Entrades

Amb la Teresa Pascual

Ben aviat, concretament els dies 14 i 15 de novembre, tindré la sort de poder compartir dos actes amb la poeta Teresa Pascual. Estic molt content de poder-ho fer i, per això mateix, us convido a participar-hi.

D’entrada, el dijous 14 de novembre a les 7 de la tarda serem a la Biblioteca de Martorell per fer-hi la presentació de Vertical, el llibre amb el qual va guanyar el Premi de Poesia Ausiàs March de Gandia. Jo presentaré el llibre i explicaré la lectura que n’he fet i la Teresa Pascual en llegirà alguns poemes a més de respondre a totes les coses que li vulguem preguntar.

L’endemà, el divendres 15 de novembre a les 7 de la tarda, anirem a la Biblioteca Jaume Vila i Pascual de Gelida i allà hi farem un recital de poesia durant el qual, com ja hem fet altres vegades, llegirem obra seva i meva de manera intercalada.

Tant un acte com l’altre em fan molta il·lusió, primer perquè la Teresa Pascual ha estat una de les persones que més m’ha animat i empès a escriure poesia i a publicar-la, però també perquè tractant-se d’una de les poetes actuals més importants, tindrem l’oportunitat de poder escoltar i sentir la seva poesia dita per ella mateixa. Si sou a prop i podeu venir, no us ho perdeu. Us hi esperem!

‘El dia que va néixer Orlando’ a l’Espai Vilaweb

D’entrada pensava que no sabria dir que és el que m’uneix a la Maria Victòria Secall, però de seguida he vist que m’equivocava, que sí que ho sé. Cara a cara ens vam conèixer durant el cap de setmana que vam passar a Búger tota una colla de bloguers convidats per ella i la Roser Giner. Però la cosa ja venia de lluny, gairebé del 2004, l’any que sense saber massa que estava fent ni on em portaria vaig obrir el meu primer blog, titulat Els contorns del xiprer, a Vilaweb. Allà vaig començar a penjar-hi alguns posts molt breus, també alguns poemes i versos esparsos que llegits ara m’adono que tenien un cert aire d’amargor i de dolor.

Dues lectores que signaven ars virtualis Victòria van començar aviat a deixar-hi comentaris que em van fer bona companyia i des de llavors que les vaig anar seguint a internet. Estirant del fil, aquell Victòria em va conduir fins a El pèndol de petites oscil·lacions, el blog que signava na Maria Victòria Secall. Era ella, doncs, qui comentava tot sovint els meus textos de manera discretíssima però fent un ús precís i exacte de les paraules. Aviat me’n vaig adonar que aquells eren els comentaris d’algú que coneix el poder balsàmic de les paraules, algú que sap que la paraula cura. Per tant, aquelles paraules tan ben dites van ser les que van anar teixint la nostra amistat.

Des de molt aviat vam anar llegint-nos i descobrint-nos ella i jo la poesia que escrivíem i compartint-la de vegades a la xarxa i altres vegades en forma de llibre, com quan va publicar el seu Gramòfon de runes, un llibre que ja ho vaig dir m’era aliment i em donava força.  Ara n’acaba de publicar un altre, El dia que va néixer Orlando, i també en parlarem. D’entrada ho farem el dimarts que ve a l’Espai Vilaweb en un acte que presentarà Vicent Partal. A continuació, en Carles Rebassa, na Roser Giner i l’autora, Maria Victòria Secall, parlaran del llibre. Finalment, el Joan Alcaraz, el Francesc Cabiró, la Montserrat Espallargas, la Roser Giner i jo mateix recitarem alguns dels poemes del llibre.

Si coneixeu la poesia de na Maria Victòria Secall, ja sabeu que paga la pena anar-la a escoltar. Però si encara no la coneixeu, aquesta és una bona oportunitat per entrar-hi de cap i deixar-se seduir pels seus versos. A l’Espai Vilaweb (Carrer Ferlandina, 43, Barcelona) el dimarts 30 d’octubre a les 7 de la tarda, aquí hi teniu el cartell amb tot el que us cal saber. Us hi esperem!

Pere Salinas parla de ‘On la sang’

Vaig conèixer en Pere Salinas a Granollers quan em vaig encarregar de fer la presentació del magnífic O: Llibre d’hores del quan en són autors ell i en Joan Navarro. Això va passar el 27 de novembre de 2014 i ara, tres anys justos després, ha estat en Pere qui ha presentat, també a la Llibreria La Gralla, el meu On la sang. Des d’aquell dia de novembre de fa tres anys ha crescut entre nosaltres una important amistat que va acompanyada per l’admiració que sento per la seva obra pictòrica. No és casual, doncs, que el meu darrer llibre degui el títol i un dels poemes nuclears a una de les pintures de la sèrie Sota la paraula.

