Entrades

Vespres de versos i vi: Eulàlia Blay i Ricard Garcia

Gràcies a la iniciativa d’en David Madueño, el dimecres 24 de gener a dos quarts de 8 de la tarda, l’Eulàlia Blay i jo participarem als Vespres de versos i vi que s’organitzen a l’empara de l’Alliance Française de Sabadell.

Tant l’Eulàlia Blay com jo aprofitarem per a fer-vos conèixer la nostra poesia tot fent un recorregut per la nostra obra amb l’objectiu que ens conegueu i que passem una bona estona gràcies als versos i, també, al vi amb què els organitzadors ens obsequiaran.

L’Alliance Française és al carrer de Sant Joan, núm. 35. Tot i així, si no coneixeu Sabadell podeu trobar on serem en aquest enllaç. Com sempre, ens agradarà molt que si us ve de gust i podeu, ens vingueu a escoltar.

‘On la sang’ a l’Aparador de poesia

Ahir, 29 de novembre, convidat per en Pius Morera i Prat vaig participar al programa Aparador de poesia de Radio Santvi per presentar On la sang.  Durant el programa vaig poder recitar alguns dels poemes del llibre que el mateix Pius s’havia encarregat de triar, també vam escoltar dues peces musicals (Como siento yo i Senza fine) que jo mateix havia suggerit i, sobretot, vam conversar sobre el llibre i la poesia. Durant la mitja hora que va durar el programa, poder parlar de On la sang a la ràdio va ser una altra de les moltes satisfaccions que aquest llibre m’ha donat. Finalment, per si us vingués de gust escoltar el programa, només cal que cliqueu el següent enllaç i hi accedireu directament: Aparador de poesia, 29 de novembre de 2017.

Pere Salinas parla de ‘On la sang’

Vaig conèixer en Pere Salinas a Granollers quan em vaig encarregar de fer la presentació del magnífic O: Llibre d’hores del quan en són autors ell i en Joan Navarro. Això va passar el 27 de novembre de 2014 i ara, tres anys justos després, ha estat en Pere qui ha presentat, també a la Llibreria La Gralla, el meu On la sang. Des d’aquell dia de novembre de fa tres anys ha crescut entre nosaltres una important amistat que va acompanyada per l’admiració que sento per la seva obra pictòrica. No és casual, doncs, que el meu darrer llibre degui el títol i un dels poemes nuclears a una de les pintures de la sèrie Sota la paraula.

Una altra mostra d’aquesta comunió és la bellíssima pintura que en Pere Salinas va fer per il·lustrar la portada del meu llibre, una pintura que tradueix perfectament el moll de l’os del llibre. De seguida que vaig veure la seva proposta de portada vaig saber que en Pere s’havia submergit al llibre de tal manera que n’havia copsat matisos que fins i tot a mi se m’escapaven, per això em vaig decidir a demanar-li que ens parlés de la lectura que ell n’havia fet. I així va ser que el passat dijous vam tornar a La Gralla per parlar de On la sang. A continuació us deixo la seva presentació, veureu que tinc motius per estar-ne molt content:

Bona tarda a tothom.

Dies després de la magnífica presentació a Barcelona del llibre On la sang que va realitzar la poeta valenciana Maria Josep Escrivà, en Ricard Garcia em va demanar si jo la voldria fer a Granollers. La meva primera reacció va ser un no rotund, però sembla ser que els meus “NOS” tenen ben poca solvència, perquè aquí em teniu.

No vinc del món de la literatura i només m’acosto a ella com un afeccionat i consumidor. Així és que, el que em sentireu dir, seran observacions fetes des d’aquesta perspectiva i no pas des d’un esperit crític literari.

Obra i autor no sempre van de la mà. Molts cops ens trobem al llarg de la Història amb artistes, no importa la disciplina, dels quals ens arriba una cosa a través de la seva obra i una altra molt diferent a partir del que és o ha estat la seva vida quotidiana.

No és aquest el cas que avui ens convoca aquí.

Si llegim el que en Ricard, a mode de presentació, diu de si mateix en el seu blog, comprendrem davant de quin tipus de persona ens trobem, i això ens donarà moltes pistes per entendre i endinsar-nos en la seva poesia. Escriu: “Em dic Ricard Garcia i vaig néixer a Sant Llorenç d’Hortons (Alt Penedès) l’any 1962. He treballat al camp, he fet de mosso en un taller, de cambrer, d’ajudant de cuina i del que hagi calgut. Vaig estudiar Filologia Hispànica a la Universitat de Barcelona i fa una pila d’anys que treballo de professor a l’ensenyament secundari. També sóc poeta, i a més de dedicar-me a l’escriptura, participo en recitals i actes diversos per tal de fer difusió oral de la poesia. També organitzo i dirigeixo tallers literaris i de lectura tant per adolescents com per adults.”

