Entrades

Ramon Moix parla de ‘On la sang’ i diu…

A la presentació que vam fer d’ON LA SANG el dissabte 29 d’abril a Sant Llorenç d’Hortons, el Ramon Moix, amic des de sempre, va parlar del llibre. Com veureu n’hi ha per estar-ne content. Això és el que va dir:

“Em sento molt honorat de fer aquesta presentació. Com podeu veure l’obra d’en Ricard ha esta profusament premiada, però lligat a ell per una amistat personal i sincera, i per una admiració literària i també sincera vers la seva obra, el que compta és la qualitat de la seva poesia, el plaer que representa llegir-la.

El llibre que avui presentem, On la sang, està estructurat en quatres parts o capítols: «Res no és tot, passa», «Res no em lliga», «Sense treva» i «El silenci de la cendra». Tot això, encapçalat per una magnífica prosa poètica: «Perseu i la Medusa»… l’heroi i la bèstia, el bé i el mal, però tanmateix descobrim “com les dues cares d’una veritat que t’inquieta: les semblances de Perseu i la seva víctima” que queda com un enigma flotant que tal vegada es desvetlli en algun passatge de la seva obra.

Una de les constants de l’obra d’en Ricard és aquesta referència als sentits, olors, (com la de la sang, la del cos), sabors, colors o formes. Ho fa, com ja és habitual, de manera magistral. Cada vegada més —sóc un vell lector d’en Ricard— penso que darrera d’aquest poeta s’hi amaga un pintor: “Tot s’ha diluït, després del migdia, sota la llum que degoten les fulles dels plàtans als carrers de casa els primers dies de l’hivern”.  Si el poeta fos un pintor glossaria la seva capacitat —com podeu veure— de captar la llum d’una manera molt especial i elegant. I, és evident, com que no utilitza pinzells sinó paraules, les seves imatges copsen, amb extraordinària subtilesa, el temps. Escolteu aquesta natura morta: “mal escampades sobre la taula s’assequen i es torcen les peles de la poma que envelleix revestida d’or brut al plat”. O quan construeix aquesta subtil metàfora: “El passat, molt trencadís, ja és finíssim com un vidre de gel al desembre”

A la primera part d’On la sang, hi apareix alguna cosa nova, escassa en l’obra anterior: l’altra persona… “No sé qui va ser dels dos que ho va dir” Hi estableix un cara a cara, potser hauria de dir un cos a cos, que es desplega en diversos poemes amb tota la sensualitat —en els dos sentits del terme, com a experiència dels sentits i com a erotisme—. Hi intervenen tots els sentits: “aquest gust a tu que duc imprès a les genives”, o diu: “la resta del teu cos se’m dóna, però, com una ofrena a la mirada”, i també: “com dues feres, tastem la sal de viure, en la sal que no només exhalen els cossos teu i meu, sinó també les paraules”.

Sí: les paraules! “T’acostes les mans a la cara i et vénen de sobte les olors que duus a la pell, les del teu cos en tu. La força dels braços, l’alè de les paraules dites ben a prop”

Olors, sabors, formes, però fixem-nos-hi bé: paraules. El protagonista de la poesia d’en Ricard són les paraules. Les paraules són com els racons d’un paisatge on hi descobreixes quelcom de nou, i aquesta literatura com una passejada plàcida ha de ser revisitada per poder deturar-te i sorprendre’t cada cop que la rellegeixes, perquè se’t reveli un domini exquisit de la paraula.

Les imatges sensorials són d’una potència extraordinària. Tant pot ser la sentor d’una terra femada (“escarbaves la terra. Te n’acostaves grapats a la cara per respirar-la amb força”) on s’hi barreja la mort i la vida, o bé aquesta forma tan física de dir: “Amb voluptat mastego la vida que em dones, amb tu mastego cada mil·límetre de l’ànima, cada nafra dels anys”. Terra molla olorada, vida mastegada….

