Entrades

‘Celobert’ de Rosa Font Massot

Dissabte passat es va fer públic que la poeta gironina Rosa Font Massot ha estat  la guanyadora del XXXIXè Premi Senyoriu d’Ausiàs March pel seu llibre Celobert. L’acte de proclamació es va fer dissabte passat a Beniarjó i a mi em va tocar, a petició de la Rosa, parlar del seu llibre. Ho vaig fer de gust i us recomano ben convençut que el llegiu. Aquí us deixo un extracte de la meva intervenció:

Algunes vegades tens la sort que t’enamores del que llegeixes. No saps ben bé perquè et passa, però t’adones que el llibre que tens a les mans no et deixa indiferent, que conté alguna cosa que et crida l’atenció poderosament i et sedueix. D’entrada no sabia a què atribuir-ho, potser -pensava- a què tot i que els versos es referien a una aparent quotidianitat, em transportaven a les coses essencials: la paraula, l’ésser i el lloc, el fet d’estimar, el temps… 

L’estructuració del llibre en quatre parts (Celobert, Formes buidades, Ningú i Només això) no només respon -al meu entendre- a les preguntes que la poeta es fa sobre el que és essencial, sinó que també ens diu aquelles coses que n’ha après. Sap molt bé que vol dir-nos i de què vol parlar-nos i és per això que afirma: “escric el que sé de la vida, el que aprenc de la mort.” I a més ha trobat una manera de dir que és plena de bellesa. Una bellesa, però, que no embafa i es caracteritza per la capacitat d’explicar amb una senzillesa exemplar allò que és complex. Tant és així que la poeta ens deixa “les preguntes […] esteses amb la roba que regalima al buit del celobert.” I d’aquesta manera, unint un element tan quotidià com la bugada i un altre de més transcendent com les preguntes encara sense respondre, ens situa en un espai que no hi hauríem parat atenció, el celobert, i que pot ser, en canvi, el lloc on el més íntim s’uneix a la quotidianitat: un espai de transició que no és dins ni tampoc fora, una mena de frontera on com el pagès que al poema Circ arrenca tresors de la terra, la Rosa Font hi obté instants de poesia gairebé màgics.

I dic màgics perquè els poemes de Celobert són plens d’aquelles coses que tot i que sovint ens són imperceptibles, omplen de significat els moments en què gosem aturar-nos : “una fulla que aterra […] el so reclòs en l’úter de la nit… // les roses per regar […] el perfum dels lilàs escampat pel jardí… // els peus que arrelen en el llot… // l’aigua // les fulles dels àlbers contra el vent…”  I també “la paraula, el riu de les paraules” que d’alguna manera ens permet fer florir el món i ens permet descriure’l. Potser per això se’ns parla de la “set de les paraules”, unes paraules que gairebé tenen cos en la poesia de la Rosa Font, paraules que s’emmarquen en l’aire i el silenci i que ens permeten acostar-nos a la immensitat d’un instant que tot i que fuig ràpidament, mentre passa és etern. Això es fa molt evident en aquest poema:

CABIROL

 La llum, només un vel i una boira de grocs,
s’allisa els plecs del vestit pàl·lid.
Capvespre al caminet del riu.

Un fresseig fa arborar les romegueres
i corre al canyissar.
El salt encegador d’un cabirol
agita els àlbers i estremeix els joncs.

Aquest instant només. Una mirada.
El temps que va del so

                                             al llarg silenci.
L’alè que va deixant la nit
als ulls encesos del capvespre.

Ens aquests versos es veu clarament com la poesia de la Rosa Font és plena d’imatges evocadores de vida i es veu, també, com amb paraules precises evoca els sons, les plantes, l’aire -sense que calgui dir-ho, només suggerir-ho-, és a dir, tot allò que succeeix i forma part de l’instant en què el cabirol, com un clímax, salta i la vida és un esclat. I després del so, ens fa sentir al silenci que ho emmarca tot, que emmarca la vida i ens deixa els “ulls encesos del capvespre.” És amb la paraula que la Rosa Font ens fa reviure la màgia d’aquest moment, i és per això que cal “salvar el foc de la paraula.”

Però la poesia de Celobert no és només una poesia que ens crida l’atenció sobre el més diminut i imperceptible, és també una poesia profundament arrelada al lloc: l’ésser se’ns manifesta també perquè hi som en el lloc i la poeta ens convida a recórrer la seva ciutat, una Girona  feta de sons i de colors, de captards i aigua i alzines i pollancres, de glicines i d’hortènsies, de carreus i ombres i patis i eixides, de riu i ponts… Una ciutat on “la llum musculada de l’aire” (aquesta imatge és impressionant!) s’escola pels carrers i on encara hi arriben “les veus del galliner i l’olor de fang.” Tot i així, la ciutat no està poblada només de records amables, també la recorren les ombres i els àngels ferits que hi transiten en solitud amb només un gos fidel que ens mira i ens interpel·la i espera, i la ciutat també és la fàbrica i la capsa buida que ens estotja, la ciutat són els sons del carrer i de les cases i les veus i “la Paula i la Mariam i en Raschid i el Jofre.”

