Entrades

O: Llibre d’hores / L’àngel en trànsit

Ahir al vespre vaig tenir la sort de presentar O: Llibre d’hores a la llibreria La Gralla de Granollers, un extraordinari llibre del pintor Pere Salinas i del poeta Joan Navarro. El clima en què va transcórrer l’acte va ser molt agradable, jo personalment em vaig sentir molt ben acollit pels dos autors i el públic, a més, no només es va mostrar molt interessat pel que vam dir sinó que també es va entregar a la magnífica recitació que en Joan Navarro va fer d’alguns dels seus poemes mentre es projectaven les pintures del Pere Salinas. D’alguna manera, es podría dir que l’ángel que s’amaga a les pàgines del llibre també va ajudar perquè la d’ahir fos una nit màgica.

Perquè la pugui llegir qui ho vulgui fer, transcric a continuació  la intervenció que hi vaig fer i que es podria titular L’àngel en trànsit:

No m’és gens fàcil parlar-vos d’aquest O: Llibre d’hores, si més no des d’un punt de vista formal o més o menys acadèmic, perquè em va corprendre des del moment que vaig tenir-lo a les mans. Sí que puc, però, dir-vos com se m’ha posat dins. Tampoc no sabria dir-vos si és un quadern de pintures o si és un llibre de poemes perquè és molt més que totes dues coses, com ja passava amb Atlas (Correspondència 2005-2007) i amb Grafies·Incisions (2010), els dos llibres anteriors fruit de la col·laboració de Pere Salinas i Joan Navarro. D’alguna manera, penso que els tres formen un tot que creix i avança, d’una banda com la peculiar manera d’escriure d’en Joan Navarro en què una frase o un simple sintagma en genera un altre i així successivament fins a trobar l’expressió justa que il·lustri –no és casual la inversió dels termes- el discurs que s’ha traçat amb els pinzells. I de l’altra banda, també veig que aquest tot format pels tres llibres evoluciona com la pintura d’en Pere Salinas. Si bé a Atlas és més contundent cromàticament i té un traç més enèrgic, en canvi a Grafies·Incisions em recorda els ideogrames de les llengües asiàtiques i ara, a O: Llibre d’hores, a mi personalment se’m fa més amable –probablement per una qüestió de proximitat emocional-, perquè els colors que fa servir em remeten al món vegetal i, sobretot, mineral que m’acull.

Deia que se’m fa difícil de classificar aquest llibre, probablement perquè és extraordinari també en el més estricte sentit de la paraula. Si digués que és un llibre d’impactes, de ben segur que algú em diria que no hi és en el catàleg aquesta categoria, però és que per mi, te’l miris com te’l miris i l’agafis com l’agafis, llegir i mirar aquest O: Llibre d’hores ha estat, pàgina a pàgina, un cúmul d’impactes. Quan el vaig rebre, només treure’l del sobre amb què arribava a casa vaig rebre el primer impacte: és un objecte en sí mateix preciós. Si bé el tacte i el volum que fa i el pes ja són agradosos a les mans, la portada és suggeridora en extrem, la irregular verticalitat dels fulls del quadern d’en Pere Salines, les restes de color que s’hi insinuen, em van fer pensar –abans d’obrir-lo- que era a punt de submergir-me en una cicatriu.

I no m’equivocava de gaire, perquè mirant-me les làmines i llegint els poemes, lentament i entretenint-me a degustar cada traç i cada paraula, m’adonava que la llum que desprenen les pintures d’en Pere Salinas o la poesia que desprenen les paraules d’en Joan Navarro, són com els humors del cos que –també com els dies que vivim- flueixen més o menys densos a mida que ens acostem a la veritat. Perquè aquest és un llibre d’acostament a les veritats senzilles de l’existir, de l’ésser o no. No és d’estranyar, per tant, que les pintures d’en Pere Salinas siguin plenes de formes ovalades com l’ou o la llavor, que moltes vegades els colors siguin els de la terra: torrats, rovells, granats, grisos i verds minerals… O que en Joan Navarro ens parli sovint de la màndorla: l’ametlla mística o vesica piscis que com una mena de porta uneix l’aquí i l’enllà, terra i cel, carn i esperit… N’estic del tot segur que pintor i poeta en són ben conscients d’això que dic, que res no és casual en la seva obra, mireu-vos sinó com a la làmina i poema 33 en deixen constància del que us dic quan s’explica quina és la feina de l’artista:

            Tornar enrere. Baixar al pou humit. Allí, tot just

            allí on va rebentar la consciència. Dins la nit de

            la terra. Amb els alfabets remullats. En l’estança

            buida. On la primera volta. Allí. Amb l’esplendor

            imperceptible de les llavors.