On la sang conté, com he dit, una bellíssima reflexió sobre el pas del temps observat des de l’altura d’aquest pujol que representa l’edat o com diu el poeta: “lluny de les hores de la infància… lluny de les febres adolescents, ….i d’una absurda necessitat de transcendència als quaranta.”

Estem davant una poesia de la saviesa. El poeta s’atura, condensa una amalgama de sentiments, de vivències i la petjada que deixen, i ho expressa poèticament. No és la primera vegada que ho penso, ni que ho sostinc: la poesia és una excel·lent instrument de reflexió filosòfica que, ben al contrari del que li passa al filòsof i , molt especialment en aquest cas, ho fa amb una tremenda claredat i concisió, sense cap circumloqui ni cap efectisme. Aquesta netedat poètica beu de les fonts del vitalisme (“la vida, estranyament metàl·lica, se’t revela i retruny com un cavall que renilla al galop entre les fogueres, sense sella”) i, tanmateix, se submergeix en un existencialisme esforçat davant la finitud humana: “Maldaven les roses d’hivern per atrapar algun raig d’aquest sol tebi de gener”.

Heràclit emergeix en “res no és, tot passa”.  Aquesta versió de l’aforisme axial del filòsof d’Efes —res no és, tot canvia— apareix al llibre anomenant un capítol del llibre i un dels seus poemes, el qual (aprofito per donar-li les gràcies) en Ricard m’ha dedicat d’una forma explícita en el seu llibre. Si parlàvem de saviesa, heus-ne aquí una lliçó: “T’adones que de tot el que has après, l’únic que de debò et calia saber és que res no és, tot passa.”

Davant la vida, descrita com “aquest estrany cúmul de desordres naturals”, s’hi erigeix, amb un regust agredolç, la presència inquietant i lenitiva de la mort: “en silenci esprem la visita redemptora de la mort” . El llibre clou així: “I després, el silenci als braços, només el silenci de la cendra”.

Tanmateix, no crec que sigui un llibre crepuscular. Això, sí, és un llibre de contrastos: D’una banda hi ha l’intent de fer balanç. Inventari, en diu el poeta. “T’has quedat travat”, “I se t’ha fet de nit sense ni tan sols començar-lo, aquest inventari que tens per fer de fa tant”. També s’hi s’entrelluca un temps per al consol, on la (insuportable?) lleugeresa de l’ésser, encunyada per Kundera, n’és condició suficient. “Uns dies de no fer, d’existir menys, de no ser”. I, molt especialment, hi ha el descobriment fonamental que la felicitat té una causa humil: “potser si que la felicitat sigui això, aquest reposar oblidats del món sobre un costat i aquest fil de llum que encén el teu cos.”

No, no és una poesia crepuscular. És una poesia lluminosa. El llibre és ple de llum: “la llum que pouaves abocat al fons d’uns ulls”. Quan vaig llegir aquests versos, dedicats a l’arbre per excel·lència present en la poètica d’en Ricard, “Entre les ànimes, com navalles en l’ombra, dos xiprers s’alcen”, em va venir al cap aquesta cita del nonagenari pensador George Steiner, en què defensa com una certa manera de mirar genera determinades metamorfosi: “Lo mismo sucede con los cipreses de Van Gogh. No hay ni un solo ciprés que no sea un antorcha[1]

La llum i la tenebra, la vida i la mort, jo i i l’altre… ¿Recordeu “com les dues cares d’una veritat que t’inquieta: les semblances de Perseu i la seva víctima”, l’enigma que he esmentat quan m’he referit a «Perseu i la Medusa»?

Escolteu aquests versos del poema “Borrasca”: “I t’has espantat, una vegada més t’has espantat pensant que en tu hi viu algú altre amb una força que no pots aturar si no és apartant l’ànima del cos. Es per això que ara esperes, descavalcat del món, que es fongui el dolor i passi la borrasca”

I, per esperar i descavalcar-nos una estona del món, què millor que el consol de les paraules i llegir, i sobretot rellegir, els versos d’en Ricard: “Encara no ha glaçat i tot allò que compta és a lloc”.