Crec que amb aquesta curta presentació, en tenim prou per començar a fer-nos una petita idea de qui és en Ricard i poder obrir aquest darrer llibre que jau a les nostres mans amb un títol que difícilment ens deixa indiferents.

El títol, cop de puny sobre el confort, ens fa preguntar. Ens qüestiona i ens encurioseix.

I aquí ja comencem a anar per bon camí, “perquè potser hauríem d’estar recorrent el món a la recerca no de la resposta veritable sinó de la pregunta veritable.”(1)

 On la sang s’obre a nosaltres amb un pròleg que és alguna cosa més que un pròleg. Que no té naturalesa ni pretensió de pròleg. Epíleg, potser. Acció poètica sobre el que el poeta sent i admira del poeta. Joan Navarro, n’és el culpable. Amic entranyable del presentador i del presentat. No el llegiu. Passeu full i deixeu-vos-el pel final. En acabar de llegir el llibre, retrobeu-vos amb aquesta fuetada d’imatges, amb el vertigen que desprèn aquest buidatge, aquesta reflexió poètica. Cavalcada brutal d’un Bolero de Ravel poètic, ensordidor i clarificador alhora. Recreació i variacions sobre tot un poemari inusual i ric. Un veritable homenatge al llibre i a l’autor que avui tinc el plaer de presentar.

És costum estesa la utilització de cites poètiques en què la majoria dels poetes coronen els seus textos o obren el seu llibre. Preàmbul, nota aclaridora, pauta o pur acompanyament, potser per no sentir-se tan sol en el despullament. En aquest cas la cita no ha pogut ser més ben trobada.

Això ha volgut l’atzar:
amor i mort
per sempre agermanats
en la presó del cos.

Aquests versos de Xavier Macià són el tret de sortida cap a un bell i alhora vell recorregut pels pilars de la nostra existència: el trinomi vida-passió-amor que ens condueix inexorablement al seu punt i final: la mort.

Recorrerem amb la veu d’un poeta madur les estances reflexives, vivencials, del nostre i no dic seu, trajecte existencial.

Veurem com Ricard utilitzarà recursos de la persona verbal per distanciar-se, per protegir-se i, amb humilitat i honestedat, se’ns mostrarà nu, salvatgement nu i ens mostrarà el mirall on podrem veure’ns, amb claredat, reflectits.

Res no és gratuït en aquest llibre. Una estructura meditada i assumida que potser, en una primera lectura, ens pot sorprendre i no acabar d’entendre. No defalliu, però.

Un pòrtic: “Perseu i la Medusa”.

Tres parts diferenciades. Una primera on ens parlarà de l’amor i la passió. Una segona part que anomenaria Frontissa. I una tercera on ens parlarà de la mort.

Com ja he apuntat fa un moment, res no és gratuït en aquesta petita joia.

Imagineu-vos per un moment un tríptic tridimensional. La fulla de l’esquerra seria la primera part, un petit plafó, com un llom de llibre, just per separar-lo de la tercera part, igual de gran que la primera.

Tanqueu aquest tríptic de tal manera que els dos grans plafons queden encarats i paral·lels entre ells.

L’amor mirant-se en la mort. La mort mirant-se en l’amor. Dos miralls que s’auto-reflecteixen. Dues cares oposades i alhora parelles.

Recordeu la citació d’en Macià?

Però encara el joc d’en Ricard va més enllà: el poema de Perseu i la Medusa que, com a pòrtic, obre el llibre.

L’obra de Cellini, que es pot veure a la Piazza della Signoria de Florència, ens mostra Perseu que “alça el braç i acota la mirada. Defuig la falsa agonia de les serps, la mirada sibilant i verinosa del mal, aquest cap terrible que no pateix encara el rigor de la mort. Al seu davant, absort, contemplant la quietud del guerrer i la bellesa del seu cos entresuat, tot se’t revela com les dues cares d’una veritat que t’inquieta: les semblances de Perseu i la seva víctima, aquests dos rostres indestriables, immersos en l’olor apegalosa i calenta de la sang i en aquest polsim de llum vella i groga, com de por, que inunden la plaça.”

