Entrades

Josep Julien i ‘El bon lladre’

Quan la Daniela em va dir d’anar a veure El bon lladre em va semblar que era una bona pensada, però al cap d’un parell de minuts que hagués començat la representació ja m’adonava que oferint-me les entrades m’havia fet un regal immens. Vaig sortir del Romea amb una sensació de satisfacció que no sempre s’aconsegueix, però aquesta vegada sí, aquesta vegada el miracle del teatre se m’havia fet present. I és que el que fa en Josep Julien amb El bon lladre és tan potent i tan de veritat que de seguida t’oblides que ets públic per convertir-te en confident seu.

Arribes i t’asseus en una de les cadires del bar del Romea. I tot seguit en Julien et mira descarat als ulls i mentre et clava les primeres paraules ja ets a Irlanda, sense adonar-te’n has conegut en Joe Murray, la Greta i en Vinnie Rourke, i encara la petita Niamh i la senyora Mitchell… Mai no els has vist, però els acabes coneixent perfectament sobretot perquè en Julien no només és capaç de fer-te sentir com a verídic el fantàstic monòleg que escrigué en Conor McPherson, sinó perquè tu també formes part de la història que t’explica.

Tant l’actor com en Xicu Masó, el director, que saben que sense espectadors no hi ha teatre, opten per una escenografia mínima i íntima alhora que t’engoleix mentre aquest mafiós de poca volada representat per Julien et va embolcallant amb un discurs de paraules entretallades, de frases a mig dir, de confidències i de silencis potentíssims que s’omplen amb les mirades i les respiracions, primer només de l’actor, però de seguida també dels espectadors abocats al seu relat. Julien t’abraça amb un discurs que et fa còmplice dels seus actes i et trobes immers en una mena de road movie que es viu amb molta intensitat sense necessitat de sortir d’un pub dublinès.

No ens deixem enganyar, perquè l’aparent comicitat d’aquest monòleg amaga preguntes sobre qui som i com vivim que cal respondre amb sinceritat. A El bon lladre, el personatge fracassat i tragicòmic que encarna en Julien ens fa riure, però també ens fa entendrir i que ens preguntem sobre el bé i el mal en el marc d’una vida sense futur. Quan això passa, aquest “noi dels encàrrecs” que ens parlava apaga els llums i se’n va deixant-nos sols amb el dubte i amb ganes, moltes, de seguir-lo escoltant i de seguir vivint la veritat del teatre.

Si encara no heu vist El bon lladre, afanyeu-vos a anar al Romea abans de l’11 de desembre. No us en penedireu ni pel gran monòleg d’en Conor McPherson, ni pel plantejament d’en Xicu Masó ni, sobretot, per la lliçó magistral d’interpretació que fa en Josep Julien. La confluència de tots tres fa possible que en un raconet del Romea es produeixi el miracle del teatre.

[La fotografia que il·lustra aquest post és de teatrebarcelona.com]

‘L’espera’ de Reno Binosi

Ahir a  la tarda, al Lliure de Gràcia, només començar la representació de L’espera, mentre els personatges encarnats per la Marta Marco i la Clara Segura s’anaven revelant l’una a l’altra els seus embarassos i tot el que per dins els passava de nou i desconegut, jo tornava a reviure els mesos d’embaràs de la M. abans no nasqués el nostre fill. Durant aquells mesos em van sorprendre moltes sensacions del tot enigmàtiques per a un home, sobretot l’enveja de no tenir la possibilitat de sentir un lligam tan extremament íntim com el de dur la criatura dins, de sentir-la créixer al ventre abans no neixi i, després del part, de poder-la alletar. Prou que ho sap la M. perquè en vam parlar molt de les sensacions noves que ens atrapaven per sorpresa durant aquells mesos.

No sé, en canvi, si aquests sentiments són habituals en els homes perquè no n’he parlat; als homes ens costa parlar de la nostra intimitat amb altres homes. Ahir, però, va ser com si en pogués parlar amb en Remo Binosi, l’autor de L’espera, i amb en Juan C. Martel Bayo que ha adaptat i dirigit l’obra, i en acabar la representació em vaig sentir bé de saber que també altres homes s’havien sentit fascinats per aquest moment de plenitud i energia extrema que és l’embaràs d’una dona.