 Felicitats pel llibre, Ricard! Moltes gràcies.”

[1] Steiner, George. «Un largo Sábado». Siruela. 2016. Pàg. 91.

Presentacions de ‘On la sang’

Ara que ja ha passat la febrada de Sant Jordi comencem les presentacions d’ON LA SANG. Ens estrenem aquest dissabte, 29 d’abril, a Sant Llorenç d’Hortons, però després d’aquesta en vindran una colla més. En deixo constància aquí per tal que si us ve de gust pugueu triar aquella que més a prop us caigui:

  • Sala d’actes de l’ajuntament de Sant Llorenç d’Hortons / 29 d’abril, 19:30h / A càrrec de Ramon Moix, professor de Filosofia.
  • Centre Mario Monreal de Sagunt / 5 de maig, 19:00h / Presentació de les obres guanyadores als Premis Ciutat de Sagunt 2016.
  • Biblioteca Jaume Vila i Pascual de Gelida / 12 de maig, 19:30h / A càrrec del poeta Jordi Llavina.
  • Llibreria Fan Set de València / 19 de maig, 19:00h / A càrrec de Joan Navarro i Teresa Pascual, poetes.
  • Biblioteca de Martorell / 26 de maig, 19:00h / A càrrec de Rosa Mulà, professora de Literatura.
  • Llibreria La Memòria de Barcelona / 1 de juny, 19:00h / A càrrec de la poeta Maria Josep Escrivà.
  • Llibreria Aqualata d’Igualada / 8 de juny, 19:30h / A càrrec de Laura Borràs, directora de la Institució de les Lletres Catalanes.

I després de l’estiu continuarem amb més presentacions i també amb lectures i tertúlies. De moment ja n’hem parlat amb entitats i llibreries de Sant Sadurní d’Anoia, de Vilafranca del Penedès, de Vic i de Sabadell.

No cal dir que sigui on sigui, hi esteu convidats!

Qüestió de mirades

Diumenge passat vaig sortir de la xerrada fotogràfica que ens va oferir la Carme Huerta amb la idea que som allò que mirem. Com una derivada de la seva feina de catalogació de fotografies, n’ha sorgit una col·lecció que ha titulat Per camins d’Hortons en la qual hi recull no només els paisatges de la nostra infància sinó també els que dia rere dia ens trobem al davant si mirem l’entorn amb ganes d’omplir-nos els ulls de la bellesa que se’ns ofereix.

Subtilment, amb les seves fotografies la Carme Huerta ens convida a enretirar la mirada dels mons virtuals i a tornar-la a fixar sobre la realitat que ens envolta. I això, que pot semblar un consell innocent, no ho és gens. Ja fa massa que em sembla que la proliferació de pantalles no només a les nostres llars sinó també als carrers, no té altra intenció que fer que només veiem allò que volen uns quants mercaders sense escrúpols. I és que així, immersos a imitar els models que brillen a les pantalles, oblidem de seguida qui som i d’on venim i oblidem, també, els infinits valors que fins no fa massa temps ens aportava la diferència.

Ara tots els carrers de totes les ciutats d’occident són gairebé iguals, a tots hi ha els mateixos comerços i els mateixos productes, tothom vestim igual i sembla que aviat desfilarem -si no és que ja ho fem- uniformats. Quan veig les llargues cues que es formen davant d’alguna botiga per comprar el darrer model d’iPhone o d’Smartphone -les eines de control per antonomàsia-, no tinc cap dubte que el capitalisme ha guanyat la guerra convertint-nos en consumidors acrítics i compulsius de qualsevol cosa que la moda ens imposi.

