Entrades

La fragilitat del vol

Quan l’he vist, el pit-roig ja era al peu de la finestra amb el cap cot i molt quiet, tant que d’entrada he dubtat si era viu o mort. Es mantenia dempeus però no es movia gens. Un lleu tremolor ha recorregut després el seu cosset minúscul i ha tombat el cap com si m’hagués vist. Sí, era viu, s’havia adonat de la meva presència i em mirava fixament.

He tingut l’impuls de recollir-lo però no ho he fet, probablement li hauria fet més mal que bé. No li he vist cap ferida quan ha alçat una mica el caparró, però les plomes enganxades encara al vidre donaven fe que la topada havia estat violenta i que s’havia d’haver fet força mal. Ha trigat a refer-se per poder-se moure una mica, de fet havia quedat ben estabornit i desconcertat després de xocar contra aquest vidre que l’ha enganyat com si davant seu hi hagués només el buit.

Durant l’hora llarga que li he fet companyia mantenint a ratlla gats i garses, ens hem mirat l’un a l’altre com si haguéssim quedat immergits en una conversa en la qual els silencis són prou explícits. Llavors he tingut la sensació que res del que ha passat no ha estat casual i que aquest pit-roig era a la meva finestra per parlar-me de la fragilitat del vol.

Ara, unes hores després, hi torno a pensar i m’adono que de vegades és com si la vida ens volgués parlar i no la sabéssim entendre, com si volgués dir-nos alguna cosa i no fóssim capaços de desxifrar què és allò que ens diu. Aquesta vegada, però, em sembla que sí que ho he entès el que volia dir-me i per això he tornat a la finestra, però no en queda cap rastre del pit-roig. Només les ganes de viure i l’octubre i la llum amorosida de les seves tardes.

Sempre hi ha algun imbècil…

Perdoneu-me el to, però ho he de dir: sempre hi ha algun imbècil que no sap estar en silenci! I després de l’estirabot, l’explicació: divendres, al festival PAS de Martorell vam tenir la gran sort de poder assistir al concert de Chicuelo i Marco Mezquida, un concert d’una altíssima categoria, per a mi la millor de les actuacions que he vist al PAS d’ençà que es fa. Els músics excel·lents, el lloc -l’entorn del pont del Diable- molt agradable, l’aire de la nit que convida a oblidar la calor i… algun imbècil que no sap callar i que si et toca a prop et rebenta l’espectacle de cap a cap.

Cada vegada és més freqüent aquesta situació en la qual hi ha adults -no em queixo pas dels nens- que es creuen amb el dret de comentar la jugada o el que sigui en veu alta com si fossin al menjador de casa seva veient la tele. Més enllà de l’anècdota, però, és molt preocupant perquè així és com des de les televisions, les xarxes socials i també des d’algunes aules estem educant la gent quan els diem que no se n’estiguin i hi diguin la seva, quan sobrevalorem sense una base sòlida el dret a participar o quan els fem creure que són el centre del món.

Vivim immersos en el soroll que genera una absurda necessitat d’expressar tot allò que ens passa pel cap sense valorar si té o no cap interès. Probablement hi tinguin molt a veure les xarxes socials que ens han generat una falsa sensació de visibilitat, però també hi té a veure que ens hàgim cregut ja des de l’escola que som el centre de tot. I no, no ho som. Hauríem de recuperar, al meu entendre, no només la humilitat de l’espectador que vol aprendre, sinó també un cert sentit de la discreció que ens permetés observar tot allò que passa al nostre voltant per després pair-ho com cal.

Malauradament, cada cop més desprestigiem el silenci. Ho fan els polítics, ho fan els periodistes, els personatges públics i també nosaltres; quan algú resta callat en públic el titllem de rar, de seriós o d’antipàtic a l’hora que oblidem que el silenci ens és del tot necessari si volem copsar el món d’una forma plena i no només superficial. Si no callo, no puc obrir els canals que han de permetre que allò que escolto o veig m’arribi al moll de l’ós o a l’ànima o al cervell, tant és. Si no callo i escolto amb atenció no puc copsar tota la bellesa que desprèn la música que escolto o el quadre que observo o el coneixement que un mestre m’intenta transmetre… Per què hem oblidat, a vegades fins i tot a les escoles, una cosa tan senzilla?

