Entrades

Poemes des del confinament, 8: Romance de la luna, luna

Avui, el vuitè poema des del confinament és el Romance de la luna, luna de Federico Garcia Lorca i va dedicat especialment als meus alumnes de literatura que tot just han començat a llegir el ROMANCERO GITANO. Cuidem-nos! Podeu accedir al víeo des d’aquest enllaç. A sota, el text:

La luna vino a la fragua 
con su polisón de nardos. 
El niño la mira mira. 
El niño la está mirando. 
En el aire conmovido 
mueve la luna sus brazos 
y enseña, lúbrica y pura, 
sus senos de duro estaño. 
Huye luna, luna, luna. 
Si vinieran los gitanos, 
harían con tu corazón 
collares y anillos blancos. 
Niño déjame que baile. 
Cuando vengan los gitanos, 
te encontrarán sobre el yunque 
con los ojillos cerrados. 
Huye luna, luna, luna, 
que ya siento sus caballos. 
Niño déjame, no pises, 
mi blancor almidonado. 

El jinete se acercaba 
tocando el tambor del llano. 
Dentro de la fragua el niño, 
tiene los ojos cerrados. 

Por el olivar venían, 
bronce y sueño, los gitanos. 
Las cabezas levantadas 
y los ojos entornados. 

¡Cómo canta la zumaya, 
ay como canta en el árbol! 
Por el cielo va la luna 
con el niño de la mano. 

Dentro de la fragua lloran, 
dando gritos, los gitanos. 
El aire la vela, vela. 
el aire la está velando.

[Federico García Lorca: ROMANCERO GITANO, Rev. de Occidente, Madrid, 1928]

Poemes des del confinament, 7: Serena barca

[Maria Josep Escrivà: SERENA BARCA, Edic. del buc, València, 2016]

Poemes des del confinament, 6: Roses d’hivern

Aquí teniu un altre poema des del confinament, avui m’ha vingut de gust penjar-ne un de meu. Es titula Roses d’hivern i podeu accedir al vídeopoema des d’aquest enllaç. A sota, el poema:

Ancorades a una paret del jardí,
resisteixen les roses d’hivern.
La tarda és grisa i ventosa, freda,
però sostenen encara, les tiges més altes,
les restes d’una esplendor vellutada.
A la resta del roser hi queden només
els calzes de les flors mortes, secs,
i algunes fulles. Però aquest migdia,
encara maldaven les roses d’hivern
per atrapar algun raig d’aquest sol tebi de gener
en la carn clivellada dels seus pètals.
Talment nosaltres que ens resistim,
atrapats en la bellesa d’uns llavis, a morir.

[RG: On la sang, Onada Edic., Benicarló, 2017]

Poemes des del confinament, 5: Plugim

El cinquè dels poemes des del confinament és obra del poeta Esteve Miralles: Plugim  del llibre Ulls al bosc. Podeu accedir al vídeopoema des d’aquest enllaç. A sota, el poema:

Tots aquests arbres que voregen la riera.
Tota aquesta aigua que desfila interminable.
I aquesta pluja que s’aterra sense pausa.

Tot aquest temps que he caminat sense aturar-me.
Aquests clotets que he anat fendint damunt la sorra,
la sorra xopa en què he gravat aquestes línies
fetes de punts desconnectats però inseparables,
traços sinuosos com perfils d’unes figures
que sols el temps sabrà comprendre íntegrament
quan, amb paciència,
aquest plugim tenaç i amable
faci com cal quan cal i on cal

la feina neta.

[Esteve Miralles: ULLS AL BOSC, edició d’autor, 2019]

Poemes des del confinament, 4: La llum i la fenedura

[Joan Navarro: LA NIT TRANSEÜNT, Lleonard Muntaner edit., Palma, 2019]

 

Poemes des del confinament, 2: Poma

[Del llibre On la sang, Onada Edic., 2017]

Amb la Teresa Pascual

Ben aviat, concretament els dies 14 i 15 de novembre, tindré la sort de poder compartir dos actes amb la poeta Teresa Pascual. Estic molt content de poder-ho fer i, per això mateix, us convido a participar-hi.

D’entrada, el dijous 14 de novembre a les 7 de la tarda serem a la Biblioteca de Martorell per fer-hi la presentació de Vertical, el llibre amb el qual va guanyar el Premi de Poesia Ausiàs March de Gandia. Jo presentaré el llibre i explicaré la lectura que n’he fet i la Teresa Pascual en llegirà alguns poemes a més de respondre a totes les coses que li vulguem preguntar.

L’endemà, el divendres 15 de novembre a les 7 de la tarda, anirem a la Biblioteca Jaume Vila i Pascual de Gelida i allà hi farem un recital de poesia durant el qual, com ja hem fet altres vegades, llegirem obra seva i meva de manera intercalada.

Tant un acte com l’altre em fan molta il·lusió, primer perquè la Teresa Pascual ha estat una de les persones que més m’ha animat i empès a escriure poesia i a publicar-la, però també perquè tractant-se d’una de les poetes actuals més importants, tindrem l’oportunitat de poder escoltar i sentir la seva poesia dita per ella mateixa. Si sou a prop i podeu venir, no us ho perdeu. Us hi esperem!

Juntos cruzan un río sin lecho. 10 poetas catalanes

Fa unes setmanes l’amic i poeta Joan Navarro em va proposar que li enviés cinc poemes per una antologia bilingüe. Ho vaig fer i ell mateix s’encarregà de la traducció al castellà dels poemes i de l’edició d’aquesta antologia de 10 poetes catalans formada per Manuel Bellver, Anna Gas, Imma López Pavia, Consol Martínez, Maria Antònia Massanet, Carles Mulet, Marta Pérez i Sierra, Joan de la Vega, Josep Manel Vidal i jo mateix.

