Entrades

On tot comença

D’ençà que vaig començar a llegir l’obra poètica de la Teresa Pascual, i això va ser amb El temps en ordre, he après que la seva és una poesia que sense acovardir-se posa el focus damunt les ferides i que, sobretot, tendeix a la síntesi buscant sempre l’expressió justa i la paraula precisa que ens diguin, sense romanços, aquella veritat que ens vol transmetre. Dit això, també opino que no em sembla encertat dir que Vertical (LVI Premi de Poesia Ausiàs March) sigui un llibre difícil. El que potser sí que ens resulta difícil és enfrontar-nos a les veritats com ho fa la Teresa Pascual amb la seva poesia, una poesia que en dic de la veritat perquè molt sovint ens condueix fins al precipici de les preguntes fonamentals. Per això agraeixo la valentia d’uns versos on sempre hi són presents el temps i la necessitat d’ordenar-lo i entendre el seu transcurs. I això també hi és en aquest llibre, però si a València Nord la mirada es projectava endavant, cap a aquells que ens han de succeir, a Vertical la poeta se submergeix en qui l’ha precedit, aquesta mare i aquest pare que adquireixen corporeïtat en les paraules de la poeta quan anomena els mons on una i l’altre regnaven.

A parer meu, el llibre creix a l’entorn de dos eixos: un primer eix que es refereix als dies o el temps i la necessitat d’entendre’l i posar-hi ordre, i un altre que ens parla de la cerca de la llum entesa com a necessitat de coneixement. No és estrany, per tant, que en les citacions recorri a San Juan de la Cruz per recordar-nos que Para venir a lo que no sabes / has de ir por donde no sabes. Ni tampoc ho és que a poemes com ‘Ànima’ se’ns parli del que ens és desconegut, el misteri de viure i potser també el de morir, els dos costats de l’ànima. Però la cerca de l’inconegut no es fa de manera metafísica, deslligada del món que habitem, sinó que la poeta recorre a tot allò que ens estimula els sentits i que és senzill i alhora vital com el pa, com la llet. I recorre, també, als colors del món: els grocs, els vermells ferro, els boscos de pinedes, els colors de les vinyes, la terra…  El poema titulat ‘El caire de la pedra’ ho exemplifica prou bé, sobretot quan hi podem observar l’ascensió de la pedra, mineral i compacta, a les espurnes de plata, a l’àmbit de la llum. Pedra, arrel i terra seran olivera, argila i plata en un procés que parteix del món mineral per elevar-se i ascendir cap al món aeri i de la llum i, finalment, cloure’s. Tot es clou dins del cos / definit d’aquest mur, ens diu; de manera que després d’haver viscut la immensitat en la pàtina de grisos contra l’aire, l’experiència queda reclosa en els límits del propi cos.

‘Fils’, la primera part del llibre, es tanca amb una referència a l’enyor i dona pas a ‘Vidres’ primer i a ‘Tornaràs a la mar’ després, dues parts que associo amb la mare i el pare. A ‘Vidres’ es parla de l’herència, del goig de viure malgrat les dificultats i la pobresa i hi trobem la poeta que mira enrere i veu encara com la mare li fa senyals des del t(s)eu angle fosc. També es fa referència al que s’ha après per arribar més endavant a plantejar-se els límits del llenguatge, és a dir, d’allò que no es diu o que no es pot dir, d’allò que no sabem com anomenar tot i que sabem que hi és.

Un altre tema que en aquesta part no es defuig és el camí cap a l’enlloc –potser el més bàsic que ens caldria aprendre-, aquest saber morir que ens ensenya a viure i al qual la poeta fa referència en dir-nos que Comença un rumb secret per a les roses / que el riu s’emporta en contra de la terra.  Assumir-ho ens fa entendre que al cap i a la fi som només un punt en la línia de l’herència: hi havia els pares, ara hi som nosaltres i ens succeirà alguna cosa nova. Aprendre-ho, acceptar-nos com a matèria i saber quines són les coses essencials que ens fan ser el que som constitueix -per qui la vulgui, jo sí- una de les grans lliçons d’aquest llibre: Una llesca de pa sucat amb oli / pren el blat de l’espiga al sol de l’era, / porta a terra i afirma la matèria, / venta a l’aire el color de les olives. […] una llesca, / pa sucat, setrill, dia, mare, ullal. Aquesta llesca de pa que abans era blat i espiga, que era llum del sol a l’era i era terra, aquest aire ple del color de les olives què són, sinó llum que ens alimenta?

