapar dels camins i emergir en l’horitzó que duus als ulls.

Silenci

Llegit a Claustre, XXVI Premi de Poesia Senyoriu d’Ausiàs March; (Edit. Tres i Quatre, col·lecció Poesia 3i4, núm.131, València, 2007):

SILENCI

Quan pronuncie la paraula Silenci,
la destruesc.
(Wislawa Szymborska)

Pense el blanc subtil del Quadern
i de la solitud aprenc:
caminar el moll del silenci.

Muda, el dic amb els ulls
-tot silenci incita a la nuesa-,
despulle l’esquena de les hores,
els lòbuls de carn que l’udol habita.

L’home simula fer-se el mort i viu
el més antic deliri: retrobar-se,
el pes fosc de la cova que ens fa savis,
entendre el món perquè el vent no el canvia.

Oberta al mar d’aquest far meu, m’explore
la fondària arenosa dels ulls,
infinit i amb solcs és l’iris del temps,
agut lleuger i impur és el silenci.

Isabel Garcia i Canet dixit.

 

[Fotografia de Cristina Moreno]

Premi Senyoriu d’Ausiàs March

El passat dissabte 28 d’abril a Beniarjó, un jurat composat per Teresa Pascual, Joan Navarro, Enric Ferrer i Solivares, Maria Josep Escrivà i Josep Lluís Roig em va concedir el XXVIIè Premi de Poesia Senyoriu d’Ausiàs March per un llibre de poemes que es titula Geografies de secreta vida i que es publicarà, d’aquí a un any, dins la col·lecció Poesia 3i4, de l’editorial Tres i Quatre de València.

Durant l’acte es va fer, també, la presentació del llibre Claustre d’Isabel Garcia i Canet, guanyadora de l’anterior edició del premi i hi va haver un concert del Grup de Cambra Llevant.

El port és…

Llegit a Casa de Misericòrdia :

El dic

Hi ha un home dret davant la dàrsena.
Després del temporal, assumides les pèrdues
i ja amarrats els grans dolors erràtics,
el millor lloc per esperar és el port.
El port és com ell ara: dintre seu,
enormes, reposats, el mar i els barcos.

Joan Margarit dixit.