Entrades

Podridura

Titllar de nazis o de terroristes aquelles persones que defensen una altra manera d’entendre les relacions polítiques i socials, justificar la violència policial contra la població i veure, també, que hi ha sectors de la policia que festegen amb organitzacions ultradretanes, constatar que la justícia actua sovint de manera arbitrària, estigmatitzar les persones LGTBI i disculpar uns capellans perquè van tenir un mal moment, no condemnar els autors d’una violació perquè la víctima no s’hi va resistir prou i fer burla des de l’estrada d’una dona víctima de violència masclista, presumir de la virilitat dels violadors de la manada, tapar els actes impurs -com l’església en diu- dels capellans contra les monges, expulsar del cos la soldat que acusa un superior d’assetjament, extorquir menors per aconseguir imatges pornogràfiques, prostituir nens i nenes, matar la dona o la núvia o l’ex parella per gelosia i perquè el mascle no pot suportar que sigui lliure…  O, com ahir al Parlament, que diputats electes neguin no ja un aplaudiment, sinó fins i tot una simple mirada d’empatia a la Jenn Díaz quan va fer públic que havia patit violència masclista i buscar després la foto oportunista, és a dir, no mirar per no veure, no fos cas que algú s’adonés que la veritat no és el mantra que repeteix de manera obsessiva el líder suprem i, per contra, vendre al món una realitat artificiosa, interessada i gens sincera.

El que no entenc, però, és que encara algú se’n sorprengui, perquè tota aquesta podridura no és pas nova, més o menys dissimulada ja hi era. Ara, però, tots aquells que construeixen el seu orgull, propi i patri, menystenint els altres i defensen l’statu quo infligint dolor i negant la diferència, ens escupen a la cara. Ens escupen i escampem, com si no podessin suportar l’alegria de viure lliurement de ningú, tot el pus que poden. Empudegar l’ambient, escampar misèria moral i cultivar l’odi ha estat sempre l’estratègia del feixisme per a poder justificar després l’amputació d’aquelles parts de la societat a les quals culpabilitzen del malestar ambiental; com qui extirpa un càncer, sí, o com qui combat una infecció, talment així. No ens estranyi, per tant, veure com hi ha polítics espanyols que fan servir termes de l’àmbit de la medecina per a referir-se a qui no defensa la unitat de la pàtria o a qui no comparteix el seu particular concepte de decència i de moral. La tria de les paraules no és gens casual, que ningú no s’enganyi. De fet, qui construeix els discursos de l’espanyolisme més ranci i del masclisme sap que fins i tot a la gent senzilla i bona, si se sent amenaçada per una hipotètica malaltia no li costarà gens ni mica justificar l’amputació d’una part de la societat. Primer es deixa que tot es podreixi i després s’escapça el que calgui sense miraments. Així ho hem vist altres vegades i així podria passar si no hi fem res. I posar-hi l’altra galta potser ja no és el que toca.

Feixisme i por

És així de trist, però he de dir que no m’han sorprès ni les erupcions de violència feixista ni l’exaltació del nazisme amb creus gamades que s’ha vist pels carrers darrerament. No és la primera vegada que parlo del feixisme latent (1, 2 i 3) que sobreviu en la nostra societat i que ara, atiat com s’atien els baixos instints, des dels partits nacionalistes espanyols no només es permet que aflori sense cap mena de vergonya, sinó que s’usa com s’usen els gossos de presa quan es vol fer por a algú.

No és estrany que a Espanya mai no s’hagi fet res per perseguir i eradicar el feixisme ni per perseguir aquells que el defensen. Tot el contrari, sembla que hi ha hagut l’interès de mantenir aquests moviments amb més o menys dissimulació perquè des de diversos sectors del poder econòmic i polític que enyoren encara valors del nacionalcatolicisme, es tenia el convenciment que un dia o altre servirien, llançant-los contra qui s’atrevís a demanar el reconeixement de qualsevol diferència, per ajudar a mantenir l’estatus quo heretat del franquisme. No és casualitat, per tant, que aquests grups de feixistes que surten al carrer darrerament, aboquin la seva violència contra les feministes, contra els i les homosexuals, contra la premsa que no obeeix el dictat del poder, contra els moviments alternatius que posen en dubte el model social capitalista, contra qui no parla espanyol de manera militant o, com hem vist els darrers temps, contra qui reivindica el dret a l’autodeterminació dels pobles. Podria seguir, però no cal, el que importa és que denunciem que aquests feixistes violents saben que compten amb l‘aquiescència de la policia i amb un grau d’immunitat que si bé és indefinit, aquells que traslladen la violència al carrer saben de manera tàcita que és molt alt.