Només aquelles persones que com la Carme Huerta segueixen fixant la mirada en el seu entorn més immediat i que fent-ho són capaces de valorar el que ens fa diferents i diversos, escapen d’aquest papanatisme (permeteu-me el castellanisme) que ja ho inunda tot. Per això no només recomano que si en teniu ocasió gaudiu de la seva feina com a fotògrafa, sinó que també convido a tornar a mirar les coses petites que ens envolten i que rememorem els mons humils i senzills dels quals venim. Hi ha més vida en les fotografies familiars que guardem a casa que en totes les pantalles de televisió que pampalluguegen constantment, hi ha més vida en la riera que passa a prop de casa que en tots els paradisos exòtics que ens ven la propaganda.

Per tot plegat és pel que dic que som allò que mirem, com també som les músiques i els sons que escoltem o les coses que olorem o toquem. I dit això, ara només cal que triem entre tornar a fixar la mirada en la realitat senzilla però real dels nostres orígens i en els seus records o, per contra, en el munt d’ofertes de vida glamurosa i de ginys “imprescindibles” que un capitalisme definitivament salvatge ens ofereix a través de qualsevol pantalla que tinguem a l’abast. Mirar cap a una banda o cap a l’altra, triar o que algú altre ho faci per nosaltres, és en gran mesura qüestió de voluntat i de voler vèncer o no les nostres febleses.

P.S.: Pot semblar que no hi té massa a veure, però el fet és que als Estats Units ja han caigut totes les màscares i mana en Trump. A Rússia ja ho feia en Putin i a Espanya, ai!, les companyies elèctriques… Potser també és qüestió de mirades.

Cap a Sant Llorenç, ara sí!

Tot i el molt ajut de les bones crítiques, els llibres necessiten que se’ls tregui a passejar perquè es trobin amb els lectors. És per això que de El llibre que llegies n’hem fet un bon grapat de presentacions per ensenyar-lo, per parlar-ne i per oferir-lo. Tenia, però, la recança que no em passés com amb Els contorns del xiprer i amb De secreta vida, que no va ser possible portar-los a Sant Llorenç d’Hortons. Però no, aquesta vegada sí que hi podré presentar El llibre que llegies gràcies als bons oficis i a la perseverança  d’en Ramon Moix, que també serà qui s’encarregarà de presentar-lo diumenge que ve.Entendreu que aquesta sigui una presentació especialment emotiva per a mi per diverses raons. Una, perquè tot i que faci gairebé 25 anys que no hi visc a Sant Llorenç, és on vaig néixer, m’hi vaig criar i hi vaig aprendre moltes de les coses que després m’han fet servei. Una altra, perquè en Ramon Moix no és només un dels meus lectors més antics (de quan encara ni tan sols somiava publicar), sinó també perquè no podria dir des de quan som amics, segur que des de sempre. I tercera, perquè en molts racons de El llibre que llegies hi ha moments i experiències viscudes justament a Sant Llorenç. De fet, penso que encara seria molt més fàcil d’entendre si dic que em fa il·lusió perquè sóc hortonenc.Com sempre, ja sabeu que si us ve de gust venir-nos a escoltar, estarem contents de compartir una estona amb vosaltres. Serem a la sala d’actes de l’Ajuntament (Carrer Major, 36) de Sant Llorenç d’Hortons el proper diumenge, 9 de setembre, a les 12 del migdia.

Alibau, 1925-2012

Els primers anys, a Sant Llorenç, l’escola no era res més que una aula desangelada i freda amb un mestre que tothora descarregava la seva mala bava contra nosaltres. Fora, els carrers eren polsegosos i escrostonats. L’univers era estret i tot era tenyit d’una barreja de pols i cendra. No és estrany, doncs, que en mig d’aquell món on cada dia hi passaven les mateixes coses a les mateixes hores una vegada i una altra i una altra, em cridés l’atenció la figura esvelta i distingida d’un home que no s’assemblava als altres.

Vaig saber que l’anomenaven Salvador i que, a banda d’altres ocupacions, era pintor, però no com els que jo coneixia. Aquell ni vestia granota blanca ni carregava escales, llaunes i brotxes, aquell pintava quadres, conduïa un Mercedes d’un blau ben vistós i duia, de tant en tant, una barca a arreglar al taller de sota de casa. Per un nen de poble que encara no havia vist el mar, tot plegat resultava fascinant.

