Entrades

Un nen que juga

Calles i et mires les cases i aquesta gent que et són tan estranys. Tip que no et deixin ser, no te’n sents part, ja no, i deixes que la pluja t’esborri dels carrers. Des d’ara només vols pertànyer, si de cas, al silenci de la pedra que travessa estoica els dies mentre el sol i el fred i la pluja n’arrenquen, sense dramatisme, petites engrunes.

Ja no enveges res ni ningú. Admires només la mirada que sap llegir els senyals del temps i les mans que desfan els terrossos amb el gest segur i escarben la terra com qui hi enfonsa les arrels. Però tu no en tens d’arrels ni et sents prou d’enlloc. Per això calles i escoltes només, mentre amb els ulls obsedits aprens a mirar sota el pes gris d’un núvol que es tanca per ploure. Avui només ets uns ulls i silenci, i un nen que juga amb la memòria confusa de qui vas ser.

En el silenci obscur… (Màrius Torres, 1910-1942)

Tot just fa tres mesos i mig, llegíem al cementiri del Poblenou la poesia de Salvador Espriu, Bartomeu Rosselló-Pòrcel i Màrius Torres, tres poetes que s’havien acarat a la mort amb els seus versos i, encara més, en Rosselló-Pòrcel i Torres molt aviat ho van fer també amb la pròpia vida.

Avui però, que fa cent anys justos que en Màrius Torres va néixer al carrer Major de Lleida és hora d’homenatjar la vida, perquè si aquest poeta es va poder adreçar al Dolç àngel de la mort com ho va fer o ens va dir què és la mort, és perquè empassant-se l’Univers i deixant-se gronxar per la música subtil de l’infinit havia copsat els batecs més profunds del món, havia combregat amb la vida. Si més no, això és el que a mi em fa pensar quan llegeixo aquests versos que el poeta va datar el 18 de març de 1937:

La musique souvent me prend comme une mer!
Baudelaire

En el silenci obscur d’unes parpelles closes
que tanca l’Univers en el meu esperit,
la música s’enlaira. -Talment, en l’alta nit,
puja fins als estels el perfum de les roses.-

Ella, divina música!, en el meu cor petit
fa cabre l’infinit, trencades les rescloses,
i se m’emporta lluny dels Nombres i les Coses,
més enllà del desig, quasi fins a l’oblit.

Com les algues que avancen en el pit de les ones
entre el bleix de les aigües rítmiques i pregones,
jo vaig música endins, voluptuosament.

I mentre el món es perd, adormit a la platja,
jo somnio -perdut en l’estreta salvatge
dels llavis de l’escuma i dels braços del vent.

 

Ser pedra

Com qui tanca una casa i l’omple de silencis, defuges les paraules. Com les pedres aprens a callar. No amb timidesa, no amb sotmetiment, sinó amb la voluntat ferma de no dir i escoltar només, més enllà del soroll dels homes, la bellesa del silenci.
Fa només uns dies, la M. et parlava de quantes sensacions s’enduu al palmell de la mà quan toca les pedres  amb què algú va construir el món ja fa segles, del que sent en tocar els carreus als murs gòtics d’algunes esglésies, de com pot percebre el gest càlid  d’aquelles mans que abans ja havien acariciat la pedra dels murs.
I tu, ara, voldries ser pedra, acaronada pel sol o sota la pluja, amb l’empremta del temps dibuixada pels líquens, discretament present en la mirada dels pelegrins sense devoció. Pedra de silencis.

Insospitadament

Insospitadament, aquell vespre de diumenge d’ara fa quatre mesos, vas posar un llarg punt i a part. Havies penjat al blog el que anomenaves Dissolució, vas parar la màquina i te’n vas despreocupar.

Però quan a l’endemà la vas tornar a engegar i vas llegir amb una mica de distància el que havies escrit la tarda anterior, vas descobrir que sense haver-ho previst allà s’acabava el camí, i et vas refugiar en el silenci hivernal.

T’havies arribat a creure capaç de construir un món fortificat que et protegís de totes les teves pors, però la deriva dels qui no saben els camins es va convertir en una amenaça soterrada que anava minant els basaments del teu castell. I finalment, els desordres de la imminent primavera t’han recordat la fragilitat dels murs de pedra aixecats per la ma de l’home.

Aquests darrers dies, quan la llum de la mimosa i els brots prenyats dels boixos desafien les restes de l’hivern, et comences a atrevir a travessar els esvorancs del temps a les muralles. Però ara saps que la vida és tan fràgil com ho són els castells de cartes que en qualsevol moment pot derruir l’atzar. Per això, per preservar la vida encara que el castell caigui una vegada i una altra, vols omplir els seus fonaments de paraules.

Vida

Però, lentament, la vida se’ns empassa i ens transforma en algú a qui a vegades ens costa de reconèixer. En algú que no només vol viure la vida que ja viu i que t’empeny i t’empeny… I ens adonem que no és nostra la vida, que tot va a l’inrevés i som nosaltres qui pertanyem a una Vida que ens traspassa amb la força dels déus. Podem fer-nos la il·lusió de controlar els nostres actes, però les escletxes del pensament vessen de dubtes i d’il·lusions, i per tot arreu s’obren camins incerts i vides paral·leles. Aleshores cal aturar-ho tot, allunyar-se per mirar des de la distància, repensar les hores i els minuts, carregar-se de modèstia i desprendre’s de prejudicis per acceptar que, a poc a poc, la vida se’ns empassa i ens transforma, per acceptar que no sabíem qui érem, que tot pot passar i tot ho podem viure. I que els móns possibles són inabastables i, tot i que hi ha estones que tot plegat ens fa por, lluitem perquè la vida no se’ns embruti de mesquinesa, per conservar la màgia de viure i compartir-la i per quedar-nos amb el més sublim que té: l’amistat d’un grapat de persones on la mirada reposa, com en una gran planura, en l’aire i la llum que tot ho omplen. Com ens omplen, també, la presència, el saber, l’acolliment, el silenci…

70 anys

És un home fet de silencis, però dijous, al meu pare se’l veia content de fer els 70 anys. Nen encara, va haver de lluitar amb la pobresa de la guerra i amb la soledat de no tenir el pare i la mare al costat. Ja avi, ha vençut també la malaltia sense ni tan sols anomenar-la. La soledat i la son i el fred a la muntanya quan dia i nit vigilava les carboneres, i la companyia buscada del cel i els camps quan ara llaura, passada a passada, la terra de les vinyes, l’han convertit en un home més de gestos que no pas de paraules. Però em mira amb la seva mirada d’un blau cel de cristall mentre somriu lleugerament sorneguer per sota del nas i sento la seva abraçada. Sense preguntes, sense condicions,… Perquè sí. I jo voldria preguntar-li totes les coses que no sé dir.