A ‘Tornaràs a la mar’ hi descobrim el món mariner: el moll, els hams i el plom, les olors del port, els bots del peix sobre la fusta…, i hi trobem un altre eix. Si abans era una tija la que unia la terra a l’aire, ara l’eix és a la verticalitat del rellotge que s’alça al port, aquest rellotge real i alhora símbol, sobretot perquè genera preguntes com A qui van destinades les hores? Aquestes preguntes i que t’obligui a cercar respostes són el que fa que, a vegades, la poesia de la Teresa Pascual no ens resulti còmoda, però és prou clar que poesia i filosofia, fer-se preguntes i cercar respostes, són dues vessants intrínseques de la seva manera d’escriure. I tant és així, que aquesta part de Vertical és farcida de preguntes: sobre el temps, sobre l’absència, sobre la llunyania de la terra on som, sobre què som quan no som terra? Què és això que es lliura a l’aire quan queda lluny la terra? O què passa quan Cap dels rumbs ens indica / els cercles del retorn… A diferència de ‘Vidres’, on la matèria hi té més pes, aquesta altra part es caracteritza més per la fluïdesa del que s’hi tracta: el mar i el temps, sí, però també els enigmes d’allò que tot i que encara no ho coneguem, serà: un misteri en el ventre / assegura l’enigma.

El llibre es tanca amb un ‘Epíleg’ que ho conjuga tot, també l’herència que duem ben endins i que en bona part ens modela. Per això hi trobem des de la quotidianitat (Reals eren la llet, la son, les brases, / el pa, el moll de carbó, les injustícies; / les veritats es paraven a taula, / tenien nom i podien ser dites.) fins a la il·lusió d’abastar l’infinit en el traçat perfecte de les corbes.

Aquest és un llibre d’una riquesa i una bellesa extraordinàries per diverses raons, però sobretot perquè a cada relectura s’hi descobreixen matisos que enriqueixen el lector i perquè cada poema ha estat cisellat com qui n’extreu les noses fins a trobar l’única manera possible de dir precisament i exacte allò que la poeta volia dir. Vertical és, doncs, la torre del rellotge del Moll del Grau de Gandia, sí, però sobretot és el punt originari des d’on les hores i la vida s’ordenen i alhora es projecten endavant. És on tot comença i és, també, el temps, aquesta línia invisible com un fil de present amb la qual Teresa Pascual teixeix el trajecte que uneix herència i futur.

[Teresa Pascual: Vertical, Ed. 62, col. Poesia, 171, Barcelona, 2018. ISBN: 978-84-297-7744-4]

Amb la Teresa Pascual

Ben aviat, concretament els dies 14 i 15 de novembre, tindré la sort de poder compartir dos actes amb la poeta Teresa Pascual. Estic molt content de poder-ho fer i, per això mateix, us convido a participar-hi.

D’entrada, el dijous 14 de novembre a les 7 de la tarda serem a la Biblioteca de Martorell per fer-hi la presentació de Vertical, el llibre amb el qual va guanyar el Premi de Poesia Ausiàs March de Gandia. Jo presentaré el llibre i explicaré la lectura que n’he fet i la Teresa Pascual en llegirà alguns poemes a més de respondre a totes les coses que li vulguem preguntar.

L’endemà, el divendres 15 de novembre a les 7 de la tarda, anirem a la Biblioteca Jaume Vila i Pascual de Gelida i allà hi farem un recital de poesia durant el qual, com ja hem fet altres vegades, llegirem obra seva i meva de manera intercalada.

