Entrades

Al polígon

Quan van escoltar aquella cançó de l’Anna, aquella dels petons entre camions, es van regalar un somriure còmplice. El seu no era ple de camions com el de la cançó, però com el dibuix d’una urbs sense domesticar, el d’ells també era un lloc fora de tot, un lloc on podien no ser qui semblaven. I gairebé sense adonar-se’n, s’havien acostumat a fugir de les seves vides per recórrer pausadament aquells carrers que els esbarzers miraven de reconquerir, aquell tros de ciutat buida on no hi havia res, ni preguntes ni respostes, només dia o nit.

S’asseien al costat de la via que vorejava el polígon i es deixaven acaronar pel pas de la tarda mentre observaven la traça que deixaven els trens que passaven, a tota velocitat, llançats cap a un infinit imaginari. Durant aquelles estones de quietud havien après a buidar-se de noses i a ser present. La resta era, com les línies que aquell polígon projectava en l’aire, només l’esbós d’un futur incert.

El seu polígon -segur que tampoc el de la cançó- no era un lloc gens acollidor, però estranyament hi tornaven. Era un desert fet de parcel·les ermes i llums àrides, però va ser allà que s’havien adonat que tot i que el món fos un lloc desangelat com aquell, podien comptar amb la companyia que es feien. Per això, la primera vegada que van sentir aquella cançó van somriure amb una amplitud que només ells entenien: més enllà de cap convenció, tenir-se l’un a l’altre era el secret que els empenyia.

Trens de nit

Com tantes altres vegades deixes passar els minuts escoltant. Del llit estant sents l’incipient moviment d’un tren, el ferro que gruny als eixos, el xerricar de les rodes que freguen les vies, els cops secs entre els vagons com pedres rodolant per una tartera, la quietud freda d’una altra matinada…

I després, l’esbufec escanyat d’una locomotora com si volgués arrencar les arrels del seu trajecte, els vidres que trontollen lleugerament, el sotragueig compassat del primer tren que emmudeix els silencis durant uns segons. Rectangles de vidrada llum recorren el llenç de les parets i el sostre com una corrua de fantasmes. No són encara les cinc que la nit s’esqueixa.