L’últim any d’escola –per sort el mestre de la mala bava ja no hi era- vaig guanyar-hi un concurs no me’n recordo ben bé de què. El cas, però, és que el premi va ser una caixa de pintures que aquell home que m’encuriosia, en Salvador, em va regalar. Amb les pintures d’aquella caixa vaig fer tot de provatures, i encara que no m’hagi dedicat a pintar, encara la conservo. D’alguna manera, aquella caixa de pintures va ser el bitllet d’un tren que em duria a conèixer moltes coses que ignorava.

Després, ja gran, ens va unir una curiosa amistat i una discreta i sincera estimació pel que cadascú de nosaltres feia, ell amb els pigments, el paper o l’acer i jo amb les paraules. Li he d’agrair la seva lectura atenta, crítica i sempre enriquidora; no era estrany que després d’escoltar un recital meu em fes arribar la gravació d’un músic que jo desconeixia per incitar-me a treballar en una direcció nova.

Amb els anys aquella fascinació infantil es convertí en una profunda admiració per l’home i per la seva obra. Com a artista plàstic havia trobat la seva pròpia direcció i havia creat un univers personal alhora que obria nous camins. Potser, després d’anys de treball i investigació, l’exposició Montserrat: Alibau, 2009 resumeix millor que res l’esperit de la seva feina. Seguia, però, treballant i buscant formes i maneres i l’art ha estat el seu motor fins als darrers dies.

Ahir va morir i avui, abans que sigui enterrat al petit cementiri de Sant Llorenç d’Hortons, m’he acomiadat d’ell. Reposava amb la figura encara elegant i l’aspecte de l’home savi i lliure que ha estat. Des d’aquí el meu petit homenatge i l’agraïment constant per tots els colors i matisos que aquella caixa de pintures em va descobrir.

Terrazel, 20 anys!

Demà, 10 d’agost, farà 20 anys que es va representar el primer Terrazel. Abans però, el Rafael Capdevila, el Ramon Moix i tota una colla de gent que es movia al seu voltant havia estat treballant per trobar una idea que ajudés no només a revifar la Festa Major de Sant Llorenç d’Hortons, sinó també a aglutinar el major nombre de persones possible a l’entorn d’un projecte comú. I se’n van sortir amb la invenció d’un espectacle popular i alhora innovador. Popular perquè any rere any es pot representar gràcies a l’esforç de la gent del poble de totes les edats, i innovador perquè basant-se en la imatgeria dels espectacles de festa major tradicionals, posa damunt la taula els neguits i els problemes del món rural enfrontat al creixement desmesurat de la societat industrial.

De la primera empenta en van néixer tallers de música, de construcció de capgrossos i gegants, de dança, de vestuari o de pirotècnia que durant tot l’any reuneixen els més de cent participants directes en l’espectacle i pels quals van passant no només els adults, sinó sobretot els nens i nenes que han crescut amb el Terrazel com a acte central i significatiu de les seves festes majors.

El Terrazel comença amb el ball dels gegants de Sant Llorenç, la Mare Terra i el Sol, i tot seguit s’hi afegeixen els follets i la colla de capgrossos, que en lloc de representar personatges són al·legories dels paisatges del poble. Però aviat s’interromp la dansa perquè entren en escena els Llefres capitanejats pel Llengot, un drac ple de xemeneies, i ho contaminen tot de brutícia i fum. Per lluitar contra aquesta situació de desfeta del territori i defensar la Terra arribaran els Llambrants, al capdavant dels quals hi ha un personatge mític, l’Unicorn. Després d’una espectacular lluita de foc entre aquests dos peculiars exèrcits, es produeix el triomf de la Natura.