Les llavors, alfa i omega, principi i final –si és que n’hi ha de final-, aquestes petites ametlles que tot i que se’ns mostren eixutes, aparentment mortes, contenen tota la potencialitat de la vida, són el final d’un procés que alhora és ple de futur.

I sí és així, si tot és en la llavor, què hi fem nosaltres aquí? Quin és el nostre rol en aquesta partida? Ens podem limitar a ser espectadors passius del que ens passa pel davant o, per contra, podem acceptar el repte d’aquest llibre, el repte del pintor i del poeta i buscar, també, aquest àngel en trànsit que si bé mai no veurem, si que el podem intuir en la bellesa dels colors i les línies que suren en la mirada tot just abans de posseir-nos, també en la bellesa de les paraules i en com aquestes ressonen en l’aire primer i en la consciència de seguida, perquè aquest –no voldria pas oblidar-me de dir-ho, és un llibre ple de bellesa-, és un llibre que té àngel.

L’àngel en trànsit que mai no veurem, com se’ns diu al començament del llibre. Però jo, afirmo que l’he sentit, i també vosaltres el sentireu si n’obriu les pàgines sense prejudicis i us hi capbusseu deixant-vos posseir per la mirada i la veu d’aquest dos homes que tenen l’extraordinària capacitat d’explicar-nos els secrets de la vida amb una voluntat artística que conjuga reflexió i bellesa. Perquè així, amb gaudi i reflexió, és com en Pere Salinas i Joan Navarro ens acosten al moll de l’os del seu llibre i ens ajuden a transitar per territoris on el que compta és: […]el gest i la branca estellada, […] la carn de l’ànima, […] l’espai del somni, […] la llum que sura, […] l’estranya eternitat, […] les superfícies del poema, […] la memòria que crea el cos, […] animar les coses anomenant-las, […] allò que no va dir mai cap paraula… o com diu al poema de la làmina 56:

            En el curs del temps, amb les mans, vetllar

            el son de la memòria, aquella casa còncava,

            el moviment de les hores quietes, l’eco dels

            batecs, la humitat fosca, el galop del cavall,

            la veu meravellada. Amb les mans untades

            de fang, construir la llengua pròpia: Tornar

            a l’alè després de no ser ningú.

I l’àngel encara, aquest àngel furtiu (busqueu-lo a la làmina 57) que jo també rastrejo. De fet, aquests dies tardorals, anant i venint de la feina la mirada se’m perdia mirant els polígons que formen les vinyes, els colors terrosos del paisatge, el verd ennegrit de les pinedes, la boira entre blavosa i grisa que juga a cuit i amagar amb el paisatge i, sobretot, l’entapissat fet d’ocres, marrons, grocs, vermells que cobreix el meu món aquest dies… I trepitjant els colors –el terra és ple de pàmpols-, els he sentit crequejar –perdoneu l’atreviment del verb-, però això és el que ha passat: els colors de la tardor han crequejat i aleshores m’he adonat que si bé mai no l’entendria l’àngel de viure, sí que podia, en canvi, sentir-lo: en l’aire que m’humitejava el rostre, en els colors del paisatge i en els sons d’aquelles fulles seques que crequejaven per mi abans de descompondre’s per nodrir la terra. L’he sentit, l’àngel, i he entès millor aquest llibre tan ple de líquens, de molses, de minerals, de vegetals… He entès que al cap i a la fi en Pere Salinas pinta els paisatges pels quals, dins i fora de l’ésser, transitem: lloc dels llocs, l’espai en blanc del temps… I que com diu en Joan Navarro al poema 7:

            Som el lloc, el plec on s’arrecera la memòria.

            La terra cenyida d’altres terres. Un aljub. La

            tinta que fon aquesta plana. Un descalçat grafit.   

            El reliquiari de la pols i la intempèrie. La casa

            a fosques.

I jo afegeixo -deixeu-m’ho dir-, que som també el rastre d’esgarrifança que l’àngel en trànsit que pobla les pàgines d’aquest llibre meravellós, ens deixa per sempre a la pell. Som -obrim bé tots els sentits-, consciència de llum i de sons, som colors i paraules que ens conformen i delimiten en el món. Un món que llegint aquest O: Llibre d’hores del tàndem Salinas-Navarro se m’ha eixamplat. Per això us dic que sense dubtar-ho, us hi llenceu de cap, us acostarà i molt a La humana dimensió del paradís.