I més enllà de la ciutat, l’arrel també és a les vores del Fluvià i als murs de Sant Pere de Roda, a les vinyes de Garriguella, a l’hort dels pares, a les volves de pols que quan érem nens convertíem en àngels, al peixet de plata que ha saltat d’unes velles cartes desades al rebost… Sí, les arrels són a la memòria de la infància i a les cases on s’ha viscut, però també en el present i per això la poeta no ens estalvia -també per això ha de servir la paraula- fer-nos present el dolor, ja sigui a la Rambla de Barcelona l’agost de 2017 o sota les seus sense escrúpols del Commerzbank i del BCE.

I entre tot això, hi trobem també la necessitat de cercar déu, un déu gens majestàtic i fet de minúscules, un déu de mida humana i humil: “Pot ser que sigui déu / la bellesa de l’herba i de la boira, / la nit eterna de la pedra, / la vida que s’apaga en l’arbre sense arrels? / Herba glaçada, boira, pedra, arbre, / déus, on sou?” Déu és potser “el vespre que s’allargassa” o la llum que ens gronxa, la terra i els àlbers que ens parlen “en mig del silenci del bosc…” I també ho és assolir la calma i la saviesa que ens donaria entendre com ho entén la Rosa Font que som “només una bombolla buida / que cavalca amb el vent / i esclata i es desfà”, que som “el vaivé lent de l’arbre” i que “el temps només és temps.” Abans, però, potser haurem tingut l’encert i la felicitat de viure el paradís “mentre encetem una fruita, / tu i jo”, de tastar-la, “i després de mirar-nos”, engolir-nos “tu i jo”.

No us l’estalvieu aquest llibre, llegiu-lo i deixeu-vos captivar per la bellesa dels versos de la Rosa Font, potser us passi com a mi que quan el vaig encetar per primer cop em van seduir i no en sabia el perquè. Ara que sí que ho sé, us el recomano amb ganes: té la grandesa de les coses senzilles, de les coses que de importen. I sense fer escarafalls i defugint les vanitats mundanes  ens acosta amb delicadesa a la vida essencial: els llocs on som, la terra i l’aigua, les veus, les olors, els colors i la llum, l’aire que ens conté i les paraules que ens permeten -com diu en el següent poema- anar més enllà:

ENLLÀ

No hi ha respir per a aquesta ànima ferida.
Gotims de sol al vidre opac
i un filet de llum a la falda
m’amanyaguen el cor
i em diuen que respiri,
que cridi tots els noms dels éssers que he estimat,
que m’estiri damunt del terra fred
i abraci el cel d’enllà del sostre.
No sé si respirar.
Al cos m’hi neixen ales.

Llegia Celobert i era com si també m’hi nasquessin aquestes ales… L’enhorabona, Rosa, pel premi i per aquest gran llibre!

[Rosa Font Massot: Celobert, Ed. 3i4, col. Poesia 3i4, núm. 181. ISBN: 978-84-17469-15-3]

 

L’aspror de la sorra

Pesant com una llosa de vidre, la llum feridora dels migdies. L’horitzó, tèrbol i confós com un miratge. L’eco esmorteït de la memòria que degota als pous del temps, el compàs trist dels dies i el corc de la desesperança. Les fronteres traçades al paper amb un llapis vermell i gruixut com de sang. La pell cremada dels vells, les passes lentes dels nens i el rastre que deixen a la terra sota l’ombra de llurs mares i pares. Els murs inabastables de tanta presó i les figures sense rostre dels carcellers. El mar com un pressentiment i la certesa, enllà, d’una Europa acerada i freda que calla. I aquí el desert, el rovell i aquest rosec als cors, els ganivets de l’exili que llesquen les ànimes, l’aspror de la sorra a les parpelles…

“A internet hi és tot…”

Escric el que segueix tip de sentir aquesta frase absurda i filla de la mandra que diu que a internet hi és tot i, també, mentre observo com reaccionem davant les successives novetats tecnològiques que se’ns imposen cada poc temps, ja sigui en forma de maquinari o en forma de software. Em fa l’efecte que veure com ens hi agafem o no, diu molt de nosaltres i que sense rebutjar-les d’entrada, abans d’incorporar-les a la nostra vida cal posar en quarantena algunes de les coses que el mercat ens posa a les mans.  M’adono, pel que veig entre els meus alumnes, entre els companys o pel que faig sovint jo mateix, que a l’hora de cercar informació i d’usar les noves tecnologies s’està produint un canvi de costums important. Aquest no és pas dolent en sí mateix, però hem de saber com això ens canvia. Si més no, per higiene  intel·lectual i vital.