La motivació de qui fa servir les accions d’aquests grupuscles i també la de qui mira cap a una altra banda per no haver de denunciar les seves actuacions, és clara. Quina és, però, la motivació personal de qui aboca violència als carrers, als diaris, a les ràdios i a la televisió? Ja no serveix el vell argument de dir que es tracta de persones poc formades i fàcils de manipular, perquè no és veritat que així sigui, i si bé n’hi ha que són poc capaces intel·lectualment, també n’hi ha amb una formació prou rica.

Per això, m’inclino a pensar que allò que les uneix i empeny a violentar qui no pensa o sent com elles és la por. Una por que neix, potser, del convenciment que allò que se’ns ha inculcat és la única veritat possible i que fora d’aquesta tot és caos, traïció, deshonor o, fins i tot, pecat. Una por, també, que d’una banda és fruit de creure que el propi és el millor dels mons possibles i, de l’altra, de la falta de flexibilitat per entomar les diferències com una possibilitat d’enriquir la vida, la personal i la pública.

L’afirmació d’absoluts neix de la inseguretat i encara que sembli una paradoxa, la seguretat s’adquireix quan s’accepta que el món i la vida són canviants i variables, quan acceptem que les persones senten i viuen de maneres diverses i diferents entre elles i que només la capacitat de qüestionar-nos-ho tot ens pot ajudar a respondre’ns qui som, què volem i perquè vivim com ho fem. Qui viu encallat en l’afirmació de veritats absolutes i inamovibles, viu també amb l’estella de la por clavada al pit perquè sap -tot i que no ho confessi- que el seu món i els seus valors es poden ensorrar si emergeix el més mínim dubte sobre les seves creences. I les creences, ja ho hem vist massa vegades, no es poden imposar amb arguments perquè són només creences i, sense arguments, la violència és l’únic recurs per imposar-les als altres.

Si fóssim més humils i acceptéssim que som éssers circumstancials condemnats a l’oblit més enllà d’un parell de generacions, entendríem també que la dignitat humana no es construeix obligant ningú a res i ens adonaríem que qualsevol mena de supremacisme ens aboca a l’odi, un odi que es transforma en una curiosa barreja de por i violència que acaba podrint l’anima de qui el practica. No pas la d’aquell que el rep i mirant d’entendre els mecanismes de la violència s’esforça per no jutjar qui no sent o pensa com ell. Quan s’accepta la finitud, s’entén també que res no és absolut i les pors poc a poc s’esvaeixen. Llavors tot es torna, també la vida, més amable.

PS: A tomb de tot això, aquests dies no em puc treure del cap el Pardal, aquell nen que al final del conte A lingua das bolboretas de Manuel Rivas, empès per un l’estrany sentiment de por i odi que s’apodera de la gent després d’arribar les tropes franquistes al poble, insulta el mestre que tant admirava i corre darrera el camió que se l’emporta tirant-li pedres.

Rei o república?

Sovint, amb el temps, les maneres de pensar varien. Jo no sóc el mateix ara que fa trenta o trenta-cinc anys i per això i per les vivències que he anat acumulant, algunes de les meves idees d’ara no són les de llavors. N’hi ha una, però, que es manté immutable: sóc partidari de la república com a forma de govern i mai no he entès que ningú vulgui ser governat per un règim monàrquic que nega, per la seva pròpia idiosincràsia, la igualtat de les persones dins de l’estat regentat pel rei. És així de simple, no hi calen més explicacions. No té cap mena de sentit, si defensem la igualtat de drets i deures de tothom, fer-ne cap excepció per causa de l’origen familiar. Al cap d’avall, aquesta és una rèmora del passat que es contradiu, i força, amb el desig de construir una societat i un país moderns.

Mai no m’he cregut la monarquia ni m’hi he sentit còmode, encara menys des d’ahir, 3 d’octubre de 2017, en sentir l’al·locució de Felip de Borbó i Grècia. Si bé era acceptat pel comú de la gent que viu a Espanya que el seu rei ha de restar al marge de la confrontació política i que, en tot cas, ha de fer un paper de mediador entre les diferents forces, quan ahir va comparèixer a la televisió es va trencar definitivament el miratge. Més enllà de cap paper conciliador o d’home de pau, se’ns va dirigir com el que és: el cap de les forces armades o, millor dit, el capità general dels tres exèrcits. Vestia de civil, sí, però la iconografia de què s’acompanyà el missatge no enganya: al seu darrera hi lluïa el retrat de Carles III, aquell que aplicà allò de Tot pel poble però sense el poble i que prohibí l’ús tant públic com privat de les llengües catalana, basca, gallega, asturiana i aragonesa.