I s’obre la pregunta, les preguntes. Els dubtes, sobretot perquè potser no volem comprendre el que aquest poema en prosa ens mostra. No amaga res en Ricard. Res resta encriptat. Obre la porta i amb llum blanca ens acull i ens demana que l’acompanyem. “Ulls de bronze que veuen i aquells que no”.

La passió i la mort des del metall noble. La distància necessària des de Cellini fins a nosaltres, el gest que ens reclama entrar a estances personals, universals diria.

I obrim el tríptic. Com un concert per a violoncel. Tres moviments: Allegro ma non troppo, un brevíssim Adagio i per acabar un larghetto.

Del silenci cap a una simfonia on tots els sentits queden convocats. Cinc sentits més un. Perquè “quan el silenci troba la seva plenitud, es fa paraula.” (2)

En el primer plafó del tríptic: l’amor, la passió i el sexe. Tot ell dibuixat i sentit des de la maduresa. Una passió que ens parla des de la serenor adquirida i des de la pèrdua de la follia de la joventut. El pas dels anys. El cost del pas dels anys. L’inexorable apropament a la mort. L’amor i la mort intrínsecament unides. Agermanades.

I les pèrdues.

La seducció de la carn des de la pèrdua abans de la gran pèrdua.

El silenci de la carícia madura i la seva mirada sobre el gest de sal.

On la sang.

Líquid vital, passió, vida… i mort.

Roig que ho amara tot: cada gest, cada vers, el llibre.

On la sang, on brolla, on ens fa.

Circuit vital.

On la sang, on tot comença i tot acaba.

“Fil de llum que encén el teu cos”

i en ell tot comença i tot acaba.

L’amor i la mort.

“Una cicatriu de llum als llavis.”

S’atura el primer moviment i en Ricard punteja en delicat pizzicato, cinc haikus. Cinc deliciosos compassos on ens apunta les melodies que desenvoluparà en el tercer moviment.

La boira es fa present. Desdibuixa el paisatge per crear-ne un de nou.

“El paisatge es pensa dins seu i ell n’és la seva conseqüència” (3)

Un adagio serè des de la nostàlgia. Cordes per elevar un cant a la terra des de la terra.

Temps breu, economia del mot, brogit del silenci.

L’última nota resta penjada en l’aire i alguna cosa sentim dins nostre. Alguna cosa ens rosega i alhora ens allibera.

Ens disposem a deixar-nos embolcallar pel tercer moviment i últim.

La gran pèrdua que assaborim des de la raó.

L’inefable.

El final just i necessari.

“El silenci de la cendra”

“La no-llum d’abans del dia”

“La fredor de la nit d’acer”

Un final com a final individual i universal.

Diàleg interior des de l’amor vers la mort.

Des de la llum vers la no-llum.

La darrera pèrdua.

No voldria acabar sense donar-vos quatre pinzellades, absolutament subjectives i que no sé si us podran servir per a res, sobre la “cuina” d’en Ricard Garcia i concretament d’aquest llibre que avui tracto de presentar-vos.

Al llarg de la meva vida professional, ha estat la poesia un dels meus motors essencials com a refugi i provocació plàstica. M’he trobat poetes immensament rics amb els que no he pogut connectar ni en la forma ni en el color. Per posar dos exemples, Antonio Gamoneda i Paul Celan. Autors que tenen a casa altar propi. Amb altres s’ha creat amb la promptitud del llamp, una comunió plàstica extraordinària.

Sense ser-ne conscient, quan llegeixo, es formen en la meva ment traduccions –que no il·lustracions– plàstiques que em mouen a endinsar-me i anar més enllà de la paraula escrita per passar a la paraula pintada.

En el cas d’On la sang i dels altres tres poemaris fins ara editats d’en Ricard, voldria remarcar la gran capacitat que l’autor té de donar-nos sensacions que ocupen tots els sentits que posseïm: vista, tacte, gust, olfacte i oïda. No és gens fàcil fer-nos arribar sensacions que facin interactuar altres sentits més enllà de la vista i l’oïda.

Tot això es pot comprendre pel compromís que l’autor té amb la terra. La saviesa antiga que es transmet de generació en generació. El respecte al llenguatge del bosc, del conreu, del camp.

Preguntar i preguntar-se sobre ells i des d’ells, amb humilitat de pagès i amb compromís d’ésser nou.

Escoltant els silencis, palpant un terròs de terra, ensumant les respostes que mut ens dóna.