Abans de la lluita i com a ambaixador irresponsable de les forces del mal, es produeix la intervenció del Buscarrons, personatge cínic que convida tothom a fer calés al preu que sigui i sense tenir en compte ni l’entorn ni els altres. El Buscarrons, que se’n fot del mort i de qui el vetlla, aprofita el seu discurs per fer una repassada agra i crua de tot el que ha passat des de la seva intervenció de l’any passat i és per això que els seus comentaris carregats de sarcasme poden anar a caure no només sobre el govern, sinó també sobre qualsevol dels presents -alcalde inclòs- a la representació.

Encara que ja fa un munt d’anys que no hi visc a Sant Llorenç, encara m’hi sento lligat al Terrazel. Primer perquè en un primer moment vaig participar en la creació d’alguns dels textos de l’espectacle, i segon perquè tota una colla d’anys em va tocar posar les paraules i la veu al Buscarrons, un personatge alhora odiat i estimat de l’espectacle que em permetia estalviar-me durant unes bones estones això que en diem la correcció política i deixar anar pel broc gros i amb total impunitat tot allò que en l’àmbit de la cosa pública m’havia fet emprenyar durant l’any.

No sé què ens dirà demà el Buscarrons, però estic segur que una altra vegada serà un exercici de memòria prou higiènic del fer i desfer del darrer any, que no em negareu que ha donat prou temes perquè aquest personatge cínic i sorneguer vagi ben carregat de metralla.

Vint anys després del primer Terrazel, aquesta festa de carrer amb bestiari, gegants i capgrossos originals, amb música i amb foc, ja s’ha consolidat com l’acte més emblemàtic i representatiu de la Festa Major de Sant Llorenç d’Hortons. Per això i perquè hi és convidat tothom, us hi esperem demà 10 d’agost a les 11 del vespre a la confluència dels carrers Diputació i Major. Serà una vegada més, una nit plena de festa i de màgia.

Sant Llorenç d'(H)Ortons

Avui, dia de Sant Llorenç i per tant Festa Major del meu poble, he volgut recuperar i rellegir l’article que em van publicar al programa de festes de fa quinze anys. Tot i que ara tinc coneixements que llavors no tenia, no l’he retocat ni l’he corregit, perquè d’alguna manera m’ajuda a recuperar qui jo era aquella festa major de 1992. Però tot i així, filòlegs hi ha a la xarxa que en saben molt més que jo i que m’agradaria que en diguessin la seva. A l’article, que es titula com aquest post, hi diu:

“Atès el caràcter de la publicació on apareix i la breu extensió que se li dedica, aquest article no pretén ser exhaustiu, però sí que conté l’interès per establir dubtes que em semblen raonables entorn d’una qüestió sobre la qual mai no ens hem preocupat massa i que crec que pot ésser interessant a l’hora d’intentar explicar com va ser la vida dels primers pobladors de Sant Llorenç. Com es pot endevinar pel títol, em refereixo al topònim (H)Ortons i m’agradaria plantejar la següent qüestió: és correcte l’actual ús o, contràriament al que fem hem de prescindir de l’hac inicial?

A la nota preliminar del seu llibre sobre el nostre poble, Joan Castellà-Gassol afirma taxativament que “L’origen del topònim Hortons és, sens dubte, que el lloc consagrat a la parròquia de Sant llorenç ‘origen de l’actual població’ era fèrtil i destinat sobretot a conrear-hi verdures, llegums i arbrers fruiters. El mot català hort ve del llatí ‘hortu’ amb el mateix significat.”[1]

Aquesta afirmació s’avé perfectament amb l’explicació popular sobre el significat del nom del nostre poble, però crec que hauria de ser discutida ja que hi ha dubtes no resolts entorn del nostre topònim. Aquests dubtes apareixen sobretot quan es pot constatar el que diu Joan Coromines –un dels més prestigiosos filòlegs de la llengua catalana- a l’article que dedica a la paraula hort, derivada del llatí hortus/-i i que tenia la doble significació d’hort i de jardí. Segons Joan Coromines, “No son segurament derivats derivats d’HORTUS, sinó preromans, els noms d’Hortó, Hortoneda i Hortons[2], i això ens portaria a entrar en el complex món de les llengües cèltiques i ibèriques. Jo no he d’entrar-hi, però sí que vull apuntar el que expressa el professor Rafael Lapesa referent al fet que el lèxic d’origen precelta o celta conté sovint substantius que fan al·lusió a les característiques del sòl, a noms de plantes i d’arbres i de les feines del camp.[3]