Com el seu predecessor, ahir a la nit Felip de Borbó també va ignorar el poble (o potser és que ja no el sent seu?) i no va fer el més mínim esment a les moltíssimes persones ferides per les actuacions indiscriminades i extremadament violentes de la policia nacional i de la guàrdia civil. Aquestes persones volien, tan sols, exercir el vot durant el diumenge 1 d’octubre a Catalunya i, sense ni tan sols mostrar-se violentes, van patir la ràbia de policies i guàrdia civils comandats des d’un estat, l’espanyol, del qual el rei n’és la màxima autoritat. Com es diu en castellà, no cal “tener muchas luces” (curiosament Carles III governà durant l’anomenat Siglo de las Luces) per interpretar l’oblit de Felip de Borbó com un menyspreu d’aquests ciutadans catalans que diu defensar perquè pertanyen al seu regne. O és que jo no ho he entès i són més importants les institucions que les persones?

I tampoc no se’ns hauria d’escapar un detall del retrat de Carles III: aquest apareix amb un ceptre a la mà dreta. El ceptre, símbol del poder reial, és també símbol de comandament i nasqué al Neolític a partir de les armes que empunyaven els caps de la tribu. M’agradaria pensar que tot plegat va ser una casualitat, però em costa molt de creure. Fins i tot quan no volem mostrar-nos d’alguna manera, el subconscient ens traeix i ens delata, i ahir la imatge de Carles III amb el bastó de comandament a la mà no feia res més que reforçar el missatge amenaçador de l’actual rei d’Espanya contra aquells ciutadans que diumenge passat van voler manifestar, més enllà del SÍ o el NO, la seva voluntat democràtica i, també, contra aquells que es queixen de la brutalitat policial de l’estat que ell representa.

Va parlar Felip de Borbó i va parlar, també, la iconografia de què s’envoltà, i lluny de mostrar-se conciliador, tot el que va dir va sonar a amenaces de mà dura contra els díscols catalans. Davant d’això, una vegada més em manifesto partidari d’una república, un sistema en el qual ningú té perquè estar per damunt de ningú i en el qual la democràcia pugui ser del tot real. I acabo: després de tot el que s’ha vist que cadascú triï, rei o república, allò que cregui més convenient per a ell i els seus fills i nets. I que ho pugui fer, sobretot, sense la coerció de cap violència, ni la de l’estat que ara com ara encapçala Felip VI ni de cap altre.

València com a símptoma

Veient les maneres com s’ha volgut reprimir la veu dels estudiants de secundària a València, em pregunto què ha dut la policia a actuar amb tanta violència. I no ho dic des de la innocència d’aquests nois, ho dic des de l’experiència de tenir assumit que quan se surt al carrer la policia no tindrà gaires contemplacions, però tot i així aquesta vegada criden l’atenció pràctiques com la d’empènyer unes noies contra un cotxe en marxa, envestir els manifestants amb els furgons policials o, també, algunes expressions com referir-se als manifestants com si aquests fossin l’enemic. Tot plegat denota un odi fermentat des de fa molt temps i que ara aprofita una certa sensació d’impunitat per esclatar.

Avui el ministre de l’interior ha disculpat el cap de la policia de València dient que és humà equivocar-se, però aquesta és una disculpa que no serveix per a res quan es posa en perill persones. Per molt menys, professionals d’altres àmbits són sancionats i poden perdre la feina.  Hi ha errors que no estan permesos quan s’exerceix un càrrec de responsabilitat i dels quals se n’han de donar explicacions al jutjat. En aquest cas, però, sembla que tot ha de quedar tapat amb una frase feta. La sensació és que no interessa burxar per aclarir quines són les raons que han fet que es llancés contra una colla d’estudiants d’institut una força de xoc com la que hem vist.

Se m’acut que en tot plegat s’hi barregen l’odi contra qui s’ha atrevit a alçar la veu a més d’una tremenda falta d’intel·ligència política. Perquè a ningú se li escapa que si la policia hagués fet –com altres vegades- un senzill seguiment de la manifestació sense carregar violentament contra els joves, probablement ara ja no se’n parlaria de tot plegat. Però la rancúnia, que és mala consellera i no deixa pensar amb serenitat, sembla que també ha tingut alguna cosa a veure amb les actuacions policials d’aquests dies.

