Entrades

Poetes a la Bassa Gran 2022: Cèlia Sànchez-Mústich

De la tríada de poetes que enguany recitaran a la Font de la Bassa Gran, la Cèlia Sànchez-Mústich (Barcelona, 1954) és qui conec de fa més temps, tant com a lector com personalment. Ja n’havia llegit novel·la i poesia, la seva obra és extensa, però em va guanyar del tot amb la seva generositat el 2011. A mi m’acabaven de donar un premi i abans no és publiqués el llibre, ella va tenir la bondat de dedicar-me un grapat d’hores de l’estiu per ajudar-me a polir-lo. En vaig aprendre molt dels seus suggeriments i el llibre va acabar sent millor que no era. Que una poeta reconeguda com ella decidís ajudar algú com jo, diu molt de la seva talla com a persona i sempre me’n sentiré agraït.

De formació musical, sempre ha estat interessada a dur la poesia més enllà del paper i recitar-la en públic, potser perquè de ben petita ja sentia com recitava la seva mare. Això i la seva volguda condició de sitgetana és el que probablement ha fet que des del 2007 dirigeixi amb el Joan Duran la Festa de la Poesia de Sitges, potser l’homenatge més sorprenent i fascinant que es faci actualment als poetes.

Més enllà dels importants premis que ha rebut, jo en vull destacar la seva capacitat d’arribar a tothom amb la valentia amb què s’enfronta a les veritats de la vida i de la mort. Sense embolcalls enganyosos ens convida a la reflexió i a pensar com convivim amb la pròpia realitat, per tant no és estrany que Els vells, aquella nosa hagi tingut la repercussió i l’èxit de lectors de tota mena que ha tingut. Ara, amb Mudança endins, ens torna a parlar de la veritat definitiva sense subterfugis ni falses afectacions. Menuda i lluitadora com és, el divendres 22 de juliol la podrem escoltar al Poetes a la Bassa Gran juntament amb el Joan Duran i Ferrer i el Jordi Benavente. De ben segur que ens farà rumiar dient-nos  coses com les d’aquest poema:

Perquè ja, tan aviat, puc riure,
dius que el dol m’és lleuger.
Què en saps tu, de les rialles,
del torrent on s’originen,
de l’embat que les empeny als llavis,
de com es fan amigues del dolor
perquè el dolor no rigui l’últim.

[Cèlia Sànchez-Mústich: Mudança endins, 2022]

Poetes a la Bassa Gran 2022: Joan Duran i Ferrer

La primera vegada que vaig tenir el Joan Duran i Ferrer (Sitges, 1978) davant per davant, va ser d’una manera un pèl peculiar o estranya, no sé com dir-ho ni si ell se’n recorda. Era el juliol del 2011 i mentre la Maria i jo passejàvem per fer temps abans del recital de la 5a Festa de la Poesia de Sitges vam aturar-nos a saludar l’Ester Xargay i el Carles Hac Mor, de cop i volta algú va cridar: “vinga, vinga que tancaran i us quedareu fora!” El Carles, tot eixerit ens diu: “va, no us encanteu!” I sense saber on anàvem, de cop i volta ens vam trobar al sopar dels poetes a les terrasses del Palau Maricel. Allà no hi havíem de ser, però havien tancat i ja no se’n podia sortir… I allà hi havia el Joan, pendent de tothom i de què tot estigués bé, que em mirava imagino que preguntant-se qui era jo i com m’havia colat allà. Finalment vaig explicar l’embolic a la Cèlia Sànchez-Mústich que espero li ho expliqués també a ell, però quina vergonya que vam passar!

Després d’aquesta anècdota, al Joan l’he vist regularment cada any a la Festa de la Poesia, sempre més hi hem tornat, de la qual n’és director juntament amb la Cèlia. Però a banda de trobar-nos, el que compta és que vaig començar a llegir la seva obra. Ha publicat teatre, narrativa i poesia, i és en aquest darrer gènere on fins ara ha estat més prolífic. El seu darrer llibre és Nua cendra, premiat amb el Vicent Andrés Estellés del premis Octubre 2019, però abans d’aquest n’havia publicat 9 més. Ja es veu, doncs, que és un home que no para: a més de poeta i narrador, és gestor cultural, se’l veu a molts dels tinglados de cultura popular i teatre que es munten a la seva ciutat i, per acabar-ho d’adobar, ho compagina amb la seva feina com a docent a la Universitat de Barcelona i a l’Institut d’Investigació Biomèdica de Bellvitge.