Sovint tinc la sensació que el desprestigi triomfant del silenci té a veure amb una maniobra perfectament dissenyada per qui no vol que ens nodrim de coneixement i bellesa. Aquests dos elements, aquests sí, són la base inqüestionable de la reflexió i la creativitat i si prèviament no ens hem nodrit de coneixement i hem après a deixar-nos posseir per la bellesa, tot allò que fem o diguem serà tan banal i inconsistent com els comentaris impertinents del meu imbècil.

Cada adult és responsable d’ell mateix i farà el que cregui, però potser és hora que des de la responsabilitat que ens pertoca rumiem a què acostumem els nostres nens i adolescents. La deriva constant a què estan sotmeses des de ja fa temps les successives generacions d’alumnes d’aquest país, juntament amb el papanatisme de creure que el nou pel fet de ser-ho és millor que el vell, està fent molt de mal. I el més greu és que tant de soroll ja no ens deixa pensar amb la serenor i la sinceritat que serien desitjables si realment volem que els nostres fills i alumnes no només siguin una baula del sistema i siguin, en canvi, els protagonistes conscients de les seves vides.

Dir el silenci

Orgullosos com som, els éssers humans tendim a pensar que amb les paraules, és a dir, posant nom a les coses, creem el món i tot allò que el conforma o, si més no, el fem a la nostra mida. Sovint recorrem, jo també ho he fet, a aquell pensament de Wittgenstein que diu que el llenguatge delimita el nostre món. Però per poc que ens fixem en les emocions que trenquen el guió de les nostres vides i les desordenen, veurem que aquesta idea se’ns queda força coixa. I és que allò que no té nom, sí que existeix. Encara que escapi a la raó, com el buit que se’ns fa a les entranyes, ho podem sentir amb una consistència que no és necessàriament abstracta. Me’n feia adonar l’amic Pere Salinas en mig d’una conversa tot dient –més o menys- que no, les paraules no ho diuen pas tot… Qui perd la parella queda vidu, qui perd els pares queda orfe i qui perd un fill, com queda…? (Silenci) No hi ha paraula per dir-ho, per què?

Des de llavors que no he parat de donar-hi voltes i de preguntar-me com s’explora el món de les coses sense nom? Amb les imatges i amb les sensacions, sí. I segurament a través de les arts (pintura, escultura, dansa, música…) que prescindeixen de la paraula, potser sí… Però després, com l’explico aquest món sense paraules? Un raonament tan senzill com el del Pere Salinas em fa veure que no, que amb les paraules només hi accedim al món i que si bé ens serveixen per acostar-nos a moltes de les seves coses, no són necessàriament la clau per arribar a comprendre tot allò que serà part intrínseca de nosaltres. El nostre món és ple d’emocions que encara ningú no ha pogut anomenar, i probablement no sigui perquè les desconeguem, sinó perquè escapen al nostre enteniment i ens són del tot incomprensibles o, també, perquè ens causen una por i un dolor tan difícils de dur que ni tan sols ens atrevim a posar-hi nom. Tot i que si la por que ens tenalla és por al buit, al no res, potser tingui un cert sentit que restin sense nom.

La ment, que és ben lliure de fer les associacions que vulgui, em feia venir al cap el que he explicat mentre llegia el magnífic assaig sobre La poesia catalana i el silenci d’en Josep M. Sala-Valldaura. Algunes de les coses que s’hi diuen, com ara la voluntat en les religions asiàtiques de buidar-se de manera semblant als nostres místics, m’ha retornat a l’exposició Sota la paraula de Pere Salinas al Museu de Granollers. La recordo i no puc parar de pensar en el munt de línies traçades de manera cal·ligràfica que, sense que hi hagués una sola paraula amb sentit, poblaven els quadres. I m’adono llavors de com Pere Salinas diu el silenci, de com a les peces de la seva exposició cada traç i cada línia diuen tot allò que les paraules són incapaces de contenir, tot allò que només es pot dir callant… Només el seu traç orfe de significat verbal pot expressar el gest callat del pintor, aquest home que com el cirurgià de Sylvia Plath que Sala-Valldaura recupera al seu assaig està callat, no parla pas. / Ha vist massa mort, en té les mans plenes. Un i altre saben que no hi ha paraules pel que senten, però ara jo parlo del pintor, aquest home savi que amb la seva obra ens ensenya que només el silenci és més net que qualsevol paraula per contenir els sentiments que ens colpeixen. Només el silenci a l’ànima i a les mans omplint-ho tot.