Tant un acte com l’altre em fan molta il·lusió, primer perquè la Teresa Pascual ha estat una de les persones que més m’ha animat i empès a escriure poesia i a publicar-la, però també perquè tractant-se d’una de les poetes actuals més importants, tindrem l’oportunitat de poder escoltar i sentir la seva poesia dita per ella mateixa. Si sou a prop i podeu venir, no us ho perdeu. Us hi esperem!

Poetes a la Bassa Gran 2019: Teresa Pascual

Amb la Teresa Pascual (Grau de Gandia, 1952) ens vam conèixer d’una forma una mica rocambolesca en què hi van intervenir un programa de ràdio, un llibre regalat i un festival de poesia que van desembocar en una cita a cegues que va sortir, per sort de tots dos, molt bé. Però els intríngulis d’aquesta història que té celestina i tot, ja us els explicaré un altre dia, de moment el que compta és que la seva generositat em va empènyer a dedicar-me a la poesia. I gràcies també a la seva generositat, serà una de les poetes que enguany participaran al POETES A LA BASSA GRAN 2019.

La Teresa ha exercit de professora de filosofia durant molts anys, però també ha estat traductora de les poetes en llengua alemanya Brigitte Oleschinski i Ingeborg Bachmann i del filòsof Hans Magnus Enzensberger. Com a poeta ha rebut alguns dels premis de poesia més prestigiosos de la literatura catalana (Premi Senyoriu d’Ausiàs March, Premi Vicent Andrés Estellés, Premi de la Crítica Serra d’Or, Premi de la Crítica Catalana i Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians, Premi Ausiàs March, etc.) i ha publicat, fins ara, deu llibres. Alguns dels títols de les seves obres que podríem citar són Flexo, Les hores, El temps en ordre, Rebel·lió de la sal, València Nord o Vertical.

Com ja podeu endevinar, tenir-la a Sant Llorenç el divendres 12 a les 10 de la nit a la font de la Bassa Gran, juntament amb la Sònia Moll Gamboa i l’Esteve Miralles, és un luxe que li hem d’agrair i que no podem deixar passar. De moment, us deixo aquí un poema de mostra:

D’esquena, les ciutats obrien túnels

rendides a l’oblit i a la foscor.

Els hòmens ignoraven tots els rumbs,

les roses s’enredaven amb les algues.

De qui aquell crit apagat de la pèrdua?

 

Tan sols roman la torre vertical

d’aquell rellotge amb les hores tan lluny

que sols tu, pare, aconseguies veure,

tan dret, quiet, com si apuntares lluny

entre els palets de caixes de taronja

i grues que clamaven contra el cel;

com si es poguera abastar l’infinit

en el traçat perfecte de les corbes.

 

[Teresa Pascual: Vertical, 2019]

D’hortons 2019 / Poetes a la Bassa Gran

L’any passat, l’Ajuntament de Sant Llorenç d’Hortons va acollir i impulsar la iniciativa d’engegar una sèrie de recitals de poesia a la fresca les nits d’estiu i com a conseqüència d’això vam fer una primera edició en la qual hi van participar, com es pot veure a la fotografia, la Núria Domènech, la Montserrat Esteve i el Jordi Llavina.

Animats per l’èxit del recital de l’estiu passat, el proper divendres 12 de juliol a les 10 de la nit en farem la segona edició, l’hem anomenat D’Hortons 2019 / Poetes a la Bassa Gran i hi participaran l’Esteve Miralles, la Sònia Moll Gamboa i la Teresa Pascual, tres poetes d’orígens i sensibilitats diverses que ens recitaran una mostra de la seva obra poètica.

Per tant, us convidem a venir a la font de la Bassa Gran, un espai emblemàtic de Sant Llorenç que des de començaments del segle XX ha estat lloc de trobada i que ara recuperem, també, per a la poesia. Com l’any passat, escoltarem els poetes a la fresca i podrem, després, intercanviar-hi impressions i compartir una copa de vi o cava.