Això darrer em crida especialment l’atenció perquè el Juan Duran és l’exemple vivent que la dicotomia entre ciències i lletres és del tot falsa. I queda ben demostrat perquè tot i ser doctor en bioquímica ens aporta, també, una sòlida producció poètica de la qual en recitarà una bona mostra el divendres 22 de juliol al Poetes a la Bassa Gran juntament amb la Cèlia Sànchez-Mústich i el Jordi Benavente. De moment, aquí va un dels seus poemes:

Torna’m a la bellesa inconcreta
d’aquest poema enderrocat.

Tosc predador           t’hi cerco
amb ulls de l’ocell primer.
I et sobrevolo el rastre
dels sentits desmembrats,
implosió encarnada de les certeses,
els sàtirs esquelets de la derrota.

Ja tot paraula a les urpes,
obre’m porxada i ràfecs,
un niu, el buit inevitable:

podrem conjugar l’absolut
just l’endemà de la cendra.

[Joan Duran i Ferrer: Nua cendra, 2020]

Poetes a la Bassa Gran 2022: Jordi Benavente

Sobre la bicicleta o a peu, se’l reconeix sobretot quan enfila decidit el camí de la muntanya, la seva pròpia muntanya màgica. N’explora tots els camins i ha après a mirar des de dalt aquest territori de frontera, com la poesia, que és el seu Kentucky mític. Més que conèixer-nos ens reconeixíem fins que un llibre seu i un de meu van decidir entrar a casa de l’altre. Llavors sí, llavors ens vam conèixer llegint allò que un i l’altre havíem escrit. Tant és així que el seu Tots els focs totes les pistoles em va desvetllar qui és realment aquest home alt i un punt escardalenc amb qui ens havíem creuat alguna vegada sense dir-nos gaire cosa.

Us parlo, sí, del Jordi Benavente (Martorell, 1980), periodista cultural present a El Punt AvuiPúblicoAraNúvolLa Llança i Catorze. Ha publicat la novel·la Martorell negre i el recull La nit que van ploure bitllets i altres històries de Martorell i, no fa gaire, Tots els focs totes les pistoles, un llibre que tot i que és inclassificable jo el tinc sense cap mena de dubte a la lleixa de la poesia.

A banda d’escriure i llegir tot fent una cervesa al porxo, diu que ell faria de guardaboscos abans no sigui massa tard i tot siguin carreteres. De moment, però, tenim l’oportunitat de poder-lo escoltar divendres que ve, 22 de juliol, al Poetes a la Bassa Gran juntament amb el Joan Duran i la Cèlia Sànchez-Mústich. Aquí us deixo de mostra un dels seus poemes en prosa:

Va deixar escrit: Enfilaré decidit el camí boscà, fins que ja no us senti. Fins que ja no em senti. Va deixar escrit: És la llum i no el vent qui empeny el núvol. Va deixar escrit: Tot el verd que veus és aquí per salvar-nos, no així tota la resta.

            Va deixar escrit: Vagar salvatges pel bosc,
            com quan érem petits
            i tot eren mapes del tresor
            i no hi havia rellotges.

 [Jordi Benavente: Tots els focs totes les pistoles, 2021]

(Nota: l’autor de la fotografia que il·lustra aquest post és en Ferran Forné.)

Poetes a la Bassa Gran, 5 anys!

Fa poc més de 5 anys que vam fer l’aposta i, passa a passa, enguany ja arribem a la 5a edició de Poetes a la Bassa Gran. Ens deien, i nosaltres també ho sabíem, que proposar una activitat de poesia en un poble petit i en un lloc on mai se n’havia fet podia ser un fracàs, però agosarats com som ens hi vam llançar.