‘La ràbia’ de Lolita Bosch

No m’ho sabia explicar, però una vegada i una altra queia en les seves provocacions. I després, indefectiblement, m’havia d’amagar per plorar en silenci. Però aquella tarda no, aquella tarda en lloc de fugir vaig plantar-li cara i després d’escola vaig presentar-me on m’havia reptat fent-me el valent, que no era altra cosa que ennuegar-me amb els nusos que se’m feien a la gola de tanta por com tenia.

Ens vam barallar fins a l’extenuació. Confesso que mai no havia sentit unes ganes tan fortes de fer-li mal a algú, però mentre els altres començaven a cridar, jo ja era al terra fent tants esforços per no plorar com per defensar-me dels cops de puny, de les puntades de peu i sobretot, no ho puc oblidar, dels seus braços al meu coll. D’aquella sensació d’ofec, me’n va quedar després l’angoixa que sentia només de pensar que me’l trobaria a l’escola o, encara pitjor, pel carrer.

Vaig tornar a casa fet un cristo: suat, ben brut, amb alguns botons arrencats i una butxaca estripada, amb els genolls pelats, ple d’esgarrapades i amb els regalims de les llàgrimes fent camí entre la pols de la cara. Però sobretot, vaig arribar-hi enrabiat, enormement enrabiat d’una ràbia que no m’hi cabia en aquell cos menut i nyiclis que em contenia als 8 o 9 anys.

N’estava tip de l’E. i del senyor mestre, em feien por, però aquesta és una altra història que ja explicaré. N’estava tip dels copets gratuïts de l’E., dels seus crits, dels insults, de les demostracions de força i, sobretot, dels constants comentaris burletes. Aquell nen havia aconseguit fer-me sentir malament només de pensar que me’l trobaria i aquella baralla no havia servit per res. O sí, ben al contrari m’havia servit per constatar que ell era més fort que jo i per arribar-me a creure que no hi podia fer res, que les coses eren així i no les podria canviar. Llavors no ho sabia, només en fer-me gran em vaig adonar que el que em passava amb aquell nen, l’E., era assetjament o –com en diem ara- bullying.

I ara, passats els anys, llegeixo La ràbia de Lolita Bosch i hi penso, en el que explica a la seva novel·la i en aquella profunda ràbia que vaig sentir de nen. I penso, també, en algunes situacions d’assetjament que he viscut de prop i he hagut d’afrontar per la meva feina en un institut. De tot plegat, em criden l’atenció diverses coses, com ara la gratuïtat amb què actua sovint l’assetjador o que aquest jugui a la confusió fent-nos creure que tot plegat és un joc o fins i tot fent-se passar per amic de l’assetjat. Però sobretot, em crida poderosament l’atenció com tanquem els ulls a una realitat que mina la vida d’alguns nens i adolescents a les escoles i els instituts i com, fent un exercici extrem de cinisme, al voltant del bullying hi ha tot un exercit silenciós d’espectadors que miren i callen pensant que mentre rebi un altre a ells no els tocaran.

A La ràbia, que ha rebut el premi Roc Boronat 2016, l’autora fa un exercici difícil i delicat de restabliment de la pròpia dignitat i de la dels nois i noies que l’han ajudat amb els seus relats. Això és molt lloable, però també ho és la denúncia que fa no només d’aquells que practiquen o han practicat el bullying, sinó també la denúncia de tota aquella gent que calla i fa com si res. I és que el bullying, com gairebé qualsevol forma de violència, només es pot vèncer si l’entorn de qui el pateix trenca el silenci que empara els assetjadors.

La novel·la de Lolita Bosch és una novel·la valenta i vivíssima que hauria d’entrar als instituts com un huracà de dignitat. Molt enllà del pur entreteniment descafeïnat a què es vol acostumar els nostres adolescents –i també a nosaltres-, et clava un cop de realitat a la consciència i posa damunt la taula una de les xacres més cruels que viuen, gairebé sempre en silenci i sols, molts nens i adolescents. Qualsevol que conegui bé un pati d’un centre escolar, sap que hi regnen unes relacions de poder i submissió no escrites que són llei pels seus pobladors, però per raons diverses aquestes passen massa desapercebudes pels adults; si no és que fins i tot, com s’explica al llibre de Lolita Bosch, també n’hi ha algun que practica l’assetjament. Ja n’hi ha prou, doncs, de pensar i dir que són coses de la canalla i de mirar-s’ho només de reüll. Potser ja és hora de posar noms i cognoms als assetjadors, a la violència que exerceixen i al dolor gratuït i innecessari que infligeixen. Els nens assetjats no ho poden fer, però sí aquest exercit silenciós que ha de començar a espolsar-se de sobre la indiferència interessada i ha d’actuar amb valentia dient el que passa, posant-hi nom, denunciant la crueltat soterrada que arrela com una mala herba als patis, a les aules i al voltant de les escoles i dels instituts.

