Entrades

Terrazel, 20 anys!

Demà, 10 d’agost, farà 20 anys que es va representar el primer Terrazel. Abans però, el Rafael Capdevila, el Ramon Moix i tota una colla de gent que es movia al seu voltant havia estat treballant per trobar una idea que ajudés no només a revifar la Festa Major de Sant Llorenç d’Hortons, sinó també a aglutinar el major nombre de persones possible a l’entorn d’un projecte comú. I se’n van sortir amb la invenció d’un espectacle popular i alhora innovador. Popular perquè any rere any es pot representar gràcies a l’esforç de la gent del poble de totes les edats, i innovador perquè basant-se en la imatgeria dels espectacles de festa major tradicionals, posa damunt la taula els neguits i els problemes del món rural enfrontat al creixement desmesurat de la societat industrial.

De la primera empenta en van néixer tallers de música, de construcció de capgrossos i gegants, de dança, de vestuari o de pirotècnia que durant tot l’any reuneixen els més de cent participants directes en l’espectacle i pels quals van passant no només els adults, sinó sobretot els nens i nenes que han crescut amb el Terrazel com a acte central i significatiu de les seves festes majors.

El Terrazel comença amb el ball dels gegants de Sant Llorenç, la Mare Terra i el Sol, i tot seguit s’hi afegeixen els follets i la colla de capgrossos, que en lloc de representar personatges són al·legories dels paisatges del poble. Però aviat s’interromp la dansa perquè entren en escena els Llefres capitanejats pel Llengot, un drac ple de xemeneies, i ho contaminen tot de brutícia i fum. Per lluitar contra aquesta situació de desfeta del territori i defensar la Terra arribaran els Llambrants, al capdavant dels quals hi ha un personatge mític, l’Unicorn. Després d’una espectacular lluita de foc entre aquests dos peculiars exèrcits, es produeix el triomf de la Natura.

Abans de la lluita i com a ambaixador irresponsable de les forces del mal, es produeix la intervenció del Buscarrons, personatge cínic que convida tothom a fer calés al preu que sigui i sense tenir en compte ni l’entorn ni els altres. El Buscarrons, que se’n fot del mort i de qui el vetlla, aprofita el seu discurs per fer una repassada agra i crua de tot el que ha passat des de la seva intervenció de l’any passat i és per això que els seus comentaris carregats de sarcasme poden anar a caure no només sobre el govern, sinó també sobre qualsevol dels presents -alcalde inclòs- a la representació.

Encara que ja fa un munt d’anys que no hi visc a Sant Llorenç, encara m’hi sento lligat al Terrazel. Primer perquè en un primer moment vaig participar en la creació d’alguns dels textos de l’espectacle, i segon perquè tota una colla d’anys em va tocar posar les paraules i la veu al Buscarrons, un personatge alhora odiat i estimat de l’espectacle que em permetia estalviar-me durant unes bones estones això que en diem la correcció política i deixar anar pel broc gros i amb total impunitat tot allò que en l’àmbit de la cosa pública m’havia fet emprenyar durant l’any.

No sé què ens dirà demà el Buscarrons, però estic segur que una altra vegada serà un exercici de memòria prou higiènic del fer i desfer del darrer any, que no em negareu que ha donat prou temes perquè aquest personatge cínic i sorneguer vagi ben carregat de metralla.

Vint anys després del primer Terrazel, aquesta festa de carrer amb bestiari, gegants i capgrossos originals, amb música i amb foc, ja s’ha consolidat com l’acte més emblemàtic i representatiu de la Festa Major de Sant Llorenç d’Hortons. Per això i perquè hi és convidat tothom, us hi esperem demà 10 d’agost a les 11 del vespre a la confluència dels carrers Diputació i Major. Serà una vegada més, una nit plena de festa i de màgia.

Sant Llorenç d'(H)Ortons

Avui, dia de Sant Llorenç i per tant Festa Major del meu poble, he volgut recuperar i rellegir l’article que em van publicar al programa de festes de fa quinze anys. Tot i que ara tinc coneixements que llavors no tenia, no l’he retocat ni l’he corregit, perquè d’alguna manera m’ajuda a recuperar qui jo era aquella festa major de 1992. Però tot i així, filòlegs hi ha a la xarxa que en saben molt més que jo i que m’agradaria que en diguessin la seva. A l’article, que es titula com aquest post, hi diu:

“Atès el caràcter de la publicació on apareix i la breu extensió que se li dedica, aquest article no pretén ser exhaustiu, però sí que conté l’interès per establir dubtes que em semblen raonables entorn d’una qüestió sobre la qual mai no ens hem preocupat massa i que crec que pot ésser interessant a l’hora d’intentar explicar com va ser la vida dels primers pobladors de Sant Llorenç. Com es pot endevinar pel títol, em refereixo al topònim (H)Ortons i m’agradaria plantejar la següent qüestió: és correcte l’actual ús o, contràriament al que fem hem de prescindir de l’hac inicial?