Una altra mostra d’aquesta comunió és la bellíssima pintura que en Pere Salinas va fer per il·lustrar la portada del meu llibre, una pintura que tradueix perfectament el moll de l’os del llibre. De seguida que vaig veure la seva proposta de portada vaig saber que en Pere s’havia submergit al llibre de tal manera que n’havia copsat matisos que fins i tot a mi se m’escapaven, per això em vaig decidir a demanar-li que ens parlés de la lectura que ell n’havia fet. I així va ser que el passat dijous vam tornar a La Gralla per parlar de On la sang. A continuació us deixo la seva presentació, veureu que tinc motius per estar-ne molt content:

Bona tarda a tothom.

Dies després de la magnífica presentació a Barcelona del llibre On la sang que va realitzar la poeta valenciana Maria Josep Escrivà, en Ricard Garcia em va demanar si jo la voldria fer a Granollers. La meva primera reacció va ser un no rotund, però sembla ser que els meus “NOS” tenen ben poca solvència, perquè aquí em teniu.

No vinc del món de la literatura i només m’acosto a ella com un afeccionat i consumidor. Així és que, el que em sentireu dir, seran observacions fetes des d’aquesta perspectiva i no pas des d’un esperit crític literari.

Obra i autor no sempre van de la mà. Molts cops ens trobem al llarg de la Història amb artistes, no importa la disciplina, dels quals ens arriba una cosa a través de la seva obra i una altra molt diferent a partir del que és o ha estat la seva vida quotidiana.

No és aquest el cas que avui ens convoca aquí.

Si llegim el que en Ricard, a mode de presentació, diu de si mateix en el seu blog, comprendrem davant de quin tipus de persona ens trobem, i això ens donarà moltes pistes per entendre i endinsar-nos en la seva poesia. Escriu: “Em dic Ricard Garcia i vaig néixer a Sant Llorenç d’Hortons (Alt Penedès) l’any 1962. He treballat al camp, he fet de mosso en un taller, de cambrer, d’ajudant de cuina i del que hagi calgut. Vaig estudiar Filologia Hispànica a la Universitat de Barcelona i fa una pila d’anys que treballo de professor a l’ensenyament secundari. També sóc poeta, i a més de dedicar-me a l’escriptura, participo en recitals i actes diversos per tal de fer difusió oral de la poesia. També organitzo i dirigeixo tallers literaris i de lectura tant per adolescents com per adults.”

Crec que amb aquesta curta presentació, en tenim prou per començar a fer-nos una petita idea de qui és en Ricard i poder obrir aquest darrer llibre que jau a les nostres mans amb un títol que difícilment ens deixa indiferents.

El títol, cop de puny sobre el confort, ens fa preguntar. Ens qüestiona i ens encurioseix.

I aquí ja comencem a anar per bon camí, “perquè potser hauríem d’estar recorrent el món a la recerca no de la resposta veritable sinó de la pregunta veritable.”(1)

 On la sang s’obre a nosaltres amb un pròleg que és alguna cosa més que un pròleg. Que no té naturalesa ni pretensió de pròleg. Epíleg, potser. Acció poètica sobre el que el poeta sent i admira del poeta. Joan Navarro, n’és el culpable. Amic entranyable del presentador i del presentat. No el llegiu. Passeu full i deixeu-vos-el pel final. En acabar de llegir el llibre, retrobeu-vos amb aquesta fuetada d’imatges, amb el vertigen que desprèn aquest buidatge, aquesta reflexió poètica. Cavalcada brutal d’un Bolero de Ravel poètic, ensordidor i clarificador alhora. Recreació i variacions sobre tot un poemari inusual i ric. Un veritable homenatge al llibre i a l’autor que avui tinc el plaer de presentar.

És costum estesa la utilització de cites poètiques en què la majoria dels poetes coronen els seus textos o obren el seu llibre. Preàmbul, nota aclaridora, pauta o pur acompanyament, potser per no sentir-se tan sol en el despullament. En aquest cas la cita no ha pogut ser més ben trobada.

Això ha volgut l’atzar:
amor i mort
per sempre agermanats
en la presó del cos.

Aquests versos de Xavier Macià són el tret de sortida cap a un bell i alhora vell recorregut pels pilars de la nostra existència: el trinomi vida-passió-amor que ens condueix inexorablement al seu punt i final: la mort.

Recorrerem amb la veu d’un poeta madur les estances reflexives, vivencials, del nostre i no dic seu, trajecte existencial.

Veurem com Ricard utilitzarà recursos de la persona verbal per distanciar-se, per protegir-se i, amb humilitat i honestedat, se’ns mostrarà nu, salvatgement nu i ens mostrarà el mirall on podrem veure’ns, amb claredat, reflectits.

