Entrades

Amigó i Cantón: ‘El vi encenia la vida’

La primera vegada que vaig sentir recitar la Sílvia Amigó, va ser durant la Kinzena Poetika 2005 en un acte en el qual van confluir la seva veu, la música del Toti Soler i la poesia del gran Fernando Pessoa. Aquell dia -ja ho vaig explicar aquí- tot va quedar tocat per la gràcia de la poesia. I ara ho he enllaçat perquè, si podeu, us animeu a anar a escoltar la Sílvia a les caves Giró i Giró de Sant Sadurní d’Anoia.

Avui al vespre, a dos quarts d’onze, actuarà en companyia de Manel Cantón i oferiran un recital de poemes i cançons titulat El vi encenia la vida. El recital forma part del cicle Poesia i cava 2009 que ha organitzat, un any més, el Santi Borrell amb la col·laboració de l’Ajuntament de Sant Sadurní.

Per tothom, però sobretot per als qui no la pugueu anar a sentir, us deixo a dalt el vídeo de la Sílvia i el Toti interpretant Pessoa.

Quan les flors miren els poetes

Diumenge que ve a les set de la tarda, al Castell de Subirats, el Toti Soler hi posarà la música, la Sílvia Amigó la veu i la Marta Rodríguez la presència de les flors. Expliquen que el que volen fer és entrelligar aquests tres elements -paraula, música i imatge- per ensenyar-nos els vincles que des de sempre hi ha hagut entre les flors i la poesia: Ramon Llull, Jacint Verdaguer, Joan Maragall, Salvat-Papasseit, Rabindranath Tagore, Fernando Pessoa, Robert Walser,… Si us cal més informació, podeu trucar al 938993011.

Vida secreta

Sembla que aquest octubre se’ns hagi omplert de secretes vides; la setmana passada amb la Coixet, avui amb el Toti Soler. I és que aquest migdia, a Vilafranca, hem gaudit del luxe de sentir en directe i de primera mà la Vida secreta del Toti Soler.

Era el darrer dels actes de la Kinzena Poètika d’enguany, la cinquena ja, i un centenar de persones ens hem reunit a l’auditori de la Creu Roja a escoltar aquesta nova creació del Toti Soler. És una Vida secreta feta d’intimitat i delicadesa. Gairebé recollit sobre la seva guitarra, el Toti hi filava emocions tan fràgils i tan essencials com la tremolor d’una tela d’aranya travessada d’aire, de llum, de minúscules gotes d’aigua.

Amb els ulls tancats em podia submergir -com qui ho fa en una mar on ningú encara s’hi ha banyat- en una música gairebé quieta i sentir el tacte dels sons amb tot el cos. La veu de la Sílvia Amigó s’ha afegit a la música del Toti per recitar Pessoa i aleshores tota la poesia, com una plàcida esgarrifança, m’ha deixat sentir el flux destil·lat de tantes vides secretes sota la pell:

[…] e depois, fechada a janela, o candeeiro aceso,
sem ler nada, sem pensar em nada, nem dormir,
sentir a vida correr por mim como um rio por seu leito,
e lá fora um grande silêncio como um deus que dorme.
……………………………………………………………………………..
[…] i després, tancada la finestra, encès el llum,
sense llegir res, sense pensar en res, sense dormir,
sentir la vida fluir en mi com un riu pel seu llit,
i a fora un gran silenci, com un déu que dorm.

(Fernando Pessoa: Poemes d’Alberto Caeiro, Ed. del Mall, St. Boi de Llobregat, 1986)

Quan he tornat a obrir els ulls he descobert la bellesa en les mans del músic. Mans capaces de construir la bellesa, capaces de donar vida a la matèria, de contenir unes altres mans, o el rubor d’un rostre, o la gravidesa d’un pit. Mans capaces d’acaronar la vida secreta. El més bell que hi ha en un home són les mans d’un home.