Vam entendre que si volíem tenir ni que fos una mica d’èxit, no podíem tenir por i havíem d’oferir un recital de tanta qualitat com poguéssim i, també, que calia fer-ho en algun lloc prou emblemàtic i acollidor per tal que la gent s’hi sentís bé. Aquest lloc és la Font de la Bassa Gran, un espai fronterer com la poesia i del qual n’hem redescobert la màgia.

Amb les premisses de recuperar la Bassa Gran per a la paraula, de portar la poesia a Sant Llorenç d’Hortons i de fer-ho amb la màxima dignitat possible, vam proposar a la Regidoria de Cultura de l’Ajuntament de fer aquests recitals d’estiu. S’hi van entusiasmar tant que des de llavors procuren que cada any sigui una mica millor.

Tal com havia de ser, tota la sèrie de recitals la va inaugurar una poeta popular de Sant Llorenç, la Montserrat Esteve. Després d’ella hi han passat poetes com en Jordi Llavina, Núria Domènech, Esteve Miralles, Sònia Moll, Teresa Pascual, Marta Pérez i Sierra, Anna Gas, Josep Checa, Sílvia Amigó, Joan Navarro i Veronika Paulics. A la llista de convidats aquest any hi afegirem en Jordi Benavente, el Joan Duran i Ferrer i la Cèlia Sànchez-Mústich. La llista, ja ho veieu, comença a fer patxoca, sobretot pensant que el 2018 no sabíem si ens estavellaríem o, per contra, ens animaríem a seguir endavant.

Aquest 2022 complim 5 anys de Poetes a la Bassa Gran. Objectivament no és gaire, però entenent que partíem del no res en un petit poble situat a l’extrem NE de l’Alt Penedès i que cada any ha estat un èxit de participació, ja us dic que nosaltres n’estem molt contents i us convidem a tornar a Sant Llorenç o, si és el cas, a descobrir-nos. Els poetes i nosaltres us esperem a la Font de la Bassa Gran (localització) el 22 de juliol a les 10 de la nit. Ep, i després del recital us convidem a fer una copeta a la fresca!

D’Hortons 2021 / Poetes a la Bassa Gran

L’estiu passat i per raons sanitàries, el recital POETES A LA BASSA GRAN es va fer a recer d’El Pàmpol, la magnífica escultura al·lusiva a la vinya que Juanjo Novella va instal·lar a Sant Llorenç d’Hortons. Vam estar-hi bé, però enguany estem contents de poder tornar a la Font de la Bassa Gran, el lloc que dona nom als recitals.

Antigament, aquesta font havia fet de punt de trobada de les dones que hi anaven a fer la bugada (encara s’hi conserva el safareig públic) i, també, de qui hi anava a omplir els càntirs d’aigua fresca i a xerrar del que es coïa al poble. La font està situada justament al final del poble i és una mena de frontera entre el casc urbà i l’entorn natural. La tradició de la font com a lloc de trobada i de la paraula ha estat també important a l’hora d’escollir-la com a escenari ideal per fer-hi els recitals de poesia les nits d’estiu.

Aquests recitals van néixer de la voluntat de portar la poesia a indrets on no és habitual que hi arribi. Per això es va proposar de fer-ho a Sant Llorenç d’Hortons, un poble petit de l’Alt Penedès on mai no s’hi havien fet recitals d’aquest tipus, i vam tenir la sort que l’Ajuntament es fes seu de seguida aquest projecte que pretén alhora fer difusió de la poesia i posar en valor algun lloc emblemàtic del poble.

Pel que fa a la poesia, vam pensar en un projecte no estrictament local, sinó de caire molt més ampli i per això cada any hi portem 3 poetes d’arreu a recitar la seva obra. Érem conscients, quan ens hi vam posar, que aquest era un projecte arriscat en un poble com Sant Llorenç, però les tres edicions que ja se n’han fet han tingut una bona acollida i han sobrepassat les previsions que teníem. Això ens empeny a seguir endavant i a presentar-vos, aquest 2021, la quarta edició del POETES A LA BASSA GRAN amb tres veus i tres maneres de fer ben diverses. La Sílvia Amigó (Sant Cugat Sesgarrigues, Alt Penedès, 1965), en Joan Navarro (Oliva, La Safor, 1951) i la Veronika Paulics (São Paulo, Brasil, 1967) són qui enguany s’encarregaran de recitar una mostra de la seva obra poètica.

