Entrades

Cicatriu de llum

El sospir  gairebé imperceptible ancorat en un cos, la tremolor lleugera de l’alè que persisteix entre els plecs de la pell que un dia vas besar, la llum que pouaves mentre t’abocaves al fons d’uns ulls, l’espurneig elèctric i vivíssim entre la mà que cercava el paradís i la corba subtil que dibuixen l’espatlla i el naixement del coll… Les empremtes d’haver estimat, indiferents a la memòria i a la voluntat, són present que irromp a vegades imparable com un guèiser i es desclou com les roselles a l’abril, descarat i roig, quan t’adones que encara duus a la boca el gust d’un bes antic, una cicatriu de llum als llavis.

Abril

Em deia un amic, fa uns dies, que la primavera d’aquest any s’assembla com poques a les de la nostra infància, amb les pluges imprevisibles i la llum tan neta, amb l’eclosió dels verds tan iguals i tan diferents.

Les dels darrers anys no han estat tan generoses però, tot i ser més seques, mai no hi ha faltat el senyal de les roselles tacant de sang nova la terra per treure’ns de l’hivern i dur-nos saba fresca. Doncs bé, avui que tanquem un altre abril, em ve de gust oferir-vos la sorpresa renovada del roig:

ABRIL
Enyores sentir als braços l’entrada de l’aire humit que anunciï l’arribada de la pluja després d’un matí ple de llum nova. Però enguany l’abril, eixut com mai, sembla que t’hagi traït i al jardí, que encara és erm, només hi han florit, forçats, uns quants lliris grocs. Sort en tens que, fidels a la memòria de la teva infància i porugues com les primeres besades, les roselles et diuen la primavera des del marge de la carretera, sobtadament, després d’un revolt que havies traçat massa depressa.

[RG: De secreta vida, Edicions 3i4, Col. Poesia 3i4, núm. 132. València, 2008]