Res no és gratuït en aquest llibre. Una estructura meditada i assumida que potser, en una primera lectura, ens pot sorprendre i no acabar d’entendre. No defalliu, però.

Un pòrtic: “Perseu i la Medusa”.

Tres parts diferenciades. Una primera on ens parlarà de l’amor i la passió. Una segona part que anomenaria Frontissa. I una tercera on ens parlarà de la mort.

Com ja he apuntat fa un moment, res no és gratuït en aquesta petita joia.

Imagineu-vos per un moment un tríptic tridimensional. La fulla de l’esquerra seria la primera part, un petit plafó, com un llom de llibre, just per separar-lo de la tercera part, igual de gran que la primera.

Tanqueu aquest tríptic de tal manera que els dos grans plafons queden encarats i paral·lels entre ells.

L’amor mirant-se en la mort. La mort mirant-se en l’amor. Dos miralls que s’auto-reflecteixen. Dues cares oposades i alhora parelles.

Recordeu la citació d’en Macià?

Però encara el joc d’en Ricard va més enllà: el poema de Perseu i la Medusa que, com a pòrtic, obre el llibre.

L’obra de Cellini, que es pot veure a la Piazza della Signoria de Florència, ens mostra Perseu que “alça el braç i acota la mirada. Defuig la falsa agonia de les serps, la mirada sibilant i verinosa del mal, aquest cap terrible que no pateix encara el rigor de la mort. Al seu davant, absort, contemplant la quietud del guerrer i la bellesa del seu cos entresuat, tot se’t revela com les dues cares d’una veritat que t’inquieta: les semblances de Perseu i la seva víctima, aquests dos rostres indestriables, immersos en l’olor apegalosa i calenta de la sang i en aquest polsim de llum vella i groga, com de por, que inunden la plaça.”

I s’obre la pregunta, les preguntes. Els dubtes, sobretot perquè potser no volem comprendre el que aquest poema en prosa ens mostra. No amaga res en Ricard. Res resta encriptat. Obre la porta i amb llum blanca ens acull i ens demana que l’acompanyem. “Ulls de bronze que veuen i aquells que no”.

La passió i la mort des del metall noble. La distància necessària des de Cellini fins a nosaltres, el gest que ens reclama entrar a estances personals, universals diria.

I obrim el tríptic. Com un concert per a violoncel. Tres moviments: Allegro ma non troppo, un brevíssim Adagio i per acabar un larghetto.

Del silenci cap a una simfonia on tots els sentits queden convocats. Cinc sentits més un. Perquè “quan el silenci troba la seva plenitud, es fa paraula.” (2)

En el primer plafó del tríptic: l’amor, la passió i el sexe. Tot ell dibuixat i sentit des de la maduresa. Una passió que ens parla des de la serenor adquirida i des de la pèrdua de la follia de la joventut. El pas dels anys. El cost del pas dels anys. L’inexorable apropament a la mort. L’amor i la mort intrínsecament unides. Agermanades.

I les pèrdues.

La seducció de la carn des de la pèrdua abans de la gran pèrdua.

El silenci de la carícia madura i la seva mirada sobre el gest de sal.

On la sang.

Líquid vital, passió, vida… i mort.

Roig que ho amara tot: cada gest, cada vers, el llibre.

On la sang, on brolla, on ens fa.

Circuit vital.

On la sang, on tot comença i tot acaba.

“Fil de llum que encén el teu cos”

i en ell tot comença i tot acaba.

L’amor i la mort.

“Una cicatriu de llum als llavis.”

S’atura el primer moviment i en Ricard punteja en delicat pizzicato, cinc haikus. Cinc deliciosos compassos on ens apunta les melodies que desenvoluparà en el tercer moviment.

La boira es fa present. Desdibuixa el paisatge per crear-ne un de nou.

“El paisatge es pensa dins seu i ell n’és la seva conseqüència” (3)

Un adagio serè des de la nostàlgia. Cordes per elevar un cant a la terra des de la terra.

Temps breu, economia del mot, brogit del silenci.

L’última nota resta penjada en l’aire i alguna cosa sentim dins nostre. Alguna cosa ens rosega i alhora ens allibera.

Ens disposem a deixar-nos embolcallar pel tercer moviment i últim.

La gran pèrdua que assaborim des de la raó.

L’inefable.

El final just i necessari.

“El silenci de la cendra”

“La no-llum d’abans del dia”

“La fredor de la nit d’acer”

Un final com a final individual i universal.

Diàleg interior des de l’amor vers la mort.

Des de la llum vers la no-llum.

La darrera pèrdua.

No voldria acabar sense donar-vos quatre pinzellades, absolutament subjectives i que no sé si us podran servir per a res, sobre la “cuina” d’en Ricard Garcia i concretament d’aquest llibre que avui tracto de presentar-vos.