Abans de la irrupció d’internet en les nostres vides, quan necessitàvem informació calia anar-la a buscar als llibres, a qui en sabia o a la realitat del nostre voltant. És a dir, calia executar una voluntat que ens treia de la quietud (cada dia que passa som més sedentaris) i ens conduïa a l’acció, és a dir, calia cercar, llegir, preguntar, escoltar o mirar al nostre voltant; i calia invertir-hi temps i esforç. Per contra, ara internet ens permet obtenir respostes immediates, la qual cosa –no ho negaré pas- és molt pràctica. Però si observem com ho fem, ens adonarem que quan hem resolt el dubte passem de pantalla i anem a una altra cosa sense que moltes vegades s’hagin produït els mecanismes que ens permeten incorporar i fixar en la memòria la informació que cercàvem.

Arribats a aquest punt -em refereixo a la manera com utilitzem internet com a font d’informació-, hem de plantejar-nos dues coses: la primera, és important fixar la informació com a coneixement en la memòria? I la segona, la velocitat a què ens acostuma internet, obtenint respostes immediates sense que hi hagi un esforç intel·lectual previ, no fa alhora que no hi hagi un procés de reflexió sobre allò que cercàvem? Al meu entendre, les respostes són clares.

La pressa amb què fem servir les noves eines de la informació ens aboca a un utilitarisme que ens dificulta la reflexió pel simple fet que hem caigut en la trampa de creure que la velocitat és un bé. Pel que fa a això, a la pressa i a l’utilitarisme, em permeto recomanar-vos la lectura dels filòsofs Josep Maria Esquirol (1 i 2) i Nuccio Ordine.

D’altra banda, i contràriament a una de les modes que plana per les aules d’ençà que la tecnologia hi ha entrat, em sembla que la memòria –i com a tal entenc l’adquisició de coneixement- és irrenunciable. Una persona que no fixi els coneixements, és a dir, que no aprengui (fins i tot en el sentit estrictament etimològic del terme) allò que cal saber i que hagi de recórrer a la xarxa cada cop que necessita informació, es veurà reduïda a un simplisme que es traduirà en absència de sentit crític, i allò que digui internet -o qui sigui que ho hagi penjat a les xarxes- ja li estarà bé. Com si d’alguna forma internet hagués substituit la paraula de Déu, no es farà preguntes. De l’anterior se’n deriva un dels efectes de tot plegat i qualsevol que tingui una certa trajectòria en el món de l’ensenyament l’ha pogut observar. El cas és que s’ha produït una disminució important de l’esforç a l’hora de cercar informació i que, també, ha crescut la despreocupació sobre la veracitat de la informació obtinguda.

Un altre efecte, és que massa sovint la nostra mirada està més pendent de les pantalles que de la realitat circumdant i això pot generar –ja se n’ha descrit algun cas- confusions entre la realitat virtual i la realitat física en persones poc formades. Aquest migdia ho pensava mentre veia a les notícies els disbarats que algunes persones fan darrera el Pokemon GO i em preguntava, de passada, fins on arriba el joc i on comença la manipulació de la gent. I em pregunto, també, per acabar, a qui és que convenen tots aquests canvis que ens fan creure que estem al centre del món perquè tot ve a nosaltres sense que ho anem a buscar? Fins a quin punt som conscients que una bona part del món que trobem a internet és fals o inconsistent? Qui se’n beneficia de la fascinació que ens produeix el món virtual que algú està construint per nosaltres sense que hi intervinguem de forma crítica?

Com sempre, el que importa no és l’eina, és l’ús que en fem i que aquesta s’adeqüi als objectius que ens haguem fixat sense perdre de vista la realitat en la qual vivim. No crec que les haguem de rebutjar pas les noves tecnologies, però si que hem de ser perfectament conscients de les seves virtuts i de les seves pegues i, sobretot, dels canvis que generen en les nostres maneres de fer i de pensar. Potser hauríem de tornar a llegir Fahrenheit 451 amb atenció i saber l’abast del que tenim a les mans. Potser llavors, només potser, aconseguiríem que no ens enredin els mercaders de la modernitat per la modernitat i no actuar com a mesells dirigits per les tècniques de control cibernètic.