Pentinar la vinya amb mirada de tardor i recollir amb el cel del paladar el fruit abans del vi.

Paisatges que m’inventen una infància amb avi. El traspàs de saviesa ancestral, oral i respectuosa.

La percepció de la mesura exacta de l’home davant la natura.

Des d’aquí i amb mans que omplen i recullen i donen, mans de les d’abans de les màquines. Mans eines, mans dures, mans tendres, mans que mostren, mans que sostenen, mans que estimen.

La mà com a mitjà de comunicació, pur llenguatge. La mà receptora i emissora.

La mà que extreu els ocres i les terres del paisatge i pinta la mirada i emborratxa el cos i el fa vers. El torna paraula.

No es construeix l’artefacte poètic des dels cims majestuosos, ans el contrari. Ricard camina, descalç per sentir la rugositat del terreny i sentir els còdols. Camina nu arran dels camins i és des d’aquest peu pla que ens il·lumina i ens convida a veure amb els seus ulls. Ens sedueix en la carícia dels colors nobles. Sense adonar-nos ens fa escoltar el que la nostra oïda ja no recorda. Mel de tarda i aspre gust de sang, de ferida de joc i esbarjo.

Tot és senzill i bell en la poètica d’en Ricard Garcia. Però només ho és en aparença. I sense adonar-nos ens ha fet còmplices de les seves preguntes, i ens tornem pregunta.

Per acabar, deixeu-me que tanqui aquest esborrany de presentació amb un vers d’Antonio Gamoneda:

“La belleza no es un lugar para cobardes”.

  1. (1)J.M.Coetzee/ Los días de Jesús en la escuela/ Trad.: Javier Calvo/ Random House – 2017
  2. David Steindl-Rast con Sharon Lebell/ La música del silencio/Trad.: Cristina Piña i Laura Esteve/ Ed. El Hilo de Ariadna-2014
  3. Juhani Pallasmaa/ La mano que piensa/ Trad.: Moisés Puente/ Ed.Gustavo Gili – 2012 pàg.91

Pere Salinas dixit.

Jordi Solà Coll parla de ‘On la sang’

En Jordi Solà Coll, magnífic articulista, poeta i fotògraf, acaba de publicar a Núvol les seves impressions després d’haver llegit On la sang. És un text, el seu, que de manera aguda es centra en el tema principal del llibre, la dualitat de l’ésser humà, i ho fa amb tant d’encert que m’ha ajudat a descobrir algun mecanisme que de manera no massa conscient he utilitzat en aquest llibre.

Per tot el que hi diu i aporta, tant si heu llegit On la sang com si no ho heu fet, us recomano vivament que llegiu l’article d’en Jordi Solà; ho podeu fer aquí. I a tu. Jordi, moltíssimes gràcies!

On la sang, presentacions de tardor

Semblava que passat l’estiu recuperaríem una mica de calma, però no, l’agitació constant en què vivim no ens dóna treva. Tot i així, és important anar trobant moments de tranquilitat per recuperar les coses senzilles del dia a dia i, també, més enllà de l’èpica política, recuperar el gaudi que ens poden aportar la contemplació de la natura i la bellesa de les arts humanes. Per això, perquè una estona de pau també pot tenir un efecte balsàmic en les nostres ànimes, us proposem dos actes més on parlarem de poesia, concretament de On la sang.

El primer dels dos es farà a la Llibreria La Gralla (Pl. dels Cabrits, 5) de Granollers el dia 26 d’octubre a 2/4 de 8 de la tarda. Allà serà el pintor Pere Salinas, autor també de la magnífica il·lustració de la coberta del llibre, qui parlarà de On la sang i ho farà amb la mirada sàvia de qui és capaç de distingir els matisos del món en cada un dels seus colors. De ben segur, la seva manera de llegir els versos d’aquest llibre ens aportarà una mirada nova i diferent al que estem acostumats aquells que només fem servir les paraules.

El segon acte, organitzat gràcies a la Llibreria La Cultural, es farà a L’Agrícol (Passatge Alcover, 2) de Vilafranca del Penedès el dia 10 de novembre a les 8 del vespre. En aquesta ocasió, qui parlarà de On la sang serà el poeta Jordi Llavina. Ell no és només una de les persones que més i millor coneixen la meva poesia, també és un lector atent i incisiu capaç de fer descobrir al propi autor els mecanismes ocults que aquest utilitza inconscientment.