Al llarg de la meva vida professional, ha estat la poesia un dels meus motors essencials com a refugi i provocació plàstica. M’he trobat poetes immensament rics amb els que no he pogut connectar ni en la forma ni en el color. Per posar dos exemples, Antonio Gamoneda i Paul Celan. Autors que tenen a casa altar propi. Amb altres s’ha creat amb la promptitud del llamp, una comunió plàstica extraordinària.

Sense ser-ne conscient, quan llegeixo, es formen en la meva ment traduccions –que no il·lustracions– plàstiques que em mouen a endinsar-me i anar més enllà de la paraula escrita per passar a la paraula pintada.

En el cas d’On la sang i dels altres tres poemaris fins ara editats d’en Ricard, voldria remarcar la gran capacitat que l’autor té de donar-nos sensacions que ocupen tots els sentits que posseïm: vista, tacte, gust, olfacte i oïda. No és gens fàcil fer-nos arribar sensacions que facin interactuar altres sentits més enllà de la vista i l’oïda.

Tot això es pot comprendre pel compromís que l’autor té amb la terra. La saviesa antiga que es transmet de generació en generació. El respecte al llenguatge del bosc, del conreu, del camp.

Preguntar i preguntar-se sobre ells i des d’ells, amb humilitat de pagès i amb compromís d’ésser nou.

Escoltant els silencis, palpant un terròs de terra, ensumant les respostes que mut ens dóna.

Pentinar la vinya amb mirada de tardor i recollir amb el cel del paladar el fruit abans del vi.

Paisatges que m’inventen una infància amb avi. El traspàs de saviesa ancestral, oral i respectuosa.

La percepció de la mesura exacta de l’home davant la natura.

Des d’aquí i amb mans que omplen i recullen i donen, mans de les d’abans de les màquines. Mans eines, mans dures, mans tendres, mans que mostren, mans que sostenen, mans que estimen.

La mà com a mitjà de comunicació, pur llenguatge. La mà receptora i emissora.

La mà que extreu els ocres i les terres del paisatge i pinta la mirada i emborratxa el cos i el fa vers. El torna paraula.

No es construeix l’artefacte poètic des dels cims majestuosos, ans el contrari. Ricard camina, descalç per sentir la rugositat del terreny i sentir els còdols. Camina nu arran dels camins i és des d’aquest peu pla que ens il·lumina i ens convida a veure amb els seus ulls. Ens sedueix en la carícia dels colors nobles. Sense adonar-nos ens fa escoltar el que la nostra oïda ja no recorda. Mel de tarda i aspre gust de sang, de ferida de joc i esbarjo.

Tot és senzill i bell en la poètica d’en Ricard Garcia. Però només ho és en aparença. I sense adonar-nos ens ha fet còmplices de les seves preguntes, i ens tornem pregunta.

Per acabar, deixeu-me que tanqui aquest esborrany de presentació amb un vers d’Antonio Gamoneda:

“La belleza no es un lugar para cobardes”.

  1. (1)J.M.Coetzee/ Los días de Jesús en la escuela/ Trad.: Javier Calvo/ Random House – 2017
  2. David Steindl-Rast con Sharon Lebell/ La música del silencio/Trad.: Cristina Piña i Laura Esteve/ Ed. El Hilo de Ariadna-2014
  3. Juhani Pallasmaa/ La mano que piensa/ Trad.: Moisés Puente/ Ed.Gustavo Gili – 2012 pàg.91

Pere Salinas dixit.

On la sang, presentacions de tardor

Semblava que passat l’estiu recuperaríem una mica de calma, però no, l’agitació constant en què vivim no ens dóna treva. Tot i així, és important anar trobant moments de tranquilitat per recuperar les coses senzilles del dia a dia i, també, més enllà de l’èpica política, recuperar el gaudi que ens poden aportar la contemplació de la natura i la bellesa de les arts humanes. Per això, perquè una estona de pau també pot tenir un efecte balsàmic en les nostres ànimes, us proposem dos actes més on parlarem de poesia, concretament de On la sang.

El primer dels dos es farà a la Llibreria La Gralla (Pl. dels Cabrits, 5) de Granollers el dia 26 d’octubre a 2/4 de 8 de la tarda. Allà serà el pintor Pere Salinas, autor també de la magnífica il·lustració de la coberta del llibre, qui parlarà de On la sang i ho farà amb la mirada sàvia de qui és capaç de distingir els matisos del món en cada un dels seus colors. De ben segur, la seva manera de llegir els versos d’aquest llibre ens aportarà una mirada nova i diferent al que estem acostumats aquells que només fem servir les paraules.

