Entrades

Sempre hi ha algun imbècil…

Perdoneu-me el to, però ho he de dir: sempre hi ha algun imbècil que no sap estar en silenci! I després de l’estirabot, l’explicació: divendres, al festival PAS de Martorell vam tenir la gran sort de poder assistir al concert de Chicuelo i Marco Mezquida, un concert d’una altíssima categoria, per a mi la millor de les actuacions que he vist al PAS d’ençà que es fa. Els músics excel·lents, el lloc -l’entorn del pont del Diable- molt agradable, l’aire de la nit que convida a oblidar la calor i… algun imbècil que no sap callar i que si et toca a prop et rebenta l’espectacle de cap a cap.

Cada vegada és més freqüent aquesta situació en la qual hi ha adults -no em queixo pas dels nens- que es creuen amb el dret de comentar la jugada o el que sigui en veu alta com si fossin al menjador de casa seva veient la tele. Més enllà de l’anècdota, però, és molt preocupant perquè així és com des de les televisions, les xarxes socials i també des d’algunes aules estem educant la gent quan els diem que no se n’estiguin i hi diguin la seva, quan sobrevalorem sense una base sòlida el dret a participar o quan els fem creure que són el centre del món.

Vivim immersos en el soroll que genera una absurda necessitat d’expressar tot allò que ens passa pel cap sense valorar si té o no cap interès. Probablement hi tinguin molt a veure les xarxes socials que ens han generat una falsa sensació de visibilitat, però també hi té a veure que ens hàgim cregut ja des de l’escola que som el centre de tot. I no, no ho som. Hauríem de recuperar, al meu entendre, no només la humilitat de l’espectador que vol aprendre, sinó també un cert sentit de la discreció que ens permetés observar tot allò que passa al nostre voltant per després pair-ho com cal.

Malauradament, cada cop més desprestigiem el silenci. Ho fan els polítics, ho fan els periodistes, els personatges públics i també nosaltres; quan algú resta callat en públic el titllem de rar, de seriós o d’antipàtic a l’hora que oblidem que el silenci ens és del tot necessari si volem copsar el món d’una forma plena i no només superficial. Si no callo, no puc obrir els canals que han de permetre que allò que escolto o veig m’arribi al moll de l’ós o a l’ànima o al cervell, tant és. Si no callo i escolto amb atenció no puc copsar tota la bellesa que desprèn la música que escolto o el quadre que observo o el coneixement que un mestre m’intenta transmetre… Per què hem oblidat, a vegades fins i tot a les escoles, una cosa tan senzilla?

Sovint tinc la sensació que el desprestigi triomfant del silenci té a veure amb una maniobra perfectament dissenyada per qui no vol que ens nodrim de coneixement i bellesa. Aquests dos elements, aquests sí, són la base inqüestionable de la reflexió i la creativitat i si prèviament no ens hem nodrit de coneixement i hem après a deixar-nos posseir per la bellesa, tot allò que fem o diguem serà tan banal i inconsistent com els comentaris impertinents del meu imbècil.

Cada adult és responsable d’ell mateix i farà el que cregui, però potser és hora que des de la responsabilitat que ens pertoca rumiem a què acostumem els nostres nens i adolescents. La deriva constant a què estan sotmeses des de ja fa temps les successives generacions d’alumnes d’aquest país, juntament amb el papanatisme de creure que el nou pel fet de ser-ho és millor que el vell, està fent molt de mal. I el més greu és que tant de soroll ja no ens deixa pensar amb la serenor i la sinceritat que serien desitjables si realment volem que els nostres fills i alumnes no només siguin una baula del sistema i siguin, en canvi, els protagonistes conscients de les seves vides.

Societat oberta

“Aquells que afirmen que l’error és del “sistema” o aquells que darrere de cada contratemps polític hi veuen misterioses maniobres, no ens poden ensenyar gran cosa. Però la disposició al desacord, el rebuig o la disconformitat -per irritant que pugui ser quan es duu a extrems- constitueix la saba d’una societat oberta. Necessitem persones que en facin una virtut de la capacitat d’oposar-se a l’opinió majoritària. Una democràcia de consens permanent no serà una democràcia durant gaire temps.

Fer com fa tothom es temptador, perquè viure en comunitat és molt més fàcil quan cadascú sembla estar d’acord amb la resta i deixem que s’adormi la disconformitat en benefici de les convencions del compromís. Les societats i les comunitats on no hi ha persones disconformes o s’hi han diluït, no prosperen. Però la conformitat té un preu: Un cercle tancat d’opinions o idees en el qual mai es permeten ni el descontentament ni l’oposició -o només dins d’uns límits circumscrits i estilitzats- i que perd la capacitat de respondre amb energia i imaginació als nous desafiaments. […]”

L’anterior fragment, que m’he atrevit a traduir lliurement i que transcric aquí, correspon al darrer llibre (publicat a La Magrana i Taurus) de l’historiador Tony Judt.

Les paraules d’aquest home m’han cridat poderosament l’atenció, sobretot perquè posa sobre la taula un dels mals d’aquest peculiar estat del benestar en el qual estem instal·lats: la por de perdre el que tenim. Una por, gairebé autoimposada, que no ens deixa dir amb veu clara allò que pensem i que ens inhabilita, també, a l’hora d’emprendre obertament les accions que han de dirigir la nostra vida.

Amagant-nos moltes vegades darrera l’excusa del descrèdit dels actuals polítics i dirigents, hem renunciat a la vida política. Però potser ja és l’hora que, en lloc de remugar en veu baixa o de fer grans proclames a l’hora del cafè, ens atrevim a córrer el risc d’exercir la llibertat i agafem les regnes de la nostra vida en tots els seus àmbits, tant el personal, com el professional o el social i polític. Podria ben bé ser que no en sabéssim prou o que ens equivoquéssim, és clar, però ningú altre no ens haurà dictat una vida que només a cadascú de nosaltres correspon viure en tota la seva extensió.