Les lectures que un i l’altre han fet dels meus llibres m’enriqueixen enormement i, per això, em fa molt content que aquestes dues presentacions de tardor les facin ells. Com sempre, si hi sou a prop i us ve de gust hi sereu molt benvinguts.

 

Anna Ruiz ressenya ‘ON LA SANG’

El passat divendres 15 de setembre els setmanaris El 3 de vuit, El vallenc i La Conca van publicar una nova ressenya sobre On la sang, el meu darrer llibre. L’autora d’aquesta ressenya que es publica encapçalada pel vers …i saber que la vida és aquest caos en què sobreviusés l’Anna Ruiz Mestres que ja ha parlat de la meva poesia en altres ocasions. A ella li dono les gràcies pel seu article i a vosaltres us convido a llegir el que ha escrit clicant aquí o anant a Desig de llegir, el seu blog.

‘On la sang’ a la Setmana del Llibre i més…

On la sang encara corre. Des d’avui i fins el 17 de setembre el podreu trobar a les casetes 8 i 33 de La Setmana del Llibre en Català. A més, demà 10 de setembre a partir de les 6 de la tarda també m’hi trobareu a mi, per tant si el voleu signat només cal que passeu per la caseta 33 i amb molt de gust us atendré.

A banda de la presència a La Setmana, també aprofito per anunciar-vos dos nous actes de presentació del llibre: el primer serà el 26 de novembre a les 7 de la tarda a la Llibreria La Gralla de Granollers i anirà a càrrec del pintor Pere Salinas, autor de la portada del llibre. El segon es farà a Vilafranca del Penedès gràcies a la Llibreria La Cultural i anirà a càrrec del poeta  Jordi Llavina que ja n’ha parlat en diverses ocasions; aquí hi podeu llegir el que en va dir. En aquest cas el lloc encara no s’ha decidit, tot i que oportunament l’anunciarem.

També he d’anunciar que el dia 30 de setembre participaré a Riudelletres, on parlarem de la recerca de noves fórmules de promoció de la literatura sota la coordinació de l’escriptor Jordi Romeu.

A més d’aquests, s’estan gestant dos actes més on parlarem de On la sang i on tindré ocasió de recitar alguns dels poemes que en formen part. Tot i així els anunciaré com cal quan s’hagi concretat el format i les dates.

Tot plegat ho podreu consultar a l’agenda, on també hi trobareu les sessions del Club de Lectura de la Biblioteca Jaume Vila i Pascual en les quals participaré durant aquest curs. Se’m gira feina, però fa de bon fer.

 

Ricard Garcia a ‘Lletres a les aules’

Ja fa algunes setmanes que des de la Institució de les Lletres Catalanes em van fer saber que he estat inclòs al llistat del programa Lletres a les Aules. Aquest programa vol fomentar la lectura a més d’acostar els alumnes al fet literari, estimulant i potenciant l’habilitat lectura i el coneixement de la llengua catalana. Se’n poden beneficiar tant els alumnes d’ensenyament primari com els d’ensenyament secundari i també els alumnes de centres d’adults. Per ampliar la informació o per poder-hi accedir cal que aneu a aquest enllaç.

També cal que sapigueu que les despeses de la sessió, a excepció del desplaçament, corren a càrrec de la ILC i que les sol·licituds s’han de presentar abans del dia 31 d’octubre a través de l’aplicatiu que trobareu a l’enllaç anterior.

Queda dit, doncs, que si estiguéssiu interessats en treballar la lectura d’algun dels meus llibres amb els vostres alumnes ho podeu gestionar a través del programa Lletres a les aules de la ILC o, en tot cas, us podeu posar en contacte amb mi per aclarir-vos el que calgui. Bon curs i a disposar.

Pesa la lluna / Sònia Moll Gamboa

Llegeixo I déu en algun lloc de  la Sònia Moll Gamboa i en surto corprès i commogut per la força de les seves paraules i la bellesa -tot i la cruesa- de les imatges amb què descriu el final del trajecte, l’absència, l’orfenesa després de la mort de la mare, però també abans… A cop calent no sé com dir-ho, però la seva és una poesia que sento intensament als ossos i als músculs, que ja porto sota la pell i que em requereix a ser, una vegada més, la memòria dels que han oblidat. Com a mostra i invitació a llegir-lo, transcric a sota un dels seus poemes:

PESA LA LLUNA

          llega la noche y carga
          el peso de la luna en nuestros ojos

          José Antonio Arcediano, “Mirador”