El segon acte, organitzat gràcies a la Llibreria La Cultural, es farà a L’Agrícol (Passatge Alcover, 2) de Vilafranca del Penedès el dia 10 de novembre a les 8 del vespre. En aquesta ocasió, qui parlarà de On la sang serà el poeta Jordi Llavina. Ell no és només una de les persones que més i millor coneixen la meva poesia, també és un lector atent i incisiu capaç de fer descobrir al propi autor els mecanismes ocults que aquest utilitza inconscientment.

Les lectures que un i l’altre han fet dels meus llibres m’enriqueixen enormement i, per això, em fa molt content que aquestes dues presentacions de tardor les facin ells. Com sempre, si hi sou a prop i us ve de gust hi sereu molt benvinguts.

 

‘On la sang’ a la Setmana del Llibre i més…

On la sang encara corre. Des d’avui i fins el 17 de setembre el podreu trobar a les casetes 8 i 33 de La Setmana del Llibre en Català. A més, demà 10 de setembre a partir de les 6 de la tarda també m’hi trobareu a mi, per tant si el voleu signat només cal que passeu per la caseta 33 i amb molt de gust us atendré.

A banda de la presència a La Setmana, també aprofito per anunciar-vos dos nous actes de presentació del llibre: el primer serà el 26 de novembre a les 7 de la tarda a la Llibreria La Gralla de Granollers i anirà a càrrec del pintor Pere Salinas, autor de la portada del llibre. El segon es farà a Vilafranca del Penedès gràcies a la Llibreria La Cultural i anirà a càrrec del poeta  Jordi Llavina que ja n’ha parlat en diverses ocasions; aquí hi podeu llegir el que en va dir. En aquest cas el lloc encara no s’ha decidit, tot i que oportunament l’anunciarem.

També he d’anunciar que el dia 30 de setembre participaré a Riudelletres, on parlarem de la recerca de noves fórmules de promoció de la literatura sota la coordinació de l’escriptor Jordi Romeu.

A més d’aquests, s’estan gestant dos actes més on parlarem de On la sang i on tindré ocasió de recitar alguns dels poemes que en formen part. Tot i així els anunciaré com cal quan s’hagi concretat el format i les dates.

Tot plegat ho podreu consultar a l’agenda, on també hi trobareu les sessions del Club de Lectura de la Biblioteca Jaume Vila i Pascual en les quals participaré durant aquest curs. Se’m gira feina, però fa de bon fer.

 

Laura Borràs parla de ‘On la sang’

Amb la Laura Borràs, directora de la ILC, ens vam conèixer en un curs sobre literatura clàssica de la URL a Igualada ja fa uns cursos i ara ens hi hem tornat a trobar perquè he tingut la sort que acceptés presentar el meu darrer llibre a la llibreria Aqualata d’Igualada.

Passat l’estiu tornarem a fer alguns actes per acostar On la sang als lectors. De moment, però, us transcric algunes de les coses que la Laura Borràs va dir dijous passat del llibre.

Després d’emmarcar el seu discurs amb un vers que parla de “cavalcar aquesta força que ens empeny a ser l’un en l’altre…”, es va referir a On la sang com un llibre ple d’imatges potents que se’t graven (o com ell escriu: se t’imprimeixen a la geniva) a la retina del cor, amb poemes de desig i de consumició d’un amor que ‘vessa de les mans’ dels amants i els fa saber qui són, en l’aire que habiten; el poemari del Ricard que ha publicat Onada Edicions com a Premi Ciutat de Sagunt 2016 i que avui he presentat a la llibreria Aqualata m’ha semblat un llibre-museu d’imatges-quadre que mirem de segrestar moments d’un present que fuig; un llibre-mirall perquè de vegades fa les funcions d’oracle i ens ajuda a llegir-nos en els versos, a comprendre i a comprendre’ns en l’ambivalència vida-mort. Però també llibre sobre el temps cronològic i vital i sobre el temps meteorològic. Un llibre que en la primera lectura em va semblar que contenia molta pluja, molta boira, molta neu i molt de fred. I això em semblava contradictori amb el títol On la sang que és on hi ha la vida, però que del poema d’on està extret, ens remet a la sang que es perd i que, per tant, brolla, ens fuig i en dessagnar-nos, ens mata. Llibre d’aprendre opòsits que en realitat són complementaris; s’obre amb un poema en prosa que és clau de volta i desllorigador: la doble veritat que ens inquieta. Perseu i la Medusa, que s’assemblen en la seva condició de botxí i víctima. Monstres, tots dos. La natura i la cultura: la vida i la literatura.