A més del recital, l’acte també inclou al final la possibilitat de prendre una copa de vi o cava de manera distesa, de poder conversar amb els poetes convidats i, també, de comprar els seus llibres. Tot plegat (la poesia, la font, les nits d’estiu, les converses disteses…) fa que sigui un acte amb un encant especial obert a tothom que hi vulgui participar.  Ens agradaria molt que us animéssiu a venir i a gaudir de la poesia de la Sílvia Amigó, el Joan Navarro i la Veronika Paulics. Si res no ens ho espatlla, tot això serà el divendres 9 de juliol a les 10 de la nit a la Font de la Bassa Gran (al final del carrer de la Bassa Gran) de Sant Llorenç d’Hortons. Podeu consultar el cartell aquí.

D’Hortons 2020 / Poetes a la Bassa Gran: una nit màgica d’estiu

Ahir 24 de juliol a la nit, tot i que enguany no ho poguéssim fer a la font vam reunir-nos en un altre lloc també emblemàtic del passat del nostre poble. Ho vam fer allà on ara hi ha El Pàmpol, una magnífica escultura de Juanjo Novella, lloc aquest que havia estat una era on es batia el blat després de la sega.

Si a la font hi trobàvem l’aigua que és l’inici de tot, a l’antiga era d’en Peret hi vam trobar l’eco dels homes que batien el blat que després seria farina i pa. Per tant, tot i que involuntàriament, va ser com si les circumstàncies ens haguessin obligat a tancar el cercle nodridor que va de l’aigua de la font al pa a taula. En un lloc i l’altre hi ressonen les paraules, allò que ens defineix com a dones i homes i ens fa persones, i un lloc i l’altre han estat escenaris acollidors de bona poesia.

No vam tenir la companyia de les granotes com en edicions anteriors, però sí el càntir que ens recordava on va començar la nostra aventura poètica i que des d’ara ens identificarà. Perquè això no es va acabar ahir a la nit, ja que contra el coronavirus i contra els mals auguris de qui ens deia que no tenia cap futur fer recitals de poesia a un poble tan petit com ho és St. Llorenç d’Hortons, estem molt contents d’haver fet ja tres edicions ( 1, 2 i 3 ) del cicle Poetes a la Bassa Gran.

Quan vam començar el 2018 sabíem que era una aposta arriscada, sí, però aquí estem i tenim ganes de seguir. El públic no ens heu fallat, ahir éreu una setantena de persones que vau gaudir del recital, i no ens han fallat tampoc els poetes que hem convidat aquests tres anys i que ahir eren en Josep Checa, l’Anna Gas Serra i la Marta Pérez i Sierra. A ells, i també als d’edicions anteriors, els hem d’agrair que tot i la humilitat de la nostra proposta es preparin el recital amb la seriositat amb què ho fan. El nostre no és un gran escenari, però la seva poesia una vegada més l’ha fet créixer immensament.

I després del recital, contents de com havia anat tot, vam tancar el Poetes a la Bassa Gran 2020 amb les signatures de llibres, amb les converses disteses del públic amb els poetes i amb una copa de xarel·lo en una nit màgica d’estiu. Tot i que aquest el recordarem com l’any de la pandèmia, ahir va vèncer la poesia. A tothom qui ho va fer possible, moltes gràcies!

Poetes a la Bassa Gran 2020: Marta Pérez i Sierra

Amb la Marta Pérez i Sierra  hem coincidit un munt de vegades per tot arreu de manera que ja no sabria dir des de quan la conec. Potser una vella antologia de poetes blogaires va ser el tret d’inici de la nostra relació, però després d’allò i a més dels llibres, el nostre nexe s’ha forjat a través de moltes iniciatives, recitals i presentacions sovint empeses per ella, dona inquieta i imparable.

