Entrades

Aquells setembres

M’he trobat, mentre anava a treballar, amb alguns tractors i amb una d’aquestes estranyes màquines que han substituït les mans dels homes a l’hora de collir el raïm; i he enyorat, com poques vegades, aquells setembres de finals dels seixanta, quan encara érem nens. Per tot el poble, des del matí i fins al vespre, se sentien els cops secs de les ungles dels cavalls que tibaven els carros plens de portadores de raïm i el xerricar dels cèrcols de les rodes a les pedres. De dins la foscor dels portals de les cases, com si es tractés de la maquinària secreta que mantenia viu el poble, emergia, encara que ja fos de nit i els homes haguessin tornat de les vinyes, el clic-cloc compassat que feien les rodes dentades de les premses. Tot el temps, sense treva, es dedicava a esprémer el raïm per omplir els cups primer i transvasar-ho després al silenci dels cellers. A l’aire es barrejaven les olors espesses del most amb la de la pols dels carrers i la de la suor de les bèsties mentre no arribava el vespre i refrescava una mica. I tot i que aleshores ja venia de gust posar-se una jaqueta prima, no renunciàvem a sortir al carrer després de sopar a escoltar les històries que, amb aquella parla del sud nova per a nosaltres, ens explicaven els collidors; ni renunciàvem tampoc, com emborratxats per l’ambient, a jugar encara una estona més entre els sacs de brisa que s’amuntegaven al carrer davant les cases on hi havia premsa. Sortir a la fresca era, encara, una manera d’allargar el paradís de l’estiu abans del suplici d’una escola freda i humida on passaríem l’hivern pensant, tots i cada un dels minuts, en aquell temps de llibertat que ens donarien les primeres cireres pel maig i que estiraríem tant com puguéssim fins a la pròxima verema.

Vinyes verdes

Aquest matí, les vinyes encara eren verdes. Com si volguessin aturar la vida, semblava que es resistien a deixar entreveure que l’estiu ja s’acaba. Però ha refrescat i de bon matí no fa nosa el jersei. I ara que la tarda s’imposa, el sol travessa els ceps i amb compte, com si tingués por de ferir-los, els omple d’una llum obliqua i dolça.

Encara són verdes les vinyes, però el raïm ja és collit i als cellers el most comença a reposar, en silenci, a l’espera d’una vida nova. Nosaltres, en canvi, fem com si no ens n’adonéssim que el temps se’ns acaba, però l’aire de tardor ens eriça la pell i distrets ens freguem els braços mentre vivim, encara, immersos en la il·lusió d’una primavera sense fi.

 [20 de setembre de 2011. Fotografia d’Albet i Noya]