Entrades

Presències

Tot i que dormia profundament, es desvetllà de cop. Després de mirar el rellotge –eren les quatre-, de reüll va comprovar que Ella dormia tranquil·lament. A aquella hora tot hauria de ser fosc i negre, però a l’habitació hi havia una lleu claror grisosa. Mentre notava una sensació estranya que mai abans no havia sentit, s’estava ben quiet a la seva banda del llit intentant descobrir què l’havia arrencat del son d’una manera tan sobtada. Ella dormia sense adonar-se de res, però ell tenia la sensació que no estaven sols, que hi havia alguna cosa més. Sentia molt a prop una presència que li era desconeguda, no tenia fred però tampoc notava l’escalfor pròpia del cos, el silenci era pesant i massís i només podia percebre unes línies d’ombra d’una lluminositat grisa que es dibuixaven al seu costat. Sense moure’s, es limità a esperar que passés alguna cosa. Un o dos minuts després – no pot precisar quants-, les línies que configuraven aquella presència s’alçaren del llit amb la lleugeresa d’un núvol de vapor, i amb l’aparença d’un cos eteri s’esvaïren cap al passadís. L’habitació tornà a quedar ben a les fosques, però tampoc llavors no es va moure ni li digué res a Ella. El seu son era molt lluny del que a ell li estava passant i no la podia pas despertar per dir-li que tenia la certesa d’haver vist com la mort se li ajeia al costat.

Vida

Però, lentament, la vida se’ns empassa i ens transforma en algú a qui a vegades ens costa de reconèixer. En algú que no només vol viure la vida que ja viu i que t’empeny i t’empeny… I ens adonem que no és nostra la vida, que tot va a l’inrevés i som nosaltres qui pertanyem a una Vida que ens traspassa amb la força dels déus. Podem fer-nos la il·lusió de controlar els nostres actes, però les escletxes del pensament vessen de dubtes i d’il·lusions, i per tot arreu s’obren camins incerts i vides paral·leles. Aleshores cal aturar-ho tot, allunyar-se per mirar des de la distància, repensar les hores i els minuts, carregar-se de modèstia i desprendre’s de prejudicis per acceptar que, a poc a poc, la vida se’ns empassa i ens transforma, per acceptar que no sabíem qui érem, que tot pot passar i tot ho podem viure. I que els móns possibles són inabastables i, tot i que hi ha estones que tot plegat ens fa por, lluitem perquè la vida no se’ns embruti de mesquinesa, per conservar la màgia de viure i compartir-la i per quedar-nos amb el més sublim que té: l’amistat d’un grapat de persones on la mirada reposa, com en una gran planura, en l’aire i la llum que tot ho omplen. Com ens omplen, també, la presència, el saber, l’acolliment, el silenci…