Finalment, a partir d’un vers de Joan de la Vega l’antologia s’ha titulat Juntos cruzan un río sin lecho i s’ha publicat a la revista xilena de literatura i art Los poetas del 5 que dirigeix la Gladys Mendía. Content de formar-ne part i agraït al Joan Navarro i a la Gladys Mendía per la feinada que fan per difondre la poesia, aprofito i us convido a consultar-la en línia des d’aquest enllaç.

Poetes a la Bassa Gran 2019: Teresa Pascual

Amb la Teresa Pascual (Grau de Gandia, 1952) ens vam conèixer d’una forma una mica rocambolesca en què hi van intervenir un programa de ràdio, un llibre regalat i un festival de poesia que van desembocar en una cita a cegues que va sortir, per sort de tots dos, molt bé. Però els intríngulis d’aquesta història que té celestina i tot, ja us els explicaré un altre dia, de moment el que compta és que la seva generositat em va empènyer a dedicar-me a la poesia. I gràcies també a la seva generositat, serà una de les poetes que enguany participaran al POETES A LA BASSA GRAN 2019.

La Teresa ha exercit de professora de filosofia durant molts anys, però també ha estat traductora de les poetes en llengua alemanya Brigitte Oleschinski i Ingeborg Bachmann i del filòsof Hans Magnus Enzensberger. Com a poeta ha rebut alguns dels premis de poesia més prestigiosos de la literatura catalana (Premi Senyoriu d’Ausiàs March, Premi Vicent Andrés Estellés, Premi de la Crítica Serra d’Or, Premi de la Crítica Catalana i Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians, Premi Ausiàs March, etc.) i ha publicat, fins ara, deu llibres. Alguns dels títols de les seves obres que podríem citar són Flexo, Les hores, El temps en ordre, Rebel·lió de la sal, València Nord o Vertical.

Com ja podeu endevinar, tenir-la a Sant Llorenç el divendres 12 a les 10 de la nit a la font de la Bassa Gran, juntament amb la Sònia Moll Gamboa i l’Esteve Miralles, és un luxe que li hem d’agrair i que no podem deixar passar. De moment, us deixo aquí un poema de mostra:

D’esquena, les ciutats obrien túnels

rendides a l’oblit i a la foscor.

Els hòmens ignoraven tots els rumbs,

les roses s’enredaven amb les algues.

De qui aquell crit apagat de la pèrdua?

 

Tan sols roman la torre vertical

d’aquell rellotge amb les hores tan lluny

que sols tu, pare, aconseguies veure,

tan dret, quiet, com si apuntares lluny

entre els palets de caixes de taronja

i grues que clamaven contra el cel;

com si es poguera abastar l’infinit

en el traçat perfecte de les corbes.

 

[Teresa Pascual: Vertical, 2019]

Poetes a la Bassa Gran 2019: Sònia Moll Gamboa

Ara mateix no sabria dir quan vaig conèixer la Sònia Moll Gamboa (Barcelona,1974), però sí que recordo que el seu blog,  La vida té vida pròpia, es va convertir per a mi en un dels blogs de lectura imprescindible d’ençà que el vaig descobrir. Des de llavors que li he seguit la pista i fins i tot hem tingut l’oportunitat de recitar plegats en un parell d’ocasions.

La Sònia ha fet feina de correctora i editora en diverses editorials i a l’Optimot, també ha treballat de professora de català per adults i imparteix tallers d’escriptura creativa. Però a més de tot això és escriptora i poeta. A banda del seu blog, col·labora regularment a La Directa. Una recopilació de les columnes que hi ha publicat es pot llegir al seu llibre Beneïda sigui la serp (2018).

Com a poeta ha publicat Non si male nunc (2008) que va obtenir el Premi de Poesia de Sant Celoni, el recull de proses poètiques Creixen malgrat tot les tulipes (2013) que va guanyar el Premi 25 d’Abril de Benissa i el 2014 va publicar I Déu en algun lloc.

Ben aviat, el divendres 12 de juliol a les 10 de la nit, serà amb nosaltres i amb l’Esteve Miralles i la Teresa Pascual al POETES A LA BASSA GRAN 2019 per oferir-nos la seva poesia. Si ja la coneixeu, prou que ho sabeu que paga la pena anar a la Bassa Gran; i si encara no l’heu llegit o sentit mai, estigueu segurs que us agradarà. Per anar fent caliu, us deixo una de les seves magnífiques proses poètiques:

poeta llac

Torno a ser jo. La que diu només el que vol dir, i no el que la gent té ganes que digui. Jo amb els meus versos tallavenes, els meus poemes llac, sempre al voltant del mateix, perquè em nodreix i em diu, perquè m’és i em parla endins, a tocar del misteri. Jo i prou, amb els pits a rebentar de llet inútil, amb la mare morint-se’m encara a estones, de cop i volta, amb l’enyor etern d’un llindar a la cuina des d’on m’escolten sense judicis. Torno a ser jo buscant un (altre) lloc, imaginant altres paisatges, fidel a la terra de les avantpassades i als oceans que me’n separen.

 Torno a ser jo i torno a escriure en els marges del full, aquest lloc estret on encara hi cap  (amb lletra ben petita) l’amor sense etiquetes, la vida sense quadrícules.

[Sònia Moll Gamboa: poeta llac a La vida té vida pròpia, 19maig2018]