Des del primer moment, tirar endavant el Poetes a la Bassa Gran ha estat un repte per a nosaltres i ens agradaria que es consolidés, i és per això que encara que aquest sigui un cicle humil en les formes i el cost, és ambiciós pel que fa a la qualitat dels poetes que hi convidem. Tot i que el nostre sigui un petit poble situat en un dels extrems del Penedès, es mereix que ens esforcem a portar-hi la millor poesia i a oferir-vos-la amb la major dignitat possible.

I com ja vam dir el juliol de l’any passat, tornem a repetir que estem convençuts que escoltar els poetes dient els seus propis versos és una magnífica experiència. És per això que us convoquem al recital de poesia que faran l’Esteve Miralles, la Sònia Moll Gamboa i la Teresa Pascual en un lloc ben especial. Imagineu-vos-ho: l’estiu, l’aire de la nit que ja s’endú la calor, el raig de l’aigua, una copa amb els amics i la poesia que emergeix en mig de tot… Us hi esperem!

València Nord, entre tu i el no res…

VALENCIA NORD, ENTRE TU I EL NO RES… [Article publicat a la revista Caràcters, núm. 70, hivern 2015]

Teresa Pascual, València Nord
Edicions del Buc_Poesia, núm. 2, Valencia, 2014. 62 pàgs.

No em canso de repetir com n’és d’important l’exercici que la Teresa Pascual ens convida a fer un llibre darrere l’altre, també en aquest darrer, València Nord. Si bé en l’anterior ja es podia observar una forta inclinació cap a l’essencialisme, és ara que la poeta ha enfilat aquest camí amb una força i una elevació incontestables. Aquest nou, és un llibre de poesia majúscul per dues raons: perquè tot i que ens parli de temes cabdals, ho fa des de l’experiència més íntima possible, et nugue al ventre -ens diu-; i ho fa, també, amb una ferma voluntat estètica de concisió, entenent que paraula i matèria són una mateixa cosa que ha de mostrar sense noses allò que es vol dir. Prescindeix del que només és ornamental i despulla la poesia d’artificis sobrers per construir uns poemes que com dagues lluminoses cerquen les fibres més íntimes de l’ésser humà. Això no vol dir, però, que faci una poesia eixuta, ben al contrari la Teresa Pascual té el mèrit d’oferir-nos imatges d’una solidesa extraordinària: Un braç de llum dissol / les ombres en pols malva / de part a part, travessa / el paisatge partit. / Servitud de la llum. // Un crepuscle d’arròs / tenyeix camins d’espigues.

La funció de l’aposta estètica de la Teresa Pascual, la manera d’entendre la poesia, lliguen estretament amb la seva vessant filosòfica, per això condueix el lector de dret al moll de l’os i l’acara amb preguntes que si bé el poden incomodar, l’ajudaran a enriquir-se. I així és, doncs, com se’ns presenta aquest llibre, sense subterfugis.

Ja hi ha al començament, La voluntat de dir, una important reflexió sobre el valor d’escriure i la paraula, i també sobre la necessitat de dir allò que duem a la mirada: la llum, l’horitzó… I hi ha, també, algunes respostes a què som en poemes impagables com aquell en què la poeta estableix una peculiar simetria entre el temps i la respiració / regular; mesurada / amb l’exactitud del metrònom / com l’únic Déu aleshores… O encara més quan escriu versos d’una contundència tan aclaparadora que només poden ser resultat d’una vivència i una reflexió profundes sobre la condició d’éssers que transitem en el temps: Entre el tu i el no-res, els dos extrems / de la cànula porten l’infinit.

A la segona part, Poros, composta de només cinc poemes i no per això menys rica, la poeta evoca la figura del pare amb tot d’elements marins. Ens parla del mestratge que n’ha heretat quan l’interpel·la per saber D’on vas aprendre, pare, a desxifrar / eixa llengua de signes que llegies / des dels golfs protegits fins a les platges / obertes […] els pams secrets de les profunditats. I com qui ha après els secrets de la navegació, encara ens diu –no només preguntes, també respostes sàvies- que cal Soltar la corda, / precisar cada nuc, / assegurar / des de la part de dins / el lloc on som, / escriure.