[…] he estat tres quarts d’hora parlant de bona poesia, gaudint compartint la meva lectura sobre el llibre i amb la felicitat de saber que al Ricard li ha agradat la reflexió i que molts assistents s’han acostat per dir-me que la poesia els fa basarda o respecte, o por, o mandra i que els havia agradat tant que es llegirien el llibre que havien comprat! […] Hi tornaré el dia 30 amb el llibre dels tuits, però avui hem fet un pas més en el foment de la lectura, del prestigi dels autors, del goig de llegir! […] Ara que ja sé que ‘Res no és, tot passa’ i que acumulem “cicatrius de llum”; demà miraré de portar-ne una mica a la presó de Quatre Camins…

Finalment, la Laura Borràs tancà la seva intervenció citant el magnífic pròleg que en Joan Navarro va escriure pel llibre: “I la tristesa que se t’aferra mentre traspasses la gelor de les nits…”

Tot un luxe poder comptar amb algú com ella que compartís la seva lectura amb el públic d’Igualada. Moltíssimes gràcies, Laura, per les teves paraules, la teva feina i la passió amb què defenses la literatura!

Rosa Mulà parla de ‘On la sang’

La Rosa Mulà, amb qui ens lliga una bona amistat des dels temps de la universitat, va parlar el passat divendres 26 de maig a la Biblioteca de Martorell de On la sang, el meu darrer llibre. Ho va fer des de les seves sensacions com a lectora i això és el que va dir:

La poesia m’emociona. La vida és poesia. Tot el que ens envolta és poesia. I avui més que mai la poesia m’emociona en presentar-los el darrer llibre d’en Ricard Garcia, titulat On la sang,  19è premi de poesia Jaume Bru i Vidal de la ciutat de Sagunt (2016). És per mi, doncs, un extraordinari plaer ser avui amb tots vostès, d’una banda per l’amistat personal que m’uneix al poeta i d’altra per com m’omple llegir els seus versos, carregats d’una força excepcional que et trasllada al més enllà. A una vida on tot té sentit.

Primer de tot, dir-los que el que escoltaran avui són simplement percepcions personals i sentiments que he experimentat a partir de la lectura d’aquests versos.

Comences el llibre i, de sobte, et trobes immers en un món on la vida i la mort lluiten aferrissadament, a través d’una meravellosa prosa poètica on el poeta ens narra com Perseu esdevé victoriós amb el cap de la Medusa a la mà. No saps quins seran els següents versos, però estàs assistint a la presentació del que més endavant ens parlarà el llibre: la vida i la mort.

Llegir On la sang és caminar per la vida, és sentir-te viu, és sentir que la vida és una força interior que t’absorbeix, que t’envaeix completament. T’adones que sovint no pares atenció a les petites coses que inconscientment van donant forma a la teva existència.

A On la sang s’expressa una força vital tan gran que et fa ser protagonista. Protagonista d’uns sentiments on els sentits tenen un paper cabdal: la mirada, les mans, les olors… barrejades amb elements com la pluja, l’aire, la terra… et fan sentir que ets viu.

El poeta experimenta els plaers de la vida a través de l’exaltació màxima dels sentits i ens fa: Inspirar, Respirar, Mossegar, Mastegar, Tocar, Escarbar… però el que més ens fa és estimar. Estimar la vida. Trobar-li sentit.

Tota la primera part, titulada, “Res no és, tot passa”, amb 13 poemes en total, la dedica a mirar la vida, a gaudir de petits i grans esdeveniments, a contemplar el que l’envolta i trobar-li el sentit just per transmetre’ns que la vida és i punt, com diu ell mateix: “No cal res més”: viure. I diu…

“Inspires amb força mentre escoltes
la pluja. No et cal res més”

En una segona part: que anomena “Res no em lliga” . Després d’una tarda de pluja i boira, la mort es passeja silenciosa i passa. Passa per no quedar-s’hi, però tens la sensació que la respires, que la toques, que ets tan a prop, que la sents lligada a la vida.

“S’adorm la tarda,
ja res no em lliga i miro
la mort com passa”

I arribem a la tercera part, el poeta l’ha titulada “Sense treva”, i al llarg de 16 magnífiques composicions contempla el pas del temps. Comencem a sentir el dolor dels records perduts. Escull aquí l’ús de paraules marineres que ens ajuden a entendre el seu sentiment. D’aquesta manera, compara el temps a la llinya, aquest fil de pescar tan rígid i difícil de trencar que recorda els fets que a vegades s’enquisten en el temps i són difícils d’oblidar.

A vegades el temps passa molt lent quan els records ens envaeixen i, aleshores, és quan el poeta empra aquell verb tan vital i que ens fa sentir tan vius: respirar:

…també tu
sobrevius aferrant-te als records
que duus al naixent de les ungles
[…]
I amb delit
de tornar a tastar la sal a la seva pell,
de respirar-hi els minuts que el món
va ser vostre…

Respirar, inspirar, aire, terra, aigua. En definitiva, en Ricard Garcia col·loca la càmera, el focus, al fet de la vida i analitza la realitat quotidiana amb una elegància tal que et fa sentir protagonista dels fets que ens narra.