És força aclaridor fer algunes cerques a internet i veure quines són les maneres de fer o els entorns d’aquelles persones que des de primera fila –el ministre del ram deu tenir també la seva part de responsabilitat- han donat les ordres i la cobertura necessàries perquè policies ben cepats i cuirassats amb tot l’equipament antiavalots possible, es llancessin a atacar perillosíssims nois i noies que encara són a l’institut. Hi havia moments que semblava que s’haguessin d’enfrontar a perilloses bandes de malfactors, però no, en realitat tot aquest equipament era per enfrontar-se a les preguntes senzilles d’uns nois i noies que estan descobrint que el món que els adults els hi hem venut no encaixa amb la realitat.

Perquè la realitat aquests dies a València, està feta d’intolerància i violència, com han demostrat unes autoritats que del tot incapaces de donar resposta als seus joves, els apallissen acusant-los de provocadors. Potser sí que és provocador demanar millors condicions a les aules. I potser sí que ho és que un jove estudiant ens enfronti als errors que s’han comès en tots aquests anys que el diner corria alegrement i amb tanta irresponsabilitat. Sí, a València una colla de joves estudiants han demostrat que la veritat és sempre una provocació.

Si ens fixem sobretot en algunes de les coses que la consciència o la inconsciència, tant és, ha fet dir a algunes persones, ens adonarem que el més greu, i alhora més preocupant, és constatar que tot el que està passant a València és símptoma de què, amagat sota una capa de pretesa modernitat,  encara perviuen l’autoritarisme, la violència i un tuf somort però constant de feixisme que quan els ciutadans exerceixen el seu dret de fer públic el seu descontentament, entren en erupció. És com si tants anys després de mort el dictador, encara hi hagués qui ens volgués dir que no ens fem il·lusions, que  ni tenim veu ni és nostre el carrer.

Sense saber-ne res de la tirania d’altres èpoques, els alumnes de l’IES Lluís Vives i els seus companys d’altres centres educatius de València han sortit amb valentia al carrer per reclamar allò que creuen just. I nosaltres, que sí que tenim memòria del que passava quan la dreta més ferotge ens envaïa tant la vida pública com la privada, hem de ser amb ells ni que sigui per fer un exercici de democràcia que posi en evidència aquells que enyoren el tirà. Després de tants treballs i esforços, després de tantes pèrdues i renúncies no ens mereixem que cap governant ens esquitxi amb les seves misèries. I menys que ningú aquests joves que des de la bondat de la seva innocència han dit allò que els adults, presoners de les hipoteques, no ens atrevíem a dir.

[Nota: La fotografia l’he recollit entre els centenars que omplen avui el facebook, però en desconec l’autor.]

 

Por

Hem vist i sentit, aquest migdia al Telenotícies de TV3, al president del Consell General del Poder Judicial i del Tribunal Suprem justificant l’actuació de la policia britànica, que va matar un jove brasiler que res tenia a veure amb els atemptats de Londres.

No només m’ha semblat esgarrifós que, qui se suposa que és la màxima autoritat judicial a Espanya, justifiqui la pràctica de “tirar a matar” i preguntar després qui és el mort, si no que també em sembla molt perillós com alguns personatges dels periodisme, de la política i de la judicatura comencen a escampar la idea de què ha començat la tercera guerra mundial.

Prou que sabem que sembrar la por, i no només ho estan fent els terroristes, és la primera passa per començar a retallar llibertats personals i col·lectives. Tres dies després dels atemptats de Londres, podíem llegir a El País un article del novel·lista anglès Ian McEwan que ja es preguntava “quan poder li hem de concedir al Leviatà, quanta llibertat ens demanaran que cedim a canvi de la nostra seguretat?”

I per si les justificacions del Sr. Hernando no ens havien quedat prou clares, ens ha donat més pistes, més o menys subtils si voleu, però contundents quan al menys dues vegades ha declarat: “Jo sóc contrari, com és natural, a la pena de mort, però quan el risc que es pretén evitar és major…” Com s’explica que el president del Tribunal Suprem d’un estat on no n’hi ha de pena de mort, hagi de justificar tantes vegades que ell n’és contrari?

Potser, quan ja estiguem ben atemorits i creguts que ha començat la guerra, ni tan sols ens hauran de convèncer perquè renunciem a la nostra llibertat. Serem nosaltres mateixos que dòcils com un ramat de xais la cedirem. A vegades a la por del terrorisme més absurd se m’hi afegeix la por a la maquinària més descarnada dels estats.