Si bé a les dues primeres parts hi trobem d’alguna manera referències al passat i també a la voluntat de ser del present,  València Nord l’ésser es projecta des de les arrels viscudes cap al futur, cap a l’horitzó on ens dirigim, units per una mateixa via. És en aquesta tercera part on en contrast amb el món mariner que unia la poeta amb els seus avantpassats, cobra vida la metàfora ferroviària del títol. Recorrent un trajecte de vies alhora real i simbòlic, la poeta fa un trajecte que uneix el que ja ha viscut amb un futur que situa al nord i s’hi lliga, definitivament, amb uns versos que són al meu entendre una declaració absoluta d’amor: Em nugue al teu cordó i et nugue al ventre / trenque per tu els seus marges i t’acoste…

Tot i així, amb un nou horitzó on arrelar, la Teresa Pascual no s’oblida que el nou i el vell perviuen units per una mateixa via, i sense oblidar l’herència dels qui la van precedir, amb voluntat d’ensenyar els secrets de viure a qui encara compta amb un temps que és obert, fa una darrera revelació: Tan sols el que deixem / guarda la diferència. València Nord és poesia, com aquests darrers versos, carregada de saviesa.

València Nord, bellesa i veritat

D’aquí a poca estona, quan passin 11 minuts de les 8 del vespre, començarà a Ca Revolta de València la presentació d’Edicions del Buc, una editorial dedicada a la poesia que s’estrena amb dos llibres: Parlen els ulls de Begonya Mezquita i València Nord de Teresa Pascual. No podré ser-hi, però m’agradaria molt, per veure com salpa per primer cop aquest nou Buc i perquè amb València Nord hi tinc una especial vinculació. Abans no sortís, la Teresa em va demanar que en fes una breu semblança. No m’hi vaig pensar gens, la vaig fer i els editors van decidir que acompanyés els poemes. Si més no, espero que serveixi per animar tants lectors com es pugui a llegir el llibre. Tot i que es podia haver titulat com aquest apunt, la vaig titular Teresa Pascual, bellesa i veritat i diu així:

“Submergir-me en la poesia de la Teresa Pascual, llegir-la de cap a cap, m’ha descobert una obra sense por que, lluny del que ens és superflu, transita des de l’àmbit de l’estètica al de la filosofia per mostrar-nos allò que som. La seva, també a València Nord, és una poesia sense noses, despullada i concisa, que ens retorna a l’essencial amb imatges d’una extrema pulcritud; ara penso en «aquella línia blava que fa / de l’horitzó un espill infinit». Però no s’encalla en l’estètica, s’hi recolza i la supera omplint de veritat unes imatges que ens fan créixer.

Treballa els versos com qui esmola el ganivet fins a aconseguir que tinguin un tall precís i ens siguin tan colpidors com els fets essencials de la vida. Parla de la proximitat entre paraula i matèria per dir-nos que, més que no pas un cos, som sobretot allò que aquest cos diu, i amb una capacitat de síntesi extraordinària, ens enfronta a tot el nostre ésser: «Entre el tu i el no-res, els dos extrems / de la cànula porten l’infinit». Un infinit que se’ns mostra sàviament encabit en una poesia feta de bellesa i veritat.”

Bona navegació per Ediciones del Buc i molts lectors per Parlen els ulls i València Nord!

El llibre que llegies: primeres impressions…

No fa massa, el poeta José Corredor Matheos m’escribia per dir-me  que li havia agradat El llibre que llegies perquè “la teva és una poesia autèntica, d’aquella que m’arriba més al fons. Per la seva intensitat i, al mateix temps, per la seva nuesa, el seu caràcter essencial. […] Es pot apreciar l’evolució d’un despullament i nuesa progresiva…”

També la poeta i amiga Teresa Pascual, s’hi referia a com “un llibre bell, essencial, important”. I aquest matí, el poeta i crític Jordi Llavina publicava al diari Avui una crítica titulada La vida ben llegida que es pot llegir clicant aquest enllaç.

