Entrades

Tot allò que…

Tot allò que no podria ser i el silenci, subtilment ocults entre les capes de la pell. Com les veus secretes i l’enyor del neguit de les il·lusions. Com la incandescència de la llum els migdies d’agost, com l’empenta de voler, com les llagues del desig. Com els records que avui s’escorcen com s’escorça també el tronc malalt d’aquest arbre que vas plantar. I les cicatrius, tendres encara, d’allò que no va ser, de tot allò que ja no serà. Només un munt de fulles seques i l’oblit, contundent i sec com un cop d’aire inesperat.

Juny

Ara que te’l mires amb una certa distància, juny se t’apareix com una d’aquelles velles calaixeres de casa de l’àvia, de fusta sòlida i pesada, amb una gruixuda pàtina de vernís fosc, el sobre de marbre i cinc calaixos fondos, rebels i farcits de memòria. Aquests darrers dies, quan has volgut desar amb més o menys encert les vivències de tot un curs, has vist com aquestes s’anaven assolant entre objectes que ja no saps perquè els vas guardar i entre els records i els oblits de tot un any de manera ben capriciosa. Unes han quedat al calaix de dalt, damunt de tot, i cada vegada que l’obres t’hi ensopegues; n’hi ha d’altres que han quedat enganxades a la junta de fusta en una cantonada interior i no se’n tornarà a saber fins que passin els anys i algú vulgui buidar la calaixera. I també n’hi ha alguna que s’ha mogut quan tancaves amb força el calaix i ara el trava de tal manera que ja no es podrà tornar a obrir sense desmuntar-lo. Quan mires d’endreçar una mica, t’adones que els fets que t’omplen la vida segueixen sovint un ordre ben estrany.

[RG: De screta vida, Ed. 3i4, 2008]