[Ricard Garcia: Presentació d’O: Llibre d’hores de Pere Salinas i Joan Navarro a la llibreria La Gralla de Granollers, 27 de novembre de 2014]

Martí Ribas presenta ‘De secreta vida’

Poesia en temps de crisi és el títol que el Martí Ribas va posar a la presentació que, ahir al vespre a la Biblioteca Municipal de Sant Sadurní d’Anoia, va fer de De secreta vida, el meu segon llibre de poesia. És un títol que a tots dos ens serveix i molt, perquè entre els acords que compartim -els desacords ens els estalviem tant com podem perquè ens fan més nosa que no pas servei- hi ha la certesa que la poesia ens salva molt sovint de les misèries, de les nostres i de les que no ho són. Durant els anys que fa que ens coneixem hem après, doncs, a receptar-nos poesia, ara pels moments de crisi, ara pels moments de felicitat.

I dit això, entendreu que la seva hagi estat una presentació molt personal, plena de les complicitats que durant més de vint anys s’han instal·lat entre ell i jo, entre aquestes vides nostres que s’acompanyen i es nodreixen l’una a l’altra d’una forma que a mi -no sé si ell hi estarà d’acord- em sembla exquisida.

 Quan jo encara tenia recança de dir-me poeta i ensenyar el que escrivia m’era difícil, ell era allà com un autèntic espàrring, encoratjant-me a seguir escrivint i convencent-me del valor de la meva poesia. Probablement el Martí ha estat qui més esborranys meus ha llegit i corregit, d’aquí doncs que a mi em fes il·lusió que ell ens parlés d’aquesta poesia de la qual també n’és una mica responsable. I això és el que va dir:

 Presentar avui i aquí, a la biblioteca de Sant Sadurní, el segon llibre de poemes del Ricard, aquest De secreta vida, és per a mi una gran sort, tot un honor, un privilegi immerescut i, a més a més, si m‘ho permeteu i m’ho permet ell, també, un gran consol de la vida… per molts motius tot plegat.

Una gran sort perquè, si bé és veritat que hi ha moltes persones, crítics, lectors i amics que ja n’han escrit i parlat i bé, molt bé, amb tota la seguretat, el coneixement, la propietat, la retòrica i l’afecte que es mereixen tant el llibre com el poeta,… i que en podríem parlar encara més, d’aquest llibre del Ricard, resulta que ell m’ha convidat a mi a fer-ho i jo prefereixo només, parlant de poesia, del consol i de la sort de la poesia, convidar-vos a vosaltres a llegir-lo, aquest llibre, i també l’altre, el seu primer, Els contorns del xiprer, amb tota l’atenció i interès que es mereix i que confio que hi posareu.

Tot un honor i un privilegi, és, deia, perquè sé que m’ho ha demanat a mi, doncs, com a amic i com a company seu que sóc de fa més de 20 anys (que de seguida és dit…). Perquè som, amics i companys i sobretot, som, per tot això, col·legues col·legues de veritat. I no us podeu figurar com m’agrada de dir-ho així: col·legues, amb tota la propietat etimològica, ben llatina i contemporània de la paraula. Perquè sí, amb el Ricard, m’hi sento ben col·legat i colligat, per totes les connotacions, sentits i significats del terme. Som col·legues generacionals i de filologies, des de la barra del bar (cafè amb més o menys llet de primera hora), fins a l’aula més fosca de la Universitat de Barcelona, que és la Central, de la plaça, de la Universitat,… I som col·legues des l’aula més lluminosa de l’Ínter, d’aquí, fins a la vinya tan immensa, prodigiosa i prou amenaçada que encara és aquest comarca nostra…

Per tot això, doncs, i per tantes proximitats i coincidències (d’aquí l’honor i el privilegi meus, que no pas cap mèrit), he pogut llegir molt bona part de la poesia del Ricard, des de l’origen, com qui diu des de l’esborrany mateix. I parlo tant de l’esborrany de Els contorns del xiprer, el primer llibre seu, que vam celebrar molt que fos finalment ben premiat i ben publicat (amb el Premi Josep Fàbregas i Capell de la Vila de Sallent del 2005),com l’esborrany del De secreta vida, aquest, també més ben premiat encara (amb el premi de poesia Senyoriu d’Ausiàs March de Beniarjó) i editat en aquesta col·lecció de poesia de 3i4, que tants altres bons i representatius autors i títols aplega (i que ara no citaré, però creieu-me que és important).