Estic content, ja ho veieu, perquè El llibre que llegies, està agradant força a qui ja l’ha llegit. Que després de la feina solitària que suposa escriure, t’arribin comentaris agradables sobre el que has fet és molt encoratjador. Dono, doncs, les gràcies al José, la Teresa i el Jordi, però també i molt a alguns amics, lectors anònims, que m’han volgut dir el què de la lectura que n’han fet.

PS: Ah! I per qui sigui a prop i li vingui de gust, us recordo que demà, divendres 4 de maig a les 6 de la tarda, el presentem a la Fundació Vallpalou de Lleida.

Herències

Teresa PascualÀngels Gregori van presentar, dissabte passat a Oliva, el llibre amb el qual han guanyat el Premi de Poesia Manuel Garcia Grau 2011. Aquest llibre, que té la peculiaritat d’haver estat escrit com un diàleg entre les dues poetes, es titula Herències  i s’ha publicat dins la col·lecció de poesia de Perifèric edicions. Deixo aquí, mentre no ens arriba en paper, una mostra de la poesia que conté:

III

El pa fregit amb una nyora
i els dos alls “sense cor” en el morter
forma part de la imatge d’una herència
que té l’olor dels taulells de la cuina
i el sabor primitiu, càlid, cuidat.
Forma part d’una imatge que vigila
meticulosa el foc, l’oli, el pa
i té el posat dels anys en l’atenció
en cada tros que la maça colpeja
i en el sabor que regula amb els llavis.IVEls taulells de la cuina,
les plantes del pati que donen a la cuina,

les cites a l’hospital escrites al calendari de la cuina,
les bosses verdes del mercat
damunt el banc de la cuina.
Aquella forma tan fràgil
d’omplir els canelons i enrotllar-los.
De cegar-me les ulleres quan obries el forn calent.
De cremar-me.
Perquè recordar aquestes coses crema.
Com em cremarà tot el dia que compte
quans som avui per dinar i em sobre una cadira.
Llavors se’m quedarà l’herència clavada,
com un ganivet,
damunt la taula parada de la cuina. 

[20 de desembre de 2011]

Teresa Pascual. Sense por de la veritat.

Gràcies a l’empenta de l’Àngels Gregori, d’aquí a ben poca estona, començarà al Casal Jaume I de Gandia una festa d’homenatge a la poeta Teresa Pascual. Primer es farà una taula rodona sobre la seva poesia, en la qual hi han d’intervenir Lluïsa Julià, Jaume Pérez Montaner, Antònia Cabanilles, Rosa Ardid i l’autora. Després hi haurà una lectura poètica del llibre Rebel·lions que ha estat expressament editat per a l’ocasió. Aquesta lectura anirà a càrrec de Ramon Guillem, Josep Piera, Lluís Roda, Isabel Robles, Josep Lluís Roig i Maria Josep Escrivà.

Tant per la seva obra, com pel que representa per a mi la figura de la Teresa Pascual, m’hauria agradat molt poder ser aquest vespre a Gandia. Però tot i que no m’ha estat possible anar-hi, he tingut l’alegria i el gust de poder participar a Rebel·lions, el llibre d’homenatge. Temps enrere m’hi va convidar l’Àngels Gregori, ànima de la iniciativa, i llavors vaig escriure aquest text que vaig titular Teresa Pascual. Una poesia sense por de la veritat. Avui, coincidint amb l’homenatge el faig públic; diu així:

Jo vaig arribar a la teva obra, Teresa, a través d’El temps en ordre, i les grans afinitats que en aquesta primera lectura vaig descobrir, van ser les que van propiciar aquell recital conjunt a la Kinzena Poetika -el 2003, jo encara inèdit- que vam titular ‘Els contorns del temps’ i que es va fer després d’una rocambolesca “cita a cegues” en la qual hi van intervenir diverses persones. La Maria -que em coneix prou- després d’haver-te sentit recitar poemes d’El temps en ordre a la ràdio amb en Jordi Llavina, me’n va regalar un exemplar. Poc després que jo l’hagués llegit, el Jordi Boldú em van oferir que fes una lectura dels meus poemes a la Kinzena Poetika de Vilafranca del Penedès amb qui jo volgués. I jo, que en aquells moments em trobava profundament immers en els versos que tu havies escrit, vaig demanar sense ni tan sols conèixer-nos, que em deixessin fer el recital amb tu. Els organitzadors de la Kinzena tampoc no et coneixien, però es van moure amb tanta agilitat que la nit del mateix dia que vaig fer la proposta ja havien contactat amb tu. Vas estar molt generosa perquè tot i que ni sabies qui jo era ni m’havies llegit mai, vas acceptar acompanyar-me en el recital.

No va ser fins uns dies més tard que vam posar rostre a les nostres veus i que, en dues sessions maratonianes i agradabilíssimes, vam preparar el recital seguint un mètode molt interessant: cadascú va triar els poemes que volia que llegís l’altre. És probable que tot això pugui semblar purament anecdòtic, però per a mi va ser providencial, ja que fins llavors ni jo mateix havia donat massa valor als meus versos ni gairebé ningú no en sabia res del que jo escrivia. Però tu, Teresa, de qui jo admirava la poesia que acabava de descobrir, et vas esforçar a fer-me adonar que sí que en tenien de valor els meus poemes. I aquest fet, que una poeta de la teva vàlua em digués que li agradava el que jo escrivia, em va donar una força que llavors no tenia. Mai no t’agrairé prou que aquell 14 d’octubre ens poguéssim presentar junts davant del públic, perquè en aquells moments van començar moltes de les coses que després he viscut.

Va ser després de tot això que vaig poder llegir els llibres anteriors a El temps en ordre i, finalment, Rebel·lió de la sal. Quan ara fa un any vaig llegir aquest últim llibre, primer ho vaig fer ràpidament, però de seguida van venir noves lectures molt més pausades en adonar-me que havies fet una passa important amb aquesta nova obra, ja que tot i la cruesa del tema els poemes estan esculpits des de la quietud i el silenci.

Em sembla que ens posaríem fàcilment d’acord –alguna vegada t’ho he dit- si afirmés que la teva manera de construir la poesia és molt semblant a la manera de l’escultor Chillida de buidar la pedra, ja que aconsegueix que no sigui tan important el bloc de mineral com ho són, en canvi, la llum i l’aire que l’envolten i el travessen. Els teus versos són -per a mi- com aquests blocs de pedra que en la seva quietud es converteixen en testimonis de la veritat.

Crec que tu, Teresa, esculpeixes la poesia, perquè llegint-te tinc la sensació que hi ha hagut una feina meticulosa que ha consistit en anar eliminant pacientment de cada vers, com l’escultor ho fa de la pedra, tot allò que no sigui estrictament necessari, tot allò que no contingui veritat, fins arribar a l’estrany equilibri que converteix en emoció poètica la fragilitat de les paraules. Molt probablement sigui això el que fa que la teva poesia tingui, a l’hora, la densitat i la fluïdesa tan característiques que té. Despulles el vers fins que ja no sobra res, però tampoc no hi falta perquè cada paraula que has emprat ha adquirit una solidesa extraordinària al desprendre’s de qualsevol nosa supèrflua. No sé si m’equivoco, però em sembla que és d’aquesta manera que la teva poesia adquireix la capacitat de donar cos i forma a tot allò que ens resulta inexplicable i la capacitat, també, de fer-nos sentir el tacte del silenci i el so de la quietud.