A més del programa a Ràdio Sant Feliu o del Contrapunt poètic, per citar un parell de les activitats que realitza, publica ressenyes a diversos medis i ha publicat un munt de llibres tant de caire infantil com de relats o de poesia. D’aquests darrer gènere en podria citar uns quants, però en vull destacar Dones d’heura (Premi de Poesia Jordi Pàmies), Escorcoll (Premi Manuel Rodríguez Martínez – Ciutat d’Alcoi) i Punta de plom (Premi Ciutat de Terrassa Agustí Bartra), aquest darrer acabat de publicar tot just ara.

Sovint, la Marta Pérez Sierra (Barcelona, 1957) ens sorprèn perquè tot i el seu aspecte bondadós i sempre somrient, escriu una poesia que té la força de qui sap que la vida és difícil i que, tot i així, paga la pena enfrontar-s’hi i viure-la. Ella, juntament amb en Josep Checa i l’Anna Gas Serra, serà amb nosaltres al POETES A LA BASSA GRAN el proper divendres 24 de juliol a les 10 de la nit al Pàmpol i tindrem l’ocasió d’escoltar-la en directe. De moment us deixo un poema com a mostra:

EL PARE

El meu primer record és el repic
de la seva pipa, buida,
contra el cendrer gris i vermell,
sempre a la tauleta baixa del menjador.
El meu primer record és la seva mà forta
acompanyant la meva,
de vint mesos,
Torrent de l’Olla amunt,
per conèixer la meva germaneta
que acabava de néixer.
És així, irremeiablement,
barrejats el tacte del pare
i l’olor de tabac que em feia immune
a totes les altres olors,
protegint-me.
Aquella olor, dins meu,
molt dins meu,
i la seva mà,
sempre amb la meva,
que m’ha donat caràcter i consciència.

Sovint m’ha salvat, aquella olor.
Abigail demana tabac tothora.

[Marta Pérez i Sierra: Escorcoll. Edic. del Buc, 2019]

Poetes a la Bassa Gran 2020: Anna Gas Serra

Va ser a la Festa de la Poesia de Sitges que vaig tenir notícia per primera vegada de l’Anna Gas Serra, ella participava al recital que tres poetes joves ens oferien a aquells que el juliol del 2018 hi érem com a poetes convidats. Recordo que li vaig demanar la seva adreça de correu pensant, ja, que algun dia la convidaria al POETES A LA BASSA GRAN. I aquest dia ha arribat, perquè el proper divendres 24 de juliol a les 10 de la nit serà amb nosaltres al Pàmpol on, juntament amb en Josep Checa i la Marta Pérez Sierra, ens recitarà alguns del seus poemes.

L’Anna Gas (Barcelona, 1996) ha publicat un parell de llibres. Amb Crossa d’aigua va obtenir el 18è Premi de Poesia Joan Duch per a Joves Escriptors i amb Llengua d’àntrax va guanyar el Premi Josep M. Llompart dins els prestigiosos Premis Cavall Verd. Escoltar-la primer i llegir-la després va ser per a mi un descobriment important que va fer que em desfés d’alguns prejudicis pel que fa a l’obra de poetes tan joves. I és que llegir els seus versos fa que m’oblidi de l’edat i m’enfronti a la poesia d’algú que té la força i la maduresa que calen per ser capaç d’indagar pels racons més cantelluts de l’ésser humà.

Esteu tots convidats a aquest esplèndid recital que se’ns presenta per la nit del divendres 24 de juliol. I per anar fent boca us deixo un poema de l’Anna Gas:

acostat a la vora d’aquest
cos foradat i vetlla, de lluny,
els fluids que l’amortallen.
vine i espia com em plou
a través de la migranya un
desesperat plor moribund
que ni el patetisme cristal·litzat
sota els repels oculta.
recorda’,, si t’ho permet
la infàmia que arrossegues
entre les cames, el deure
d’atendre la vida.
però t’he vist un xiprer al fons dels ulls
i sé que tens la sang de pedra.
la mort m’espera al llit:
abandona-m’hi.