Un altre dubte neix quan s’observa que la majoria de documents anteriors a aquest segle presenten la forma Ortons. És això fruit d’una vacil·lació o, en canvi, hem de pensar que el nostre topònim es deriva del llatí ortus/-us? No oblidem que són molt freqüents els casos de vacil·lacions, tant ortogràfiques com fonètiques, fins i tot després de l’existència de normatives lingüístiques, i per tant no podem descartar del tot aquesta possibilitat. Si ens decantem per l’altra possibilitat, podem descobrir que del terme llatí ortus es deriva l’adjectiu català ortiu, el significat del qual fa referència a origen o a naixement, però també al lloc de sortida del sol i dels astres, com exemplifica l’expressió llatina ab ortu ad occasum, és a dir, des d’orient (llevant) a occident (ponent). Arribats en aquest punt, cal preguntar-se quina relació pot tenir tot això amb el nom del nostre poble. Doncs bé, crec que si ens fixem en l’orientació de l’església parroquial i en el fet curiós que el poble hagi crescut de cara a llevant buscant el primer sol del matí i no de cara a ponent per aprofitar l’escassa claror de les tardes fredes d’hivern, com hauria estat més lògic, es poden establir explicacions de tipus geogràfic que poden avalar el topònim Ortons. Aquesta és potser una tesi agosarada, però ni per això menys possible que altres i, si més no, és força més poètica: el sant que mira a orient o el sant que mira sortir el sol.

Un nou dubte s’estableix pel fet d’existir un document de l’any 1632 on es parla de S. Llores dels cortons.[4] Embolica que fa fort! És potser una errada de transcripció del copista o té relació amb el fet que possiblement la ramaderia era una activitat practicada a Sant Llorenç? Si recorrem al llatí ens trobem amb la forma cohors/-ortis, amb el significat de recinte o corral per tancar-hi el bestiar. Si, d’una altra banda, ens fixem de nou amb el que diu Joan Coromines, podem trobar la paraula cortó amb el sentit de pasturatge, però sembla que aquest ús es restringeix a la zona d’Andorra.[5]

Desconec quina és la resposta correcta a les qüestions que he plantejat entorn del nom del nostre poble, ja he dit abans que tan sols volia plantejar dubtes. Però sí que crec que un bon camí a prendre per trobar la solució seria intentar determinar en quin moment es produeix el canvi d’Ortons a Hortons. Queda aquesta feina pendent, però mentrestant confesso que m’agrada pensar que tenim un sant a qui li agrada mirar com surt el sol.”

[Pintura d’Agnolo Bronzino: El martiri de Sant Llorenç, Basílica de Sant Llorenç, Florència]

[1]Joan Castellà-Gassol: Història i costums a Sant Llorenç d’Hortons, Sant Joan Samora i la Beguda. Edit. Ajuntament de Sant Llorenç d’Hortons, 1983; pàg. V.

[2]Joan Coromines: Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana, volum IV, edit. Curial, Barcelona, 1984; pàg. 820.

[3]Rafael Lapesa: Historia de la lengua española, edit. Gredos, Madrid, 1981[9ª ed.].

[4] Practica, forma y stil de celebrar corts generals en Catalunya y materias incidents en aquellas. A Barcelona, per Gerony Margarit, any 1632. Edició facsímil feta per edit Base, Barcelona, 1974; pàg. 207.

[5]Joan Coromines: Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana, volum II, edit. Curial, Barcelona, 1981; pàgs. 976-980.