I espero que ell, també, m’ho deixi dir, això dels esborranys, ja que bé sap que no vol dir que ho he entès tot o que hagi pogut desentranyar així tots els secrets i misteris de la seva poesia… El seu rigor i la seva ambició literaris, el perfeccionisme, la tenacitat, la tossuderia, en l’escriptura, que el caracteritzen i que l’hi coneixem molt bé, m’inspiren tant de respecte, d’admiració i d’afecte personals, que no puc més que entendre que en sóc testimoni i bon lector (d’aquí, i hi torno, l’honor, doncs, i el privilegi), i que encara llegint-lo vaig descobrint-li nous matisos i sentits.


El Ricard quan escriu ho fa amb tota la consciència i la sensibilitat de poeta que és (per més que li requi de sentir-s’ho i se’m posi vermell i tot), i per tant sabem que un text seu és Poema amb majúscula, quan ha estat pensat, escrit, reescrit, teixit molt escrupolosament, i és text, doncs, ben llest, llegit i rellegit, finalment. Aquesta no és ben bé, però, la Poesia amb majúscula de què parlava Salvat Papasseit o no és l’exemple més reeixit tampoc de la poesia de la paraula viva de Maragall. Això ja ens queda lluny, per més que siguin dos grans referents de la poesia catalana nostra. La poesia del Ricard no és gens espontània, perquè és feta de reflexió, de silencis solitaris i compartits, de molta lectura, de saviesa ben apresa mirant i escoltant, i d’un pòsit poètic riquíssim que li han anat deixant molts altres poetes, i estic ben segur que, entre ells, acabarà fent-hi també el seu gran paper.


M’agrada d’explicar, i li he demanat permís per repetir-ho, que quan vaig tenir a les mans el seu primer llibre de poesia, Els contorns del xiprer (després de tornar-lo a llegir, és clar), vaig descobrir que en col·locar-lo en un prestatge, alfabèticament i justament, a casa meva, havia d’anar entre Tomàs Garcés i Federico García Lorca.


Del primer, que m’imagino que a ell també li devia sorprendre el veïnatge tan a tocar, ara només en diré que crec que és un molt bon poeta català, rigorós i divers, que potser no ha acabat sent tan popular com es mereixia, al capdavall (i per motius que no vénen al cas), però que en canvi guarda uns valors i un interès literaris que algun dia segur que se li reconeixeran prou més. És un poeta excel·lent, doncs, que va escriure molt a partir del coneixement i l’observació de plantes, d’ocells i de paisatges, temes que, d’altra banda, diguem-ho de passada, al Ricard no li són gens aliens…


Del segon, de Lorca, justament el Ricard és qui us en parlaria molt i molt, perquè si és ben segur que no l’ha deixat de llegir mai i de tenir-lo ben present, des del primer cop que en va conèixer un sol vers o un primer poema seu (si és que se’n recorda, ja ens ho dirà)… podria ser, entre uns quants altres, és clar, doncs, un seu poeta de capçalera. Em consta que l’ha estudiat ben a fons, que en coneix tots els plecs i els replecs de l’obra poètica i dramàtica, com de la personalitat fascinant i enlluernadora, del seu paisatge i de la seva repercussió extraordinària en la poesia espanyola del segle XX,… L’admira, i segur que, tornant-hi i tornant-hi, a llegir-lo i rellegir-lo, l’haurà redescobert moltes vegades, com a poeta immens que és, Lorca, i que per tant no ens l’acabaríem mai. Per tot el que ha representat i també representa encara, més enllà de l’actualitat que l’home i la víctima té, encara, actualment… I el que potser és més important per als qui ensenyem alguna cosa de literatura, i doncs és un gran goig, el Ricard ha tingut la sort de poder-lo donar a conèixer, llegint-lo amb la seva pròpia veu i amb el do tan personal i seu de saber dir la poesia, com ben poca gent té (perquè el Ricard és, a més de bon poeta i lector, un rapsode excel·lent, com podreu comprovar després quan us llegeixi alguns dels seus poemes…). Ha tingut la sort de fer-lo llegir, de comentar-lo, d’explicar-lo, i d’encomanar-ne l’interès i l’entusiasme a molts alumnes, segur que sí. Lorca…, què us en diria jo ara, pobre de mi…?