El pas del temps és el pas de la vida, i, segons el poeta “la vida és aquest caos en què sobrevius”. La vida és “un cúmul de desordres naturals”.

És, per tant, en aquesta darrera part del llibre on el llenguatge que utilitza és des d’una mirada trista, cansada. Ens parla d’una última tarda, d’un dia que s’acaba, d’un cel negre… El dolor esdevé ara un personatge de la vida quotidiana dins aquest caos en què vivim.

Com els ho diria… La lectura d’aquest llibre m’ha transmès tanta força de vida que he viscut cada poema com si hagués estat escrit per mi mateixa.

M’ha fet contemplar la vida d’una manera diferent, m’ha fet reflexionar sobre les petites coses del dia a dia, sobre els petits moments, els petits detalls, sobre els problemes, que tot sovint exagerem i, al cap i a la fi, no són més que gotes de pluja enmig de la immensitat de l’oceà. La vida és perquè és, i, com diu el nostre poeta: “No cal res més”.

Convençuda que la poesia és la millor medicina que hom pot receptar, els recepto la lectura del llibre On la sang; de ben segur que en acabar-lo se sentiran plens d’energia vital.

Una vegada més, Rosa, moltes gràcies!

Ramon Moix parla de ‘On la sang’ i diu…

A la presentació que vam fer d’ON LA SANG el dissabte 29 d’abril a Sant Llorenç d’Hortons, el Ramon Moix, amic des de sempre, va parlar del llibre. Com veureu n’hi ha per estar-ne content. Això és el que va dir:

“Em sento molt honorat de fer aquesta presentació. Com podeu veure l’obra d’en Ricard ha esta profusament premiada, però lligat a ell per una amistat personal i sincera, i per una admiració literària i també sincera vers la seva obra, el que compta és la qualitat de la seva poesia, el plaer que representa llegir-la.

El llibre que avui presentem, On la sang, està estructurat en quatres parts o capítols: «Res no és tot, passa», «Res no em lliga», «Sense treva» i «El silenci de la cendra». Tot això, encapçalat per una magnífica prosa poètica: «Perseu i la Medusa»… l’heroi i la bèstia, el bé i el mal, però tanmateix descobrim “com les dues cares d’una veritat que t’inquieta: les semblances de Perseu i la seva víctima” que queda com un enigma flotant que tal vegada es desvetlli en algun passatge de la seva obra.

Una de les constants de l’obra d’en Ricard és aquesta referència als sentits, olors, (com la de la sang, la del cos), sabors, colors o formes. Ho fa, com ja és habitual, de manera magistral. Cada vegada més —sóc un vell lector d’en Ricard— penso que darrera d’aquest poeta s’hi amaga un pintor: “Tot s’ha diluït, després del migdia, sota la llum que degoten les fulles dels plàtans als carrers de casa els primers dies de l’hivern”.  Si el poeta fos un pintor glossaria la seva capacitat —com podeu veure— de captar la llum d’una manera molt especial i elegant. I, és evident, com que no utilitza pinzells sinó paraules, les seves imatges copsen, amb extraordinària subtilesa, el temps. Escolteu aquesta natura morta: “mal escampades sobre la taula s’assequen i es torcen les peles de la poma que envelleix revestida d’or brut al plat”. O quan construeix aquesta subtil metàfora: “El passat, molt trencadís, ja és finíssim com un vidre de gel al desembre”

A la primera part d’On la sang, hi apareix alguna cosa nova, escassa en l’obra anterior: l’altra persona… “No sé qui va ser dels dos que ho va dir” Hi estableix un cara a cara, potser hauria de dir un cos a cos, que es desplega en diversos poemes amb tota la sensualitat —en els dos sentits del terme, com a experiència dels sentits i com a erotisme—. Hi intervenen tots els sentits: “aquest gust a tu que duc imprès a les genives”, o diu: “la resta del teu cos se’m dóna, però, com una ofrena a la mirada”, i també: “com dues feres, tastem la sal de viure, en la sal que no només exhalen els cossos teu i meu, sinó també les paraules”.

Sí: les paraules! “T’acostes les mans a la cara i et vénen de sobte les olors que duus a la pell, les del teu cos en tu. La força dels braços, l’alè de les paraules dites ben a prop”

Olors, sabors, formes, però fixem-nos-hi bé: paraules. El protagonista de la poesia d’en Ricard són les paraules. Les paraules són com els racons d’un paisatge on hi descobreixes quelcom de nou, i aquesta literatura com una passejada plàcida ha de ser revisitada per poder deturar-te i sorprendre’t cada cop que la rellegeixes, perquè se’t reveli un domini exquisit de la paraula.

