Entrades

Interpoesia

El proper divendres, 30 de gener, a 1/4 de 9 del vespre es farà l’INTERPOESIA, un acte en el qual podreu escoltar poemes, narracions  i música creats i interpretats per Anna Roig, Santi Borrell, Montse Rubio, Dionís Lluch, Cesk Freixas, Josep Lázaro, Jordi Romeu, Jordi Llavina, Ricard Garcia, el Combo de l’Escola i Jeannette Porter i la Intercoral.

Una de les peculiaritats d’aquest recital és que tots els participants estem o hem estat vinculats a l’Escola Intermunicipal del Penedès, ja sigui com a alumnes, professors o pares d’alumnes. Això no vol dir, però, que aquest sigui un acte tancat a la comunitat de l’Escola, sinó que és obert a tothom que hi vulgui assistir. Per tant, si sou a Sant Sadurní d’Anoia o a prop i us fa peça, us acollirem molt de gust i procurarem que passeu una bona estona escoltant-nos.

Dijous a La Poeteca

L’endemà de Sant Jordi, el dijous 24 d’abril a dos quarts de nou del vespre, seré a La Poeteca (carrer del Comte Borrell, 122 de Barcelona) per recitar alguns dels meus poemes juntament amb en Josep-Ramon Bach i la Marta Pérez Sierra que ens ha convidat a acompanyar-la.

La Marta presentarà les seves darreres novetats editorials i recitarà M’he empassat la lluna i textos dels seus llibres SMS il·lustrat i Bavastells. I en Josep-Ramon i jo recitarem tant poemes publicats com altres d’inèdits que acompanyin l’obra de la Marta.

Poesia viva

Diumenge passat a Manresa, a la 2a edició de l’Ull de peix, mentre recitava vaig poder sentir que la poesia era ben viva. Tot i que el públic era del tot nou per a mi, de seguida vam connectar i ens vam trobar immersos en un estat de gràcia en què els versos i les emocions fluïen amb una facilitat màgica. Aquesta sensació, quan es produeix, és una de les grans virtuts dels recitals de poesia.Però no és només per això que aquests dies estic content, sinó també perquè he tingut més senyals que em diuen que encara és viu el que he escrit i he pogut observar com després de ser al carrer, els llibres fan la seva via amb independència de l’autor. El cas és que de tant en tant m’arriba notícia d’un llibre que ha passat per aquestes o aquelles mans o, com fa uns dies, una colla de bones amigues em regalen els meus versos transformats en xocolata. També, de tant en tant algun lector amable i atent em fa saber l’efecte que li ha causat la lectura de la meva poesia. Que aquestes coses passin em fa molt content, molt, perquè llavors tinc la certesa que les meves paraules no són pas mortes, sinó que encara ressonen i a algú li poden ser útils.Els darrers dies, han estat dos bons lectors que m’han fet saber les seves impressions després d’haver llegit els meus darrers llibres. Concretament, dimarts passat la poeta Sònia Moll va penjar al seu blog un apunt personalíssim i delicat que expressa les impressions que li va produir la lectura de El llibre que llegies. I ahir va ser el també poeta i crític David Madueño que va publicar una molt bona ressenya sobre De secreta vida.  Pel que fa a El llibre que llegies, fa gairebé un any que es va editar, i De secreta vida aviat en farà cinc, però un i altre encara em donen alegries perquè pel que sembla, vius com són, encara remenen la cua. Per tot plegat, gràcies!
[10 de març de 2013]

Llegir poesia. (Dia Mundial de la Poesia)

La ILC ha editat un any més un poema expressament fet per celebrar el Dia Mundial de la Poesia. Enguany, l’encarregada d’escriure’l ha estat la poeta Marta Pessarrodona i el poema el podeu llegir aquí. Al bloc del Dia Mundial de la Poesia també s’hi pot trobar informació dels molts actes que avui es faran, així com les traduccions del poema a una munió de llengües.

Pel que fa a la celebració particular d’aquest bloc, he decidit recuperar un text que sobre aquest objecte incorpori que en diem poesia, vaig escriure l’octubre de 2007 amb el títol L’acte de llegir poesia. Diu:

Què hi veuen un químic, un metge o un biòleg quan observen una preparació al microscopi? Una sèrie de reaccions mecàniques o, en canvi, alguna manifestació de la vida que perquè els fascina i emociona els empeny a seguir investigant?

I un físic, un arquitecte, un matemàtic o un enginyer, què hi veuen quan contemplen l’ull d’un pont sota l’arc que el conté? Només càlculs i reptes tècnics? O també hi veuen la bellesa de la llum i l’espai alliberats sota el pes de l’acer i el formigó? És d’això segon que ens provoca emocions difícils d’explicar i que escapen als càlculs, del que ens parla la poesia.