Són negres els colors…

Et preguntes si són com l’ombra freda
que ara projecten les teves passes,
si són com el niu obscur on neixen les nits
o com l’axó que busca agònic en l’oblit,
et preguntes si són com aquesta por
que et viu als artells dels dits i a les ungles,
com el pes de la llosa nua i aspra
que no deixa fluir el temps… I et preguntes si,
sense nom per dir-los, són negres els colors…

Cada cosa al seu lloc

Avui, després de moltes setmanes, ha començat a ploure. Previsor, havies llaurat els camps i ara l’aigua llepa la terra, terròs a terròs. L’aire empeny els darrers pàmpols i els ceps comencen a quedar despullats. La vida torna a ser mineral mentre la vinya, filada a filada, recupera l’ordre. L’eclosió primaveral i l’exuberància de l’estiu han quedat enrere i ara, entrat el novembre, allò que més s’assembla al pas del temps és aquesta llum daurada i quieta que rovella l’ànima de les tardes abans no es faci de nit.

 Aquests dies has anat, també, al cementiri. Has netejat els nínxols de casa i hi has tornat per portar-hi flors com si la proximitat de l’hivern et requerís amb una certa urgència a posar cada cosa al seu lloc. Mentre feinejaves has passat el palmell de la mà sobre les làpides i has pensat que potser també els objectes tenen records, no només els homes. Ho pensaves i senties que les seves vides, les dels teus morts, encara t’empenyen, com quan agafes un grapat de terra a la vinya i et conforta perquè sents a les mans que la memòria encara no s’ha refredat del tot.

La mesura del temps

Mentre assistíem el passat juliol a un concert de l’Andrea Motis i el Joan Chamorro, vam presenciar una breu escena que ens va cridar l’atenció: puntualment, el rellotge del campanar de la Basílica de Castelló d’Empúries va tocar els quarts i tot seguit l’hora sencera. Sense perdre el fil, els músics no només van continuar la seva actuació com si res, sinó que d’alguna manera van celebrar el so de les campanes. Sabien que la del bronze és una sonoritat que ve d’un passat remot i que perdurarà molt més que cap dels mortals que érem a la plaça.

A prop nostre, però, una noia d’aspecte entre progre i intel·lectualoide -em diuen que ara se’n diu hipster d’això- es va indignar i reclamava tota irada que s’hauria d’haver parat el rellotge, que això no podia ser, que quina falta de respecte a la cultura, que patim i patam i patum… Ningú no li va fer cas, ni molt ni poc ni gens. Al contrari, el públic del seu voltant, gent del país, somreien sorneguers. Aquell campanar forma part de les seves vides i fidel a la seva funció, més enllà de modes o posats, des de l’edat mitjana s’encarrega de donar-los la mesura del temps.

Gairebé l’havia oblidada aquesta anècdota, però m’ha tornat al cap aquest matí mentre collia les primeres figues d’aquest estiu a la figuera de l’avi. Ho feia i pensava que això volia dir que ja havíem entrat a la segona quinzena d’agost, quan gairebé tot ja és a punt perquè comenci la verema i, abans de tancar-se el cicle de la terra, la fruita se’ns dóna sensual com ara les figues i plena de sol i sucre com el raïm moscatell ben aviat.

Una cosa i l’altra, les campanades a Castelló i les figues al pati de casa m’han fet pensar que estem perdent la mesura real del temps. I així, al mateix temps que oblidem quina és la nostra realitat més immediata i abandonem els ritmes propis de la natura, ens anem convertim en consumidors irracionals de capricis que importem de qualsevol racó del món. Davant d’això, potser ens hauríem de preguntar a qui és que beneficia mantenir-nos permanentment desperts i delerosos en un món en continu moviment, qui és que en treu profit de l’enlluernament pels productes exòtics i les botigues obertes les 24 hores o en línia?

Capriciosos com som, hem mossegat l’esquer i sense temps per pensar-hi vivim en la uniformitat que imposen els mercats i en la por de no tenir les novetats que ja tenen els nostres veïns. Per contra, només respectant la mesura del temps, només aprenent a seguir el pas tranquil de les hores i els dies i deixant que la natura ens marqui els ritmes vitals, tornarem a recuperar la dimensió humana de viure en consonància amb el nostre món i no en l’esclavitud frenètica que ens imposa una economia basada en l’especulació i el consum compulsiu. Sembla mentida, però Fray Luis ja ens ho advertia quan deia allò de ¡Qué descansada vida / la del que huye el mundanal ruido…

Llums vesprals

El vent s’enduu definitivament la tarda. Emmarcat a la finestra s’hi pot veure, encara, un fil de claror que s’enfila a l’horitzó i un xiprer que desafia hieràtic les llums vesprals. La nit es vessa per tot i s’esqueixen compassadament, els uns dels altres, els minuts. Als dits, balbs, el temps se’t glaça.