[Anna Gas Serra: Llengua d’àntrax. Edic. del Buc, 2019]

 

 

Poetes a la Bassa Gran 2020: Josep Checa

Recordo exactament el moment en el qual vaig conèixer el poeta Josep Checa, va ser fa un parell d’anys a la recepció de l’hotel Borgia de Gandia. Anàvem camí de Beniarjó perquè el seu llibre Pell d’ànima havia obtingut el Premi Senyoriu d’Ausiàs March de poesia. Abans d’això en sabia poca cosa, només que també havia obtingut el Premi Vila de Martorell el 2014 amb L’enteniment de les bèsties.

Checa va néixer a Caldes de Montbui el 1962 i tot i que viu un pèl apartat dels cenacles literaris ha publicat, fins ara, una dotzena de llibres de poesia. Intueixo que el seu món és a la natura i això es reflecteix extraordinàriament en la riquesa del vocabulari que empra per referir-se a les coses de la terra, a les plantes i els animals que hi viuen. L’ús i la riquesa del vocabulari em van atrapar quan el vaig llegir per primera vegada; de seguida, però, em vaig adonar que això només era l’esquer que em duria a una poesia d’una intensitat i d’una força extraordinàries. La seva és una poesia vívida que si bé parteix sovint de fets o coses aparentment comuns, ens fa entendre que és en els fets senzills i quotidians on podem arrelar i ser.

Tenim la sort que el proper divendres 24 de juliol a les 10 de la nit, en Josep Checa serà al POETES A LA BASSA GRAN (enguany es farà al Pàmpol) al costat de l’Anna Gas i la Marta Pérez Sierra per recitar-nos alguns dels seus poemes. Estem segurs que serà un recital ben especial i us hi convidem. De moment, però, us deixo un poema de mostra:

CIGONYES DINS UN CAMP NEVAT

Des de la finestra de la cuina les pots veure:
les cigonyes et despullen l’ànima.
Amb el coll encongit, reposen a peu coix
sobre el pam de neu que va caure anit.
No les has vist arribar, solemnes,
a contravent del nord, sempre de pas.
Són com els trossos que has anat perdent
de tot allò per què t’has jugat la vida
i que ara et miren, equidistants de tu i de l’oblit.
De tard en tard, enyores els dies que no has viscut,
les coses que no has posseït i que et semblava haver.
La rufagada enterboleix l’ossada dels pollancres
i els cossos lleugers dels estilitzats ocells,
les seves parpelles i els teus ulls.
Si t’agradés el vi, bé prou que en veuries.

[Josep Checa: Pell d’ànima. Ed. 3i4, 2018]

D’Hortons 2020 / Poetes a la Bassa Gran

No sabíem si sí o si no, però finalment hem d’anunciar que aquest juliol es farà el recital D’Hortons 2020 / Poetes a la Bassa Gran. Com a conseqüència de tot el que estem vivint els darrers mesos, aquesta tercera edició serà peculiar ja que hem hagut de buscar un nou emplaçament. Les dimensions de la font de la Bassa Gran no ens permeten mantenir les mesures de distanciament que es recomanen des del Departament de Salut, però per sort hem trobat un altre indret que també ens permetrà gaudir de la nit i de la poesia a l’aire lliure. És per això que enguany el recital canvia d’escenari i es farà al lloc que al·ludint a l’escultura de 8 metres d’acer que l’escultor Juanjo Novella hi va fer, es coneix popularment com El Pàmpol.

El recital es farà el divendres 24 de juliol a les 10 de la nit i els poetes que enguany ens oferiran la seva obra són en Josep Checa, l’Anna Gas i la Marta Pérez i Sierra. Com sempre, al final del recital podreu parlar amb ells i comentar tot allò que cregueu convenient tot fent una copa de vi o de cava. I podreu, també, aprofitar per adquirir algun dels seus llibres i que us els signin.

A tothom que ja hi ha vingut els anys anteriors (1 i 2) no cal que us fem massa propaganda perquè ja sabeu que és un acte que ens permet acostar-nos a la poesia d’una manera molt agradable. Als qui encara mai no heu assistit al Poetes a la Bassa Gran, tant si sou de Sant Llorenç com si sou de fora, us animem a venir perquè els poetes que hi hem convidat paguen molt la pena, perquè passareu un vespre de juliol que recordareu i perquè, tot i que sigui temps de Covid, no ens prenguin la poesia.