L’espera, però, no només parla de la maternitat futura, sinó que la comptesseta Cornèlia (Marta Marco), la seva minyona Rosa (Clara Segura) i la dida (Isabel Rocatti) ens parlen també de les imposicions de la vida i de l’acceptació o no d’aquestes imposicions, i de la distància entre desig i realitat que sovint remou i trenca la vida amb crueltat, sobretot quan la força imprevista de l’amor s’instal·la entre dues veritats que no es poden harmonitzar. Rosa i Cornèlia senten la força que els creix al ventre i es descobreixen estimant-se l’una a l’altra, però saben que s’hauran d’enfrontar sense remei a la condemna d’haver de fer allò que no es vol fer i d’haver de ser qui no s’és.

Vàrem sortir contents del teatre perquè el text ens va sorprendre i perquè L’espera no és una més d’aquelles obres teatrals del tot predictibles quan fa un quart d’hora que han començat, i també pel goig de veure amb quina força creixen les actrius Marta Marco i Clara Segura en cada nou espectacle que protagonitzen. Molt recomanable!

[4 de desembre de 2011]

Educar el silenci

Fins ara només m’hi havia trobat al cinema amb aquesta forma de comportament que no entén el silenci com un acte de respecte a l’obra i als altres espectadors, però sembla que també ha arribat al teatre.

El cas és que dissabte vaig anar-hi amb la intenció d’escoltar la Núria Espert, que representava La violación de Lucrecia de William Shakespeare. Tot feia pensar, el text i el bon ofici de l’actriu, que seria una d’aquelles nits de gran teatre, però encara ara no ho puc afirmar del tot, perquè si bé vaig veure la representació, no puc dir amb la mateixa seguretat que vagi poder escoltar el monòleg que es recitava. I no és pas que l’Espert perdés la veu, ni tan sols estava enregollada, sinó que un parell de minuts després que la sala quedés a les fosques va començar una mena de boicot sonor. Tot just l’actriu s’havia situat en l’escena, es va desencadenar una restallera d’estossecs que, si bé els primers van ser tímids, van anar creixent amb un absolut desvergonyiment a mida que passaven els minuts. I darrera dels estossecs van arribar els paperets dels caramels que desembolicats amb traïdoria se suposava que havien de servir per apagar la tos i que l’únic que feien era enriquir un maleït des-concert. La cosa va anar creixent i, a mitja obra, ja hi havia qui es mocava repetidament amb tota la força com si hagués d’expulsar algun dimoni i qui sortia i entrava de la sala sense miraments…
Pot semblar que exagero, però no ho faig. Jo mateix no me’n sabia avenir mentre m’entretenia a comptar, ja amb el fil de la representació ben perdut, els segons de silenci entre estossecs i caramels i cops de porta… Difícilment arribava a comptar-ne 15!
El més greu, però, és que el públic no era pas l’alumnat que omple per força alguns teatres en sessió de tarda, sinó que es tractava d’adults fets i drets –autoritats incloses- que assistien a una representació de La violación de Lucrecia enmig d’un ambient d’acte institucional i social, ja que era la primera vegada que la Núria Espert actuava en el teatre que duu el seu nom.
Encara em pregunto què és el que ha passat perquè s’hagi perdut la vergonya de fer soroll i fins i tot de parlar amb el veí o per telèfon durant el passi d’una pel·lícula o una funció teatral. I no ho sé, si no és que els costums adquirits davant del televisor s’han traslladat també als espais públics o que, també, vivim tan immersos en un mar de sorolls que ja som incapaços de sobreviure en el silenci durant una estona massa llarga.
Si és així, potser caldrà tornar a educar la capacitat de restar en silenci apagant les múltiples músiques que se sobreposen en els espais urbans i apagant, també, la profusió d’imatges que ens bombardegen a gran velocitat i per tot arreu. Ho dic més d’un dia i de dos a l’aula: Només es pot escoltar callant. I entenc que aquesta màxima és imprescindible per qui vulgui aprendre alguna cosa. Aturar-se a mirar i escoltar allò que tenim al davant ens pot donar una idea molt més certa i rica de quin és el món en el qual vivim que no pas aquest ritme excessiu que els bons publicistes han sabut imprimir en els nostres costums. Mentre mirem d’atrapar delerosos els munts d’imatges i sons nous que ens reclamen amb insistència des de la tele o des d’internet, no ens queda temps de parar atenció a tota la veritat que es genera en el món real, i sense aquesta no serem res.
No sé si hem fet tard, però el que vaig veure durant la funció de dissabte em va alarmar. En tot cas, i no és gens fàcil perquè vol dir anar a contracorrent, hauríem de recuperar la capacitat d’estar en silenci, a soles i en públic. Com tantes altres coses, el silenci també s’educa i si no ho fem, perdrem l’oportunitat de tastar la bellesa que neix dels sons de la terra o dels versos de Shakespeare dits per la Núria Espert.