Llegiu La ràbia de Lolita Bosch i no només perquè sigui una obra amb una prosa i un ritme àgils, formalment molt ben escrita, sinó perquè és una novel·la escrita alhora amb el cap i les vísceres, carregada de raons i de sentiments, plena d’una veritat que sovint se’ns escapa. Llegiu-la i penseu-hi, segur que la sinceritat del relat us farà mirar el món dels nens i els adolescents assetjats amb una altra mirada. Llegiu-la i desertem de l’exèrcit silenciós que dóna cobertura al bullying i al dolor. Gràcies, Lolita!

Prescindir de les paraules

Al tombar la cantonada de casa, la llum dels fars del cotxe li ha fet veure un feix de branques apilat al peu de l’olivera i de seguida ha entès que el pare havia estat a casa. Discretament, sense dir ni demanar res, amb aquella manera que té de fer les coses,  el seu pare havia passat per casa a podar l’olivera que hi va plantar ja fa anys, l’olivera que cada vegada que en Sebastià alça els ulls de l’escriptori li recorda d’on és que ve i qui són ells.

Perquè en Sebastià i el seu pare són un Ells ben peculiar, un Ells de poques paraules. Gelosos del que senten, per protegir-ho de veus estranyes han après a prescindir de les paraules. Les han substituït per una sèrie de gestos que executats amb rapidesa i exactitud els permeten, al marge del món, fer-se senyals carregats d’intenció. Sí, parlen poc, però és molt el que es diuen cada vegada que s’acosten l’un a l’altre o que amb un breu somriure als ulls es dirigeixen una mirada.

Entre ells dos, les paraules sorgeixen només quan són ben sols, quan algun neguit o l’absurd els porta a fer-se confidències que amb ningú més no poden compartir, quan necessiten urgentment treure’s de dins els dimonis i sentir la veu de l’altre per sobreviure. Davant dels altres han après a dir-se les coses en silenci, amb només una mirada còmplice o amb un lleuger contacte, han aprés a parlar-se amb gestos nets i precisos com els d’avui del seu pare: el feix de branques de l’olivera ben apilades que diuen l’orgull amb què en té cura i el cistell d’hortalisses que li ha deixat al portal de casa, sense dir res, amb aquesta manera que té de dir-li que l’estima, tan seva, tan callada.

Educar el silenci

Fins ara només m’hi havia trobat al cinema amb aquesta forma de comportament que no entén el silenci com un acte de respecte a l’obra i als altres espectadors, però sembla que també ha arribat al teatre.