És evident que amb els coneixements adequats i un bon domini de la tècnica, el plaer que s’obté de la contemplació d’una obra és més gran que si s’és profà en la matèria. Però això no ens inhabilita pas per percebre’n la bellesa, de la mateixa manera que no ens cal saber solfeig per gaudir amb les músiques que ens desperten emocions, ni ens cal dominar la gramàtica per sentir que determinats poemes ens parlen justament a nosaltres. Tristament massa vegades decidim que d’una cosa no hi entenem o que no ens interessa sense haver deixat, primer, que allò nou ens sorprengui. Només si som capaços d’obrir-nos sense prejudicis a conèixer –més que no pas a saber-, podrem sentir sensacions que dúiem ocultes i que, potser, desconeixíem.

Què és, doncs, el que ens cal fer davant d’una pintura, d’un poema o d’una construcció que, a més de la seva utilitat pràctica, s’instal·la en el paisatge amb voluntat estètica? No és res més que enfrontar-nos-hi nus i en silenci. D’una banda hem de saber estar en silenci per sentir allò que l’obra d’art desperta dins nostre. I d’una altra, hem de ser capaços de despullar-nos de les idees preconcebudes que no ens deixen mirar les creacions humanes com si fos la primera vegada que les veiem. M’agrada comparar l’acte de contemplar el gaudi de l’art amb el que fem quan ens estirem a la platja: ens despullem, ens estirem i –si pot ser- en silenci ens deixem anar. Llavors, lentament ens inunden la calidesa de l’aire i del sol, el so de les onades… i tot plegat ens omple de placidesa, d’una experiència de benestar que no cal explicar, senzillament la vivim, vivim un instant de veritat en contacte amb el món, en som part.

L’acte de llegir poesia també té a veure amb aquest exercici de viure la veritat, la del poeta i la nostra. És per això que a l’hora de llegir poesia hem d’estar disposats a endinsar-nos en una dimensió diferent de la vida i de nosaltres mateixos, a traspassar la superfície de la quotidianitat, on tot té una mesura i un preu estipulats, i a deixar-nos transportar a un territori polièdric i divers on entren en joc totes aquelles coses que no sabem mesurar, però que donen densitat a la vida.

A diferència de quan perseguim el coneixement científic, que ho fem amb una actitud analítica, quan ens situem davant del poema cal que adoptem, en canvi, una disposició sensorial. Com a lectors de poesia ja no ens hem de preocupar d’entendre, sinó que el que hem de valorar és si es tracta d’una poesia que d’alguna manera ens alimenta. Si és així, la comprensió es produirà de forma intuïtiva, com una explosió de llum. Si no, potser és que aquell poema o, millor, les vivències del poeta no connecten amb les nostres experiències vitals.

En l’art hi trobem tot allò que no té una explicació racional i el problema principal amb el qual s’enfronta el poeta és que vol expressar l’inefable, vol dir el que no es pot explicar amb paraules. Vet aquí el gran repte, que el lector tingui la sensació –gràcies a imatges construïdes amb paraules- de compartir un llamp de vida amb el poeta. I a vegades, si tenim sort, un vers ens recorre l’espinada com quan, sense saber el perquè, contemplem el buit davant de l’horitzó i ens inunda un instant de felicitat. No és res ni es pot mesurar, però ho conté tot.

PS: I si em voleu escoltar, avui també em trobareu en vídeo al Bloc del Dia Mundial de la Poesia 2011.

[21 de març de 2011]

Dir aigua és dir memòria

Havíem parlat per telèfon i ens havíem escrit, però lÀngels Gregori i jo no ens coneixíem en carn i os, que és com dues persones -tot i aquest món de virtualitats que se’ns empassa- es poden conèixer de debò. Finalment, aquest estiu, es va desfer el misteri i ens vam fer presents l’un davant l’altre per recitar plegats els nostres poemes a Llavaneres. Aquestes situacions sempre fan una mica de por, sobretot si t’has creat una imatge de l’altre que es pot trencar. Però no va ser així, no hi va haver cap d’aquells silencis tan incòmodes de quan no se sap que dir i el diàleg va fluir de seguida com si no fos la primera vegada que ens vèiem.

Ja ens havíem llegit i cadascú sabíem com ens agrada la poesia de l’altre. Però tot i així, aquell vespre, encara vam descobrir l’interès comú per alguns temes i com hi ha, entre alguns dels versos que hem escrit, afinitats que no sabíem. Jo vaig llegir un poema encara inèdit sobre la pèrdua de la memòria que es titula ‘Dir Pa‘ i, tot seguit, l’Àngels me’l va respondre amb aquest poema del vídeo de dalt. Un poema fet amb versos bells i contundents, com quan diu: Dir aigua és dir memòria, encara que l’oblit talli més que els vidres que guardaven els records…

Ara he sapigut que l’Àngels ha guanyat, fa pocs dies, el Premi Alfons el Magnànim de Poesiad’enguany amb un llibre titulat New York, Nabokov & Bicicletes. I jo, que me n’alegro, ho celebro editant el vídeo que encapçala aquest apunt. L’enhorabona, Àngels!

[14 d’octubre de 2010]

Esdeveniments

✖ No hi ha resultats

No hi ha entrades coincidents amb la teva cerca.