Entrades

Fimbradís

Cap a ponent, les fileres ben arrenglerades dels presseguers. Entre els branquillons que pentinen el buit, encara l’eco de les veus i l’enyor, sucre i estiu, de la fruita a les mans i als llavis i al paladar. El fred blau dels matins a la cara i un llit d’herba encara humida. Les despulles dels arbres que cauen com cauen els colors. Una llum com de pell de préssec travessada d’ombres. La terra que tot ho acull. I aquest matí, com un àngel fimbradís que passa.

Rostoll

Aquest camp arranat que espera l’arada com qui espera la terra. Un aire polsegós i espès. Des de l’arrel a la llum, encara dretes, com claus d’or als ulls, el que en queda de les tiges. L’olor calenta de les bales de palla que comencen a fermentar sota el sol, a la vora del camí. El record de l’instant precís que la dalla escapçava l’espiga. El so esmolat del tall. I després de la sega, ara, als camps, el temps encallat i les cicatrius. Ara, després de la sega, rostolls. Així tu.

Febrer

Tot i que la llum del sol és encara massa blanca, ara són les mimoses que han florit, fidels al seu compromís, perquè sàpigues que mai no s’atura el temps, que eren certes les promeses. Al capdavall, aquest febrer t’ha regalat un parell de tardes de rosades clarors damunt núvols de plom a les parets blaves de Montserrat. I avui, que d’hivern al calendari només en queden tres setmanes, s’acomiada amb neu i es vol hivernal. El fred et talla la pell al dors de les mans. Minuciosament hi ressegueixes les escletxes buscant rebrots dels somnis que somiaves, com si fossin solcs a la terra.

[R.G.: De secreta vida, Ed. 3i4, València, 2008]

Gener

Hi havia, pels volts de Nadal, tot de sembrats que començaven a verdejar. Però el nou any i aquests aires tan gèlids gairebé han aturat la roda. I com si fos la closca confosa i grisa de les tortugues, la sequera i el vent han endurit la terra. Tot sembla erm i tota cuca s’amaga i surt només, malfiada, a la punta del migdia. Fins i tot tu t’has tornat malfiat, i sents aspres les carícies a la pell, seca i clivellada com les ungles gastades d’un cavall vell. I cansat de tan d’hivern, aquesta tarda, l’ultima d’aquest gener tan cru, sents com tots i cada un dels seus minuts t’estellen l’ànima amb agulles de fred. S’acaba gener mentre avances cap a la fosca i veus, pel retrovisor del cotxe, com tots els paisatges se’t fonen sota una estranya llum ataronjada.

[R.G.: De secreta vida, Ed. 3i4, col Poesia 3i4, núm. 132. València, 2008. ISBN: 978-84-7502-797-5]

La primera flor de l’ametller

Passada la tempesta, el blau del cel als ulls. I la llum, tota, que reneix i t’és donada en la flor de l’ametller que rebrota a la vora de casa. És fràgil i blanca, la flor, tant com aquest assaig de vida que són els migdies de gener i com ho és la bellesa impagable de les coses menudes que ens sobreviuen. I és com l’espurna, vivíssima i elèctrica, que salta d’uns llavis a uns altres abans no es toquin per besar-se. Així és la flor nova d’aquest ametller i així és com se t’anunciava aquest matí el prodigi que s’amaga dins la closca gelosa de les ametlles que el vent va fer caure abans de l’hivern. Llum i terra, bellesa humil, avui s’ha desclòs davant teu la primera flor de l’ametller. I tu, ara que en saps el secret, com si te n’haguessis enamorat no en podies apartar la mirada mentre dins teu començava a créixer, com una maleïda agulla, la por d’una altra fredorada.

Com es fonen les ànimes

La pluja després de tantes setmanes. Els lloms de la terra que l’aigua llepava, terròs a terròs, aquest matí. Les filades de ceps ben arrenglerades i la podridura humida dels pàmpols. El temps que passa sota el cel acerat de novembre, entre fumeroles blanques. L’hivern que s’acosta pel camí del cementiri. Les últimes flors de l’any damunt les lloses, sobre la pervivència dels records. Els noms escrits a la pedra: dir-los en veu alta i sentir encara molt tènue el fil de veu dels morts en mig del silenci. Els nínxols endreçats i les vinyes llaurades. Engrapar la terra que dorm i olorar-la. Omplir-se les mans de memòria i d’aquesta pluja que ho omple tot. Saber que cada cosa ocupa el seu lloc. L’espera i un darrer reflex d’or brut que es fon com es fonen les ànimes. La vida mineral. I la pluja i el silenci i la pluja…

Com un budell de pedra

Fa alguns dies es va presentar Entre la pedra i el ferro a Sagunt. Del llibre, que conté textos d’una seixantena de poetes, n’han tingut cura Vicent Penya i Antoni Gómez, ha estat editat per Onada Edicions i  parteix d’una iniciativa en defensa del patrimoni de la ciutat de Sagunt. La indicació que se’ns va donar per escriure tenia a veure amb els dos materials que han marcat la història de la ciutat, doncs bé, en funció d’això nasqué Com un budell de pedra, el text amb què he participat en aquesta antologia i que podeu llegir a continuació:

El plomatge iridescent d’una garsa. La calor que engruixeix la tarda. La resina que emborratxa l’aire, les agulles dels pins i el cant de les cigales que et gronxa la son. La terra xopa de la suor dels homes i tota la sang vessada. Els esbarzers. El pes del temps quiet com la pols quieta. Les marques dels picapedrers als murs i al tou dels dits, allà on la pedra perdura. I els records que recordes: la fita del cap de la vinya on berenaves, l’olor del matxo que tibava l’arada i els solcs que s’obrien a la terra. La por que et feia el tall lluent de la falç i la bellesa de la llum de juny a les garbes de blat. El bufador i la fornal a la ferreria de sota de casa, les piles d’escòria i l’olor com de sang, ferruginosa, que sortia d’aquell portal amb el martellejar compassat del ferrer, dos cops suaus a l’enclusa i un de sec a la peça que forjava per ser després aixada, caveguet o arpiots, dall o llança, tisora o ganivet… Encara eres un nen i no només pensaves que els homes eren fets com el pare, de terra i de ferro perquè en feien l’olor, també creies que el temps s’assemblava als trossos escrostonats de rovell que es desprenien de les eines velles. Ara ja no ho saps de què són fets els homes ni tampoc que és el temps, però encara t’inquieten els somnis estranys que somies: que ets la garsa que paeix la mort o ser la fulla esmolada del ganivet que llesca el pa o degolla l’enemic… I després aquest pes perquè tot el que has vist se’t recargola a la memòria, fossilitzat, com en un budell de pedra.

Dir-nos-ho tot…

Aquest aire amb què alena la terra i ho embolcalla tot, la llum que juga a ser verd i plata a les branques de l’àlber, un cel de núvols i blaus i sol que emmarca la rotació de la terra, el vol àgil i precís de dues orenetes que desafien la llei de la gravitació, la taca resplendent d’una rosa que es desclou per fer que el verd ho sigui encara més… I nosaltres, quiets en mig de tot sentint que els pensaments ja no pesen, sentint com la sang flueix i que la vida és ara i aquí tota, completa, en aquest tros de món on res no compta tant com la llum pausada i generosa de la tarda reposant damunt les nostres pells. I el silenci, aquest silenci plàcid amb què podem dir-nos-ho tot quan la tarda encara és ben viva.

A lloc

Ara sembla que sí que hagi arribat la tardor. Durant les hores de sol encara és temperat l’ambient, però les darreres pluges i la fresca de les matinades han oxidat el paisatge definitivament. A les vinyes s’escampen els rovells tardorals i entre el verd de pins i alzines han sorgit, com una exclamació mineral, taques groguenques, vermelles o terroses.

Encara no ha glaçat, però quan es fa de dia i s’aixeca la boirina, el cel ja té la transparència dels hiverns i la muntanya, nítida i imponent, retalla el matí. Les obagues són plenes de molsa i la terra molla desprèn una humitat fresca i agradable que convida a viure, com l’alegria senzilla d’aquesta cotxa que t’observa des de la vora del camí mentre busca llavors.

Ara sí que ha arribat la tardor i els primers freds ja es pressenten, però enguany l’hivern no et fa por. Tot i que el món dels homes sigui ple de desgavells, saps que la terra farà com sempre el seu cicle i quan surts de casa, al matí, deixes que l’aire nou que han dut les darreres pluges t’ompli els pulmons. S’enfila, fresc i net, des del fons dels torrents per polir les llums del migdia i de la tarda, també la celístia; i tu el respires, tranquil i amb complaença, perquè saps que tot allò que compta és a lloc.

La terra oberta i molla

Tot i ser maldestres, les pluges d’aquest final d’estiu han omplert l’aire d’una olor que tenia mig oblidada: l’olor que fa la terra l’endemà de la pluja. Quan surto de casa de bon matí i tot ho omple, em reconcilia amb les ganes de viure, llavors respiro fondo i els perfums barrejats d’aigua, terra i fonoll em duen a una infància de carrers sense paviment, de vinyes acabades de collir i de camps llaurats i prestos a rebre les pluges de tardor.

No la sé explicar la sensació de plaer que em proporciona la terra molla de pluja, però he recordat com ho explica el poeta José Antonio Muñoz Rojas en un magnífic llibre, molt ben editat per Pre-Textos, que es titula Las cosas del campo. Allà s’explica el que vull dir. És en un text titulat El primer soplo del otoño, que transcric:

“Todavía en agosto, a pesar de la chicharra y de que apenas hay algún braván en los rastrojos, de que siguen las tórtolas y de que aún no han comenzado a acordonarse las golondrinas en los alambres. A pesar de todo, algo indefinible en el tacto del aire, algo en su olor, como un primer soplo del otoño.

Se abren las granadas, y en la frondosidad de los melonares, entre el fruto monstruoso, alguna tardía flor amarilla y diminuta. La mazorca grana, la aceituna engorda. La gente del campo no tema más que al solano. En cuanto la sierra cubre su cresta con un filillo algodonoso, tiemblan. Porque al doblar el día, todo manazas y calentones, hurtando donde puede, el solano de agosto.

A los días se les nota el cansancio. En las últimas eras hay que dormir arropados, porque las noches, al alargarse, se enfrían. Va siendo la hora del braván, de que los membrillos colmen el aire con su aroma y de que caiga el primer fruto de los nogales.

Pronto -el corazón lo anticipa todo- el otoño irá sacando sus tintas suaves y volverá a ser grato pasear por los senderos, entre tierras olientes a recién abiertas y mojadas.”

És això, l’olor que desprèn la terra acabada de llaurar i molla. Si també la dueu a la memòria, aquesta olor, enteneu que és el què vull dir.