El cas és que dissabte vaig anar-hi amb la intenció d’escoltar la Núria Espert, que representava La violación de Lucrecia de William Shakespeare. Tot feia pensar, el text i el bon ofici de l’actriu, que seria una d’aquelles nits de gran teatre, però encara ara no ho puc afirmar del tot, perquè si bé vaig veure la representació, no puc dir amb la mateixa seguretat que vagi poder escoltar el monòleg que es recitava. I no és pas que l’Espert perdés la veu, ni tan sols estava enregollada, sinó que un parell de minuts després que la sala quedés a les fosques va començar una mena de boicot sonor. Tot just l’actriu s’havia situat en l’escena, es va desencadenar una restallera d’estossecs que, si bé els primers van ser tímids, van anar creixent amb un absolut desvergonyiment a mida que passaven els minuts. I darrera dels estossecs van arribar els paperets dels caramels que desembolicats amb traïdoria se suposava que havien de servir per apagar la tos i que l’únic que feien era enriquir un maleït des-concert. La cosa va anar creixent i, a mitja obra, ja hi havia qui es mocava repetidament amb tota la força com si hagués d’expulsar algun dimoni i qui sortia i entrava de la sala sense miraments…
Pot semblar que exagero, però no ho faig. Jo mateix no me’n sabia avenir mentre m’entretenia a comptar, ja amb el fil de la representació ben perdut, els segons de silenci entre estossecs i caramels i cops de porta… Difícilment arribava a comptar-ne 15!
El més greu, però, és que el públic no era pas l’alumnat que omple per força alguns teatres en sessió de tarda, sinó que es tractava d’adults fets i drets –autoritats incloses- que assistien a una representació de La violación de Lucrecia enmig d’un ambient d’acte institucional i social, ja que era la primera vegada que la Núria Espert actuava en el teatre que duu el seu nom.
Encara em pregunto què és el que ha passat perquè s’hagi perdut la vergonya de fer soroll i fins i tot de parlar amb el veí o per telèfon durant el passi d’una pel·lícula o una funció teatral. I no ho sé, si no és que els costums adquirits davant del televisor s’han traslladat també als espais públics o que, també, vivim tan immersos en un mar de sorolls que ja som incapaços de sobreviure en el silenci durant una estona massa llarga.
Si és així, potser caldrà tornar a educar la capacitat de restar en silenci apagant les múltiples músiques que se sobreposen en els espais urbans i apagant, també, la profusió d’imatges que ens bombardegen a gran velocitat i per tot arreu. Ho dic més d’un dia i de dos a l’aula: Només es pot escoltar callant. I entenc que aquesta màxima és imprescindible per qui vulgui aprendre alguna cosa. Aturar-se a mirar i escoltar allò que tenim al davant ens pot donar una idea molt més certa i rica de quin és el món en el qual vivim que no pas aquest ritme excessiu que els bons publicistes han sabut imprimir en els nostres costums. Mentre mirem d’atrapar delerosos els munts d’imatges i sons nous que ens reclamen amb insistència des de la tele o des d’internet, no ens queda temps de parar atenció a tota la veritat que es genera en el món real, i sense aquesta no serem res.
No sé si hem fet tard, però el que vaig veure durant la funció de dissabte em va alarmar. En tot cas, i no és gens fàcil perquè vol dir anar a contracorrent, hauríem de recuperar la capacitat d’estar en silenci, a soles i en públic. Com tantes altres coses, el silenci també s’educa i si no ho fem, perdrem l’oportunitat de tastar la bellesa que neix dels sons de la terra o dels versos de Shakespeare dits per la Núria Espert.

 

Un nen que juga

Calles i et mires les cases i aquesta gent que et són tan estranys. Tip que no et deixin ser, no te’n sents part, ja no, i deixes que la pluja t’esborri dels carrers. Des d’ara només vols pertànyer, si de cas, al silenci de la pedra que travessa estoica els dies mentre el sol i el fred i la pluja n’arrenquen, sense dramatisme, petites engrunes.

Ja no enveges res ni ningú. Admires només la mirada que sap llegir els senyals del temps i les mans que desfan els terrossos amb el gest segur i escarben la terra com qui hi enfonsa les arrels. Però tu no en tens d’arrels ni et sents prou d’enlloc. Per això calles i escoltes només, mentre amb els ulls obsedits aprens a mirar sota el pes gris d’un núvol que es tanca per ploure. Avui només ets uns ulls i silenci, i un nen que juga amb la memòria confusa de qui vas ser.

En el silenci obscur… (Màrius Torres, 1910-1942)

Tot just fa tres mesos i mig, llegíem al cementiri del Poblenou la poesia de Salvador Espriu, Bartomeu Rosselló-Pòrcel i Màrius Torres, tres poetes que s’havien acarat a la mort amb els seus versos i, encara més, en Rosselló-Pòrcel i Torres molt aviat ho van fer també amb la pròpia vida.

Avui però, que fa cent anys justos que en Màrius Torres va néixer al carrer Major de Lleida és hora d’homenatjar la vida, perquè si aquest poeta es va poder adreçar al Dolç àngel de la mort com ho va fer o ens va dir què és la mort, és perquè empassant-se l’Univers i deixant-se gronxar per la música subtil de l’infinit havia copsat els batecs més profunds del món, havia combregat amb la vida. Si més no, això és el que a mi em fa pensar quan llegeixo aquests versos que el poeta va datar el 18 de març de 1937:

La musique souvent me prend comme une mer!
Baudelaire

En el silenci obscur d’unes parpelles closes
que tanca l’Univers en el meu esperit,
la música s’enlaira. -Talment, en l’alta nit,
puja fins als estels el perfum de les roses.-

Ella, divina música!, en el meu cor petit
fa cabre l’infinit, trencades les rescloses,
i se m’emporta lluny dels Nombres i les Coses,
més enllà del desig, quasi fins a l’oblit.

Com les algues que avancen en el pit de les ones
entre el bleix de les aigües rítmiques i pregones,
jo vaig música endins, voluptuosament.

I mentre el món es perd, adormit a la platja,
jo somnio -perdut en l’estreta salvatge
dels llavis de l’escuma i dels braços del vent.