A la nota preliminar del seu llibre sobre el nostre poble, Joan Castellà-Gassol afirma taxativament que “L’origen del topònim Hortons és, sens dubte, que el lloc consagrat a la parròquia de Sant llorenç ‘origen de l’actual població’ era fèrtil i destinat sobretot a conrear-hi verdures, llegums i arbrers fruiters. El mot català hort ve del llatí ‘hortu’ amb el mateix significat.”[1]

Aquesta afirmació s’avé perfectament amb l’explicació popular sobre el significat del nom del nostre poble, però crec que hauria de ser discutida ja que hi ha dubtes no resolts entorn del nostre topònim. Aquests dubtes apareixen sobretot quan es pot constatar el que diu Joan Coromines –un dels més prestigiosos filòlegs de la llengua catalana- a l’article que dedica a la paraula hort, derivada del llatí hortus/-i i que tenia la doble significació d’hort i de jardí. Segons Joan Coromines, “No son segurament derivats derivats d’HORTUS, sinó preromans, els noms d’Hortó, Hortoneda i Hortons[2], i això ens portaria a entrar en el complex món de les llengües cèltiques i ibèriques. Jo no he d’entrar-hi, però sí que vull apuntar el que expressa el professor Rafael Lapesa referent al fet que el lèxic d’origen precelta o celta conté sovint substantius que fan al·lusió a les característiques del sòl, a noms de plantes i d’arbres i de les feines del camp.[3]

Un altre dubte neix quan s’observa que la majoria de documents anteriors a aquest segle presenten la forma Ortons. És això fruit d’una vacil·lació o, en canvi, hem de pensar que el nostre topònim es deriva del llatí ortus/-us? No oblidem que són molt freqüents els casos de vacil·lacions, tant ortogràfiques com fonètiques, fins i tot després de l’existència de normatives lingüístiques, i per tant no podem descartar del tot aquesta possibilitat. Si ens decantem per l’altra possibilitat, podem descobrir que del terme llatí ortus es deriva l’adjectiu català ortiu, el significat del qual fa referència a origen o a naixement, però també al lloc de sortida del sol i dels astres, com exemplifica l’expressió llatina ab ortu ad occasum, és a dir, des d’orient (llevant) a occident (ponent). Arribats en aquest punt, cal preguntar-se quina relació pot tenir tot això amb el nom del nostre poble. Doncs bé, crec que si ens fixem en l’orientació de l’església parroquial i en el fet curiós que el poble hagi crescut de cara a llevant buscant el primer sol del matí i no de cara a ponent per aprofitar l’escassa claror de les tardes fredes d’hivern, com hauria estat més lògic, es poden establir explicacions de tipus geogràfic que poden avalar el topònim Ortons. Aquesta és potser una tesi agosarada, però ni per això menys possible que altres i, si més no, és força més poètica: el sant que mira a orient o el sant que mira sortir el sol.

Un nou dubte s’estableix pel fet d’existir un document de l’any 1632 on es parla de S. Llores dels cortons.[4] Embolica que fa fort! És potser una errada de transcripció del copista o té relació amb el fet que possiblement la ramaderia era una activitat practicada a Sant Llorenç? Si recorrem al llatí ens trobem amb la forma cohors/-ortis, amb el significat de recinte o corral per tancar-hi el bestiar. Si, d’una altra banda, ens fixem de nou amb el que diu Joan Coromines, podem trobar la paraula cortó amb el sentit de pasturatge, però sembla que aquest ús es restringeix a la zona d’Andorra.[5]

Desconec quina és la resposta correcta a les qüestions que he plantejat entorn del nom del nostre poble, ja he dit abans que tan sols volia plantejar dubtes. Però sí que crec que un bon camí a prendre per trobar la solució seria intentar determinar en quin moment es produeix el canvi d’Ortons a Hortons. Queda aquesta feina pendent, però mentrestant confesso que m’agrada pensar que tenim un sant a qui li agrada mirar com surt el sol.”

[Pintura d’Agnolo Bronzino: El martiri de Sant Llorenç, Basílica de Sant Llorenç, Florència]

[1]Joan Castellà-Gassol: Història i costums a Sant Llorenç d’Hortons, Sant Joan Samora i la Beguda. Edit. Ajuntament de Sant Llorenç d’Hortons, 1983; pàg. V.

[2]Joan Coromines: Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana, volum IV, edit. Curial, Barcelona, 1984; pàg. 820.

[3]Rafael Lapesa: Historia de la lengua española, edit. Gredos, Madrid, 1981[9ª ed.].

[4] Practica, forma y stil de celebrar corts generals en Catalunya y materias incidents en aquellas. A Barcelona, per Gerony Margarit, any 1632. Edició facsímil feta per edit Base, Barcelona, 1974; pàg. 207.

[5]Joan Coromines: Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana, volum II, edit. Curial, Barcelona, 1981; pàgs. 976-980.