Les imatges sensorials són d’una potència extraordinària. Tant pot ser la sentor d’una terra femada (“escarbaves la terra. Te n’acostaves grapats a la cara per respirar-la amb força”) on s’hi barreja la mort i la vida, o bé aquesta forma tan física de dir: “Amb voluptat mastego la vida que em dones, amb tu mastego cada mil·límetre de l’ànima, cada nafra dels anys”. Terra molla olorada, vida mastegada….

On la sang conté, com he dit, una bellíssima reflexió sobre el pas del temps observat des de l’altura d’aquest pujol que representa l’edat o com diu el poeta: “lluny de les hores de la infància… lluny de les febres adolescents, ….i d’una absurda necessitat de transcendència als quaranta.”

Estem davant una poesia de la saviesa. El poeta s’atura, condensa una amalgama de sentiments, de vivències i la petjada que deixen, i ho expressa poèticament. No és la primera vegada que ho penso, ni que ho sostinc: la poesia és una excel·lent instrument de reflexió filosòfica que, ben al contrari del que li passa al filòsof i , molt especialment en aquest cas, ho fa amb una tremenda claredat i concisió, sense cap circumloqui ni cap efectisme. Aquesta netedat poètica beu de les fonts del vitalisme (“la vida, estranyament metàl·lica, se’t revela i retruny com un cavall que renilla al galop entre les fogueres, sense sella”) i, tanmateix, se submergeix en un existencialisme esforçat davant la finitud humana: “Maldaven les roses d’hivern per atrapar algun raig d’aquest sol tebi de gener”.

Heràclit emergeix en “res no és, tot passa”.  Aquesta versió de l’aforisme axial del filòsof d’Efes —res no és, tot canvia— apareix al llibre anomenant un capítol del llibre i un dels seus poemes, el qual (aprofito per donar-li les gràcies) en Ricard m’ha dedicat d’una forma explícita en el seu llibre. Si parlàvem de saviesa, heus-ne aquí una lliçó: “T’adones que de tot el que has après, l’únic que de debò et calia saber és que res no és, tot passa.”

Davant la vida, descrita com “aquest estrany cúmul de desordres naturals”, s’hi erigeix, amb un regust agredolç, la presència inquietant i lenitiva de la mort: “en silenci esprem la visita redemptora de la mort” . El llibre clou així: “I després, el silenci als braços, només el silenci de la cendra”.

Tanmateix, no crec que sigui un llibre crepuscular. Això, sí, és un llibre de contrastos: D’una banda hi ha l’intent de fer balanç. Inventari, en diu el poeta. “T’has quedat travat”, “I se t’ha fet de nit sense ni tan sols començar-lo, aquest inventari que tens per fer de fa tant”. També s’hi s’entrelluca un temps per al consol, on la (insuportable?) lleugeresa de l’ésser, encunyada per Kundera, n’és condició suficient. “Uns dies de no fer, d’existir menys, de no ser”. I, molt especialment, hi ha el descobriment fonamental que la felicitat té una causa humil: “potser si que la felicitat sigui això, aquest reposar oblidats del món sobre un costat i aquest fil de llum que encén el teu cos.”

No, no és una poesia crepuscular. És una poesia lluminosa. El llibre és ple de llum: “la llum que pouaves abocat al fons d’uns ulls”. Quan vaig llegir aquests versos, dedicats a l’arbre per excel·lència present en la poètica d’en Ricard, “Entre les ànimes, com navalles en l’ombra, dos xiprers s’alcen”, em va venir al cap aquesta cita del nonagenari pensador George Steiner, en què defensa com una certa manera de mirar genera determinades metamorfosi: “Lo mismo sucede con los cipreses de Van Gogh. No hay ni un solo ciprés que no sea un antorcha[1]

La llum i la tenebra, la vida i la mort, jo i i l’altre… ¿Recordeu “com les dues cares d’una veritat que t’inquieta: les semblances de Perseu i la seva víctima”, l’enigma que he esmentat quan m’he referit a «Perseu i la Medusa»?

Escolteu aquests versos del poema “Borrasca”: “I t’has espantat, una vegada més t’has espantat pensant que en tu hi viu algú altre amb una força que no pots aturar si no és apartant l’ànima del cos. Es per això que ara esperes, descavalcat del món, que es fongui el dolor i passi la borrasca”

I, per esperar i descavalcar-nos una estona del món, què millor que el consol de les paraules i llegir, i sobretot rellegir, els versos d’en Ricard: “Encara no ha glaçat i tot allò que compta és a lloc”.

 Felicitats pel llibre, Ricard! Moltes gràcies.”

[1] Steiner, George. «Un largo Sábado». Siruela. 2016. Pàg. 91.

Esdeveniments

✖ No hi ha resultats

No hi ha entrades coincidents amb la teva cerca.