Pesa la lluna plena als pits
que rebenten de llet agra,
de llet inútil,
de llet morta
-les filles no poden alimentar les mares.
Pesa la lluna plena a la sang,
ocupant-la,
envaint-la,
enverinant-la,
enfangant-la tota amb coàguls estèrils.
I l’aire a mig camí,
entre els pulmons i el ventre.
Jo sense tu
-com es camina per aquest camí?-,
tu sense jo,
enllà dels ulls que em miren i no em veuen,
enllà de la pell transparent de les mans
que acarono com si no fossin tu.
Pesa la lluna en l’udol estroncat de la lloba
que no he sabut ser avui,
que no sé si sabré ser demà
quan tu no hi siguis
-com es camina aquest camí?
Pesa la lluna que em fa callar avui
amb una mordassa blanca xopa de formol
i em deixa sense versos,
sense escletxes,
sense sang.
Pesa la lluna plena als pits
com em pesa el teu nom a les costelles
totes les nits que prego.

I m’assec a la porta de casa
a esperar que minvi
-que em des-ocupi,
que em des-prengui,
que em des-habiti.

Sònia Moll Gamboa dixit.

 

Jordi Llavina: El silenci de la cendra

Fa unes setmanes el poeta i amic Jordi Llavina va tenir la bondat de presentar el meu darrer llibre, On la sang, a la Biblioteca Jaume Vila i Pascual de Gelida i avui, a més, ha publicat la crítica que n’ha fet al diari El Mundo, concretament al suplement Tendències. Des d’aquí li agraeixo la defensa que fa de la meva obra i aprofito per transcriure el contingut íntegre de la seva magnífica ressenya. Això és el que diu:

EL SILENCI DE LA CENDRA 

On la sang, de Ricard Garcia. Pròleg de Joan Navarro. 19è premi de poesia Jaume Bru i Vidal, Ciutat de Sagunt, 2016. Onada edicions. Benicarló, 2017. 80 pàgines. 13€.

Jordi Llavina 

Les del títol són les darreres paraules d’un llibre de poemes —el quart de Ricard Garcia— honest i mesurat, fet de versos que observen atentament, de manera similar, natura i naturalesa humana. No hi ha cap composició que busqui l’aplaudiment fervorós ni la sorpresa del lector, sinó que més aviat diria que en persegueix l’íntima conformitat: que, en la bellesa de la formulació, hi pugui reconèixer una lliçó tan fonda com perdurable. Fixem-nos en aquelles Roses d’hivern, que, a les tiges més altes, ja no són sinó “restes d’una esplendor vellutada”. Sabem que “a la resta del roser hi queden només / els calzes de les flors mortes, secs, / i algunes fulles”. La mirada descobreix, en el roser agostat, un germà. Però l’existència d’un home és plena de contrastos. En la fosca de l’edat, pot quedar, per a qui contempla la nit, “el consol que es dibuixa / en els deixants dels avions que desafien, / per damunt nostre, la tenebra”.

On la sang comença amb una suite de poemes amatoris, en què se celebra el desig i se’n fa memòria: “la mastego, tanta vida”. El Goethe encara romàntic, consumat el plaer amorós amb la seva amant, comptava, damunt l’esquena de la dona, hexàmetres d’un nou poema. La imatge podria aplicar-se al protagonista de molts d’aquests poemes: “Potser sí que la felicitat sigui això, / aquest reposar oblidats del món sobre un costat / i aquest fil de llum que encén el teu cos”. És la quiete dopo la tempesta leopardiana, la que embarga els cossos després del combat amorós, però també aquella en què el poeta imagina i crea després del brogit vital. Passat el desig, el record de la trobada amorosa és com una “cicatriu de llum als llavis”. El poema Sentor refereix l’acció de remenar la terra: “Vols servar intacte el record d’aquella sentor / en què es barregen el pes de la mort i la vida nova”. Aquests dos versos defineixen una part de la intenció de l’obra: la de fer compatibles en l’escriptura goig i pèrdua, extinció i renovament.

Ricard Garcia sap triar oportunament les seves imatges, algunes de les quals, ben pròximes al territori del símbol. Penso en aquells dos xiprers com dues navalles o en el peix que boqueja fora de l’aigua, i que fa de mirall a l’ésser… Aquestes i tantes altres que conviden a proclamar que “ens resistim, / atrapats en la bellesa d’uns llavis, a morir”.

[El Mundo, suplement Tendències, pàg. 3; 15 de juny de 2017.]