Per a mi, com a lector, la teva és una poesia sense por de la veritat que em permet recórrer espais fronteres que sovint són difícils de concretar. I així, sense por, cal que la llegim, mastegant i paladejant cada vers per reconèixer tot el gust de les poques veritats que ens són comunes i indiscutibles. I perquè entenc, finalment, que una de les coses que amb força ens ha unit des del primer dia és l’interès per la poesia que cerca la grandesa de viure en els detalls més petits del món, per a tu aquests dos poemes brevíssims:

En la desolació de l’hivern,

com l’anunci d’un fill

es desclouen els ametllers

i la vida flota impúdica.

El present s’alimenta de veritat

i toques amb la veu les coses

perquè tornin a tu com sagetes.

La sang flueix càlida i espessa

i els versos resten equidistants

mentre observes esglaiat el futur.

A les ferides del temps hi copulen les paraules.

[De Els contorns del xiprer, 2007]

INSTANT

La llum que pot contenir una mirada,

l’instant de felicitat que ens recorda un sabor,

l’olor d’ametlles d’un cos net,

la carnositat dels silencis i els secrets que contenen

les paraules que els emmarquen,

una mà que ens acull les ferides,

la companyia que ens fem…

Tota la resta és mentida.

[De De secreta vida, 2008]

‘Rebel·lió de la sal’, premi de la crítica 2009

Després que ahir es fessin públics els Premis de la Crítica 2009, ho vull celebrar. Primer perquè els dos llibres guanyadors en llengua catalana, El professor d’història de Joan F. Mira i Rebel·lió de la sal de Teresa Pascual, havien estat recomanats aquí i aquí des d’aquest blog. I en segon lloc perquè des de fa temps penso que l’obra que de manera pausada i silenciosa escriu la Teresa Pascual, conforma un corpus poètic importantíssim.

Jo vaig arribar a la seva poesia a través de El temps en ordre (2002), i només després vaig poder llegir la seva poesia anterior. El cas és que quan vaig llegir-la per primera vegada, ja hi vaig descobrir grans afinitats en la manera de pensar la poesia i això va propiciar un recital conjunt a la Kinzena Poetika -el 2003, jo encara inèdit- que vam titular Els contorns del temps.

Quan la tardor passada vaig rebre el llibre ara premiat, Rebel·lió de la sal, el vaig llegir ràpidament, però de seguida van venir noves lectures molt més pausades en adonar-me que la Teresa Pascual havia fet una passa important amb aquesta nova obra. Perquè tot i la cruesa del tema -la mort de la mare és un element central en el llibre- els poemes estan esculpits des de la quietud i el silenci.

Jo no sé si ella hi estaria d’acord, però la seva poesia em fa pensar en la manera d’Eduardo Chillida de buidar la pedra, ja que aconsegueix que no sigui tan important el bloc de mineral com ho són, en canvi, la llum i l’aire que el volten i el travessen. Els versos d’aquest llibre són -per a mi- com aquests blocs de pedra que en la seva quietud es converteixen en testimonis de la veritat.

Quan la Teresa Pascual esculpeix la seva poesia -a vegades n’hem parlat-, no fa altra cosa que eliminar pacientment de cada vers, com l’escultor de la pedra, tot allò que pugui resultar superflu, tot allò que no contingui veritat, fins arribar a l’estrany equilibri que converteix en emoció poètica la fragilitat de les paraules. És per això que la poesia de Rebel·lió de la sal, com es pot veure en el poema que segueix, té una densitat capaç de donar cos i forma al que ens resulta inexplicable i de fer-nos sentir el tacte del silenci i el so de la quietud:

La voluntat de dir
escoltava el trajecte
del taüt cap al fons
del nínxol que tancava
la paraula

vaig creuar amb tu el límit
definitiu dels noms
sols el gest de la mà
pel front la boca el pit
persignant-me

resumia el trajecte
sense sentits del món
i s’obria a l’espai
fins ara inexpressable
de la mort

Us convido que entreu a Rebel·lió de la sal sense por i que mastegueu cada vers amb la parsimònia de qui vol reconèixer tot el gust de les poques veritats que ens són comunes i indiscutibles; us garanteixo que quan en sortiu sereu molt més rics.