Parlar de Lorca, ara, i sentint-me ell, seria una autèntica temeritat per part meva i fins i tot un despropòsit (perquè el que em proposo és de fer-vos delir amb la poesia del Ricard)… Si no fos, és clar, però, que Lorca és un exemple brillant de poeta extraordinari i enlluernador que ha donat la més recent història de la literatura castellana. I bé també podria, doncs, per parlar de bona poesia així a l’engròs, dir de passada els noms de tants d’altres grans i ben diversos poetes, més propers en el temps i l’espai, i la lectura dels quals hem compartit amb fervor al llarg dels anys: Martí i Pol, Joan Margarit, Miquel Àngel Riera, Blai Bonet, Vicent Andrés Estellés, Gabriel Ferrater, Monserrat Abelló, Maria-Mercè Marçal,… per dir alguns noms catalans, actualíssims, molt propers, encara, vius o morts… Com també catalans són, encara que poetes de llengua castellana, poderosos poetes nostres: Gil de Biedma, Vázquez Moltalbán, Carlos Barral, J. A. Goytisolo,… (Carme Riera els va antologar, aquests, com a ‘poetas partidarios de la felicidad’). Aquesta llista que fóra interminable i que no vol ser pas la llista dels poetes que han acabat sent més influents en l’obra del Ricard, em serveix per comprovar i afirmar que la poesia nostra contemporània, la d’aquí, al capdavall, després de tot, malgrat tot, amb tot, i tot el que vulgueu més, és un autèntic tresor i per nosaltres un dels grans, si no el més gran dels grans consols de la vida. I afegim-hi que, la poesia és la festa de les paraules…


Us ho deia al començament, doncs, que la poesia pot ser sempre un gran consol per totes les crisis que patim en general o més personals. Llegir poesia o escoltar-la, si ens la llegeixen, ens endreça les idees i ens fa creure que som capaços d’entendre millor la realitat. La poesia és, per tot això, un valor a l’alça i no gens material. Llegir poesia no demana tant de temps ni l’esforç de memòria que una altra mena de lectura requereix. No s’hi val tampoc a considerar frívolament que la poesia no ens agrada o no ens interessa, com qui parla de qualsevol producte banal de consum. En tot cas, podem creure que no hem trobat el millor moment per descobrir-la o que no hem trobat la poesia que ens convenia més quan la necessitàvem.


La poesia és aquell lloc segur on ens trobem sempre, el tòpic, el refugi, el recurs i el tresor més consolador de la gent lletraferida, encara que de vegades no podem llegir tant com voldrien, per altres obligacions que també tenim o, si ho voleu, per les exigències del guió biogràfic i professional que interpretem i vivim intensament. Així és com hem de recórrer sempre, doncs, a la literatura més condensada, contundent i rotunda, i anar alimentant el nostre disc dur poètic, que és la memòria de les paraules que hem heretat dels bons llibres i en els bons llibres. Llegint el Ricard, com llegint i rellegint qualsevol poeta, sapigueu que sempre us sentireu també una mica poetes.


M’agrada molt de tenir present sempre, quan faig cap a la poesia del Ricard, que el Xiprer és el seu arbre poètic, emblema sentimental al qual se sent lligat per molts motius, ja que per a ell és l’arbre més domèstic i alhora el més elegant, és l’arbre rei del seu jardí, i el té ben a la vista des de la taula de treball, a prop dels seus llibres i els seus papers. El Xiprer és l’arbre més dret i horitzontal, que puja enlaire, que té el seu lloc i es fa veure en el paisatge i no només als cementiris, de llarga tradició i de rica simbologia. A l’entrada d’una casa o en un camí que duu a un poble recorda l’hospitalitat dels qui hi viuen. Vull creure que la nostra amistat també és com un arbre diferent, especial, exòtic,… una mica tropical per la temperatura i la humitat literària, molt potent, ufanós i de fulla ben perenne, malgrat el rigor del calendari,…Un arbre que vam plantar fa molts anys, sense ni saber-ho, aquí a Sant Sadurní, que hem regat i que sense esporgar, anem adobant quan toca i de tota manera.


A De secreta vida també hi veureu això, perquè si bé és un llibre en el qual hi ha molta geografia i molt calendari, molts moments de calma i de reflexió, també és un llibre que, amb la seva diversitat de formes poètiques i de temes, guarda el misteri i diu ben fluixet a qui els vulgui sentir tots els secrets de la vida de les paraules que de debò compten i que al final ho diuen tot. Geografia, doncs, que és la suma dels paisatges sentimentals i reals del Ricard, i la seva vida especialment plena d’ocells, d’arbres i de plantes… I calendari, el pas de l’any, que és el temps cíclic i tota la mesura de vida que anem sumant inevitablement i afortunadament, també amb recança, nostàlgia, goig i sempre a darrera hora amb una mica d’esperança i consol.


Martí Ribas dixit. Moltes gràcies, Martí!