Entrades

Ressurreição / Resurreccció

Aquest matí de Pasqua, l’amic i poeta Joan Navarro penjava al seu mur de facebook el meu poema Resurrecció. Poca estona després ho feia la Veronika Paulics, també amiga i poeta, però ella havia traduït el poema al portuguès. Avui, doncs, mentre navego en el  contrasentit de veure com el temps es va enduent el pare  mentre la Pasqua anuncia el pas a la primavera, us ofereixo el poema que citava; en portuguès primer i en català després.

RESSURREIÇÃO

A doçura da seiva
e um botão que se arrepia.
Um músculo tenso
e a gota de sal.
Os corpos e a terra
que por você se abre toda.
Ramalhetes de luz e açúcar
no galho mais alto.

RESURRECCIÓ

La dolçor de la saba
i una gemma  que s’esborrona.
El múscul tibant
i els regalims  de la sal.
Els cossos i la terra
que per a tu s’obre tota.
Ramells de llum i sucre
a la branca més alta.

[Ricard Garcia: La llum més alta, Edic. del Buc / Pruna Llibres, 2021]

Resurrecció

Quan feinejaves aquest matí, armat de jardiner, t’has adonat que el dia era a punt com una partera i has notat, també, que el diumenge et convidava un any més a celebrar la teva particular Pasqua de Resurrecció mentre apilaves llenya o tallaves l’herba nova.

Treballaves en silenci, al teu aire, i senties la sal del cos regalimant-te esquena avall, com si amb la teva suor haguessis de regar la terra que trepitjaves. Avui el caliu del sol era molt més viu que dies enrere. No només tu, també els arbres que s’han fet durant els 25 anys que fa que vas arribar a aquest clos i els plançons que has plantat aquest hivern ho han notat.

Tu només miraves de posar una mica d’ordre a cada raconada del jardí, però els jocs de les caderneres i la saba que ja arriba enfebrada als branquillons més alts de cada arbre per esclatar-ne els borrons et deien que no, que no hi tenies res a fer perquè des d’avui, com cada vegada que la Primavera et ressuscita, la vida s’escampa enllà, descarada i sense mesura.

Vinyes verdes

Aquest matí, les vinyes encara eren verdes. Com si volguessin aturar la vida, semblava que es resistien a deixar entreveure que l’estiu ja s’acaba. Però ha refrescat i de bon matí no fa nosa el jersei. I ara que la tarda s’imposa, el sol travessa els ceps i amb compte, com si tingués por de ferir-los, els omple d’una llum obliqua i dolça.

Encara són verdes les vinyes, però el raïm ja és collit i als cellers el most comença a reposar, en silenci, a l’espera d’una vida nova. Nosaltres, en canvi, fem com si no ens n’adonéssim que el temps se’ns acaba, però l’aire de tardor ens eriça la pell i distrets ens freguem els braços mentre vivim, encara, immersos en la il·lusió d’una primavera sense fi.

 [20 de setembre de 2011. Fotografia d’Albet i Noya]