Entrades

Empènyer la vida / Nadal 2021

Aixeques el cap i dissimuladament el busques. Ja ho saps que no hi és, però gairebé com si esperessis que l’absència hagués estat només un mal miratge o un núvol d’ombra que no te’l deixava veure, no te’n pots estar de mirar el lloc que ocupava a taula. Però no, no hi és i tot i així busques la lluïssor viva dels seus ulls blaus, aquella llum amb què traspassava els silencis i et tocava, busques aquells ulls amb què després d’haver tastat la primera cullerada es mirava la cuinera i amb complicitat li regalava un somriure d’agraïment absolut. No, no hi és i aquest any, per primera vegada, no tindràs el goig del primer oli acabat de sortir del trull ni la satisfacció de qui n’havia collit les olives i les havia dut a premsar. Perquè per a ell, que de gana n’havia passat, estimar també era asseure’s a taula i compartir el pa i l’oli. Mentre penses que avui no s’hi asseurà, veus, de sobte, que el teu fill ja és a la cadira de l’avi i en un gest molt fugaç se’t revela que tot i les ombres de la mort, no ha marxat, que tots tres sou la mateixa roda i que enmig de tants desordres, celebrar el Nadal és també una forma d’empènyer la vida.

Silencis

Potser és una obvietat i ja ho ha dit molta altra gent abans que jo, però avui ho puc dir amb un cert coneixement de causa. I és que quan venen mal dades sents com al teu voltant es va generant un fred fet de silencis que sembla que t’acusi. Bé, no tant el silenci com aquells que callen i no diuen o no pregunten o obvien el teu patiment. Qui calla atorga, és a dir, qui calla davant d’una acusació la dona per bona. I encara diré més, si callar és una manera de participar de l’acusació, sobretot quan no donem escalf a qui la pateix el que fem és condemnar-lo a l’ostracisme. Callem com si la seva manera de ser al món o les seves opinions ens fossin molestes, i no dient sembla que esborrem la realitat.

Afortunadament, hi ha també dones i homes nobles que més enllà d’idees i creences se t’acosten i t’ofereixen la seva companyia i la seva solidaritat. Persones a qui no els costa gens agafar el telèfon i preguntar-te o acostar-se’t i amb un gest ben simple transmetre’t el seu suport perquè saben que per damunt de qualsevol altra cosa hi ha l’estimació entre les persones. Hi ha persones que saben que un acte tan simple com el de trencar el silenci és un acte de bondat. I per això ho practiquen.

Mentre passava una època difícil, ara ja fa uns anys, vaig aprendre diverses coses, però potser la més important és que no soc o no som ningú per jutjar allò que pensen o senten els altres. Ara, però, que tothom s’atorga el dret de jutjar tothom i situa les seves idees, moralment bones, per damunt de les dels altres, moralment dolentes, és un bon moment per adonar-se de qui se t’acosta i de qui se t’aparta i de comprovar que hi ha molt bona gent que t’anima i et conforta sense prejudicis i que n’hi ha, també, molta d’altra que et defuig potser poruga d’encomanar-se del teu mal o poruga, potser, de perdre les seves prebendes.

Convertir la diferència en silenci diu molt poc de qui ho fa. O diu massa, perquè ens diu que no s’és capaç de ser empàtic (paraula de moda) o que estimar qui és o pensa diferent és un esforç que no s’està disposat a fer. Llavors esgrimeixen el silenci sense tenir present, però, que també poden prendre mal. Perquè el silenci és una arma molt perillosa, com ho son totes les armes de doble tall.

PS: Pena, molta, per qui construeix murs de silenci perquè no és capaç de superar els prejudicis. I gràcies, immenses, per tothom qui aquests dies se’ns acosta sense necessitat de posar-hi condicions. Enllà dels murs, la llum.

Autodeterminació

Em miro i em toco. Miro el que m’envolta i tot ho escolto. Em penso i m’anomeno; i proclamo que entre totes les coses i entre totes les ànimes i les seves dites, jo sóc -només i sense cap mena de dubte- la meva pensa i els meus actes, la meva veu i els meus silencis.